29 d’abril 2008

Va d'esport

Avui m'he fet la típica pregunta del per què. La típica que et fas i que quan n'obtens una resposta, la tornes a formular per rebre una segona resposta, i així successivament fins que tu mateix t'engegues a pastar fang. I era el per què m'agrada l'esport.

Ni t'ho preguntes si des que tenies quatre anys has estat fent esport. Des de llavors, he estat nedant any rere any: primer aprenent-ne, després a l'escola de natació on la cosa ja era més seriosa, més tard com a nedadora federada en un parell de clubs i finalment, "penjar el banyador" i nedar sense límits, ni presses, ni normes, ni pressions. Però la natació no ho és tot, m'encanta l'esport en general. I per què? O per què he estat més de vuit anys dedicada a nedar?

Suposo que vaig escollir la natació perquè el meu germà en feia. No ho sé, germà gran, jo la petita, nena que vol fer el que fa el germà... I ja era dins. Després de l'escola de natació vaig entrar al club del poble, on el meu germà ja hi era des de feia uns tres anys. Val a dir que no és gaire cosa, allà dins mai hagués arribat on vaig arribar...És una mica de costellada, i la gent hi anava més a passar l'estona que una altra cosa, diria. Però el meu germà tenia talent, i malgrat que ara tampoc neda, conserva aquest talent innat per l'estil d'esquena. Cada avegada que fa la sortida, des del trampolí, arqueja l'esquena d'una manera gairebé impossible, s'eleva i entra dins l'aigua fins i tot amb elegància. Jo flipo, mai he tingut aquets bon estil...

Bé, per diverses raons vam decidir marxar a un club més gran (diverses raons lligades al meu germà, que jo només el seguia perquè tampoc era qüestió de tenir a un nen a un club i a la nena a l'altre). He de dir que els meus pares mai ens han forçat a res, mai han volgut impulsar-nos a ser estrelles ni ens han pressionat, com a d'altres. Vam ser nosaltres qui els vam demanar sortir d'allà. I a l'altre club tot va canviar: l'ambient era molt diferent, els companys, l'entrenament molt més dur, la tècnica més acurada, la infraestructura brillant, els recursos econòmics del club molt més elevats... Tot diferent. Però mai vaig preguntar-me per què nedava, crec que simplement la cosa anava així.

Fins que vaig anar cap avall. Pressió, massa entrenaments, esgotament, resultats que no arriben, moral aixafada i trepitjada. I m'ho vaig plantejar. Per què nedes? Què et reté? T'ha entusiasmat mai, nedar, o és el que toca? I ho vaig veure clar. Què era el que m'agradava de la natació? Nedar, sí, però... Em recompensava tot l'esforç, els entrenaments dobles diaris i els caps de setmana...? No, perquè a més a més el premi no arribava. M'encantava quan ens concentraven en albergs o hotels durant els campionats, les trobades, relacionar-nos amb altres clubs, la gent, les nits, els dinars... Però això no ho era tot.

I una altra diferència amb el meu germà: ell ho vivia, gaudia mentre el matxacaven amb temps i mínimes per entrar a campionats, li encantava entrenar. I jo no era així. Però a més ell obtenia resultats, i potser el fet que jo encara no ho hagués aconseguit va ser l'espina que em va fer continuar. Un any més, aquest serà el meu any. I sempre hi ha una petita espurna d'esperança que ens anima a continuar (això i una xerrada-sermó de l'entrenador, que va fer servir l'arribada de la menstruació com a excusa infal·lible del meu fracàs...)

Realment no m'hagués perdonat abandonar. El següent any vaig obtenir resultats... a mitges. Vaig aconseguir la marca que necessitava per anar a uns campionats més importants que els que havia anat fins llavors. I la carrera aquella la tinc gravada a al ment, recordo què sentia dins l'aigua i com mirava de reüll a les noies del costat, i els salts dels companys i la grada... Bé, i he dit a mitges. Per què? Doncs perquè aquell 5:34 (quin trauma, si me'n recordo de la marca i tot!) no el vaig poder tornar a repetir. Vaig nedar la mateixa prova unes deu vegades aquella temporada, i a cada competició anava pujant considerablement, fins que al final la marca que feia era horrible. I ja us ho podeu imaginar, que jo em prenc les coses a pit... i què coi, que m'havia costat molt arribar fins allà! Amb lo que m'ho havia currat...! Però com a tot arreu, n'hi ha de més bons i de més dolents, i si ets al segon grup doncs no et fan tant de cas. Amb mil o dos mil ja milloraràs van anar passant els mesos, fins que al famós campionat vaig fer el ridícul. I vaig esclatar, vaig decidir que tot allò ja no em compensava i vaig plegar. Havia arribat al límit.

No he deixat de nedar, hi vaig cada setmana. Al meu ritme, intentant controlar l'estil. Gaudint de l'aigua. I és que tant nedar com fer un altre tipus d'esport, córrer, etc. m'agrada i em fa sentir bé. Quan acabo i em dutxo, em renovo de dalt a baix. M'agrada acabar cansada i tenir gana quan arribo a casa. I m'agrada que al setembre em faci mal el cos perquè durant l'estiu m'han tancat la piscina i no hi he anat, i en una setmaneta torno a ser jo. M'agrada llençar-me a l'aigua, notar que és freda i començar a nedar ràpid per treure'm el fred de sobre. Són sensacions tan maques i que em fan sentir tan bé... No ho faig per aprimar-me, ni per donar imatge. Ho faig perquè em proporciona benestar i bona forma física, perquè em fa sentir àgil i activa. I a més a més, no sé si seré jo però té efectes terapèutics sobre la mala llet! Si estic emprenyada i vaig al gimnàs o a nedar, quan surto s'ha esvaït! Una Laia tranquil·la, feliç i relaxada s'enfronta a un nou dia...

28 d’abril 2008

Sabotatge

Aquesta és una paraula que al llarg de la història ha anat apareixent varies vegades, i que és la resposta d'un determinat col·lectiu que defensa certs ideals i recorre a aquest tipus d'aconseguir fer sentir la seva veu, mostrar la seva indignació i desacord envers un altre col·lectiu o règim polític...

Dipositar sucre al dipòsit de la benzina dels vehicles perquè un cop s'aturin, el sucre es caramel·litzi i formi una pasta untuosa i enganxosa que inutilitza el cotxe...

Boicots...

Tallar cables de telèfon per incomunicar als habitants...

... i milers d'exemples més.

Avui en dia s'ha posat més de moda el boicot, de caràcter més passiu i amb les mateixes possibilitats d'aconseguir resultats, però les accions arriscades i amb violència val a dir que foren molt rellevants.

M'ha semblat curiós l'origen d'aquest mot, sabotatge, perquè un mot apareix quan hi ha la necessitat d'anomenar alguna nova realitat que fins llavors no existia. Quin va ser el primer tipus de sabotatge? Per què es diu així i no.... gufisme, per exemple? Doncs bé, amb el desenvolupament de les indústries sorgí una nova classe social, el proletariat. Vivien i treballaven en condicions precàries i antihigièniques, i amb els sous miserables en tenien només per a subsistir. La consolidació del moviment obrer i les primeres protestes es configuraren en un moviment anomenat ludisme, que consistia en que ells destrossaven la maquinària per demostrar el seu enuig. A França, alguns dels obrers utilitzaren els esclops de fusta que duien, anomenats sabots, per tal d'inutilitzar les màquines i destrossar-les. És a dir, sabotejaven les màquines.

Així que ja ho sabeu, sabotatges a cops d'espardenya!

26 d’abril 2008

20 €

Cada any vaig provant i de vegades cau alguna cosa... I és que em sembla a mi que al meu institut no hi ha gaire gent que hi participi tampoc! Però bé, el cas és que aquest any vaig presentar també un escrit pels Jocs Florals i... premi ^^ Una rosa (que si no arriba a ser així no en tinc cap amb cara i ulls) i un val de 20 € que puc bescanviar pel que vulgui d'una llibreria-papereria del poble. I no sé què fer-ne, la veritat!

L'any passat també vaig obtenir el premi en dues modalitats, així que tenia una mica més de diners. Una part els vaig invertir en material: llibretes, uns arxius perquè els apunts de batxillerat començaven a rebentar carpetes, paper de colors (per fer figures d'origami, i això em recorda que ja tinc dos intents frustrats: el dofí i la rosa de kawasaki, que tot i mirant vídeos no he tingut pebrots d'acabar-la :-( ... i ja me n'he anat del tema), algun bolígraf segurament i ja no recordo si alguna cosa més. La resta dels diners els vaig invertir en un parell de llibres: un per mi (que el van haver d'encarregar perquè no el tenien) i un per la meva mare, que el va veure a la botiga i li va agradar. Des d'aquell precís moment vaig jurar que no tornaria a demanar un llibre en aquell lloc: del mes de maig que el vag encarregar me'l van portar.... al novembre!! Un aplaudiment! I jo que el volia llegir a l'estiu, perquè a l'hivern ja tenia la pell freda i un altre de castellà pendents...

Doncs resulta que ara tinc 20 € i un mes per decidir què en faig... I no vull esperar fins a l'últim moment per saber què fer-ne!

24 d’abril 2008

Drac [Relats Conjunts]

Després de caminar dues hores, finalment vaig arribar a la porta que em conduiria fins a l'interior del Palau de l'Harmonia. Però com era d'esperar, un parell de guàrdies en custodiaven la porta, i només veurem van fer un gest amenaçador, tot agafant l'empunyadura del sable. Era lògic després dels fets que havien fet trontollar la seguretat i la puresa de la Ciutat Prohibida. Amb moviments clars i descoberts, vaig mostrar-los el meu document d'acreditació i sense pensar-s'ho dues vegades, van saludar-me cordialment i em van demanar perdó per la desconfiança mostrada. Un d'ells, el de la túnica blavosa, va córrer envers la porta per tal de deixar-me passar. Aquesta era enorme, forjada i tapissada amb teles vermelles que hi duien inscrites velles profecies.

Amb pas decidit vaig travessar la porta, i el pati central es va obrir davant dels meus ulls. Era com un gran desert de pedra envoltat d'edificis sumptuosos i carregats de simbolisme, d'històries, de llegendes, de records d'un gran Imperi xinès que en un dia havia fet un gir de cent vuitanta graus. Davant meu s'alçava el Palau, el meu objectiu. Era el més gran de tota la ciutat, i a dins s'hi amagaven tresors que tan sols els ulls dels més privilegiats havien pogut delitar. Vaig travessar el pati amb un pas accelerat, malgrat que el meu cor no desitjava entrar-hi perquè sabia què hi trobaria. Però ho havia de fer, era una ordre de la qual no me'n podia alliberar. Un cop al peu de l'escalinata, els meus ulls es van humitejar a causa d'una força desconeguda, Admiració, tremolors, respecte, bellesa. Tota una barreja de sensacions que em sortien de dins només de veure l'obra mestra que s'estenia davant meu: la teulada arquejada cap al cel, les parets rogenques, immaculades, i els fanalets, també vermells i amb una línia daurada que els recorria de banda a banda, que onejaven del sostre de la porxada... Me'ls imaginava de nit, encesos, magnificant encara més la imatge d'aquella meravella de temple.

I per descomptat, els dracs. Símbol de poder, de les dinasties, presents a la història de la Xina des de temps immemorables. Majestuosos i altius, n'hi havia per tot arreu. Els de les baranes de l'escalinata, que convidaven a fer menys feixuga la pujada; els que es recaragolaven per les columnes, que començaven al sostre i acabaven a peu pla, tot obrint la boca amenaçadorament... I el de la porta d'entrada al temple, sens dubte, el més bell de tots. M'hi vaig acostar amb cert respecte i temor, però per un moment el motiu pel qual jo era allà es va esvair. Em mirava amb cert recel, amb els ulls ben oberts, i també provenia de la part més alta de la gran portalada. Cadascuna de les escates estava perfectament definida i lluïa amb una força captivadora, els seus membres s'entortolligaven, s'amagaven i tornaven a sortir un parell de pams més enllà; i les seves dents... Les dents protegien el palau i em van fer tornar a la realitat. Ja ho tornava a tenir present, i la mà només feia que tremolar. Decidit, però, vaig obrir la porta corredissa i em vaig endinsar dins aquell edifici que, a no ser per les estranyes circumstàncies, m'hauria estat prohibit durant tota la meva existència.

Em vaig quedar captivat i amb a boca oberta. Els meus propis ulls observaven tots els tresors dels quals havia sentit a parlar, els mosaics, les parets recobertes de seda de color morat i daurat... Tot era com un somni. Però no, no ho era. Davant meu s'alçava la mampara de fusta de la qual m'havien parlat, amb incrustacions de marfil i d'altres pedres, i amb un drac pintat a mà, el mateix model de drac que lluïa a la túnica de l'emperador i que estava reproduït milers de vegades dins l'enorme temple. Amb passos que intentaven ser segurs, m'hi vaig acostar per darrere i me'l vaig trobar. El seu cos jeia immòbil i envoltat amb la famosa vestimenta, ara tacada de sang. El punyal encara era al mateix lloc on el seu assassí l'havia deixat, justament enmig del cor. I mig amagat sota el cos inert, a terra, un últim majestuós drac pintat amb or. Ara havia arribat el moment de que demostrés la seva màgia i el seu poder. Ara li tocaria a ell protegir la Ciutat Prohibida: l'emperador de la Xina havia mort.



22 d’abril 2008

Carreteres i autopistes

Avui he hagut d'anar a parlar amb un professor, i l'únic moment en què l'he pogut enganxar ha estat quan feia un canvi de classe. Com que el tema s'allargava una mica i necessitava un paper per escriure alguna cosa, m'ha fet passar dins l'aula. Allà, els nens d'ESO han començat a entrar i a seure al seu lloc, primer fent xivarri i poc a poc més calmats. I el professor seguia parlant amb mi, però jo notava les mirades clavades de quaranta ulls. Serà que no tenen res millor a fer? Traieu els bolígrafs, els llibres, els fulls... No ho sé! Però res de res, tu. I jo allà, d'espantaocells.

Quan he acabat de parlar amb ell, he sortit de l'aula encara amb una sensació estranya, però he passat de les mirades que travessaven el vidre i he marxat cap a l'aula on em tocava. I de sobte, un airet provinent de l'aula de professors, que sempre tenen la porta-finestra oberta, m'ha glaçat les cames i per impuls, m'he subjectat la faldilla i l'he tirada avall (irònicament era texana, i aquestes no voleien però be, és igual...). I... sorpresaaaaa!!! Un regalet a les mitges que deixava entreveure la meva pell, que per cert hauré d'exposar al sol aquest estiu si no vull semblar un caramel d'aquests que tenen un pal (i tota la parrafada per no dir una marca, exacte!). Bé, tornem a les meves mitges, o a la meva reixa, si és més precís anomenar-les així... Una formosa carretera començava al genoll i començava a pujar cap a dalt, i es perdia sota la faldilla. Merda! Si anava bé, feia molt de temps que no em feia una carrera a les mitges, havia progressat adequadament, havia tret un 9 en aquesta assignatura! Però sempre hi ha alguns que s'avorreixen a classe i es dediquen a ratllar les cadires, destrossar-les, fer-les miques, de manera que n'hi ha que tenen els cantons punxeguts i amb petites estelles que esperen les mitges de les noies amb delit. Sí sí, amb delit, perquè mira que hi ha cadires i jo... pam!

Doncs bé, com totes les dones (o homes, que jo defenso que cadascú vesteixi lliurement) que alguna vegada s'hagin posat mitges i hagin sofert un accident d'aquest tipus, saben que si no tens laca a mà (o algun altre producte que tingui les mateixes propietats i que jo desconegui) la carrera té moltes probabilitats de continuar sent asfaltada i allargar-se. Doncs bé, només era tercera hora. Amb dues hores i mitja més per endavant, hi ha hagut temps de fer molta feina! Al final de matí la formosa carrera s'ha convertit en una autopista amb tres carrils d'anada i tres de tornada, i a més a més amb dues sortides.

Sort que els nens d'ESO es miraven la carrera (o això he sospitat posteriorment), que si arriben a conèixer l'autopista...

19 d’abril 2008

Tal dia farà un any



Doncs sí. 19 d'Abril de 2007 Cirereta obria portes. I ja ha passat un any! I jo que creia que no duraria ni quatre dies...


De regals d'aniversari... res. Jo volia.... ai, jo volia moltes coses. Volia tenir la plantilla a punt per avui. I fer un post ben maco, lluït. Però no ha pogut ser, no he tingut prou temps. Malgrat tot, aquestes coses no les deixaré de banda i ben aviat intentaré fer-les realitat, li faré el famós rentat de cara al bloc i faré un post ben maco per agrair-li al bloc els moments que m'ha regalat i tota la pesca. Però ara no pot ser, tot i que em fa molta ràbia admetre-ho. Potser pel pont de maig... espero!


I ara, me'n vaig a bufar l'espelma...

16 d’abril 2008

Evolucionant

Quan parlem d'evolució, normalment es discuteix com ha sorgit un caràcter en una espècie. Llavors es dedueix que potser un individu va patir una mutació, que aquest caràcter era avantatjós al medi en el qual es trobava i que va tenir més possibilitats de sobreviure i reproduir-se que la resta. Per aquest motiu, va tenir descendència (a la qual transmeté el gen que codificava el nou caràcter) i així sucessivament fins que els millor adaptats van imposar-se sobre la resta.

Les mutacions són tot un món. Un petit canvi en una base nitrogenada produït per un error en la síntesi de la cadena d'ADN i... ja hi som. Podria ser que aquest canvi no tingués conseqüències (ja que la degeneració del codi genètic pot corregir l'error, o el material genètic on s'ha produït l'error no s'expressa...), o podria ser que sí. Si més no, són un vehicle per evolucionar, juntament amb el fet que els gens es recombinin durant la meiosi o que siguem individus amb reproducció sexual, que per néixer necessitem que s'uneixin dos gàmetes provinents de dos individus diferents, per tal que es formi el zigot. I si ens parem a pensar, les múltiples combinacions de material genètic que es poden fer són inimaginables, espaterrants.

Estudiant una parella d'al·lels concrets dins una població, Hardy i Weinberg van establir la llei de l'equilibri d'aquesta, segons la qual les freqüències gèniques no varien a no ser que hi hagi algun factor que les modifiqui. Aquests factors alteren la proporció d'al·lels i fan que a partir d'aquell moment, la proporció esmentada variï. Els factors que modifiquen aquesta llei són les mutacions, les migracions, la selecció natural i la deriva genètica. Pel que fa a les migracions es veu bastant clar, ja que a l'hora de repoblar un indret, per exemple, no es fa un estudi genètic de tots els individus ni es seleccionen en funció de si tenen un determinat gen o no! El que més desconeixia, però, era el cas de la deriva genètica, que consisteix en què si el nombre d'individus reproductors de la següent generació no és prou representatiu com perquè tots els al·lels s'hi vegin representats, disminueix la diversitat genètica del grup (mirat així és de lògica, ho sé, però posar nom a les coses sempre fa gràcia).

Un exemple de deriva genètica és l'efecte fundador, segons el qual es crea una nova població reduïda que no representa la variabilitat genètica de la població de la qual prové. Si aquesta població s'aïlla i els individus comencen a reproduir-se entre sí, és més probable que una petita mutació o que una malaltia sigui patida per algun d'ells, ja que la combinació de material genètic no serà gaire rica. Com a exemple de l'efecte fundador hi ha la colònia amish. Existeix un gen que causa polidactília i enanisme, que normalment es manifesta en un de cada 1000 bebès que neixen, però que en aquestes colònies el pateixen o en són portadors un 13% dels individus. Que va ocórrer? Doncs que entre els individus fundadors de la colònia amish, n'hi havia un que era portador d'aquesta malaltia. El fet d'aïllar-se i limitar l'intercanvi genètic va provocar que els descendents dels amish, que alhora es reproduïen entre ells, la patissin o bé en fossin portadors.


Per cert, a que no es nota gens que avui he fet un examen d'evolució? :P No ha estat gaire difícil, però si llarg. Això si, a l'hora de posar exemples...
Òrgans homòlegs: aleta de dofí i braç humà.
Òrgans anàlegs: aleta de dofí i aleta de tauró.
En un apartat on es parlava de l'evolució dels mamífers primitius he explicat la parrafada d'un mamífer rumiant antic, el pakicetus, que a través del procés d'evolució va tornar al medi aquàtic, i que d'aquí, amb mols mils d'anys enmig, òrgans vestigials i demés en va sortir... :D

13 d’abril 2008

Tot recte, recte, i quan arribis al final... saltes

Normalment una llibreta en números vermells espanta. Tens la mà foradada i has gastat més del que tocava, això ja ho saps. Però fins que no veus l'extracte del banc i que deus X diners, no et poses seriós. Doncs amb la meva agenda passa igual, i és que els exàmens me'ls apunto en vermell, perquè així e veuen més i no passo de llarg quan la fullejo. Mentida, Laia, mentida. Que en vermell ho feies a principi de curs, que ara ja ho fas amb el primer bolígraf que trobes. Doncs sí. Però espanten igual en blau, negre, lila o verd.


La recta final crec que ha començat. Un mes (què dic un mes, menys!) i ja hauré acabat. 16 de maig, dia mític. No em quedarà cap examen per fer (perquè això sí que ho tinc segur, no n'hauré de recuperar cap). No hauré d'anar omplint l'agenda, ni mirar-la cada dia.


He fet una cursa frenètica, travessant rius, muntanyes, ponts i boscos (ostres, això ara m'ha sonat a una cançó de dibuixos animats de quan era petita... bé, que m'estava quedant seriós, coi, segueixo). I he arribat a dalt de tot. En una setmana seré a la vora del precipici, i només hauré de saltar amb el meu superparacaigudes. Res d'hòsties. Cal anar ben preparat. I finalment, tocaré de peus a terra amb un somriue en veure que ho he superat. Però mentrestant, encara he de córrer una mica més...

10 d’abril 2008

Raons

Tot el que fem, el que diem, el que pensem, té un motiu. Potser no el sabem, o no en som conscients. O no en volem ser conscients, potser. Però hi és. Hi són. Les raons per les quals fem o desfem, plorem o riem, somiem o estem desperts.

Però no les necessito, encara que hi siguin. Faig les coses sense plantejar-me el perquè, quina és l'arrel de l'impuls o de l'acció. Sinó no podríem ni fer dos passos sense deixar de rumiar i donar voltes a una mateixa qüestió, una vegada,i una altra, i una altra... Fins a caure de l'esgotament mental. I llavors veuríem que tot hagués estat més fàcil si no ens haguéssim rumiat i qüestionat cadascun dels moviments.

Perquè els impulsos són bons i sans. Perquè hi ha coses que si no són en un acte incontrolat no les fas, no les preguntes. Perquè les raons per les quals et deixes anar i et surts dels límits són massa profundes. Et despullen, et deixen a pèl i et fan més vulnerable a la crítica, a la observació.

Quan estimes algú moltes de les raons desapareixen. Per què t'agrada com somriu? Per què cada dia odies el moment de dir-li adéu i sempre voldries tenir-lo cinc minutets més al teu costat? Com és que temps enrere passava desapercebut davant els teus ulls? Qui o què ha canviat? Què ha passat perquè tot acabi així? La raó per la qual desitges, estimes, tens somnis fantàstics, nous i inimaginables, et poses nerviós, et mires cinquanta mil vegades més al mirall... La raó és que alguna cosa ha canviat, que ara aquella persona és alguna cosa més dins la teva vida. Estimar és un acte de llibertat, ningú et pot obligar a fer-ho. Així doncs, que algú et digui això...

boomp3.com

... fa que et tremoli tot. Ser la raó per la qual algú somriu, s'emociona o és feliç. I compartir-ho amb l'altre, que ell també la sigui per a tu... Ser la raó en majúscules.

Somiar desperta? Crec que no, aquest sentiment, aquesta raó profunda existeix, ho sé. Però abans de que digueu o penseu res: ara mateix, jo em miro els toros des de la barrera. Suposo que el post ha sorgit arran de sentir aquesta cançó després d'uns quants mesos de no fer-ho. I no només sentir-la, sinó escoltar-la. Palpar-ne la lletra. I com no, somiar una estona i muntar-me la paranoia mental. I aquests moments no me'ls roba ningú. Precisament, són la raó per la qual ara no deixo de somriure.

09 d’abril 2008

Mosquits i venjança

És important saber estar sol i no angoixar-se si no es té a ningú al voltant en algun moment. I cal ser crític, mirar-se a les persones amb lupa i llegir la lletra petita que s'amaga rere les cares i el comportament de la gent.

Hi ha persones camaleó que de vegades fins i tot són amables, però que en realitat només s'han metamorfosat (existeix aquesta paraula?)perquè els interessava, segurament. Jo tenia alguna cosa que ell volia: ajuda a oferir, informació privilegiada... qui sap. Moltes coses o potser una. Mentida, sí que sé què vol, però no ho vull admetre perquè és el que ja han fet milers de vegades: venir-me a buscar, explotar-me i després desaparèixer, esfumar-se. Però cega no sóc, ni idiota tampoc. Així doncs, sóc més puta que ell (veure segona accepció, si us plau)i li contesto amb evasives, parlant amb paraules buides. Li pregunto per què m'ho ha preguntat, per què ho vol saber, i la resposta com sempre és per res. Però jo ho sé, només volia sentir-li dir, i no ho ha fet. Si m'ho hagués dit m'hagués ajudat, m'hagués donat informació que em podia servir i lògicament, ell això no ho podia permetre. Definitivament, amb hipòcrites i persones-mosquit (persona-mosquit: dit del que et xucla i s'aprofita de tu tot provocant-te un dany)val més no tractar-hi. I encara que l'arribada de l'estiu també anuncii la visita dels mosquits, aquest desapareixerà per sempre. Al juny, amb una mica de sort, serà l'últim cop que hauré de veure aquell rostre una vegada i una altra, dia rere dia. Amb una plantofada l'engegaré a dida i no tornarà a picar-me ni a xuclar-me mai més. La meva sang la deixo pels mosquits que només em deixen rodonetes vermelles, no pas pels que em xuclen moralment a consciència i amb mala llet. Un mes i mig... ja queda poc! Ja és ben trist que faci el compte enrere de coses com aquestes...

Abans he dit, també, que tots hauríem de saber estar sols. Ell no en sap pas, i jo que me n'alegro. Tinc mala llet, rancor, sóc cruel, potser. Però sóc humana i em surt de dins. I no hi puc fer res... Ni vull. Exacte, no vull. Està clar que és una espècie de venjança personal, que no arriba a les mans ni tampoc perjudica a ningú. Però hi ha set milions de persones a Catalunya, i es impossible que totes em caiguin bé. Així doncs, un dels escollits per entrar a la meva llista grisa (no tant com negra) és ell.

No té gaires amics i és dels que de seguida s'aferra a una persona amb la qual ha parlat dues hores i no ha estat rebutjat. Des de llavors s'hi enganxa com una paparra i la considera amiga seva. Quan no és amb aquella persona o persones no sap estar, diria. N'he fet un estudi psicològic exhaustiu en hores mortes (sí, hi ha hores de classe en les quals poso el pilot automàtic... qui no ho ha fet mai?), i crec que precisament té una necessitat imperiosa de sentir-se envoltat de gent que el tinguin presenta a tothora, i si és necessari, és capaç adaptar-se a l'altre. I avui, que aquella persona/es no hi eren, ho he vist clar: n'ha copiat els costums, l'actitud, els gestos... Tot. Si li creues la mirada et clava cent mil ganivets i et repassa de dalt a baix, amb despreci i superioritat, com la persona/es. I m'ha fet ràbia, perquè definitivament crec que no el suporto. I alhora, curiosament, m'ha fet pena. Perquè amb la seva actitud no és capaç de trobar afinitats de veritat amb algú. Perquè el que per a ell és un vincle nou i fort es trencarà d'aquí dos mesos. Perquè no té personalitat i necessita adaptar-se a la dels altres, per així integrar-se. Perquè he vist com li fan el mateix que ell em fa a mi (però més suau), amb la diferència que crec que n'és conscient i es deixa xuclar a gust. No, mentida per això últim no m'ha fet pena. Avui tinc l'esperit venjatiu, les coses van com van i no puc negar que després de treure conclusions del meu anàlisi, m'he sentit millor.

En el capítol d'avui, doncs, una nova cara de la Laia. Més venjativa, cruel i despietada? No ho sé, però sóc així. Tothom la té aquesta part, encara que en alguns domina més que en els altres. I sempre ens sap una mica de greu descobrir con som. Però acceptar-ho és la millor manera de tirar endavant.

07 d’abril 2008

Impulsos

Intentava dominar-me'ls i no podia. No m'agradava. Com és que em creixen tant de pressa? I per què ara? De petita recordo que no m'agradava dur-los curts i esperava ansiosa a que em creixessin ben de pressa, i en canvi ara... no paren! Abans de marxar a Londres vaig anar a cal perruquer i me'ls va tallar, i ara.. ja hi tornaria a anar! Però no, no pot ser, que només fa un mes que hi vaig anar. Així doncs, m'espero. Però és que no m'agrada, merda, que van per on volen! Són massa llargs per dur-los com a mi m'agrada...


Hi ha un aparell a casa força curiós. La mare sempre el feia servir per tallar-se el serrell, perquè no te'l deixa recte i retallat sinó que queda més natural, amb les puntes més lliures... Bé, no ho sé explicar. És com un mànec que a la punta té una fulla que ara ja no està gaire afilada, la veritat... I encara que et faci una petita estrebada en tallar el cabell, no fa mal. Depèn de la força que facis és clar. Però qui vol presumir, ha de patir, diuen. Petits detalls a banda, que jo també el faig servir quan em vull arreglar el serrell. O el que no és el serrell...


Vaig anar directa a la cuina. Del cubell dels diaris en vaig agafar un, em vaig mullar el cabell i me'l vaig eixugar amb la tovallola. Vaig anar al bany amb el diari, el vaig posar a la pica, vaig agafar el famós instrument curiós i, amb el mirall davant, manos a la obra.


Txas, txas, txas. Vaig començar per dalt. I quan me'n vaig adonar vaig aturar-me. Que me'l vull arreglar, no em vull rapar! Però està bé, força bé. Diria que ara fan uns quatre dits dels meus. Seguim. Banda esquerra. Txas, txas, txas. Per aquí no gaire, tampoc estava tan malament. I a la dreta. Txas, txas. Deixo l'instrument, i m'agafo els cabells a banda i banda de les orelles. Estiro, intentant anar a la mateixa velocitat, i veig que de la dreta estan una mica més llargs. Txas. Ja està, arreglat. Ho comprovo. Sí sí, ja està. Ara darrere, que ja és més complicat perquè no m'hi veig. Però no hi fa res, com que després me'ls pentino com si anés despentinada... I llavors per què te'ls pentines, direu? perquè sinó em queden aixafats i no m'agrada i bé, sembla estúpid però no ho és d'acord? Seguim, que ens havíem quedat darrere... Txas, txas, txas. Haurà quedat bé? Sí, no? Confia en tu, que és el que pots fer ara mateix...


Recullo el diari ple de cabells, netejo el bany, em trec la samarreta que em pica com una mala cosa (sempre se n'acaba colant algun, encara que vagis molt amb compte...), una dutxa... I punt.


Laia nova. Tall de cabells arreglat. Semi-nou. I tot en un impuls.

04 d’abril 2008

Res a canvi

M'agrada fer manualitats i detalls. Sóc molt detallista, però a la meva manera. Petits presents, sovint fets a mà, per dies assenyalats i per dies corrents. Pels dies en què els altres estan tristos o pels dies en què jo estic eufòrica. Els faig perquè em ve de gust fer-los, perquè m'hi entretinc i perquè la satisfacció final per a mi també és enorme. Molt més gran, sovint, que la sorpresa o la gràcia que li ha fet al seu receptor. Això de vegades fa una mica de mal, o si més no, em provoca un cert desengany. Allò que he fet amb il·lusió i ganes no causa l'efecte esperat, i sé que quan em giri potser anirà a parar en l'oblit, en un forat negre que l'absorbirà. Però els sentiments, les predileccions, la personalitat... No es poden modificar ni canviar. Cadascú és com és, i per tant sé més o menys a qui li faria gràcia un detall dels meus i a qui no.

Malauradament, també he parlat de desengany. Aquells que creia diferents, amants de les petites coses com jo, encantats que algú es recordi d'ells en un moment determinat (que no és ni aniversari ni res)... Ho acaben rebutjant. I no davant des meus nassos, no. Aquestes coses sempre s'accepten amb un somriure i després és quan arriba el forat negre. No passaria res si jo tingués una altra mentalitat, és clar, si jo no em creés unes expectatives o fes les coses pensant d'una certa manera. Però tinc tendència a errar-la, últimament. Uns Raigs X per no cagar-la, necessitaria!

Encara que a alguns no ho vegin del tot clar, no espero res a canvi. Ho faig perquè vull, no vull rebre un altre detallet com a resposta a la meva xorrada. Si ho fes amb aquest objectiu hauria plegat fa molt de temps, perquè la proporció de detalls emesos vs. detalls rebuts és baixa, molt baixa, molt baixa... I malgrat tot hi continuo. Però cada vegada menys, perquè ja no hi ha gaire gent a la meva llista de receptors de detalls. Almenys, gent propera.

Figuretes d'origami, algun invent culinari, enviar aquella cançó que saps que li agrada i que el farà somriure ara que no està del tot fi... I els regals d'aniversari, personalitzats. M'agrada sempre incloure-hi alguna cosa feta a mà, o si més no, curar-me l'embolcall i la postal. Potser és aquí l'error: que jo si rebés alguna d'aquestes coses fliparia, em faria moltíssima il·lusió, perquè valoro tota l'estona que l'altre ha perdut fent-ho. Tot el que és fet a mà és un regal enorme per a mi. Sobretot perquè sempre tindràs un objecte únic, un present personalitzat que ningú més tindrà i que ha estat fet a mida per a tu, pensant en tu, només per a tu... L'error és no posar-me a al pell de l'altre. Parar-me a pensar que jo sóc jo, i els altres, un món a part.

Cada vegada que rebo un correu d'algú de vosaltres passant-me una notícia de dofins o d'origami... Per a mi és un detall, una cosa que m'encanta rebre i que aprecio. I és clar, potser pensareu que enviar un correu no costa gens, que tampoc és cap detall. Doncs sí que ho és. El detall no és el que envies, sinó la intenció amb la qual ho fas. I recordar-te de la persona en el moment precís, i decidir-te a enviar-li. Quina necessitat en tens? Cap. Quina bonificació rebràs? A part del meu gràcies, cap. En canvi, n'he rebut més d'un, i de dos.

Detalls com aquests em fan somriure i pensar que les petites coses que ens relacionen els uns amb els altres encara no han desaparegut del tot. Que l'altruisme encara no està en vies d'extinció.

03 d’abril 2008

Quan arribi el moment...

Decepcionat i trist. Però saps que més endavant se solucionarà, que podràs respirar tranquil i somriure, tot pensant que estàs de conya, que no podries desitjar res més. I ja que el futur te'l construeixes tu mateix, en fas un esbós senzill, res d'excepcional ni impossible. Amb poc et conformes, aquelles quatre ratlles et faran feliç. Si és tan fàcil d'aconseguir i no és gens pretensiós (i a sobre t'ho tens ben merescut), per què hi ha algú disposat a oposar-se als teus desitjos, a fer-los rodolar per terra i a trepitjar-los si és necessari? I per què ho fa amb aquella postura d'hipocresia de "ho faig pel teu bé, perquè no tinguis una decepció", quan en realitat només mira per ell, pel seu propi futur? I per què només et compara amb qui ell vol, i no pas amb qui tu li proposes? Tanta por li fan les teves il·lusions?

Ja no tens deu anys. Tens una edat en la qual no és necessari que et diguin certes coses, perquè ja les has viscut i les coneixes de primera mà. I per aquest motiu han de deixar-te pensar com tu vols, no pressionar-te, deixar-te anar i que volis, no encadenar-te. Però no, o està de moda o és més senzill no deixar-te créixer, intentar inflar-te el cap i retenir-te. Això sí, sempre amb aquella màscara posada i unes paraules que és ben sabut que et faran mal, que t'influiran amb l'objectiu de tornar-te a ficar dins el corral.

I no. Ja n'hi ha prou. Quan arribi el moment, serà l'hora d'armar-se de valor i trencar cadenes.

02 d’abril 2008

Servei de microscòpia

Dilluns vaig anar a la UAB. Un altre cop. I cada vegada que passejo per aquells passadissos, aquella gespa, aquella plaça... No puc evitar anar fent saltirons i riure, riure tota l'estona. Em perdria entre la munió de gent que xerrava i prenia el solet, m'aferraria a les baranes, em camuflaria entre els que eren al bar i no deixaria que em trobessin.

Però tocava visitar els microscopis electrònics. La primera vegada que en veig un in vivo i la primera vegada que en toco un. Un no, dos :D. Un de rastreig (scanning) i un de transmissió. N'hi ha que no els van voler ni tocar. jo en canvi... No m'hauria mogut d'allà! Que macos... Vaig quedar impressionada, em van encantar! Em deien friki, però mira... És que és una passada veure coses tan petites! Només friso perquè arribi el dia en què es pugui observar la cèl·lula viva de ben a prop...

El microscopi electrònic en general no funciona amb una font lumínica com els òptics, sinó que gràcies a un feix d'electrons emès per un filament de tungstè, podem observar coses tan petites com els mitocondris cel·lulars o els ribosomes. És bastant gran i ha de ser en una sala ben refrigerada (anava més abrigada a dins que no pas al carrer!) La principal diferència entre el de transmissió i el scanning és que en el cas del primer els electrons travessen la mostra i podem veure l'estructura interna de les cèl·lules (dic cèl·lules perquè la mostra que ens van posar era de cèl·lules renals), i en el cas del segon apreciem l'exterior de la mostra, la seva textura i forma, en tres dimensions.

El procés de preparació d'una mostra per a ser observada en un scanning és una mica complicat i s'ha de fer amb molta cura, ja que cal tenir en compte que a l'interior del microscopi s'hi fa el buit. La mostra (que per començar ha de ser molt prima) s'ha de deshidratar i dessecar, tot evitant que es recargoli sobre ella mateixa i que no s'arrugui, ja que sinó la textura observada no correspondria amb la realitat. Després d'un laboriós procés, la mostra es col·loca dins una màquina connectada a una bombona d'argó. Allà dins la mostra es recobreix amb una fina pel·lícula d'or, que farà que els electrons hi "rebotin" i la textura i forma de la mostra quedin ben definides al microscopi. I ja està llesta per ser observada.

Tan aviat com les pengin us podré ensenyar les fotografies que vaig fer jo i el grup amb el qual anava. Un òvul de rata perfectament definit; cap, antenes, potes i ulls de mosca; fulles... Un passada totes! Perquè us en feu una idea...



[mosca i pol·len]

I al microscopi de transmissió, vaig poder observar totes les parts d'una cèl·lula, ben diferenciades: nucli, nuclèol, heterocromatina mot condensada, reticle endoplasmàtic rugós, mitocondri... Uooooooooo! vaig fer una foto a un mitocondri que em va quedar... maquíssima!! És el meu orgànul preferit :P Normalment es tenen cançons, grups de música, begudes, menjars, números, assignatures, peces de roba i cinquanta coses preferides... Però orgànuls també? No ho sé, però com que de número preferit no en tinc, em permeto la llicència de tenir un orgànul preferit propi. I a veure si pengen ja les fotos que també us el vull ensenyaaaaaaar!!! :D

Mentrestant, haureu de conformar-vos amb aquest...