29 de febrer 2008

Fins aviat!!

No podia ser que un 29 de febrer no escrigués més d'un post... ja que passa un cop cada quatre anys, almenys fem-ho bé no?

Doncs ara ja sí que tinc la maleta a punt, amb jerseis i bufandes i tot el que necessito (m'han donat fins i tot un dossier per saber què veuré al British Museum, però com que no faig història de l'Art de treball res de res! A gaudir sigui dit!)

La temperatura màxima no pujarà dels 10 graus segons les previsions, i com ja és habitual alguns dies de pluja tindrem (esperem que no tots!).

Moltes noies s'exclamaven quan deien que el màxim de pes per no haver de pagar un plus a l'aeroport era de 20 quilos. I bé, he pesat la meva maleta per curiositat i... 8,3 quilos :D Si és que jo sóc així! La roba justa, un parell de pantalons i un parell de bufandes, més el que ja duc posat. Ni cinquanta sabates, ni trenta botes, ni dos estoigs de maquillatge ni deu abrics per canviar-me dos cops al dia. Que no me'n vaig a l'Àfrica i només són sis dies! Però ves, no hi ha gaire cosa a fer...

I no m'enrotllo més... Feliç setmana a tothom! :D

032

18

Quan ho he vist gairebé no m'ho podia ni creure: la bústia de casa era plena a vessar. Com si no hi visquéssim allà, com si fes tres mesos que som de vacances. I no, no feia ni quatre hores que algú l'havia buidada. Tot i això, 18. 18 cartes hi havia dins, sense tenir en compte la del rebut de l'aigua ni la propaganda d'una casa de mobles i decoració.

Com era d'esperar, propaganda electoral. Molta propaganda electoral. Però si ja la vaig buidar abans d'ahir, la bústia! Res, és igual, ells segueixen amb els seus tretze. Les agafo, hi faig una ullada... Mare, pare, germà, pare, germà altra vegada, mare altra vegada, partit A, partit B, partit J (aquest no en va enviar l'altre dia?), partit P (homeeeee tu també és clar...), etc etc... Hi ha sobres que jo portaria directament al contenidor de reciclatge, però com que les cartes no són pas meves... Només faig de corresponsal. I com que no en tenim prou amb tot aquest reguitzell de paperassa, arriba també la carta de l'alcalde dient-te que hi ha eleccions (ostres, no em diguis, mira que si no m'ho arribes a dir no ho noto pas...) i que vagis a exercir el teu dret de vot.

A banda dels cartells que pengen de tots els fanals, els pòsters que "adornen" els carrers i cinquanta mil coses més... hi ha la contaminació acústica. A l'afilador dels dimecres (amb el tiroriii... tiroriii) i els de su colchón a precio de fábrica dels dijous, s'hi ha afegit la camioneta de cert partit polític que no para de tocar el que no sona.

[...] herència lligada al sexe, com l'hemofília o el daltonisme, que vote al piiiiiiiiiiiiiiiip (és perquè si hi ha menors voltant per aquí no sentin paraules lletges i malsonants...). Ehem ehem, bé, i com anava dient, aquest tipus de malalties només es manifesten en un dels dos sexes, en funció de si el gen que la codifica està lligat a con cabeza y aaaaaaah! no! un altre cop no! Bé, i així anem... [...]

Tants sobres només són paper mullat (mmm és una expressió, que jo no els remullo i en faig pastetes eh!). Doncs això, que la majoria de la gent ni tant sols se'ls mira, ni tan sols els obre. I és que amb tanta propaganda, no ens en cal més! És molt més senzill anar al col·legi electoral el dia que toca, agafar un sobre, agafar una papereta, a dins l'urna i llestos! I de sobres també en sobren la tira... Recordo que quan anava a primària i fèiem retallables, ens donaven sobres d'aquests de color gris per guardar els paperets i que no se'ns perdessin. Però sobres de feia quatre anys, potser!

Crec que ens hauríem de plantejar al idea de comprar una béstia més gran... Que a les pròximes eleccions arribarà un sobre més de cada partit! Ostres! Quina idea acabo de tenir! Paper... paper... paper... PAPIROFLÈXIA! Oooooh! Una pajarita o una grua de color vermell, una de blava, una de verda, una de groga... Si de partits n'hi ha de tots els colors! I a que així fa més bonic, la propaganda?

28 de febrer 2008

Rentat de cara

Tinc ganes de fer canvis. Molts canvis. M'agradaria fer-li un bon rentat de cara al bloc, canviar-ne la plantilla i potser una mica l'estructura. El mateix bloc, amb la mateixa blocaire al darrere. Però vull emportar-me'l de compres i mudar-lo de dalt a baix.

He estat buscant alguna plantilla que em fes el pes, però de moment no hi ha hagut sort (i com que jo de llenguatge html i tot això no hi entenc gaire...). El que m'ha sobtat més són les idees que m'han passat pel cap. Bé, les idees no, la Idea en majúscules.

Vull deixar Cirereta. D'acord, frase mal feta. No vull deixar el bloc, no vull tancar la paradeta, no vull... penjar el teclat, el ratolí, o com li vulgueu dir. No és això. El que m'agradaria és canviar-li el nom al bloc. No és que me n'hagi cansat d'aquest nom. Simplement... que les coses han canviat. I no sé què em passa avui que m'explico fatal!

Aviat farà un any que vaig decidir obrir aquest racó de món. Un any. Ha passat força temps, però tot el que m'ha passat a anat a millor. Encara recordo els primers dies: amb frustració per no rebre comentaris, amb alegria de no rebre'ls perquè això volia dir que ningú llegia les meves parides, amb il·lusió de seguir i mandra de tenir l'obligació de fer-ho... Fins que vaig adonar-me que cada post havia sortit de mi, que cap havia estat obligat i que si jo ho feia era perquè m'agradava. I tot passa sense gaire bé ni adonar-te'n: t'autoconvides a les cases dels altres i t'hi trobes algú que et rep amb un somriure, segueixes anat-hi i coneixes a molta altra gent, i finalment obres els ulls i ja fa un any que tens el bloc.

I ara que he decidit fer algun canvi, crec que vull deixar de ser Cirereta. I ni tan sols sé qui vull ser. Bé, sempre seré la Laia. Perquè al cap i a la fi no és pas un pseudònim, que sóc jo de veritat (i no, no us ensenyaré el DNI perquè ho comproveu :P). I el nom m'encanta. I m'agrada ser jo. I jo no sóc Cirereta, ja no. Perquè la cirereta era aquella que un bon dia va obrir un bloc i creia que en un mes ja se n'hauria cansat. La petita cirera que s'amaga entre les fulles perquè té por de sortir, que s'enrojola cada vegada que algú la saluda, però que en el fons és molt dolça i està decidida a baixar de l'arbre. I ja no la sóc. És maco això dels orígens, però he canviat. I m'agradaria que això es reflectís al bloc.

Així doncs, tan aviat com trobi una plantilla que m'agradi i també un nom que em faci el pes per al bloc, faré el canvi (s'accepten propostes ^^). I em rentaré la cara amb aigua, sabó i detergent si és necessari. Però seguiré sent jo. No puc deixar de ser jo!

--------------

Bé, l'altre dia en Jacme del basar em va concedir el premi Arte y Pico (moltes gràcieees :D). No sé quines són els bases d'aquest premi, però suposo que l'hauria de donar a algun bloc que m'agradés, etc. Doncs bé, com que ja sabeu que en faig poc cas d'aquestes coses (vull dir que no m'agrada ser aquell que fa que la cadena es faci llaaaaarga, com els maleïts e-mails de si lo envias a cinco personas... a diez... etc, és a dir, que a mi m'agraden tots els blocs que visito, au, així que ja ho sabeu, i tanco el parèntesi perquè ja no sé ni què faig) [agafo aire] Doncs com anava dient, també en faré una cosa especial d'aquest premi, una cosa que no sé si haurà fet algú alguna vegada i que potser és molt egocèntrica, però que per a mi és simbòlica. He decidit donar-li a la cirereta. I no a mi, a ella. Perquè aviat serà un record i m'ha ajudat molt, m'ha donat l'empenta que necessitava i ha baixat de l'arbre per veure món. I no perquè trobi bons els seus posts, ni perquè el cabell en plan eriçó li quedi bé (és que ahir va anara la pelu, i tota l'estona que se'l toca... ), sinó pel que ha significat per a mi. I hi torno: no li dono a la Laia, sinó a la cirereta (que és clar, mira-la ella que s'autoproclama guanyadora d'un premi, anda que no té cara ni res...).


Doncs bé, me'n vaig a seguir buscant...

27 de febrer 2008

D'aquí... fins a on?

No sé si alguns de vosaltres recordareu un anunci que la Generalitat de Catalunya va emetre per TV3, com a campanya per promoure el reciclatge de la matèria orgànica. Tot començava amb una poma dalt d'un arbre, que posteriorment era menjada, reciclada, i convertida en compost. Aquest després servia per adobar camps d'on en naixerien pomers, que fan més pomes i així el cicle torna a començar. Doncs n'he agafat la "BSO", per dir-ho, i n'he fet això...



Que, no es nota pas que ja tinc ganes de marxar, oi? I que he acabat els exàmens i que puc perdre el temps amb coses com aquesta... a que tampoc es nota?? I que estic contenta per molts altres motius, que tot sembla anar rodat i que de vegades tinc sorpreses que no hauria dit mai que em poguessin passar a mi, a que tampoc es nota? Bé, espero que això sí!!.

Apunt final: Aniversari de la mama! I perquè vegeu com la cuido, jo...


26 de febrer 2008

ja sóc pre-pre! (jo ja m'entenc...)

Doncs au, ja està decidit i ja no puc fer-me enrere. Ja he fet la pre-matrícula de la selectivitat i les guanyadores han estat...

Filosofia, Química, Biologia iiiiiiiiii........ Física! (i la resta, són obligatòries)

Les matemàtiques han quedat fora de concurs! Ha estat una decisió difícil, meditada i ben encertada (o això és el que vull creure i pensar fins a la fi dels meus dies). Realment, em veig capaç de treure millor nota en física que no pas en matemàtiques (ara la matgala què estarà pensant de mi... que per a ella em sembla que són bufar i fer ampolles :P)

En fer-la he hagut d'escollir una contrasenya i una pregunta amb resposta, d'aquelles que tens per si un dia la contrasenya t'ha marxat del cap. Doncs jo ja sabia què posaria: escolliria allò d'animal preferit i la resposta... dofí! Però no. Per primer cop a la vida no apareixia la opció dels animals. Doncs finalment he hagut d'agafar una altra opció, concretament la de l'escola de la infantesa. Com que només n'hi va haver una, segur que no m'equivoco!

Ja està. he imprès el paper i em puc considerar pre-pre-universitària. Quan hagi acabat la tercera avaluació i hagi aprovat el curs, seré pre-universitària. I quan hagi fet la selectivitat i rebi al mòbil un sms que digui allò de APTE (creuem els dits, creuem els dits, una espelmeta al pòster dels dofins i tot el que faci falta...), seré oficialment UNIVERSITÀRIA.

De moment, ja sóc pre-pre. Que tampoc sona tan malament... Això vol dir que ho tinc a tocar, que ja hi arribo...

[PD: estava intentant fer una xorrada amb un programa, però es veu que avui no té ganes de treballar i es penja tota l'estona.. a veure si demà ho aconsegueixo i ho penjo per aquí!]

24 de febrer 2008

Sis dies

Doncs bé... La Llum ja m'ho ha endevinat! L'adaptador el necessitaré perquè marxo de viatge amb l'institut. Una setmaneta. I marxo divendres que ve!!

La veritat és que en tinc moltes ganes, per què negar-ho. Serà el primer viatge que faci amb els de classe, ja que al viatge de quart d'ESO no hi vaig voler anar per... bé, això ja és una altra història; i tampoc he estudiat mai francès, de manera que no he participat en el programa d'intercanvi que fan amb un institut de París.

A més a més m'ho han pagat íntegrament els pares (que bons que són...), i jo no puc evitar d'estar-los molt agraïda. I li he dit mil cops, i cada vegada ma mare riu i em diu que m'ho mereixo, que estigui tranquil·la i que m'ho passi molt bé. Però jo segueixo valorant molt aquest fet, i em sento estranya per dos motius: el primer, pel fet que molts companys han arribat a fer fins a dos viatges en un curs i no ho valoren tant. Tenim punts de vista molt diferents, radicalment diferents. Es queixen que "només" els han donat dos-cents euros per gastar-se en el que vulguin i jo mentrestant encara penso que m'ho han pagat tot sense pensar-s'ho. Val a dir que jo no els he demanat mai diners per a res, ja que tampoc els he necessitat: crec que les meves compres es cenyeixen a les rebaixes, i amb els quatre duros que trec de donar classes en tinc per molts berenars!! L'altre motiu pel qual em sento estranya és per aquesta frase que he sentit tants i tants cops de tantes boques diferents: és que t'ho mereixes, dona. I qui ho sap, si m'ho mereixo? No he fet res d'especial, ni res d'extraordinari, ni tampoc cap gamberrada, és cert. Però m'he cenyit a ser com sóc, a tirar endavant de la manera que sé i com vull que sigui. I tinc la sensació de rebre alguna cosa per un motiu que encara no entenc. Perquè m'estimen, també em diuen. Però és que no cal cap viatge per demostrar-ho! Ara que veig el que escric només reforço el que us deia. Li dono molta importància a aspectes que per a molts passen desapercebuts. Doncs què hi farem si sóc així... no?

Doncs au, que us deixaré en poc menys d'una setmana... Però no m'hi quedaré pas, tranquils!! :D I encara que ja sapigueu que marxo, encara no sabeu el destí...

Una primera pista: hi fa més fred que aquí, així que la maleta serà plena de jerseis gruixuts (almenys pel que he pogut veure en la previsió meteorològica dels últims dies...). Ah! I també hi anem en avió.

23 de febrer 2008

El meu primer plum-cake!

Bé, que m'ha fet molta il·lusió ensenyar-vos-el perquè és el meu primer plum-cake, i també és la primera vegada que faig un pastís en el forn nou ^^

He trigat eeeh... Però tot arriba. I era moooolt bo també :D




---

A partir d'avui, i fins divendres, cada dia que escrigui un post hi posaré una petita fotografia. Finalment divendres ja us diré el per què. Malgrat tot, segur que ho endevineu molt aviat!

22 de febrer 2008

Cançons, somriures i records


Sempre m'ha desorientat i m'ha angoixat una mica el caos que regna dia i nit a la Plaça Catalunya de Barcelona. Sempre hi ha gent, sempre. I si vas en grup has de tenir els ulls ben oberts per no perdre als altres (a no ser que tinguis una amic que fa dos metres i et faciliti els coses, és clar :D) Però bé, que és el paradís del rebombori, del trànsit humà i de carretera, de les corredisses per agafar el tren i que ho deixo aquí perquè hi podria afegir centenars de coses. A més a més, és un punt de trobada, i això dificulta les coses.

Avui era dia de museu, i com que la visita acabava a les dues, hem decidit quedar-nos a dinar a Barcelona. Com sempre, és impossible que vint persones coincideixin a l'hora de decidir on anar a dinar. Així que hem acabat fent dos grups: els "McDonalderos" i els altres, que hem anat a dinar a un bufet lliure molt maco i no gens car, per cert. I un cop amb la panxa plena, hem tornat al punt de trobada: l'entrada del Corte Inglés. Allà ens hi hem hagut d'estar una estona, ja que hem arribat un quart d'hora abans de l'hora fixada per reunir-nos tots altra vegada. I per evadir-me de la massa humana que m'envoltava i anava amunt i avall, me n'he anat cap al mateix mur del centre comercial.

I...



He començat a sentir això. I jo quan sento aquesta cançó, no sóc capaç de prestar atenció a res més. Des del precís moment en què la vaig sentir per primer cop em va agradar, li tinc un apreci especial. I feia molt de temps que no la sentia, i per tant feia mesos que no sentia ni recordava tot el que aquesta cançó representa, més enllà de la seva melodia embadocadora. Tothom té cançons que li recorden allò o allò altre. Doncs hallelujah és una d'aquestes cançons per a mi.

Però el que més m'ha agradat ha estat el músic. Un músic de carrer, assegut a terra, tocava hallelujah per a tots els vianants. Però ningú l'escoltava, ningú li prestava atenció, excepte jo. Jo era el seu públic. Així doncs, em permeto el luxe egoista de pensar que tocava per a mi. Perquè m'encantaria que algun dia algú me la cantés com ho feia aquest noi. Tenia una veu especial, dolça, captivadora, que juntament amb el so de la guitarra formava una unió perfecta. Fascinant. És que no sé com explicar-vos-ho, se'm fa difícil, perquè no sé expressar bé les sensacions com aquesta. Em quedo... Parada. I Potser el meu silenci és l'elogi més fervent que li puc dedicar.


Hi ha hagut un instant que m'ha recordat molt a un llibre que vaig llegir a la ESO, que s'anomenava Concert en Sol Major. Al llibre, un noiet virtuós del violí es perdia a Portal de l'Àngel, i acabava coneixent a un vell músic de carrer al qual no li revelà la seva identitat. Entre ells neix un fort vincle de comprensió i estima envers la música, aj que és el que més els agrada en aquest món. No sé per què la meva situació m'ha recordat a la del llibre. Perquè jo no hi entenc de notes, ni d'escales, ni d'acords. Només de sensacions, de tancar els ulls i deixar-me endur. Però me l'ha recordat, i per un moment he estat aquell nen que mirava empanat al vell músic de carrer.

I tot això venia perquè quan me n'he adonat, ja era davant el músic. A tres pams. Escoltant-lo, deixant que la gent corregués darrere meu. Només sentint la seva veu entonant l'hallelujah. Gaudint de les notes i els records que feia mesos que no sentia ni tenia. Ell se n'ha adonat i m'ha mirat, però jo no el mirava a ell, sinó a la guitarra. Quan em concentro en una cançó i en vull captar l'essència, fixo la vista en un punt concret, en aquest cas, les cordes de la guitarra que es movien al compàs dels seus dits. Quan me n'he adonat que m'estava mirant jo també ho he fet, i el primer que se m'ha acudit és "mira, té els ulls verds com jo". És el que tenen els pensaments, que sorgeixen de llocs insospitats i pels motius més irrellevants. Doncs bé, que jo creia que potser pararia de cantar i em demanaria diners, o que tornaria a baixar la mirada. Però no, el noi jove ha seguit tocant hallelujah per a mi, mentre somreia. I m'he adonat que encara que estigués assegut sobre les llambordes del terra s'ho estava passant bé, li agradava fer-ho i a sobre li agradava que el mirés (encara que sóc conscient que segurament no era al carrer per gust...). Però jo crec que era feliç, i em feia feliç a mi. I l'he seguit mirant tota l'estona, fins que la cançó ha arribat al punt àlgid i s'ha acabat. Encara amb la música al moll de l'os l'he aplaudit, i ell ha fet una petita reverència tot rient, com seguint-me el joc.

I una veu m'ha cridat i ha trencat la màgia, perquè la resta ja havien arribat. Han vingut, m'han estirat del braç i m'han fet entrar a la boca del metro. Mentre marxava, l'he seguit amb la mirada: m'ha somrigut altre cop, ha agafat l'instrument i ha continuat tocant per a la resta dels vianants. Però el hallelujah aquell era per a mi. I només li puc donar les gràcies per haver-me fet reviure un moment molt especial que feia temps que no em venia a la ment. Per què sempre tenim presents els mals records? On s'amaguen els bons? Per què fan arrels més profundes?


20 de febrer 2008

Tatuatge [Relats Conjunts]

No sabia d'on havia sortit. No en coneixia el nom, ni les aficions, ni el lloc de procedència. Fins i tot podria haver estat muda, perquè durant les dues setmanes que van estar junts compartint tot el que el món els oferia, no van creuar ni una paraula. Només somriures, petons, abraçades, carícies i mirades. Moltes mirades. Estava sorprès del que havia estat capaç de fer, ja que normalment els nervis, les inseguretats i les pors se'l menjaven per dins. Però amb ella tot era diferent. Havia sigut capaç de sortir de l'ou. Havia sigut capaç d'estimar.

Ni se'n recordava com havia començat tot, ja que malgrat que l'havia conegut feia poc, per a ell el temps passava més ràpid, molt més ràpid, com si pogués atrapar l'eternitat tot allargant el braç. Al carrer, a una cafeteria, en un bar de copes...? On l'havia trobada per primer cop? Qui s'havia acostat a qui? Qui havia fet la primera mirada penetrant? Qui li havia besat els llavis a l'altre primer? Decididament, no ho recordava. Però estava del tot segur que allò era especial, molt especial. Qui és capaç de mirar-te centenars de vegades i amb cada mirada dir-te una cosa diferent? I qui és capaç de mirar els ulls d'un altre i veure-hi cent propostes diferents? Les mateixes ninetes, les mateixes mans, els mateixos cossos parlaven i parlaven dia rere dia sense moure els llavis, i s'estimaven mútuament com no ho havien fet mai amb ningú altre. Només ells dos n'eren capaços.

I amb els mateixos ulls un dia va comprendre que ella havia de marxar, que havia arribat l'hora d'acabar amb aquelles setmanes somiades, que el deixaria altre cop sol enmig de la ciutat. I ell, mentre amb una mà li acariciava la galta, amb l'altra li agafava una mà suaument. Ella no necessitava res més per saber que ell ho comprenia, i ell no necessitava res més per saber que a ella li sabia greu deixar-lo. Però tot comiat havia de ser especial, i ho sabien. Volien tenir un record de l'altre per recordar eternament aquells dies, aquells sentiments. Volien deixar petjada en la vida de l'altre. Però tot el que és material es pot perdre, s'oxida, es deteriora i es malmet. Els records, en canvi, ens acompanyen a tot arreu. Els dies que han estat especials en la nostra vida són dins la ment i floreixen de tant en tant. Així doncs, desitjaven tenir un comiat que perdurés per sempre en el seu record.

Jeien damunt el cobrellit d'una habitació petita. I malgrat que somreien, els ulls es miraven tristos i mig humits. I es van estimar com no ho havien fet fins llavors, com si volguessin exhaurir totes les forces que els quedaven i caure a terra d'esgotament.

Els llençols arrugats, una camisa al peu del llit i dos cossos que hi jeuen damunt. Bocaterrossa, mirant-se, sense dir res, com sempre. Però ja no es fan petons, ja no somriuen. Només es miren. Però ell no en té prou, la voldria retenir per sempre al seu costat. I sap que no pot, i fa el cor fort i apreta els ulls amb força per no deixar caure ni una sola llàgrima. I ella el veu i se li trenca el cor. Però ha de marxar. Però... encara li pot donar una cosa que ell no serà mai capaç de donar-li. Un record més intens, més penetrant.

S'aixeca, i ell fa el mateix gest, però ella l'atura. Se li acosta per darrere i s'asseu sobre les cames, de cara a la seva esquena nua. I amb les mans li comença a fregar l'esquena amb uns moviments suaus i coordinats, amb una delicadesa i un tacte relaxants i gratificants que el fan estremir de gust i de plaer. I comença allà on s'acaba l'esquena, tot fent uns moviments rocambolescs; les mans es converteixen en una i comencen a pujar esquena amunt, fins a les lumbars. I encara pugen una mica més. El seu punt feble. Fa el gest d'aixecar-se altre cop però ella l'atura i continua tirant cap amunt. De sobte, les seves mans tornen a ser dues i se separen: una cap a la dreta i l'altra cap a l'esquerra. I de cada mà en pot notar els cinc dits que li recorren l'esquena i li arriben gairebé fins al coll, però no. Tornen a baixar fins allà on havien començat. I s'atura, perquè veu que ell s'ha quedat completament adormit sobre el llit, bocaterrosa, mentre gaudia d'aquella sensació que li proporcionaven les seves mans. Agafa tot el que es seu, li fa un petó suau a a galta i marxa.

...

La buscava per tot arreu i no la trobava. Ja havia marxat. I plorava, però no pel fet que ella ja no hi fos, sinó perquè intentava recordar el seu rostre i no podia. Quins ulls tenia? Com era? No en sabia res, no la podia buscar enlloc i ara ni tan sols recordava quin aspecte tenia. Malgrat tot, cada cop que feia aquest esforç mental, la imatge d'aquella nit i aquell massatge li venien a la ment, i una i altra vegada s'estremia de gust en notar les mans de la noia recorrent-li l'esquena de dalt a baix. Llavors somreia, ja que sabia que d'ella en tenia el millor record.

Havia canviat. Molt. Completament. Ara era més fort, més segur de sí mateix. Alguna llavor misteriosa havia germinat dins seu i li donava força, empenta, valentia. Decididament era més fort. I va continuar passejant-se pel món sense adonar-se del record físic que aquella noia li havia deixat, un preciós tatuatge d'un arbre mil·lenari que li recorria tota l'esquena, de dalt a baix. Però era un arbre especial, sensible, que s'alimentava dels seus sentiments, conviccions i estats d'ànim més profunds. Un arbre que floriria eternament mentre ell fos feliç, mentre el record d'aquella nit el fes tirar endavant. I si en algun moment ell dequeia, l'arbre perdria les fulles a poc a poc, fins a quedar nu. I llavors, potser el noi tornaria a trobar a una noia en un bar desconegut. Una noia que faria florir l'arbre mil·lenari de nou.


19 de febrer 2008

Escollir

Decidir. Prendre decisions.

De vegades la solució al problema és tan clara que fins i tot amb els ulls clucs podries marcar la creueta a la casella correcta.

D'altres, la decisió és tan complicada que fins a l'últim moment la ment barrina, s'estressa, pensa, va divagant, hi dóna voltes; i a la vegada la mà se situa enmig de les dues opcions i el pols no sap quina d'elles marcar.

I encara hi ha més opcions. Quan la solució és senzilla i nosaltres mateixos la fem difícil. Quan ens fa por allò més arriscat però que creiem que és la opció correcta. Quan ens fa por canviar d'opinió a tan sols una setmana d'haver de dir el sí o el no, el blanc o el negre. Quan la confiança en un mateix, en els propis instints, decau per tot arreu.

Costa mirar endavant perquè el carpe diem és massa bonic per deixar-lo escapar. Però les decisions s'han de prendre. Ara i avui. I per què d'allò que n'estava tan segura ara ja no ho estic tant? Què ha canviat? Jo? La resta? O bé sóc jo, que he canviat i per tant he transformat el que tinc al voltant? Potser són divagacions estúpides, però la situació problema existeix, el dubte existeix i no el puc ometre. No s'hi val un "no sabe no contesta" Ara no.

Tampoc estic disposada a acceptar tractes estúpids que només em perjudiquen a mi. No permetré salvar-me de triar una opció a canvi de carregar una pedra de cent quilos rere les espatlles. Perquè la decisió presa potser m'enfonsa en cert moment, però després em tornaré a aixecar. En canvi, si duc un roc a sobre, de mi només ne quedarà una petita taca a terra que serà trepitjada per tots aquells que venen darrere, que sé que no perdran cap dels preciosos segons de la seva vida en allargar-me la mà. No arribaré a aquest extrem. Puc dubtar, ser indecisa en moments crítics, però no idiota.

I quan tens el cap fet un garbuix, que no saps ben bé què triar, una veueta des de lluny et va fent el compte enrere: set, sis, cinc... Ja queda menys. Ja queda menys per a què? Per a prendre la decisió correcta o la equivocada? El pitjor de tot és que mai arribes a saber si l'altra hagués estat millor.

13 de febrer 2008

Si jo fos el jurat...

Fa uns dies ja us vaig explicar que tenia ganes de disbauxa i disfressa, i que amb quatre cartons i una bossa d'escombraries (jo tota apanyada) m'havia fet una disfressa per sortir del pas (i que a mi m'agradava molt, coi!).

Bé, com a tota festa de Carnestoltes, hi havia un concurs de disfresses: a la més original, a la més
currada, a la millor comparsa... I malauradament jo no vaig assistir a la cerimònia de proclamació dels guanyadors perquè es feia a la festa del pavelló esportiu a les dues de la matinada.

Jo a aquella festa de Carnestoltes no hi torno a anar mai més. Un any hi vaig estar i no em va agradar, no ho vaig suportar i a les tres i mitja ja era a casa (s'allargava fins les sis crec). Hi vaig anar perquè estava ficada dins una associació que s'encarregava del bar de la festa. Tothom anava molt begut, la música que posaven no m'agradava gens per ballar i em sentia desplaçada perquè les dues noies de la meva edat que eren amb mi van anar també "a passar-s'ho bé", i en un tancar i obrir d'ulls ja no sabia ni on eren. Doncs recordo que vaig marxar just després de que s'entreguessin els premis a les millors disfresses. I pel que jo havia vist a la rua, no hi estava gens d'acord.

Aquest any encara no sé qui ha guanyat, però jo ja tinc el meu propi veredicte. Hi havia comparses de pirates, dels personatges de Shrek, de denúncia en contra de les zones blaves que últimament colonitzen el poble (perquè van aixecar tot el terra per fer pàrquings subterranis i ara no venen les places...); també recordo haver vist una comparsa de Grease, una de gambes... Però cap d'aquestes em va captivar tant com la que és mereixedora del meu premi.

La vaig veure mentre jo era a la rua, però no desfilava, sinó que ens mirava quan passàvem des de la vorera. I em va... no ho sé, em va venir una força estranya i no vaig deixar de mirar-lo en tota l'estona. I em somreia, i jo també li somreia. Potser creia que la meva disfressa deixava molt a desitjar i se'n fotia, potser li agradava i la trobava original, potser ni em mirava a mi. Però jo a ell sí. I no entenia per què no participava a la rua, ja que si no ho fas no pots participar al concurs. I jo seguia avançant per la carretera i no podia deixar de mirar-lo i somriure. M'agradava tant! Era tan maca, tan tendra, tan especial... I la lluïa amb una elegància i amb una expressió tan radiant a la cara! I l'acompanyant també hi anava a conjunt, tot formant una parella formidable i recreant una escena preciosa.

No me'n vaig poder estar: vaig sortir de la carretera, vaig anar cap a ell i li vaig demanar si li podia fer una fotografia...




Mireu com s'aferra a l'eucaliptus, el coala! I cada vegada que la veig encara somric...

I aquest és el meu petit premi que li vull donar. Perquè mai un coala m'havia mirat així.

11 de febrer 2008

Stop!

Faig aquest mini-post per anunciar que potser durant uns dies no passaré per aquí ni per casa vostra...

Ara toca un Oooooooooohhhhh generalitzat ;-)

No m'he trencat res, ni estic de mudances, ni me'n vaig de viatge (encara), ni res d'això... Simplement que a l'agenda hi tinc un examen com a mínim per dia i... no dono gaire l'abast. I m'he espantat, i la primera reacció és... Aiii i d'on trauré el temps jo ara? Els reis mags no em van dur dies de 26 hores, per tant... M'he de distribuir bé el temps. El que és més curiós és que no sé d'on he tret tantes assignatures... Jo que creia que que no en tenia més de nou o deu! :-P

Potser en faig un gra massa o potser no, tot depèn. De vegades veig molta cosa i de seguida l'aprenc i m'entra, i llavors la muntanya es fa petiiiiiiita.... Però de moment val més que sigui previsora...

Apa, doncs moltes gràcies per passar de tant en tant per aquí i espero poder escriure alguna cosa aquesta setmana...

Per cert, algú sap on podrien fer-me un clon? Això sí, fàcil de mantenir eh!

08 de febrer 2008

Dia de sol

El dia ha començat diferent: avui no tenia classe a primera hora per un imprevist que li ha sorgit a la professora de català. Així doncs, he entrat una hora més tard.

Però el meu rellotge biològic això no ho entén: si jo vull dormir fins les vuit, o fins i tot fins a un quart de nou, ell cabut segueix despertant-se a dos quarts de vuit. Així doncs, m'he llevat amb tranquil·litat, he esmorzat amb tranquil·litat i que fet quatre cosetes, també molt calmada. He decidit també sortir abans i anar a donar una volteta abans d'anar a classe, només per passejar i estirar les cames abans de passar-me cinc hores amb el cul a la cadira.

I avui fa un dia preciós. A les nou he sortit de casa i feia una mica d'airet, però també un sol radiant que quan m'he quedat quieta sota seu (com els llangardaixos) m'escalfava. I una sensació em pujava tota l'esquena fins a arribar al coll, tota jo m'estremia i somreia de gust. Quin motiu tenia per somriure? No m'ha passat res d'especial, ni he fet cap proesa ni res extraordinari Però passejava i observava: gent amunt i avall, dones que anaven al mercat, nens que entraven a les nou a l'escola, la parada de l'autobús que puja fins al campus plena a vessar... Un dia normal! Però no eren les vuit del matí, sinó les nou. I no estava mig adormida, sinó ben desperta. I no feia fred, ni el dia era gris ni el sol encara s'amagava rere els núvols.

Avui en sortir al carrer he pogut saludar el sol cara a cara, he deixat que em perseguís mentre jo caminava i també ha jugat a enlluernar-e de tant en tant, amagant-se entre els blocs de pisos i sortint per les escletxes. I el somriure seguia a la cara, persistent, sense motiu. Seguia i segueix. Potser se m'esborra en donar-li un cop d'ull a l'agenda, o a la carpeta, o als apunts. Però això ho deixo per més tard, he de mantenir el somriure. Perquè de sobte tinc unes ganes de fer coses, de saltar, de ballar i de nedar que feia dies que no tenia.

Quins efectes secundaris pot tenir la llum del Sol?

07 de febrer 2008

Tot un món II : el desenllaç!

Bé, alguns us hi heu acostat, i d'altres heu tingut les mateixes impressions que jo vaig tenir en veure les fotografies per primera vegada! Però realment n'hi ha que són molt difícils d'encertar!

Potser sona estrany, potser no, però aquesta vegada no hi he posat cap dofí (encara que sempre que entro a la web de la National Geographic, el que faig és mirar si n'hi ha de noves!) Així doncs, la llum ha perdut un pèsol! El vull per correu urgent, eh!

Doncs bé, sense més dilacions, anem a veure què eren...

Aquesta imatge és aèria, i concretament són els bancs de sorra i llot que hi ha enmig del mar a l'illa de Monomoy, a Massachussets. Aquesta illa es va formar per sedimentació dels materials que es desprenien per erosió del Cap Cod Exterior. Contínuament canvia de forma degut al vent, les ones, i la sorra que està en moviment. Així doncs, les dunes, els pantans i els bancs de sorra que es troben al mig del mar van variant contínuament.


Aquesta fotografia és també aèria, i correspon a Kenya. Si us hi fixeu bé, a la meitat esquerra de la fotografia s'hi pot observar un arbre, i totes aquestes línies de color verd clar que hi ha al voltant són fulles de palmera que s'estan assecant al sol. Després, amb aquestes fulles de palmera en fan diverses coses: una d'elles és fer-ne sostres per a les cases (anomenats makuti).


Efectivament, aquesta és la Gran Taca Vermella de Júpiter, un enorme remolí de gas que provoca tempestes terribles i que es troba a pressions altíssimes (és un anticicló permanent). Els vents a la perifèria de la taca superen els 400 km/h, així doncs... Que ni amb pedres a les butxaques! (aquí en teniu més cosetes)

Això és el cel de Nebraska, i presenta aquest aspecte tan estrany perquè és ple de mammatus, uns núvols que només sorgeixen allà on hi ha cumulonimbus, encara que perfectament poden estar allunyats fins a 35 km d'una tempesta. Per tal que es formin cal que hi hagi força humitat i un corrent ascendent. Poden persistir des de minuts fins a hores, i després es difuminen i desapareixen. Poden ser produïts per tornados, i quan apareixen també poden anar acompanyats de tempestes elèctriques. I bé, el seu nom ve donat perquè semblen mamelles que pengen... [He trobat més fotografies de mammatus a Nebraska i realment són impressionants...!]

En Dan ho ha encertat! (bé, el nom varia una miqueeeeeeeeeeeeeta... però has aprovat :D)


Aquesta era mooooolt difícil (per no dir impossible) d'encertar... És el mantell d'una cloïssa gegant de Palau, a la Micronèsia, que està envoltat de taquetes fluorescents. El mantell és un replec que conté cèl·lules que s'encarreguen de secretar els substàncies que formen les valves.

I del mar a la terra. Això és una secció detallada d'un gira-sol. A la fotografia hi podem observar com les petites gotes de rosada cauen i es deixen endur per l'espiral, que acaba al cor del gira-sol.

Doncs ja per acabar, una altra imatge aèria. En aquest cas es tracta del Llac Retba o Rosa, que es troba al Senegal. El llac és molt salat, i els aqueobacteris, que poden viure en els indrets més inhòspits, l'han colonitzat. Així doncs, rep aquest nom perquè les seves aigües adquireixen tonalitats rosades. Les grans quantitats de sal que presenta la costa del llac durant l'estació seca (quan l'aigua s'evapora) proporcionen molts llocs de treball als habitants de la zona.

06 de febrer 2008

Tot un món









Bé, per si no ho havia comentat alguna vegada, tinc una fixació especial per la web de la National Geographic. Trobo que les fotografies i la informació que hi ha és fantàstica, i sempre que la visito hi acabo enganxada una bona estona!

Aquest cop he trobat aquestes imatges tan curioses, i us les poso perquè tots plegats ens puguem fer una idea que més enllà d'on arriba la nostra vista, tan a nivell microscòpic com a nivell macroscòpic, la Terra té centenars de secrets amagats. I també perquè és el meu bloc i les fotos m'encanten, què carai!

I ara la pregunta del millón. Què creieu que són aquestes imatges? A veure si algú es mulla i me'n diu almenys alguna :D. El més aviat possible (demà o demà passat) us posaré les respostes

Allau de correus

Tots els que sou de blogger heu de tenir, lògicament, una adreça electrònica de gmail. Realment el canvi de hotmail a gmail per a mi va ser important: la rapidesa, la capacitat... i el spam. Amb hotmail contínuament havia d'anar seleccionant els correus de publicitat, marcar-los com a no desitjats i els havia d'arxivar a la paperera manualment. El correu de gmail em classifica ell solet els correus no desitjats i ja no fan nosa a la safata d'entrada.

Cada dia, quan visito el correu, veig que el número de correus brossa va augmentant. Al principi tenia la mania d'anar buidant, i els eliminava tot sovint, però ara ja passen desapercebuts davant els meus ulls i els que tenen més d'un mes marxen solets. Però avui la xifra era esfereïdora: 180 correus brossa! Literalment, quina de merda que circula per Internet! I amb la curiositat de veure qui és aquesta gent que tant s'interessa per mi, hi he fet una ullada...

He llegit alguns dels remitents dels correus i m'he trasbalsat una mica. M'he mirat de baix a dalt (i estava asseguda... fins aquí bé), m'he tocat la cara (res, quatre granets), el ventre (sota la samarreta, com sempre), el cor (bategava a ritme normal, gràcies)... Estic perfectament! Llavors, per què tres de cada quatre correus brossa eren de "doctors"? Per exemple s'ha dignat a escriure'm el molt honorable Doctor Karl Matthhews, el Doctor Cave Connell, el Dr. Greg Watt, el Dr. Blaine Galindo (ui, aquest és tota una eminència, no em direu que no el coneixeu!), el Dr. Mavis Henderson (i aquest i aquest!)... I així podria citar fins a cinquanta doctors diferents (que la regalen a algun lloc, la titulació de metge?). Bé, calma calma... Potser és que han sentit a parlar de mi (ehem, ehem) perquè han descobert que seré una eminència en un futur (EHEM, EHEM) i volen que treballi per a ells abans que se'm rifin tots els països del món (AI, ARA SÍ QUE M'OFEGO!!!). Però abans de fer falses suposicions que després poden acabar en tragèdia i decepció (imagineu que només volen concedir-me el Nobel...), anem a veure què volen...

----

You can make your lady-love more satisfied!
You dont know how? It's more than simply
Use link to learn more...
[i aquí hi havia una web que no posaré... només faltaria que els fes publicitat!]
Best regards and have a fervent nights

----

Use your chance to make your wife more contented!
You dont know what to do? It's simply!
See details here:
[el mateix que abans!]
Have an impassionedzealous love!

----

You have a nice chance to resolve your sexual problems
You dont know what to do? It's easy :)
Use link to learn more...
[aiii que no la busqueeeu hooome... que no hi éeees!]
Have a hot nights!

----

Doncs bé, després de llegir això, crec que directament jo no sóc la persona que busquen, perquè jo ho sento molt però d'on no n'hi ha no en pot rajar! O és que potser tinc unes faccions estranyes i em confonen per un home? Mmm podria ser... Però no, ho he confirmat amb el correu brossa del meu germà i es veu que aquest doctors busquen desesperadament conillets d'índies per practicar les seves tècniques maquiavèl·liques d'allargament de l'instrument. I potser són una mica inoportuns en fer-ho a través d'aquest mitjà, que és un tema sensible que no s'hauria de tocar així com així, home!!

[Aix, ara m'ha vingut al cap una cançó de la Trinca... Com pot ser que cançons que escoltava fa deu anys encara siguin dins el cap donant voltes i surtin de tant en tant espontàniament?? ]

04 de febrer 2008

Cops amagats

No podia concentrar-se, era impossible. Els fills del veí no paraven de plorar i ella ja no podia més. Desitjaria tenir uns taps de cera d'aquells que no deixen passar ni una ínfima ona sonora, però no en tenia pas a l'abast. "... Estat Català, liderat per Francesc Macià i d'ideologia independentista". Però quants cops havia llegit ja aquella frase? Deu? Vint? Trenta? No, amb aquell soroll clavat al cervell ja s'ho podia llegir mil cops, que no aconseguiria aprendre-s'ho. Va pensar que potser podia mirar una estona la televisió, a veure si per un sant cop a la vida hi feien alguna cosa que valgués la pena, que d'anuncis de compreses ja n'estava farta! No tenia pas ganes que una capsa buida que només servia per rebre ones li recordés cada cinc minuts que els dolors de la maleïda regla l'estaven matant (perquè dins el quart d'hora d'anuncis, segur que com a mínim hauria d'empassar-se tres anuncis de compreses, tampons o alguna cosa per l'estil). Res, opció televisió desestimada. Potser el més assenyat seria continuar estudiant, però si era impossible concentrar-se només faria que perdre el temps, i encara eren les sis de la tarda... Va aturar la ment uns tres segons i atemorida, com si de sobte un monstre hagués de sortir del no res i se l'hagués d'empassar, va mirar l'esfera del rellotge de pèndol del menjador... Les sis i mitja! Ai, no, dos quarts de set! On s'havia amagat aquella mitja hora? Com l'havia perdut? Segurament rellegint a Francesc Macià, és clar... I a sobre el maleït tempus fugit allà, recordant-li que cada segon que gastava en maleir-se a sí mateixa ja no el tornaria a recuperar. Bé, era igual. Si l'examen era a propera setmana! Per què tant d'estrès? Va decidir no autocontestar-se perquè la resposta ja la sabia: ella era així i no hi podia fer res.

Així doncs, en un impuls va decidir que es mereixia una estoneta de tranquil·litat i desconnexió: va allargar el braç dret per obrir els altaveus (sí, aquesta era la pega de tenir una habitació un pèl reduïda: com que li feia molta mandra obrir la taula plegable improvisada que tenia a l'habitació, sovint acabava estudiant i fent deures a la taula de l'ordinador) i va començar a escoltar música alegre, cançons d'aquelles que cantes siguis on siguis quan les sents. Els peus anaven per on volien, ballaven sota la taula a un ritme frenètic i descontrolat. Va mirar a dreta i esquerra vàries vegades com si anés a creua el carrer, i en no sentir-se observada, va aixecar-se i va començar a ballar. Li encantava ballar a tothora, sense vergonya, sense mirar si ho feia bé o malament, només deixant-se endur per la música. Les sabatilles verdes d'estar per casa que duia no eren les més adients per fer una ballaruga, en canvi el xandall vermell i verd li permetia fer tots els moviments que volgués i no li tibava per enlloc. El xandall verd i vermell era ja tot un ritual: quan arribava a casa, si no havia de sortir fins al cap d'una hora el primer que feia era ensacar-se dins el xandall.

Mentre ballava, donava voltes literalment i mentalment. Girava sobre sí mateixa i observava les parets de l'habitació: el calendari de febrer, el rellotge, el quadre a l'aquarel·la que havia pintat feia un any... I continuava ballant amb les notes, amb les sensacions, amb els somriures que sortien dels seus llavis mentre pensava. Perquè és impossible deixar de pensar en alguna cosa, i quan ella ballava s'ho passava bé i li venien al cap els records dolços, tant els que tenia amagats ben endins com els que dintre d'un mes ja no hi serien. Somreia en recordar què havia somiat la nit anterior. Rebia una trucada d'un dofinari, i era convidada a una sessió personalitzada amb dofins. Què importava qui els havia parlat d'ella, o d'on havien tret el seu mòbil? Res li importava, només el que l'esperava el dia següent. I de sobte, un flaix i la seva mà estava acariciant una pell freda i llisa, llisíssima, i molt humida. I cada vegada s'humitejava més amb les llàgrimes que li rodolaven galta avall i queien poc a poc sobre la pell de l'animal. I un altre somriure, ara dins d'una habitació on només hi ha una noia ballant amb la música que surt dels altaveus.

Una clau va sonar al pany, i la noia va deixar de ballar. Amb espectadors ja no era el mateix, així doncs va marxar cap al menjador i va fullejar el diari. A les pàgines de notícies internacionals només parlaven de les eleccions dels EEUU i d'en George Bush. Quin afany de protagonisme, aquest home! Per les bajanades que acaba dient sempre, potser seria millor que es convertís en humorista, creia ella. Així doncs va agafar un bolígraf blau i li va "maquejar" la cara amb un art i un bon gust que ja voldria ell tenir aquell bigoti i aquelles pigues. I se'l va quedar mirant fixament, despreciant-lo amb la mirada, com si així pogués robar-li tots els milions que té i deixar-lo "con lo puesto". Però, què en faria ella de tants diners? No li agradava el consumisme ni anar de compres cada dos per tres, ni tampoc estaria disposada a cedir-los a una ONG bàsicament perquè no se'n fiava: tenia decidit que ella ajudava als Països del tercer Món o bé enviant-los menjar (com ja havia fet en campanyes com la de Bòsnia), o bé anat-hi ella mateixa i actuant in situ, perquè segur que els faltaven mans. Potser el que faria amb els diners seria viatjar, li agradava veure món. I viure a l'estranger durant una temporada tampoc era mala idea... Però li agradava el seu país, així que marxar per sempre no ho considerava dins el seu plàning de futur. Va seguir fullejant el diari, i va arribara la secció de Cartes al Director. En va llegir algunes, però no deien res de l'altre món. El que li va sobtar més va ser el nom d'un dels autors: Tesifonte. Déu méu... Si algun dia fos mare no li posaria mai de la vida un nom com aquell! Els noms li agradaven curtets i que sonessin bé, com ara Pol, o Laia. I va començar a pensar en noms de noia que li agradessin i contínuament es cridava a ella mateixa. Realment, sa mare havia fet una bona feina en triar el seu nom!

Finalment va decidir tornar a estudiar perquè ja s'havia acabat de bon tros l'esbarjo. Un cop d'ull a l'agenda: Filosofia! Aaaargg!! Li costava... No entenia tot allò de creure en Déu i no creure-hi, d'inventar-se dimoniets del no res que ens enganyaven... Ela tenia decidit que si en morir anava al cel, no volia que Déu li digués res, ni una sola paraula. Si Déu li parlava, voldria dir que en realitat havia existit sempre i que ella no hi havia cregut. Potser per aquest motiu algunes coses se li haurien torçat, potser per això havia caigut i rodolat tantes vegades... Si hi hagués cregut en ell i li hagués demanat protecció, o seguretat, o valentia... Li hagués concedit? I si anava al cel, això volia dir que existia l'eternitat? I llavors hauria de tenir aquells remordiments tota l'eternitat???? Definitivament, si arribava a cel i hi veia a Déu, millor que no li digués res...

[Aquest post tan estrany en realitat és un meme que em va passar en Carquinyol. Consistia en respondre a 24 preguntes, que si les voleu consultar estan aquí. Algunes me les he saltat, però la resta són dins el relat...]

02 de febrer 2008

Amb el que tinc per casa...

Fa alguns dies (bé, bastants) vaig fer una petita promesa de perdre la vergonya davant les coses que realment volgués fer. I jo em volia disfressar. Lògicament m'hagués encantat que alguns m'haguessin seguit la corrent, s'haguessin animat i haguéssim format una comparsa ben maca, però no ha pogut ser. Malgrat tot, un amic ha decidit disfressar-se amb mi; per tant, ja no em trobaré tan perduda enmig de la massa :D

La meva primera idea era disfressar-me de dau. Ho trobava senzill, impactant i original. Tot el que necessitava era una caixa de cartró quadrada, pintura blanca i negra i unes tisores per foradar-la. Però ara que volia una caixa, ara la meva ciutat es torna la més neta del món i no en trobo ni una pel carrer, quan al costat dels contenidors de reciclatge desgraciadament solen haver-n'hi moltes. Res, doncs a preguntar a les botigues! I uns farts d'anar amunt i avall, i totes les que m'oferien eren massa allargades o massa petites...

Proposta del dau: desestimada

I ara què? Ahir rumiava i rumiava (sí ahir encara no tenia disfressa) mentre veia passar els nens de primària que anaven cap a escola (visc a dos metres d'un CEIP). Normalment cada escola té un tema comú, i crec que aquesta vegada era el reciclatge o alguna cosa així, perquè n'hi havia molts que anaven de contenidors de reciclatge. Sí, sí. Anaven.. dins de caixes de cartó quadrades! Mare meva, jo que havia donat cinquanta mil voltes i ells se me les enduen totes! Ai ai ai...

Pensa Laia pensa...

Una bossa d'escombraries, una caixa de cartró (no quadrada), trossos de cordill de lligar caixes, cinta de precintar, gomets de quan era petita, un cilindre de cartró d'aquests que serveixen per guardar-hi mapes o qualsevol full i una perruca també rescatada. Amb tot això podia fer alguna cosa, i amb un pressupost de zero euros: són coses que tinc de quan era petita o tan usuals que ja les tinc per casa i no tinc la necessitat de comprar-les. I què en faig de tot això? Doncs una disfressa, és clar! I de què aniré disfressada? Doncs encara que la idea no sigui tan original...

Faré una mica l'indi :P

La perruca té dues trenes llaaaaaaaaargues, i amb una cinta i una ploma ja està llest. Pel que fa al vestit, li vaig fer tres forats a la bossa d'escombraries (cap i braços), vaig retallar-li el baix tot fent un serrell punxegut i li vaig enganxar gomets de colors fent sanefes, intentant imitar la vestimenta índia típica. I per acabar-ho d'adobar (i per fer la disfressa una mica més versemblant), vaig agafar trossos de cartró de les capses rectangulars que havia rescatat del forn de la cantonada i en vaig fer unes fletxes, que fins i tot tenen la punta tridimensional. Amb el cartró també vaig confeccionar una espècie de lletra C gegant a la qual li vaig lligar un cordill a banda i banda: i ja tenia un arc. Només em quedava col·locar les fletxes dins el cilindre per a mapes, agafar un altre cordill i enganxar-li per poder-m'ho penjar a l'esquena i... tatatxaaaaaaaan! :D

I les crítiques? Quina disfressa d'índia més...

Estranya? No, és personalitzada.
Lletja? No, és especial.
Cutre? No, és ecològica i reciclable!

Ja estic llesta per sortir i fer sarau una estona. I m'agrada la disfressa, sí. Realment la trobo molt molt original! Segur que ningú anirà com jo! No és de roba, ni comprada, ni té grans filigranes. Però l'he fet jo, i m'agrada. I si és així, no em fa por sortir, no tinc la sensació de fer el ridícul. Perquè he descobert que quan em replicaven i m'humiliaven i em quedava en blanc era perquè no estava convençuda, no em sentia segura del que portava, el que feia o el que deixava de fer. He descobert que quan alguna copsa m'agrada sóc capaç de defensar-la i treure arguments insospitats o un somriure d'allà on sigui. Perquè quan et critiquen i els engegues un somriure no saben què dir. Comprovat.