31 de març 2008

El somni [Relats Conjunts]

- Que si, va dona, que no passa res... Que som al pati, que no et veu ningú! Si només hi ha un arbre i com a molt un ocellet! Si això fa dos pams! Que no hi pot entrar ningú aquí!
- Ah, no, però què t'has pensat? Si vols pintar-me, haurà de ser vestida.
- Però si els nuu reflecteixen la bellesa del cos humà, l'essència de la persona!
- Que no!
- Que sí! I em quedarà genial, segur! Que estàs molt bona... ehem.... és a dir... que la teva bellesa només és comparable a l'estrella més lluent de l'Univers i...
- Ho veus? Jo ho deia jo que només ets un pervertit...
- Que noooooo... Mira, ja tinc el títol pensat i tot: la maja desnuda. Hehe... em faré famós!
- Saps què? A mi com a títol m'agrada més la maja vestida, perquè despullada no em veuràs ni de conya! Porc!
- Oh! I si te'n faig primer un de vestida... després em deixes pintar-te despullada?
- No te'n cansaràs mai o què? NO. N-O. O encara no ho has captat?
- D'acooooord... Va, no t'enfadis... Però abans de començar, deixa'm fumar-me un cigarret, per relaxar-me i inspirar-me.
- Vinga, va, però no triguis gaire...
- I tu, no en vols un? Vinga, que et convido.
- Però no seran gaire forts, no?
- No, dona, no. Els faig jo, amb al meva recepta especial. Veuràs com t'agradarà.

...


- Ostreeeeeees tio... Com t'estimo.... Hihihihi... T'he dit mai que ets un tio genial? Ostres, que guai és tot, no?... Hihihi... I t'he dit que t'estimo molt?
- I tant, jo també t'estimo molt... Vols que et faci un massatge abans de començar a pintar-te? Per relaxar l'ambient i calmar tensions...
- Fes, fes... Hihihi....
- Veus? A que estàs molt millor?
- Sí, hihihi, si em fas pessigolles! Ostres, i quants colors! Quin jardí més guapo que tens! Hihihi... És enorme! I hi tens lleons i tot! I flors de colors que són més altes que jo! Anda, i un elefant! Hihihi... Oh, que maco! Per cert, el teu elefant t'està dient nosequè...
- Mmm... Sí, és clar (pfffffffff), després aniré a veure què vol...
-No, vés-hi ara que com s'enfadi... Farà allò de tirar-nos aigua amb la trompa... hihihi!
- Després, després. A veure, no vols posar-te més còmoda perquè et pugui pintar?
- No, estic bé. Ei, què fas abaixant-me la samarreta? Deixa'm, home... hihihi! Ui, però com és que vas en ziga-zaga mentre intento fer-te fora? I com t'ho fas per donar tombarelles així? Me n'has d'ensenyar... hihihi!
- Sí, sí, ja te n'ensenyaré...
- Ai, que em deixis anar! T'he dit que no me la volia treure!
- D'acooord... Vols un altre cigarret, doncs?
_ Siiiiiiiiiiiiiiii....

....

- Oooh... T'he dit mai que ets un tio genial? Quin jardí... més guapo... que tens! És moooolt xuluuuuu hihihi! I hi tens lleons, i elefants, i... digues a les coses aquelles de dalt de l'arbre que deixin de mirar-me! Per cert, hihihi... de sobte fa més fresqueta, no?




[Nota: l'apunt sobre la maja desnuda i la maja vestida és completament inofensiu. En cap moment una servidora ha volgut insinuar que Goya era un pervertit]

29 de març 2008

Reconciliació

Poc a poc em vaig reconciliant amb la informàtica, amb els codis i tot això. També és gràcies als tutorials d'Internet, sense els quals gairebé no hauria fet res. I al germanet, és clar, que quan vol atén els meus dubtes :P

I tot perquè he aconseguit fer una animació amb flash. La meva gran proesa abans d'acabar el mes! I m'ha quedat tan maco... Bé, potser a mi m'ho sembla perquè ho he fet jo, i és com quan una mare diu que els seus nens són els més macos de l'Univers. Perquè si totes diuen el mateix, hi ha moltes disputes per aconseguir ser el número u del rànquing eh! Jo no, no em barallo ni discuteixo amb ningú. Però aquest flash m'ha pujat la moral :D

A Internet hi ha tutorials de gairebé tot, fòrums amb gairebé totes les preguntes que et podries plantejar, demostracions de gairebé totes les animacions i efectes que se't passés pel cap fer. Però si a l'hora d'escriure el codi la cagues i després no funciona... Això és més fotut. No saps per on començar a mirar, i si ets un principiant, encara que estiguis mirant cara a cara a l'error no el sabràs veure, perquè no en tens ni idea del que fas. Només has fet un copia y pega d'un codi que has trobat a una web, i no el saps pas interpretar. Aquí entra el joc el germanet, que quan està de bones és el que em diu per què coi no em funciona el botó, o per què es desplaça tal cosa. I fruit d'aquesta combinació d'empenta (joooooooo), el suport tècnic personalitzat (germanet) i manuals d'ajuda d'Internet (no manuals d'autoajuda d'acord? estic bé, gràcies per preocupar-vos... o potser no gaire, perquè estic fent un parèntesi llarguíssim i absurd on no hi dic res) n'ha nascut el meu primer flash amb cara i ulls. Ara només falta que tothom qui l'ha de fer servir li agradi i s'hi entretingui una mica...


Doncs així, poc a poc he recuperat la confiança en això de programar. Malgrat tot no em veig en cor de fer una plantilla per al bloc, i per tant n'agafaré una que trobi adient i li faré quatre retocs. Però ara que hi penso, amb flaix sí que puc fer per fi...... un dofí mascota! Que molts teniu rat-penats, gossets, porquets grocs, micos... Però de dofins no n'hi ha. Uoooo una mascota a mida i única!!! Ara només em queda omplir-me de paciència, temps, ganes (ai, no d'això no que ja en tinc) i fer un pacte amb els if, on(press) , gotoAndPlay, claudàtors, i punts i coma perquè un cop dissenyat el dofí (que aquesta és una altra, em sembla que jo de dibuixant...) funcioni tot a la perfecció.

Això és un projecte que acabo de fer ipso facto i sense meditació prèvia. Així doncs, és de vigència indeterminada... Que no sé pas quan el podré fer, en resum! Queda a la llista de coses pendents.

27 de març 2008

Episodi negre

A l'institut acabo d'encetar el tema de la Guerra Civil, que és el que més ganes tenia de fer sobretot perquè ja és una etapa molt propera a la meva existència. En teoria hauríem d'anar molt més avançats de temari, però com que ningú s'ha matriculat a fer Història a la selectivitat, el professor es permet el luxe d'ampliar més el tema i fer-lo més interessant: presentacions de power point amb imatges i documents, conferències d'autors de llibres... I sembla mentida, però aprenc molt més encara que gairebé no obri ni el llibre: conec a un nivell més personal i més real com va anar tot i com van patir algunes persones, puc contrastar la informació del llibre i discutir-la... Però aquesta etapa de la història a nivell europeu és bastant trista, la veritat. Porto unes quantes classes amb un pessimisme, i escoltant i veient cada cosa...


L'escriptora del llibre La maternitat d'Elna va venir a fer una xerrada a l'institut. Ens va parlar de tot el que explica el llibre, com va conèixer als seus protagonistes, com va ser present en tots els espais que es descriuen...

La maternitat d'Elna va ser la salvació per a moltes de les catalanes embarassades recloses als camps francesos d'Argelers i Sant Cebrià, entre d'altres. Aquestes dones havien emigrat juntament amb les seves famílies per ser favorables a la República, i després del llarg camí i de travessar la frontera massivament, tots van ser conduits fins a aquests camps francesos, situats a la platja. Poc menjar, poca higiene i molt, molt fred. Els guardes senegalesos que vigilaven el camp llançaven trossos de pa a terra i gaudien de l'espectacle de trenta persones lluitant per aconseguir-lo. I les dones embarassades? Doncs com tothom, lluitant per sobreviure. Però no només per elles: també havien de sobreviure pels seus fills i evitar que aquests o morissin. Passaven gana com tothom, no tenien llet, havien de donar-los de beure aigua salada i enterrar-los fins al coll a la sorra perquè no passessin tant de fred. Amb un tros de filferro, un home va fer un ganxet a la seva dona perquè amb trossos de roba abandonats pogués fer-li una peça de roba al nadó.

Amb aquest panorama, la figura de la senyora Elisabeth Eidenbenz va ser la salvació. Aquesta dona era una infermera suïssa voluntària que va fer tot el possible per evitar la hecatombe de les dones embarassades. Després de lligar mans i mànigues per aconseguir que habilitessin un casalot abandonat d'Elna, va iniciar la seva tasca: quan a les mares els faltaven uns dos mesos per parir, les treia dels camps i les portava a la maternitat. Allà tenien un llit, menjar decent, formatge, llet, condicions higièniques i ajuda a l'hora de parir. Totes les dones contribuïen en les feines que s'havien de fer: rentar, planxar, fer bressols i robeta per als nounats... Algunes d'elles, fins i tot, ploraven en veure un plat calent a taula . Un cop havien donat a llum, encara s'hi estaven un parell de mesos, a la maternitat. Després retornaven als camps, on les condicions eren més dures. Malgrat tot, l'Elisabeth va aconseguir que s'habilitessin uns barracons especials per a les embarassades. Més endavant, amb l'allau de jueus que fugien dels nazis, la maternitat continuà activa, fins el 1945. L'Elisabeth ensenyava a les mares com cuidar el fill, les cuidava a elles, encobria als nounats jueus amb noms falsos perquè no se'ls enduguessin... Les dades confirmen que, gràcies a l'obra d'aquesta dona i de la maternitat, durant aquesta etapa tan fosca 597 dones van parir a Elna. 597 nadons al món. 597 vides salvades d'una mort gairebé segura.

Actualment, Elisabeth Eidenbenz viu a Viena, i la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 2006. Una anècdota que ens va explicar el professor és que quan a Elisabeth li van dir el dia que el Sr. Saura aniria a visitar-la, ella va dir que ho sentia molt però que ja havia quedat amb els seus néts per fer melmelada, i no va canviar pas d'opinió: ella ja tenia plans. Així doncs, el Sr. Saura va haver d'anar a Viena a les set del matí per lliurar-li aquesta condecoració. Realment admiro aquesta senyora per tot el que va fer i perquè al seus 96 anys té les idees clares i una personalitat ferma que ja voldria tenir jo.


Un altre episodi trist d'aquests anys és el de la segona guerra mundial, els camps de concentració i d'extermini nazis, i tot el que això suposava. Avui he observat unes quantes fotografies del camp d'Auschwitz i són dures. Vitrines enormes amb tones de cabell humà amb el qual feien catifes, d'altres amb palanganes, pròtesis, sabates de nen, sabates de gran. De tot. Càmeres de gas. Edificis on empreses farmacèutiques provaven els seus medicaments sense escrúpols ni permís. Tanques electrificades, forats de bala a centenars de parets, cremadors. 1.500.000 morts entre 1944 i 1945 només. Barcelona sencera.

Avui he sabut que a la porta forjada que hi ha a l'entrada del camp hi diu Arbeit macht frei: el treball us farà lliures. I tant. El treball els va fer lliures. Treballar com bèsties els va enfonsar, maltractar, torturar. Treballar i viure d'aquella manera els va matar, i només morint van poder-se alliberar de tota aquella tortura.

26 de març 2008

Secret

Hi ha alguna cosa que no t'acaba de fer el pes i t'agradaria canviar-la, però no saps com... O potser és que ni tan sols fent-li alguns canvis milloraria. Llavors, és millor deixar-la tal i com està. Però això de que no t'agrada gaire ha de ser un secret, no ho ha de saber ningú. És una d'aquelles coses que si la dius et miren amb cara de circumstàncies i et tracten de beneit cap amunt, i no deixen de dir-te i repetir-te que hi facis alguna cosa. Com si fos tan senzill, com si fent petar els dits tot canviés.

El secret et molesta, no t'agrada tenir-lo, i com a sistema d'autodefensa fins i tot tu acabes creient que allò t'agrada i que és tal i com tu volies. Així doncs, mates dos pardals d'un tret: ni els altres pregunten ni el subconscient t'ho recorda cada dos segons. Però vius enganyat, immers en una mentida que tu mateix has creat, que et fa semblar segur i convençut davant dels altres. però és que fins i tot tu et notes més segur... i fins i tot allò t'agrada! Ni te n'adones del poder de la teva ment, del que has arribat a aconseguir.

I arriba el dia en què et trobes cara a cara amb allò. Ara ja no hi tens a ningú al voltant: ningú et dirà que què et passa, ni que hi facis alguna cosa, ni que ho canviïs, perquè ara sí que ja no pots. De sobte, tornaràs a fer aquella cara d'amargor i repulsió envers allò que vas deixar córrer i que no vas ser capaç de modificar. I la teva decepció tornarà a ser un secret.

---

Nota: Uououoooooo!! que faré una visita als microscòpics electrònics de la UAB el dilluns!!!!!!!!!!!!!!!!! :-D

24 de març 2008

Amb retard...

Encara que vaig avisar d'un canvi radical de bloc, no és aquest, tranquils. L'altre canvi necessita molta meditació i una planificació i tot!

Això és només perquè des de fa quatre dies la primavera ja és aquí i jo encara era a l'hivern! Quin cap...

Ja queda menys perquè els cirerers siguin ben florits...

A punt d'entrar a la llista

Durant les festes de Setmana Santa hi ha uns elements imprescindibles que per tradició sempre hi són. Un d'aquests, i el més important per als nens, és la mona. Avui en dia les mones s'han convertit en tot un món de la mà dels pastissers, que fan mil i una meravelles amb quilos i quilos de xocolata. Però les figures de xocolata més típiques són els ous o el conill de xocolata. Però malgrat que els conills els trobo també molt bonics, ja fa massa dies que no parlo de dofins. Potser un dia d'aquests faré un post molt més optimista i us n'explicaré alguna cosa fantàstica, però el d'avui no va per aquí, malauradament.

No fa gaire vam haver de dir adéu al dofí del baiji (
Lipotes vexillifer), ja que va ser declarat oficialment extingit. Era un dofí d'aigua dolça que va acabar desapareixent per l'efecte de la pesca incontrolada i la contaminació del riu. I si la cosa continua igual, aviat desapareixeran també el dofí Hector (Cephalorhynchus hectori) i el dofí de Maui o Popoto (Cephalorhynchus hectori maui), una subespècie del primer. Aquestes dues espècies de dofins viuen a les costes de Nova Zelanda i es veuen amenaçats per les xarxes dels pescadors. Aquests dofins es carcateritzen per ser un dels odontocets més petits: fan d'1.2 a 1.6 metres de llargada i tan sols pesen 50 Kg. Però en el pot petit hi ha la bona confitura, sinó mireu...


Les últimes dades oficials estimen que tan sols queden 111 dofins de Maui i 7000 dofins Héctor (d'aquests, la població fa trenta anys gairebé arribava als 30000 exemplars...). El detonant ha estat que la setmana passada van aparèixer morts a les xarxes dels pescadors un total de 22 dofins. Les organitzacions que lluiten per defensar aquestes espècies s'han mobilitzat i han demanat al govern de Nova Zelanda que prohibeixi dos tipus de xarxes de pesca, les més agressives. Però no crec que el problema se solucioni del tot perquè molts d'ells no hi faran res al respecte, tenint en compte algunes de les declaracions dels pescadors. Així doncs, de "captura accidental" en "captura accidental", una nova espècie està al límit de la supervivència, i potser aviat serà dins la llista d'espècies extingides...

---

Nota de Pasqua: malgrat tot, les ganes de cuinar dolços no se m'acaben, i com que la mona ja fa una anys que no me la regalen... Me la faig jo mateixa :-D.(jo volia posar-hi més xocolata perquè només en duu a dins, però la mare va preferir així)



A més a més, tinc una iaia que és la bomba i cada any em regala una figura de xocolata negra ben grossa. Aquest any és un gatet, i quan pugui us en faré una foto perquè pugueu veure a quina escala està fet :D

22 de març 2008

Presentacions

Senyors, el meu avet. Avet, els lectors del meu bloc :D


I un detallet d'una de les DUES pinyes del meu avet ^^


I pensar que aquesta preciositat fa uns anys cabia al balcó de casa meva i ara... fa més de 3 metres! (perquè dos com jo en fa segur...)

Està gran, maco i creix fort. Ahir, les branques tenien brots a les puntes, que s'enfilaven mica en mica cap amunt. Segur que arribarà a ser tan gran com el que hi ha a l'entrada de la casa! El tronc és cada vegada més robust, les fulles més verdes, comença a tenir pinyes... Això és signe de bona salut, no?

20 de març 2008

Sense una mica de tot

No suporto aixecar-me i no tenir ganes de fer res, caminar somnàmbula per casa i asseure'm pels racons mentre a fora fa un sol encantador.

- Què et passa?
- Res, no res.
- Estàs enfadada, o trista, o cansada...?
- No, no. No em passa res.

Però alguna cosa passa, i el que més fot és no saber el què. Estàs enfadada? No, però de sobte donaries cops o et barallaries. Estàs trista? No en tinc cap motiu, però de sobte s'humitegen els ulls. En canvi, un estàs contenta? no et fa saltar d'alegria.

Reconec que quan s'acosten les vacances em creo un món irreal i vull fer moltes coses que després no es compleixen, tan per culpa meva com també dels altres. No tot depèn de mi, i si l'altre no respon no el puc obligar a fer-ho. Tot el que planeges se'n va en orris, i fa ràbia, molta ràbia, veure com passen els dies i no has fet res del que t'agradaria fer. I com a traca final, una pel·lícula carrinclona i massa ensucrada et recorda que si fossis un personatge de ficció tot el que voldries es podria fer realitat. Però pessiga't. Et fas mal? Sí, oi? Doncs ets real. Apa, deixa de somiar i torna al sofà de casa, que és on hauries de ser.

Potser us penseu que les meves expectatives eren massa irreals o difícils de complir, o massa "de pel·lícula" fins i tot. Doncs us en faríeu creus de les xorrades que són, algunes d'elles. Però és tan fàcil i alhora tan difícil de que passin... I per què? Per moltes coses, massa coses que si digués em repetiria, coses que ja he dit massa cops i al final em queixaré de vici.

S'acaba el dia, per fi. Sort que una visita al gimnàs obligada i la música fan que les hores siguin de cinquanta minuts. La música, i tant. Crec que seria la protagonista d'avui. He creat una carpeta dins l'mp3 amb les cançons més alegres, les menys tristes, les que et fan saltar. Avui, però, no ho han aconseguit. Potser demà...

Frase escrita després de rellegir el post: demano perdó per aquest post tan depriment i sense sentit que no hauria d'haver escrit, per aquest escrit tan típic d'adolescent frustrat, trist, perdut o simplement avorrit, per haver fet un post que no m'agrada ni llegir. Ja ni ho sé. Però després d'haver-lo escrit no l'esborro pas. Espero demà poder-lo fer anar avall i ensenyar-vos, per fi, com és el meu avet, ja que vaig a fer-li una visita.

19 de març 2008

Jornada de renovació del DNI inesperada

No sóc la primera ni tampoc l'última que fa un post sobre el dia que s'ha de renovar el DNI, i és que pot ser un dia interminable, estrany, diferent o sorprenent, on et poden passar motles coses i on pots sentir de tot.

Així doncs, ahir vaig anar a renovar el DNI, i ara ja tinc el DNIe però sense el codi PIN, perquè no me'l va donar per ser menor d'edat. Quan hagi fet els 18 el puc anar a buscar i fer totes les transaccions que vulgui, però ara encara no.

Aquesta és la primera vegada que vaig a renovar-me el DNI i que no he de fer cua durant tres hores. És la primera vegada que me'n vaig de la comissaria amb el document fet i que no l'he d'anar a buscar setmanes més tard. I és la vegada que he rigut més amb el meu germà en una comissaria de policia.

Però anem a pams...

Quan el meu pare em va dir que podia demanar hora per renovar-me el carnet no ho veia del tot clar. Ara van així les coses? Han sigut capaços de posar ordre al caos de la comissaria? No pot ser... Massa utòpic! Però bé, per intentar-ho que no quedi! Vaig trucar a un número de telèfon i allà me'n van donar un altre. En fer la segona trucada, em va sortir un contestador automàtic. Caig donar les meves dades i finalment em van dir que tenia hora el 18 de març a les 10 del matí. Tan fàcil? Genial! Ara a fer-ho una altra vegada per al meu germà... I em surt un home, en lloc del contestador. Li dic les dades del meu germà i em diu que no podrà fer-se'l a Cerdanyola perquè no hi tenim comissaria... Quèee? I jo que sí, que jo tinc hora i que a la comissaria hi he anat milers de vegades (bé, mentida, ben pocs... que no sóc una delinqüent!) Però que hi és, i tant que hi és. I ell que no, i em comença a recitar tots els pobles de la província: bla bla... Badalona... Barcelona... Castellar... Anda! Si Cerdanyola se escribe con ce... Ah, es clar maco, que tu encara deus ser dels de Sardañola no? Bé, és igual... Que al final li av donar hora per al mateix dia a les 10:20.

I tal dia com ahir, a les deu menys quart del matí, jo i el meu germà arribem a la comissaria. Des de fora la cua ja era considerable, i jo temia que m'hi passaria tot el matí, que això de l'hora concertada era una broma...

Entro i li dic a l'home de la saleta que vinc renovar-me el DNI i que tinc hora a les deu. Em diu que m'esperi, que aviat m'avisaran... i tinc por. Perquè sobre meu hi ha cinquanta ulls que em miren amb cara d'odi i que se'm voldrien menjar, fregir, arrebossar i coure amb patates.
Jo també seria com ells si estigués fent cua des de les set del matí i de sobte arribés algú i em passés al davant, però aquest no és el meu problema, sinó el de la policia! O bé que tot siguin hores concertades, o que tothom hagi de fer cua fins que s'hagin acabat els números, no? Però bé, he de dir que me n'alegro d'haver fet cas al meu pare i haver trucat anteriorment... Queixes, mirades fulminants... però vaig sobreviure, tranquils, que si no no us ho podria estar explicant ara! Així doncs, jo i el meu germà ens vam quedar a la sala d'entrada, esperant a que ens fessin passar.

El siete para el DNI! El tres para el pasaporte! Mare meva... Que lents! Però si ja feia uuuuna bona estona que treballaven aquells! Però el millor va ser que cinc minuts més tard, un home d'uns cinquanta anys que treballava fent passaports va sortir de la sala mentre anava dient que él no podía seguir ese ritmo, que él necesitava un descanso. Toma ya! Tres passaports entre dues persones i ja està estressat? És més... tres passaports en una hora???? Un altre company ens va fer sortir a tots d'allà, dient que no hi havia espai, com si li estiguéssim robant l'oxigen a l'home estressat i que treballava tant... I nosaltres dos que no podíem parar de riure... Quin espectacle, per favor!

Això no és el que més em va sorprendre, sinó que a les deu i tres minuts van cridar al que tenía hora a las diez. I perdó perquè crec que abans m'he equivocat: el meu germà era el de les deu, jo la de les deu i vint. Així doncs, amb uns ulls oberts com a taronges, el meu germà va entrar a dins, tan sorprès com jo. La policia... puntual????? Impossible... Però cert! Que era allà dins quan passaven tres minuts de les deu! Que ho he vist amb els meus ullets, us ho juro! I agafeu-vos que ara ve el més fort: jo vaig entrar a les 10:10 del mateix dia. Sí, sí, com ho sentiu. Van cridar a la otra que tenía hora concertada i vaig entrar, amb els cinquanta ulls encara més clavats a la meva esquena. A dins, els homes que feien DNIs i passaports feien bromes de tot tipus tot fent referència a la crispació de la gent: tendríamos que abrir un chiringuito y servirles unas cervecitas, para que se calmasen... etc. A sobre, l'home que atenia al meu germà era... com dir-ho d'una manera una mica suau... INCOMPETENT? Bé, en podria dir moltes coses, però si dic que jo vaig acabar abans que ell...


Doncs ja està, ja tinc el DNI electrònic. I tinc un parell de preguntes...
- Per què volen una fotografia en color si després surt en blanc i negre?
- Per què he de firmar amb un retolador negre gruixut, si en teoria la firma ha de ser clara i ara no s'endevina gaire bé com és?
- Per què a l'hora de prendre les meves empremtes i digitalitzar-les tengo que apretar mucho i després no aprietes tanto, que sale negra?
- Per què la web de la policia diu que he d'abonar 6,7 € i en realitat són 6,8 €? Aquests 10 cèntims són per al fons comú de les seves cervesetes i els psicòlegs que els visiten quan pateixen atacs d'ansietat de treballar tant?

Apa al final no han estat dues...

------

Que me n'oblidavaaa! :D

La crema
quan crema
no és bona crema.

Cal deixar-la reposar
i posar-la a la nevera
per fer postres l’endemà.

L’endemà fa un tel gruixut
que si se’l toca per sobre
sembla ben bé de vellut.

Dessota hi ha un mar molt dolç
que fa ben poques onades
i agrada a moltes i a molts.

La crema
quan crema
no és bona crema.


17 de març 2008

Esperit primaveral

Tinc ganes de fer coses, moltes coses, i de moment poc temps per fer-les. I tinc la impaciència ie l neguit de voler-les fer totes ara. Però no pot ser. I mira que jo voldria...

Hi ha coses que me roben el temps. Com les trobades amb les iaies (que sobretot a una me l'estimo molt eh, però de vegades preferiria anar-hi quan jo volgués i no pas tal dia, com si fos la visita al metge...), la renovació del DNI (que no em passi res...), la compra massiva de regals perquè s'acosten tres aniversaris de cop (què passa que molta gent del meu voltant va néixer per aquestes dates? Mira que hi ha dies a l'any eh...), la mona (bé, d'això no em queixo perquè m'encanta fer-la i menjar-me-la, per suposat... i ja tinc una idea al cap de com decorar-la... aiiiiiiiiii nyam nyam!).... I no segueixo. Bé, que totes aquestes petites coses sembla que no però em van xuclant els segons mica en mica, sense que me n'adoni, com petites puces... I al final no puc fer tot allò que volia fer. Però sorprenentment no m'agafa la mala llet en pensar-hi, com em passa d'altres vegades. I no ho sé, he arribat a la conclusió que deu ser el solet i el fet que arriba el bon temps. No sabia que tingués un esperit pimaveral d'aquesta mena.

A més a més tinc un petit esclat consumista dins meu, cosa que tampoc és usual en mi. Vull comprar-me un parell de cosetes més endavant, cap al maig o així. Però m'encanta imaginar-me com seran aquestes dues coses, i m'imagino jo fent-les servir. I ric... Ric sola. I ve quan els altres em miren amb cara rara perquè ric. Hi ah gent que si pensa en coses maques somriu mentalment. Jo no, no en sóc capaç. Necessito exterioritzar-ho. I a la piscina saludava a tothom, a les senyores que ja conec de cara i a les que no havia vist mai, a la noia de recepció i al noi que estava sent atès. I obro portes, i corro perquè no se'm tanquin les que venen després. Més tard, arribo a la porta del bloc de pisos i em trobo a la veïna del quart que va amb la seva nena petita, els somric a les dues i els obro la porta. Elles agafen l'ascensor. Avui... jo no. Començo a pujar a peu i arribo al quart igual que elles. I somric quan em mira tota sorpresa. I somric pensant que encara me'n queden quatre més, però que només són quatre i que tinc moltes ganes de moure'm.

Perquè fa bon temps. Perquè estic contenta sense motiu. Perquè vull fer moltes coses encara que no tingui temps material per fer-les. Perquè dintre de poc podré deixar anar un crit ben fort i treure tot el que duc a dins, perquè per fi s'haurà acabat.

14 de març 2008

Fluctuacions

L'altre dia estava bastant marejada a classe. Em ballava el cap, el llibre es movia davant dels meus ulls i en sortir a la pissarra semblava que m'hagués pres un croissant i unes quantes cervesetes per esmorzar. Tothom em deia que si havia menjat bé al matí, i jo que sí tota l'estona (és una de les coses que he de fer obligatòriament abans de sortir de casa; sinó, no aguanto fins a l'hora de descans!). Després em van dir que si solia estar baixa de pressió, i aquí ja m'ho vaig pensar. Jo mai he estat de pressió baixa, però per mirar-m'ho no hi perdia res perquè la farmàcia és a dos minuts de casa. A més a més, és una de les coses que no et mires a no ser que tinguis un problema d'aquest tipus (i llavors l'has de controlar) o que te facis una revisió cada any. Doncs au, vaig decidir anar a la farmàcia. Em pregunta que si em trobo malament i li dic que no, que només me la vinc a prendre perquè l'altre dia em vaig marejar una mica. Arremanga't. I obeeixo. Em col·loca el "velcro" al braç, em comença a apretar i noto el pols sota la tela. Pum pum, pum pum. I em diu ostres! - i aquí jo ja preveia que la tindria bastant baixa i que em diria que begués alguna cosa amb gas, que prengués sucre... - estàs molt alta eh!

Quèeeeeeeeeee? Jo amb la pressió alta? No pot ser... Ostres no! Que tenir la pressió baixa és millor... és molt més fàcil fer-la pujar! Però fer-la baixar... Que jo no vull menjar sense sal! Que jo no vull deixar de prendre te! Nooooo :(

Doncs sí, estàs a 15 i a 17! Torna a venir dintre d'un parell o tres de dies i si estàs igual val més que vagis al metge!

15 i 17? Mínima i Màxima? No pot ser... Si conec una persona que va tenir un problema d'hipertensió provocat per unes pastilles, i estava a 10 i a 14 i ja li deien que l'havia de fer baixar!
Bé, serenitat... Potser ha estat un moment crític i baixarà sola... Què dic? I jo que sé si baixarà o no! No sé com funciona aquesta part del meu cos! No sé quant triga, ni si he de fer alguna cosa, si he de continuar igual...

Quan va arribar la meva mare, es va posar dels nervis. Tota l'estona em deia coses i em posava nerviosa fins i tot a mi, així que li vaig dir si preferia que me la prengués un altre cop. Però si ja hi has anat aquest matí, no? Et dirà que tornis l'endemà o l'altre! Ni que fos l'única farmàcia, li contesto jo. I perquè ella es quedés més tranquil·la i jo també, vam anar a la farmàcia que està a vuit minuts de casa. Quan arribo, una noia m'atén i em fa les mateixes preguntes, i jo hi torno: que ahir estava marejada i em feia mal el cap, però que avui ja no. I altre cop a la cadira, a arremangar-me la samarreta i a col·locar-me el "velcro".

Trrrrrrrrrrrrrrrrrrr (és un redoble de tambores, és per posar-hi més emoció...)

Doncs tranquil·la que estàs molt bé, a 7 i a 12. Si se't torna a repetir vés al metge, però en principi no li has de donar cap importància.

Genial. Jo sabia que puc fer moltes coses: fer ninotets amb paper, escriure, nedar quatre-cents metres i doblar dos cops a Muscul-man (que fa molt de temps que no us parlo d'ell, però és que ara ja no és un rival per a mi... ja no es pica tampoc :P se m'acaba la diversió!!)... Però aquesta qualitat de baixar la pressió estrepitosament en dues hores no la coneixia! XD

Mare meva.. No sé com m'haurà pres la pressió aquella noia, però us ben juro que m'ha ficat la por al cos!

11 de març 2008

A pecar sigui dit!

M'ha fet gràcia veure a la televisió que el Vaticà ha ampliat la llista dels set pecats capitals. Els set originals la veritat és que no els sabria recitar de memòria, segur que me'n deixaria algun (mai me'ls han fet aprendre ni hi he tingut pas interès): luxúria, l'enveja, la supèrbia, l'avarícia, la gola i... veieu? Ja me'n falten. Bé, que per si no en teníem prou, ara haurem d'anar més en compte si no volem anar a l'infern i estar-nos-hi durant tota l'eternitat, ja que la llista s'amplia: als set ja existents el Vaticà n'ha afegit set més: els pecats capitals del segle XXI en diuen. I atenció, que són aquests (ja en podeu fer una llista amb lletres ben grosses i penjar-vos-la a l'habitació, perquè no se us oblidi eh!)

En primer lloc... L'ús d'anticonceptius i la resta de violacions bioètiques! Toma ya! Em sembla que si comencem així, hi haurà cua per poder entrar a l'infern! Un trosset de làtex o una pastilleta els fa tanta nosa? O és una mesura de pressió per solucionar això de l'envelliment de la població?

En segon lloc... Els experiments com la manipulació genètica amb cèl·lules mare! Sí senyor! Què és això de fer proves i investigar per tal de curar el càncer i altres malalties? No i no, que patir també forma part de la condició humana, no? I si el mateix Papa es posés malalt? No i no, no el curarem oi? Perquè tot el que s'hagi descobert a través d'aquesta via és pecat! Encara que si la clonació fos molt viable... Podrien crear exèrcits de Papes! Ostres, això em comença a fer por...

En tercer lloc... La drogoadicció. Hem de ser conscients que moltes drogues poden curar malalties en dosis adequades i seguint un tractament; però no estic tampoc a favor del consum incontrolat d'aquestes substàncies.

En quart lloc... La contaminació del medi ambient. No dic que estigui a favor de la contaminació, ans al contrari: crec que estem destruint poc a poc el planeta i que això ho hem d'aturar d'alguna manera. Però el que em fa gràcia és que sigui considerat pecat. A partir d'ara, quan s'escolleixi un nou Papa, res de fumata blanca eh! Que amb un tiriri de trompeta ja n'hi ha prou! I res de Papamòbil tampoc! Amb bici, hombre ya!

En cinquè lloc... Contribuir a accentuar la distància entre rics i pobres. Es claaaaaaaaaar, com que l'Església maaaaaaaai demana dineeeeeers i sempre vetlla pels pobreeees... Ni que els diners que reben vinguessin dels més rics! Bé que quan paren la mà no miren pas qui tenen davant dels nassos! Ah! Ara ho entenc! Volen tornar-se a acostar al poble, a guanyar-se la seva confiança, no? És això? Que la distancia entre rics i pobres s'ha accentuat i s'ha retallat? Que ENS hem distanciat d'ELLS, potser?

En sisè lloc... La riquesa excessiva. I jo que creia que el Papa mai havia pecat i ves, ara s'inculpa a ell i tot. Mira que és bona persona eh...

I en setè i últim lloc... Generar pobresa. I crec que ja no tinc forces per dir res més...

Així doncs, aneu amb compte i no pequeu! Que diuen que allà on hi ha Satanàs fa massa caloreta!

10 de març 2008

Primers petits detalls

Com que de moment les imatges que m'han passat del viatge no són de gaire bona qualitat, em reservo els monuments per a més endavant. Ara, un resum de petits detalls d'aquesta ciutat. Primer de tot, si no pugem a l'avió malament!! Algunes turbulències ens van fer el viatge "més entretingut", però a part d'això va ser un vol agradable...



Mile End, la parada de metro de la qual sortíem cada dia. L'autobús 25 des de l'hotel fins a Mile End, i des d'aquí, cap a les entranyes de la ciutat... Mind the gap!



Un dels pubs de Londres, un d'aquells llocs que conserven el seu encant, la seva essència. Un dels llocs on m'hi passaria hores i hores amb un te a la mà...



I al museu d'Història Natural també hi vam ser! Un viatge que va des de la prehistòria, amb esquelets de dinosaures....



... fins a l'època actual, on un dels animals més impressionants era aquesta balena, reina del fons marí, que superava els trenta metres de llargada...



I no ens oblidem dels dofins, si us plau! Això mai! En tinc més fotografies, però tampoc us volia fer plorar de l'emoció... Com a homenatge, encara que la fotografia no és gaire bona, vaig fer una fotografia a un model de dofí del Ganges, que com molts de vosaltres sabreu s'ha inclòs a la llista d'espècies extingides. Però trobo més adient aquesta...



I d'aquí a la Torre de Londres i la porta dels traïdors, que com el seu nom indica, era per on entraven aquells que havien traït a la corona (a la sala de les joies e la corona no s'hi poden fer fotografies, per això tampoc en tinc...)



I el Palau de Buckingham? També el vam visitar! Encara que des de darrere de la reixa, que si no mireu què us pot passar...



I cada dia parell podreu veure a les onze del matí un interminable canvi de guàrdia. Això sí, els barrets aquests són tan suaus! (i està comprovat que si a algun d'aquests homes el mires fixament amb la cara somrient, si està de bones et correspon amb un altre somriure... que no són tan seriosos en el fons!)



I què hi ha al 221b de Baker Street?



I perquè els guiris no ens equivoquem i ells tinguin disgustos, ja es preocupen d'indicar bé que ells van a l'inrevés...





I ja per acabar, una d'aquelles imatges de cotó fluix i sucre. La tornada, des de dalt de l'avió. No venen ganes de llançar-s'hi perquè sembla que hi rebotarem i pujarem ben amunt del cel?

09 de març 2008

Art ????

Què és l'Art? és una paraula massa difícil de definir, no la sabria explicar. Alguns diuen que és un producte o missatge considerat primàriament en funció de la seva forma o estructura sensible. Però què és allò sensible? Varia en cada persona, en cada individu. Per tant, l'Art és massa subjectiu per poder ser definit. Durant el meu viatge a Londres vaig visitar la National Gallery, el British Museum, el Tate Modern... Doncs els dos primers val a dir que em van agradar molt més que no pas el Tate. Fluorescents penjant, una tela completament blanca sense pintar, dues barres negres paral·leles... Hi ha obres d'art reconegudes que em costen molt d'apreciar. I potser és això, que no els he d'apreciar ni trobar-los una sensibilitat especial pel sol fet que algú hagi dit que allò era una obra d'art. Si a mi no em desperta cap tipus d'emoció, si no m'agrada, si no li trobo el què, no he de dir que és meravellós, no? Això no vol dir que no siguin obres d'art, sinó que no estan fetes per a mi.

Hi ha coses, però, que no poden ser anomenades Art. Fer-ho és cometre un sacrilegi dels grans, atemptar contra el bon gust i la decència, anar més enllà dels escrúpols. I tot això ve perquè he rebut un correu que m'agradaria compartir amb tots vosaltres, i que un cop llegit m'agradaria que hi reflexioneu força i feu el que creieu més convenient.

Hi havia una vegada un home anomenat Guillermo Vargas Habacuc. Aquest home, l'any 2007 va decidir explotar les seves suposades dots artístiques: va agafar un gos abandonat del carrer, el va lligar a una corda d'un galeria d'art i el va deixar allà perquè es morís de gana. A mesura que passaven els dies, l'animal era observat per tots els visitants del museu i la gana se'l menjava per dins. Finalment, morí d'inanició, després d'haver patit una lenta agonia innecessària.

I això no és tot, perquè ara ve lo bo: La Biennal Centreamericana d'Art va decidir que aquesta salvatjada comesa pel Sr. Guillermo era Art, i d'aquesta manera aquest home ha estat convidat a la Biennal de 2008, per tal que repeteixi la seva famosa obra.

On són els límits? Els quadres poden reflectir situacions dures, les fotografies també... No defenso que tot l'art siguin flors i violes, però hem traspassat la línia i ens n'hem allunyat unes quantes milles. ART??? Això és art??? Maltractar un animal és art? Deixar-lo morir de gana és art? I què representa aquesta obra, si es pot saber? Que aquest home és un [piiiiiiiip] ? Que els que han decidit que això és art són uns [piiiiip]? Que qui va permetre que l'animal patís agònicament i que acabés morint de gana al terra d'un museu és un [piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip]??

No m'hi cap dins el cap. No sóc capaç de comprendre-ho i encara més: em fot de mala llet! De molt mala llet! Així doncs, m'he unit a la campanya que intenta frenar aquesta salvatjada. Si voleu firmar aquí hi posareu el vostre granet de sorra. No us heu de registrar, ni heu de pagar, ni tan sols lliurar el vostre número de DNI. Potser no serveix de res, o potser sí. Potser aquest home no és convidat, o potser sí. Però si no hi firmo segur que té més números de ser reconegut com a artista i no com a maltractador.

Al correu hi havia imatges del pobre gos que no he cregut convenient penjar aquí. Si algú les vol veure, només cal que escrigui el nom d'aquest home a google i miri les imatges que en surten...

08 de març 2008

Uns quants records...


Guardaré totes aquestes xorrades en un raconet de la meva habitació, per poder-les mirar, remirar i trobar-me-les més endavant, com li va passar en xexu amb una motxilla plena de coses del passat. Els meus mapes, la travelcard, els tiquets dels museus, fins i tot el paper de facturar l'equipatge...

Cada cop que ho vegi podré reviure les maleïdes turbulències causades pel vent, la ciutat des del cel, parets que m'expliquen històries, gent amunt i avall, allò de mind the gap between the train and the platform... Tot

Hi haurà qui pensi que són tonteries... i ho són. Però són les meves tonteries. I m'encantaria explicar-vos-les totes, tot el que vaig viure, el que vaig somiar desperta. Però ho he de fer també visualment. Així doncs, encara us faré esperar una mica, fins que tingui les fotografies :-(

07 de març 2008

Tornada

Viatge acabat i una experiència més. Afortunadament, és una d'aquelles que sempre recordaràs i que romanen a la teva llista de "a repetir". La ciutat, la companyia, els monuments, les passejades, el meu te de mitja tarda... Tot, m'ha agradat tot. I hi tornaria demà mateix, i tant que sí!!

M'ha aportat moltes coses fer aquest viatge, i totes les que em venen al cap són d'allò més positives...

Imatges de somni i paisatges impressionants. Mentre era a l'avió, un gran matalàs flonjo i espès s'estenia sota els meus peus, mentre que el sol es veia ben lluny, mig amagat, entre teranyines. En canvi, a la tornada s'endevinava nítidament per sobre dels núvols mentre em regalava un ampli estol de colors ataronjats i vermellosos digne de veure. A més a més, tenir davant dels nassos tots els monuments que has vist en fotografies cinquanta mil vegades és fascinant.

Els pubs. Veure'ls des de fora ja era tot un espectacle per a mi: l'encant de la fusta, dels cartells antics, de l'ambient... I prendre-hi alguna cosa ja era apoteòsic!

Moure'm. Anar amunt i avall amb la meva Travel card, haver de fer servir el meu anglès en alguna ocasió(ehem.. sé que l'he de millorar però de tot se n'aprèn!), agafar un autobús de dues plantes, seure al davant de tot i patir perquè gairebé s'estampava contra el del davant...

Les nits. Que no eren nits, eren una prolongació del vespre. I xerrar, i riure i passar-ho genial. I sentir en boca de més d'un y tu cómo aguantas sin nada? mentre ell té a la mà un Red Bull i després s'acabarà la cervesa que hi ha sobre la taula. I és que no sé què és el que em passa quan surto de viatge amb amics però la son no acaba d'arribar mai mentre hi ha activitat. Això sí, en tornar a casa, nou horetes del tirón i després per la tarda un petit atac de son...

Mica en mica us aniré detallant el meu viatge... És que encara no tinc les fotografies! La càmera de casa no és exclusivament meva, sinó del pare, així que no me la vaig endur. Això sí, vaig xupar càmera dels altres :P Així doncs, habilitaré una carpeta a l'ordinador i l'ompliré de tots els records d'aquest viatge que els companys em passin. I així podreu veure el Big Ben de nit, tot Londres des del London Eye, els beefeaters, un Big Red Bus, ELS DOFINS DEL MUSEU D'HISTÒRIA NATURAL, Picadilly Circus, Einstein - Will Smith - Bob Marley... etc (Madame Tussauds ^^) i moltes coses més...

I finalment, per petició popular...

Segurament molts de vosaltres sabreu programar-ho, però com que a mi en el camp de la programació m'ho han de donar tot bastant mastegat...

Això de programar posts ho vaig fer a través d'aquesta pàgina. Un cop hi entres, hi ha un link que diu blogger in draft, que directament et condueix fins al panell del teu bloc. Només cal que escriguis un post i que a opcions del missatge hi posis el dia i l'hora que vols que es publiqui el post.

01 de març 2008

Però tu no havies marxat...?

Doncs sí, ara mateix sóc a l'aeroport del Prat, fa deu minuts que he facturat i només em queda pujar a l'avió. I no sóc davant d'un ordinador, ni d'un portàtil, ni d'una PDA, ni d'un mòbil amb Internet.... No ^^ Aquest post no l'estic escrivint ara, sinó que xafardejant per Internet he trobat com publicar posts sense ser-hi, i així de pas toco una mica els nassos :P No us cregueu res de que llegireu a continuació. Tot són mentides, i potser em creixerà el nas per haver-ho fet. Però alhora m'agrada imaginar-me el futur, fer un cop d'ull endavant i somiar com serà tot. Qui no ha somiat mai despert?

M'agrada mirar a través dels vidres com els avions s'enlairen. Sembla mentida que unes bèsties de ferro tan grans puguin enlairar-se... Embranzida, un petit impuls, una mica més... i les rodes ja no toquen a terra. I t'enlaires com els ocells, puges amunt i no t'atures fins a Londres. I a Londres tornes a baixar, tornes a tocar de peus a terra i t'emociones en adonar-te que t'espera una setmana de no parar: no parar de riure, de passejar, de visitar llocs nous, de conèixer gent, de riure encara més, de tastar centenars de coses, de no dormir, de... de tantes coses que no es poden ni explicar!

M'agrada seure a la finestreta de l'avió i mirar per sobre dels núvols, i tinc la sensació que una enorme bola de cotó fluix m'està esperant i em crida perquè m'hi llanci, perquè m'hi embolcalli i no en surti mai més. També és preciós veure la silueta de l'avió sobre les onades o bé sobre el llit de cotó fluix i resseguir-la amb el dit al vidre de la finestreta, com si es tractés d'un avió de plàstic de joguina que pogués agafar en qualsevol moment i fer-lo voleiar per on volgués. I a l'hora d'aterrar, les ales comencen a inclinar-se i els flaps surten disparats, plantant-li cara al vent i desafiant-lo, a veure qui pot més. Quantes coses passen en un avió, malgrat que només sembla un tros de ferralla!

Au, que ens criden per embarcar i encara em quedaré aquí! Fins aviat!! (omnipresent no sóc, així que els comentaris que hi hagi ja els llegiré quan torni!!)