31 de gener 2008

Ballar sense música

Auriculars a les orelles, una música que ens agradi... i deixar-se endur pel ritme de les notes musicals. Per a aquells que els agrada ballar és una sensació gratificant. Però no té una finalitat específica pràctica important a la vida, és més una qüestió d'aficions, de fer esport o de desconnectar del que ens envolta. Malgrat tot, no tots els éssers vius que ballen ho fan per passar-ho bé.

Potser alguns ja haureu sentit a parlar de la dansa de les abelles, un sistema que fan servir per tal de fer saber a les companyes obreres on hi ha gran quantitat de pol·len. És un sistema de comunicació bastant complex que va descobrir Karl R. von Frisch, i per aquesta troballa va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina l'any 1973. Aquesta dansa els permet comunicar a la resta d'abelles a quina distància i en quina direcció es troben les flors.

Quan les abelles exploradores troben una font important de pol·len i nèctar que permetrà a la seva colònia elaborar grans quantitats de mel, aquestes tornen al rusc i es disposen a iniciar l'espectacle. Qualsevol estil de ball té uns passos bàsics, que després es poden anar complicant més. Doncs en el cas de les abelles, el "pas" bàsic que repeteixen contínuament durant la seva dansa és el que apareix a la fotografia. Descriuen una trajectòria en forma de 8, seguint la direcció de les fletxes: quan passen per la part "central" del vuit van movent d'una banda a l'altra l'abdomen, i és per això que es representa en forma de línia ondulada. D'aquesta manera s'inicia el procés de comunicació. La resta d'abelles obreres observen els seus moviments i, després de saber on es troba concretament l'aliment, imiten a l'abella que "balla" per tal que la resta d'abelles puguin saber també on hi ha el pol·len.

Però no tot és tan senzill com això, ja que hi ha molts factors que s'han de tenir en compte: com poden arribar a saber a través d'un ball em forma de vuit a quina distància es troba el nèctar o en quina direcció, per exemple? Si tots aquests aspectes no es fixessin, les obreres no sabrien per on tirar i el ball només seria una despesa d'energia.

Pel que fa a la distància, contra més lluny estigui el nèctar més ondulacions faran amb l'abdomen a la fase "central" i més trigaran a fer aquesta part del ball. I si el que volem saber és com transmeten a les altres en quina direcció han de volar, hem de fixar-nos en l'angle que forma el "vuit" que "dibuixen": l'angle que forma aquest "vuit" amb la vertical correspon amb l'angle comprès entre la font d'alimentació i el Sol. Per tant, encara que les abelles hagin localitzat un camp concret de flors suculentes, el ball realitzat variarà en funció de si és matí o tarda, ja que el Sol es mou a mesura que passen les hores (bé, ja m'heu entès, ja sé que som nosaltres qui ens movem i tot això... ).

Hi ha aquest programa creat per la Universitat de Carolina del Nord que si teniu uns segons està molt bé. Permet canviar totes les variables de les que depèn el ball de les abelles (la zona del món, l'hora del dia, la distància a la qual es troba l'aliment...) i podeu observar com l'abella, incansable, es mou al ritme de les nostres indicacions tot simulant el ball que faria en aquelles condicions determinades.

29 de gener 2008

Angoixa

Sabia que havia de deixar de fer-ho, i pels seus collons (encara que no en tingués) ho aconseguiria. I tant que sí! No ho dubtava pas! Era prou forta, aquell petit entrebanc noli frenaria pas els peus ni les ganes de tirar endavant.

Pensaments com aquests li rondaven pel cap dia sí, dia també. Estava decidida, però calia un dia clau. El dia D, o el dia C, o com se li volgués dir. Però en necessitava un. Volia tenir un dia de referència per poder començar a comptar des d'allà i anar avaluant el seu progrés a mesura que passessin els dies. Així doncs, va agafar un calendari de l'any vigent, un bolígraf blau i marcà el dia D. Ja estava fet. I va somriure, perquè a partir del dia D tot seria diferent. Perquè no dubtava que se'n sortiria.

Va començar el dia D eufòrica i amb ganes de tirar endavant, presenciant una nova etapa que treia el nas per tots els racons. Sabia que mentre es mantingués allunyada del lloc clau (ja que un pla com cal havia de tenir molts punt clau) tot aniria bé. I malgrat que hi havia moments del dia que no se'n podia moure, notava que podria enfrontar-s'hi. I les bones vibracions mai li fallaven.

El primer moment crític va arribar cap a mitja tarda. Era asseguda al sofà, davant la televisió, mirant un d'aquells programes horribles que ningú mai confessa que ha vist algun cop. I se'l mirava amb la ment buida, sense saber de què parlaven, absent. Els dits de la mà esquerra van començar a repicar damunt la cuixa, amb un gest nerviós i estressant que no molestava a ningú, ja que només l'envoltaven les quatre parets i el soroll de la tele. A continuació s'hi va afegir el taló del peu esquerre, que repicava i feia tremolar la cama sencera. El soroll de la tele es va convertir en un murmuri de fons que gairebé ni li arribava als pavellons auditius. La mà dreta, inservible, morta a l'altra banda del cos, va oferir les seves ungles a les dents que xerricaven les unes contra les altres, a l'uníson amb la resta de sons. La mirada es desviava cap al lloc clau, i les ninetes jugaven dins un iris inquiet que perdia la seva voluntat en quedar hipnotitzat per aquella força que l'absorbia.

Quan se'n va adonar, allò que tenia entre mans era el desig prohibit, l'objectiu a vèncer, la temptació que la cridava des d'uns quants metres de distància. No havia pogut. L'eufòria, les conviccions, les ganes de guanyar i sentir-se forta, la valentia i sobretot, la voluntat, s'havien esvaït en... Quant de temps? Ni ho sabia. Va córrer cap allà on havia guardat el calendari amb el dia D en blau i les mans li van començar a tremolar. Dos dies. Exactament, un dia i tretze hores.
La seva voluntat tenia una vida de només dos dies. Enfonsada, desmoralitzada, i emprenyada amb sí mateixa, va deixar-se caure poc a poc, lliscant per la paret, mentre les llàgrimes li rodolaven galta avall sense poder-ho evitar. I després van venir els singlots, els crits, els cops de peu a l'aire i més llàgrimes encara. I tot això amb una petita prova del delicte encara subjectada entre els dits de la mà esquerra.

Al cap d'unes hores les llàgrimes es van esgotar, es va cansar de llençar cops sense solta ni volta i el silenci abismal continuava ofegant els seus crits. I l'objectiu continuava allà, clavant-li ganivets a la consciència i a la moral. Potser el que li havia tocat més la fibra era que s'acabava de demostrar a sí mateixa que la seva força de voluntat era nul·la, que la força que creia tenir ben endins només li servia per donar patades i que era dèbil. I se sentia decebuda de sí mateixa. Molt decebuda. I poc a poc va tornar a agafar amb els dits de la mà esquerra allò que l'havia fet angoixar tant, va mirar-s'ho amb uns ulls freds i humits, i es va resignar a deixar-se endur, sense que ningú la pogués aturar.

28 de gener 2008

Una ullada endavant

Parlant del tempus fugit, un dia en que desitjaria que els mesos correguessin una mica més del compte...

Com ja vaig anunciar fa uns dies, el passat dia 24 vaig anar a les Jornades de Portes Obertes de la UAB, i la Llum m'ha recordat que encara no n'havia fet la crònica pertinent. Que se la mereix, i tant!

El meu objectiu ja sabut per tots era la xerrada de Biologia, però des de les 9:45 que vam arribar fins les 12, hi havia una bona estona. Doncs au, a aprofitar-la! El campus era ple, però hi havia més estudiants pre-universitaris que no de la resta, ja que la setmana passada era la Setmana Blanca, prèvia als exàmens, i no s'imparteixen classes. Així doncs, un cop d'ull al fulletó de les xerrades: física...? Mmmm... no. Filologia hispànica, traducció, etc. etc... ? Mmmm... no. Psicologia... ? Potser em dirien com puc enfortir el cargol que de vegades se m'afluixa però.... no. Biotecnologia...? Vinga, va, per què no?

Quan vam començar a passar tots dins l'aula a les deu menys cinc (molt puntuals tots, eh, molt bé molt bé), ja vaig intuir que més d'un es quedaria amb un pam de nas i de peu al fons de l'aula. Però no m'imaginava que tanta gent. Fins i tot quan la xerrada havia començat continuava entrant molta gent. Impressionant la capacitat d'atracció d'aquella carrera... És clar, tot suposant que tota la traca hi estigués interessada i que no fessin pas com jo, que hi anava una mica a matar el temps. Unes 200 persones mínim diria jo. Déu n'hi do! I els murmuris, les confessions i els vengaaaaa van arribar quan a la pantalla va aparèixer la nota de tall de l'any anterior: 8,68 ! I és que només s'oferten vuitanta places a la UAB... Si tots els que estaven allà tenien intencions d'entrar-hi, em sembla que molts ho tindran fotut. D'altres preguntaven si es podia accedir al segon cicle des d'una altra carrera. Sí, és clar, però només hi deu haver unes cinc o set places lliures...! Ui com està la cosa!

Va acabar d'hora: un passeig fins a la Cívica, comprar alguna coseta per matar el cuc i tornar a la facultat de Biociències.

Principalment el que em van explicar crec que ja ho sabia. Bé, tot excepte una cosa. Però el fet és que gairebé res em va arribar de nou. No sé si és que era una mica bàsic, o tot és producte que jo no me n'he pogut estar i des de fa temps ja he anat xafardejant la web, mirant les assignatures, les notes, els cicles, els opcions que tinc... Bé, la nota de tall em van dir que era un 6,3 (o alguna cosa així, dècima amunt o avall), i que la facultat de Ciències s'havia dividit administrativament en dues: la de Ciències (química, ciències ambientals,...) i la de Biociències, que només inclou Biologia, Bioquímica i Biotecnologia.

Actualment, la carrera de Biologia consta de quatre anys dividits en dos cicles, i després del primer tens diferents opcions a escollir:

Si segueixes a la carrera de Biologia pots decantar-te cap a la branca de Biologia fonamental, dins la qual hi ha Biologia Cel·lular/Genètica, Biologia Sanitària i Microbiologia; o bé escollir la branca d'Organismes i Sistemes, dins la qual hi ha Biologia Animal i Biologia Vegetal/Ecologia, que estaven una mica fusionades. Doncs bé, ara arriba el que jo no sabia. Segons el que ens van dir, el curs 2009-20010 està previst que aquestes cinc especialitats esdevinguin cinc llicenciatures diferenciades, ja que la Biologia actualment és massa àmplia i engloba masses coneixements molt diferents (per exemple, abans la carrera era de cinc anys i en fer d'algunes assignatures llicenciatures a part, com ara bioquímica i biotecnologia, s'ha escurçat).

I si no, pots enllaçar amb Bioquímica o alguna altra llicenciatura que t'interessi.

En general la xerrada va estar prou bé, i em va agradar assistir-hi. A més a més, suposo que vaig xafardejar el campus l'estona que em va donar la gana i cada vegada crec que m'agrada més.

Un fet que em va sobtar: a cada xerrada t'oferien una targeta perquè escriguessis les teves dades personals i correu electrònic per rebre el butlletí digital de la UAB. Al final de tot, però, hi havia tres espais en blanc perquè hi posessis les teves preferències a l'hora d'escollir carrera, per poder ajustar el butlletí als teus interessos segons ells. Al primer espai, Biologia. I al segon i al tercer no sabia què posar-hi. És curiós que no m'ho hagi plantejat mai, he estat d'idees fixes durant tres anys. Sincerament crec que hi entraré segur, no em fa pas por ni la Selectivitat ni la nota de tall. Però veia a tothom omplint els tres espais i dos dels meus seguien de color blanc. Finalment al segon espai hi vaig posar Bioquímica, encara que tampoc hi podria entrar el primer any. Però com que no havien especificat res... Malgrat tot, això no vol dir que estigui decidida a fer-ho, però no volia deixar els dos espais en blanc. El tercer, sentint-ho molt, s'hi va quedar. No hi volia posar res més. Ni la meva ment li la meva mà. Perquè no la necessito, una tercera opció, amb la primera en tindré prou. N'he de tenir, prou, segur.

27 de gener 2008

Tempus fugit

Al menjador de casa hi ha un rellotge de pèndol que sembla antic però que no ho és tant. Bé, té més anys que jo, això segur. Vull dir que no és una antiguitat molt memorable ni res d'això. Però recordo haver-lo vist penjat a la paret des de sempre, i també apareix a les fotografies d'abans que jo nasqués.

La fusta és de color marró fosc, i el cercle on hi ha les agulles és daurat. La una, les dues, les tres, les vuit... tot són números romans. El pèndol no para d'oscil·lar a dreta i esquerra, i els dos pesos que té s'han de tirar amunt cada cap de setmana tot tirant avall les cadenes, perquè van baixant progressivament amb els dies. I una de les coses que em fa ràbia del rellotge és que si el pèndol s'atura, has d'anar corrent les hores una a una, deixant un espai de temps perquè les hores sonin. Bé, sona a les hores i a dos quarts. Jo ja ni les sento, en canvi quan algun amic ve a casa diu que són com les de les pel·lícules de por. I sona a les dues, a les tres i a les quatre de la matinada sense aturar-se, però tot és acostumar-s'hi. Quan una cosa l'has tinguda tota la vida ja no la notes com a estranya, forma part del teu dia a dia.

Doncs bé, avui he hagut d'enfilar-me a na cadira per tal de passar-li el drap de la pols. Primer les dues petites columnes que té a banda i banda, després el pèndol, i finalment l'esfera. Obro la porteta, li passo per sobre la superfície daurada... I la mà ha topat amb alguna cosa. He vist per primer cop que a l'esfera del rellotge hi ha alguna cosa gravada en relleu: un mapamundi amb una cinta a sobre que diu tempus fugit. M'ha fet gràcia. El temps vola, em diu el rellotge. I jo volia replicar-li: és clar que vola, si tu no pares de donar voltes! Però... I si aturo el pèndol? Llavors les hores no passaran, ni els minuts, ni tampoc els segons... Una sensació de poder, de domini, de ser capaç d'aturar allò que sempre transcorre encara que no ho vulguis. Una bona manera d'introduir-me dins un món irreal, ja que per més que aturi els pèndols i els rellotges i les piles de tot el món, les hores i els dies seguiran passant, el sol es pondrà i sortirà l'endemà, els arbres fruiters donaran fruits i aquests es marciran, els óssos hivernaran... I jo seguiré enganyada pensant que per un instant he pogut aturar el temps.

I tant que vola, i amb el turbo posat. Malgrat tot, a petita escala sempre hi ha moments que semblen eterns i que no s'acaben mai. Però el que passa és que quan per a mi el temps s'alenteix i els meus segons són deu segons, al meu voltant tothom va accelerat i els hi falten hores per totes bandes. I desitjarien aturar les agulles, quan jo les faig rodar endavant perquè corrin més. En canvi, en aquells moments màgics on tinc la sensació de ser en un altre món, en un món paral·lel al de cada dia, on no hi ha ningú més que jo, la gent no para de mirar les agulles com si tinguessin poders telepàtics per fer-les córrer més.

Per què aquesta incompatibilitat d'agulles, que en realitat és fictícia? Per què aquesta sensació tan estranya? El temps vola, i sóc incapaç d'aferrar-me a les seves ales per poder-lo fer aterrar.

25 de gener 2008

Segon experiment: jugant amb l'ou

Això no va de qui va ser primer, si l'ou o la gallina. Ni de fer maionesa. Sinó de fer desaparèixer la closca dura de l'ou, principalment formada de carbonat de calci. És que sempre se'm trenca la closca dels ous desmesuradament quan vaig a fer una truita, i llavors tindria ganes d'agafar-ne un altre i, per ràbia, esclafar-lo contra terra. Però es perillós: fas un merder que és massa, les propietats enganxoses de la clara d'ou fan que sentis un sorollet estrany a cada passa que fas, i potser em cau una bronca.

Així doncs, el procés que vaig dur a terme va ser el següent:

Primer de tot, cal escollir bé els "ingredients" que es faran servir...






















... L'ou, que era el principal objectiu a destruir; i el vinagre, que amb les seves propietats àcides m'ajudaria a fer-ho.

Seguidament, vaig col·locar l'ou ben net, sense cap ploma ni res, dins un recipient i el vaig inundar de vinagre (vinagre de vi, no pas cap d'aquells balsàmics i no sé què més...). I apa... a esperar!

La reacció que s'havia de dur a terme era aquesta:

[carbonat de calci] + [àcid acètic] -----> [Diòxid de carboni] + [Acetat de calci] + [Aigua]

I realment alguna cosa allà s'hi coïa, perquè l'aspecte que presentava l'ou i la pudor que feia allò era de premi.

Vaig tenir paciència i vaig esperar durant tres dies. S'havia format a sobre del recipient una substància escumosa d'aspecte fastigós, i l'ou surava dins la bassa de vinagre, sempre deixant anar la inestimable aroma. El vaig extreure del recipient, el vaig netejar bé i per fi vaig poder fer això:



La closca dura de l'ou havia desaparegut i en el seu lloc, l'ou hi tenia una membrana prou consistent però molt tova alhora, que es podia apretar (amb mesura) com si fos una piloteta de goma. A més a més, també havia augmentat la seva mida. Què havia passat?

En primer lloc, l'àcid acètic (el vinagre) ataca el carbonat de calci de la closca de l'ou. L'àcid perd un protó i, combinant-se amb el calci de la closca, es forma l'acetat de calci. El carboni, l'oxigen i els protons alliberats donen lloc l 'aigua i el diòxid de carboni, que s'allibera a l'atmosfera. D'altra banda, hi ha una altra curiositat: per què augmenta de mida? Primer cal recordar que el vinagre també està format d'aigua, que no reacciona amb el carbonat de calci, sinó que penetra a l'interior de l'ou (ja que aquest ha perdut la seva protecció; i la membrana de l'ou és semipermeable). Aquest fenomen s'anomena osmosi, i també el pateixen les nostres cèl·lules. I ja per acabar, com que l'ou ha augmentat de volum, la seva densitat és menor i... sura.

[Si algú hi trobés alguna errada en el que he explicat que m'ho digui :-S ... és que potser les meves fonts no són del tot fiables!]

[Perdó pel soroll del video!]

23 de gener 2008

Cara a cara

Quan ens mirem al mirall normalment ens centrem en una zona de la cara concreta: el nas, els cabells, els inevitables i colonitzadors granets, les galtes... Però els ulls no. Els defugim. Fugim de la pròpia mirada, del propi color de l'iris, de potser veure-hi alguna cosa més.

Avui he col·locat la cara a dos centímetres del mirall, i m'hi mirava els ulls. He resseguit amb la nineta les parpelles; les pestanyes; la còrnia; la zona del lacrimal, una mica vermellosa; l'iris, on no sabia que hi tenia tantes i tantes tonalitats de verd que s'entrecreuen, juguen, canvien i tornen; i finalment, la nineta. Negra. Llampant. I me l'he mirada fixament, i s'hi reflectia la bombeta del bany. I no he pogut deixar de mirar-la durant una bona estona, m'he autohipnotitzat.

De tant mirar dins la nineta m'hi he acabat veient jo. He acabat veient una Laia que es reflectia a la nineta que a la vegada era una imatge reflectida de la nineta de veritat, que es movia bellugadissa dins el meu ull. També he descobert que la puc fer badar, fer que creixi i que es faci petita sense tancar el llum ni els ulls del tot (qui no ha fet mai allò d'apagar el llum, encarar-se al mirall i tot seguit obrir-lo per veure com la nineta s'ha fet grossa i mica en mica empetiteix?).
I per veure si a l'altre ull hi havia una altra Laia, he viatjat des de l'ull dret (que al mirall era l'esquerre) fins a l'esquerre (que al mirall era el dret, lògicament), tot passant pel nasset ple de pigues que la mare em va donar. I efectivament, he pogut veure un parell de laies que em sembla que no coneixia. O sí que les coneixia, perquè s'amagaven dins la nineta i no volien sortir, com han fet alguna vegada també les que jo conec. Perquè la nineta, tan fosca i misteriosa, tan sols és un forat que deixa passar la llum. I per un forat hi poden passar coses, s'hi pot amagar una Laia i no ser descoberta, perquè ningú sol mirar-se al mirall amb un marge d'un dit de distància. Un forat misteriós, envoltat d'una mar verdosa enfurismada en temps de tempesta. Mentida. Dos forats. Dos oceans. Dos ulls. Però només hi pot haver un cara a cara.

22 de gener 2008

Escapando de la crítica [Relats Conjunts]


Ja us sonarà el quadre...

... Però us enganyava. Tot allò de "el nen al que li deien fes això i allò altre...", "el que tal i qual..." Tot mentides. Com quan necessites resoldre un problema compromès i recorres a algú altre, però com que potser et fa una mica de vergonya acabes dient: "tinc un amic que..." I apa, fora culpes. Doncs no, qui fuig no és el nen, qui s'amaga i té por no és el nen. Jo sóc el nen, i ell és jo.

Sóc un quadre més de la gran galeria que m'envolta, de l'immens museu en el qual m'ha tocat estar. I hi ha de tot: exposicions permanents, dins les quals hi ha quadres realment bonics i que no et cansaries mai de contemplar i admirar i remirar; i quadres que fan mal a la vista, que tenen colors massa llampants i pretensiosos que de seguida cansen i es fan pesats, fins i tot insuportables. També hi ha exposicions de temporada, que venen uns quants mesos i després marxen a un altre lloc. Està bé la varietat, els canvis, poder conèixer les diferents tècniques i tendències que han dominat diferents moments de la història. Però de vegades hi ha quadres que impacten i que t'agafen amb força els ulls i l'ànima, te'ls roben, se'ls queden, els segresten i no te'ls tornen mai més. Si sabés que els meus ulls i al meva ànima són dos passadissos més enllà no passaria res, però el més fotut és que pertanyen a exposicions temporals. On se'ls endú? Durant quant de temps? Tornaran? La incertesa se'm menja per dins.

Però he arribat a la conclusió que no sóc un quadre tan lleig, en el fons. Tinc la meva gràcia, no sóc pas llampant, i prou realista. I he arribat a acceptar-me tal i com sóc. Per això esquivo els que em critiquen, els que em jutgen, els que no saben veure com sóc, els que no hi veuen més enllà de les quatre tires de roba que duc a sobre. I no puc escapar-me, de moment. Estic atrapada. Perquè per molt que digui i intenti autconvènce'm, no he superat la por a la crítica, a les mirades que se' claven dia sí dia també, a les cares que fan ganyotes en veure'm, als que passen de llarg i ja no em dediquen ni la ganyota. I no puc seguir així, he d'escapar de tot això i deixar-ho enrere. I és tan senzill...

Tot és fosc. No em veu ningú. Les mirades, desades, i les ganyotes també. Mirar a banda i banda, com al creuar el carrer. Ara. Segur? Ostres, va! Un peu a fora... Uiiixxx que fred és el terra! Vinga, ja quasi hi ets... I un altre peu. A dins? No, sóc fora! Fora! Ho he aconseguit...

I ara, m'ha entrat una mica de gana... A veure si trobo alguna cosa calentona... Un plat de sopa, potser...

21 de gener 2008

Abans de començar a llegir el post, pensa en una paraula i reten-la. Si cal, escriu-la en algun lloc, però que no se t'escapi...

Perdó per aquest títol tan estrany i tan llarg alhora, però és que necessito una pluja d'idees d'aquestes radicals. Sense saber de què va, sense tenir cap tipus de vista, heu pensat en alguna paraula. I per tal que al cosa sortís bé, he cregut convenient que havia de ser així, abans de llegir res. Perquè si ho demano dins el post, el que pugui haver escrit abans ja fa canviar la cosa, en canvi el títol és la primera cosa que es llegeix i és d'impacte immediat.

La mínima informació el cervell l'emmagatzema i no la deixa anar, almenys durant alguns minuts. I si et diuen que pensis en alguna cosa, només et vénen al cap coses immediates que hagis vist, sentit, observat, tocat, però res objectiu pel que fa al tema. Tan se val si acabeu de llegir un altre bloc, si tot just heu escrit un post, si estàveu mirant la televisió o xafardejant el carrer. Però el que us rondava pel cap ja no tenia res a veure amb mi, era totalment aliè al meu bloc. Potser algú diria: cirereta. I segurament us ha passat pel cap, perquè bans que el títol del post ve el títol del bloc, i abans d'aquest el vostre cap estava pensant en donar una ullada pel camp de cirerers i heu fet clic sobre algun lloc. Tot té un antecedent, tot el que ens ve al cap té un per què.

Perquè he decidit fer el post perquè necessito una pluja d'idees, paraules a manta, una guspira que faci encendre l'espelma de la creativitat que algun dia s'encenia dins meu i que crec que està hivernant. I tot per escriure, quan irònicament hauria d'escriure allò que em motiva i que m'agrada i que m'agradaria plasmar en paper. Però porto alguns dies amb aquesta incertesa, amb la llum apagada, amb la motivació literària enfonsada. La inspiració no entén de dies, ni hores, ni minuts, ni anys. Però jo sí que tinc una data límit. I ni molt menys es tracta d'una obligació, ni d'un treball que hagi de fer ni res d'això. És un esdeveniment en el qual m'agradaria participar, i no em queda gaire temps. I no voldria fer el que faig, perquè m'agradaria que tot sortís de mi, però no surt. Per això us demano només una cosa que crec que tots em podeu donar: una paraula. Només això. Curta, llarga, concreta, abstracta, trista, exuberant, fantàstica, sorprenent, lletja... Qualsevol.

Mentre escric el post ric, perquè en realitat, dins el meu subconscient, estic jugant a dos bandes. M'imagino el moment en que llegeixi una paraula, dues. I el seu escriptor. I jugo a imaginar-me què escriurà aquella persona, a veure cap a on tirarà, a veure si sóc capaç d'endevinar-ho, a veure qui em sorprèn més i qui menys. Perquè si a alguna de les paraules que llegeixi m'hi acosto, riuré. Riuré perquè voldrà dir que encara que sigui supèrfluament, us hauré arribat a conèixer una mica més del que m'esperava. Però ben pensat és molt relatiu tot això: depèn del que us amoïni, de si esteu de bona o mala llet, de la son que tingueu, del que acabeu de fer, com he dit abans... depèn de tot. Però com que per sobre de tot, depèn de vosaltres... El joc ha començat!

20 de gener 2008

No va sentir el clinc!....

Vuit de la tarda. Arribo del carrer una mica cansada de tant voltar i a l'escala hi ha els llums oberts i alguna cosa estranya, però no sabria dir què. M'hi vaig acostant, i ara sí: l'aire és espès, algun grup de nois s'hi haurà colat i estarà fumant... O deixant el terra ple de pipes, que també ho fan... Però no. No hi ha joves, ni hi ha pipes. Però hi ha... boira? Fum? I tant que és fum... I quan obro la porta per entrar dins l'escala, una bafarada m'arriba i em fa tirar enrere a l'instant.

M'imaginava el pitjor: que l'ascensor hagués fet un pet definitivament i hagués baixat uns quants pisos en caiguda lliure, per exemple. És que últimament no van gaire bé i es queden encallats... I per si de cas, pujo i baixo a peu! I amb la motxilla a l'esquena és un mèrit! Que mare meva quins totxos que duc... Bé, que me'n vaig del tema (sempre igual... que si no és una cosa és una altra i al final acabo dient el que no toca i... ja hi tornem a ser! Tanco el parèntesi que si no acabarem malament...). Doncs al que anava, que jo creia que tenia el Huracán Condor però sense moure'm de casa. I no. No era això. No hi havia cap ascensor encallat ni ningú ferit. Hi havia aquella veïna que sempre va tant conjuntada i tres veïns més. I no em va caldre preguntar res, ja vaig parar l'orella i vaig sentir la conversa.

-Es que no me he acordado que la estaba cocinando y se me ha quedado... Ay que lástima, se ha quedado toda negrita... Y con lo buenas que están!

- Pero vaya con cuidado mujer, que cualquier día de estos le va a pasar algo grave. Y esta vez nos hemos dado cuenta que salía el humo, que si no...

- Ay si hijo, pero qué cabeza tengo... Es que he puesto la pizzeta al horno, porque era de estas que ahora hay nuevas y que en cinco minutillos ya la tienes lista y calentita, sabes? Porque tienen la masa muy fina muy fina... [deu cobrar per fer-ne publicitat..] Bueno, pues la he puesto y me he ido, y no me he acordado de poner el ¡clinc! Y como no he puesto el ¡clinc!, pues no la he oído, me he ido, y se me ha ido el santo al cielo y entonces ya no... ya no... Ya se había cocido...

- No, si cocida está señora... Pero no se aleje de la cocina o no haga muchas cosas a la vez, si se le olvidan...

Com podeu esperar, l'ascensor no triga cinc minuts a baixar, el vaig esperar i un cop a baix vaig seguir parant l'orella. La pizzeta cremada! Mare meva, quina fumerada... Doncs si arriba a ser una pizza gran...! I jo pensava que si visqués en un bloc de pisos d'aquests sofisticats que tenen de tot, doncs hi hauria un sistema anti-incendis amb aquells aparells que es col·loquen al sostre i que un sensor detecta el fum i llavors comença a ploure; i jo podria ballar sota la pluja mentre la dona segueix explicant als veïns com de bones en són, les pizzetes que ella compra. Però el bloc no és d'aquests, així que tot va anar tal i com us ho he dit, res de fantasies...

Bé, que jo vaig pujar a peu i a mesura que ho anava fent, la olor no marxava. I una pudor a cremat per tot el bloc impressionant. Encara farà pudor fins i tot allà dalt, pensava. I no anava errada, perquè en arribar al vuitè feia una ferum de por. Ah, i vaig ser pregonera del bloc en funcions, perquè mentre pujava veia alguns veïns que sortien de casa per veure què passava i jo els anava informant, com a bona comunicadora. Premi a la millor crònica en directe del dia!!!

Posar la clau al pany, girar, resar perquè a casa faci bona olor i... Ni de conya! L'entrada feia olor de pa cremat, i la cuina també. El menjador no, perquè la porta era ben tancada. Així doncs, vaig córrer a la meva habitació (és un dir eh!), i vaig agafar l'equip de salvament: l'essència, l'encenedor i el cremador. Poso aigua, hi poso unes gotetes d'essència i encenc l'espelma. I jo bufant perquè la olor s'escampés aviat! Molt còmic, la veritat...

Almenys, ja puc respirar tranquil·la...

18 de gener 2008

Violació de lleis i una marató per acabar-ho de rematar

No creia pas que la fruita sigués capaç d'anar en contra de les lleis de la física i les de la ciència en general. Què faríem si les pomes i les taronges que cauen a terra s'elevessin fins al cel, desafiant la llei de la gravetat? O si l'aigua es mesclés amb l'oli? O si les monedes no s'enfonsessin a l'aigua (ostres... m'estic imaginant la Fontana de Trevi!). Doncs bé, amb la mà al cor us puc dir que avui he vist una cirera que remuntava un riu. De debò.

Ha estat una mica de tot. Potser el riu no era tan cabalós com la setmana passada, que amb això de que no plou, ja se sap... Potser s'ha pres algun tipus de vitamines... Potser ha tret força i valentia de cirera d'allà on ningú sabia que la tenia emmagatzemada... Però el fet és el fet. La cirera ha remuntat el riu i ha arribat fins a les muntanyes, ha coronat cims inimaginables i ara se sent satisfeta. Conscient, però, que ha tingut molta sort, una sort que no s'imaginava. Més ben dit, ha hagut de fer poca cosa. Potser les gotes d'aigua estaven de vaga. O malaltes, amb la grip. Però és igual. A partir d'ara, les cireres remunten els rius.

-------------------------------------------------------

I per acabar...

Uns quants passos petits al gener...


... per prepara-me pel gran salt del setembre!

17 de gener 2008

Contra corrent

Què passa si llencem una cirera al riu? S'enfonsa? Sura? Això no ho sé, però el que sí que sé és que el corrent de l'endurà lluny, ben enllà, fins que el perdi de vista (el riu no s'ha assecat ni res d'això, i a més a més és cabalós d'acord? cal deixar clares les premisses...).

Quan la multitud s'ajunta i va en contra de la minoria, la minoria perd. Centenars, milions de gotes d'aigua s'alien contra les cireres, els tronquets i tot el que pugui caure al riu. S'ho endú fins que mor, fins que les seves aigües se'n tornen al mar. Però una cirera és vermella i dolça, molt dolça. Què li passarà quan arribi al mar? Es salinitzarà i el riu guanyarà la partida? O hauria de lluitar i intentar anar contra corrent literalment? Potser així encara conservaria el que la caracteritza i no hauria permès deixar-se modificar per la massa de gotes d'aigua, potser així conservaria la seva dolçor. I no s'hauria deixat manipular, perquè una cirera salada deixa de ser cirera. Algú n'ha provat alguna algun cop?

Però és ben lògic que per més que la cirera vulgui anar contra corrent no podrà. Per més que ho intenti, per més que l'animin, per més que dugui una traca de cirerers que la vagin animant des de la riba, per més que faci una reflexió d'introspecció i es digui a si mateixa que tot és possible, no ho aconseguirà. Les aparences enganyen, si deixes que t'embenin els ulls ho veuràs tot diferent, però res serà real. A més a més hi juga un paper important la part psicològica del repte, el fet que les gotes d'aigua s'aliïn i siguin capaces d'enfonsar-la dins l'aigua amb la seva força, la seva convicció de que guanyaran segur i la seva prepotència. No els cal que ningú les animi, es tenen les unes a les altres i ja han guanyat a troncs i persones: una petita cirera no és res. A més a més, qui no gaudeix de l'aigua? Una dutxa ben calenta, una remullada a l'estiu... Poden ser angelicals quan volen i proporcionar-te moments idíl·lics o de plaer, però a la que et giris d'esquena són capaces d'enfonsar-te i ofegar-te en un tres i no res.

Si voleu, ho podeu comprovar: si llenceu una cirera al riu, segur que el corrent se l'endurà.

[PS: A veure si us sona la proposta de Relats Conjunts... :D]

15 de gener 2008

Amb tots els sentits

Fa dies la Llum es va passar el meme dels sentits i aquí teniu el que en queda. Aquesta vegada l'he fet mig fotogràfic, apa.

1.- Mira, mira...


Perquè m'encanten, els trobo fascinants i no em cansaria mai de mirar-los...

És que m'agraden molt eh...!!

Perquè encara no em puc creure que jo sigui aquí dins en aquest precís instant...

Perquè algun dia presenciaré en persona aquest espectacle, perquè algun dia descobriré aquesta llum fantasmagòrica i la faré meva...

Perquè no sabeu com en pot ser d'entretingut mirar com baixa la gelatina, primer poc a poc amb el broc gros, després més lent fent una hèlix, després altre cop en línia (per cert, algú sap on en venen? Abans n'hi havia a una botiga a prop de casa i ara no en trobo per enlloc!)

2.- Segur que si parlessin dirien: Deixa de magrejar-me dona...!

És un coixí d'aquells de boles petitones a dins, que s'adapten a tot. El meu és un sol, però he trobat el dofí a Internet i lògicament... Aquí el teniu!
Això del poliestireno expandido és un vici... No puc parar de desfer-lo en boletes!

I el vellut... tan suau... [apunt: la jaqueta no és meva!!!!]

3.- Sniff sniff.. [que no ploro eh!]

... Oloro la meva essència de llimona, que deixa l'habitació impregnada d'una olor suau i fantàstica...

... i la olor de la canyella bullint amb la pell de llimona dins de la llet, a punt de convertir-se en crema catalana...


4.- Ssssssshttt! Que no sento...

boomp3.com

boomp3.com

boomp3.com

5.- A panxa plena no hi entren penes!


14 de gener 2008

I si tots els dilluns quan em llevés i mirés a través de la finestra veiés això...?

Des que vam tornar de vacances encara em sobta llevar-me a les set i mitja i veure que a fora tot encara és fosc, ja que abans de vacances hi havia llum quan em llevava, i com que la meva habitació deu donar a l'est, doncs sempre em despertava.

I d'ençà que hem retornat a la normalitat, fa molta mandra llevar-se cada matí, veure com surts al carrer i encara no hi veus del tot clar. I la foscor encara fa que la motxilla a l'esquena pesi més, que la son pesi damunt les parpelles i que a primera hora lamentablement els conceptes hagin d'entrar a cops de martell.

Però si quan t'aixeques al matí veus això des de la finestra...





Tot canvia. Perquè per començar et quedes embadalit una bona estona, i això fa que el temps que dediques a cada cosa se'n vagi en orris, que corris d'una banda a l'altra perquè fas tard i que el córrer et desvetlli.

Però fa un goig veure el cel així...

13 de gener 2008

Sant Antoni

Encara que Sant Antoni sigui el dia 17, avui al poble han fet la desfilada dels Tres Tombs. A mi m'agrada anar a veure els carros i els cavalls com passen, però quan a algun se li puja la mosca al nas seré la primera a córrer amb la cua entre les cames! Ui, i avui hi havia un nen que no el dominava gaire i jo anava fent passets cap enrere...

Els carros fan molt de goig quan va tan ben guarnits...











I com que Sant Antoni és el patró de tots els animals domèstics i també està molt vinculat a la pagesia... Em pregunto si la meva veïna haurà anat a beneir la seva tortuga!

12 de gener 2008

No me n'he pogut estar...!

Tinc un meme pendent, experiments pendents, històries pendents, ciència pendent, un examen pendent... Però no me n'he pogut estar i me n'he sortit!!!

Redoble de tambores... trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr....

I flautes..... tiririririri....

I tota la traca aplaudint perquè...



Tataxaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan!!! he aconseguit fer l'ADN d'origami!! Un avenç per a la ciència (o no)! Un projecte fresc i innovador (mmm tampoc...)!! I una figureta més a la meva col·lecció (això sí ^^)!!

I aquest gran èxit va dedicat a tota la comunitat científica de Biòlegs (hola Dan!) i bioquímics (hola Xexu!) i a tota la resta de gent que s'interessa per conèixer una mica més com som i què ens envolta, de què estem fets, etc. En resum, a tots aquells que us interesseu per la ciència i sempre esteu disposats a saber-ne més coses... Apa, per a tothom!!

[Això és una rèplica molt fidel i exacta al nostrea material genètic, gairebé comparable a la fidel imatge del millor dels microscopis. No us confongueu, no és de veritat. Si tinguéssim l'ADN de paper no duraria ni un periquete perquè en un medi aquós la cel·lulosa... plim! Diguem que es queda una mica feta una pasteta... I perquè no hi apareix la meva mà, però fa un pam de llargada, i en realitat d'ADN en tenim uns 2 metres (a mida real, és clar). Si fos així, de paper i d'aquesta grandària, necessitaria tota casa meva per col·locar-hi els meus gens! I ja podria ser, ja, que jo tinc molt a dir!!]

11 de gener 2008

Primer experiment: la fermentació

Llegir, l'Origami, la piscina... I ara, fer experiments casolans amb recursos limitats és la meva nova afició. Així doncs, per ser la primera vegada, el que he fet és una fermentació, per tal de demostrar que quan un llevat degrada la glucosa, s'allibera un gas: el diòxid de carboni.

I com si fos una recepta de cuina, aquests són els elements que he fet servir: una proveta de vidre (que sorprenentment en tinc una, regal de reis del meu germà de fa molt de temps), una vareta de fusta (l'únic pal llarg i prim disponible), sucre, llevat en pols i un globus (de color taronja, per suposat!).

En rpimer lloc s'escalfa l'aigua una mica. A continuació, hi he afegit el sucre, he remenat bé, i després hi he afegit el llevat. De seguida comença a reaccionar i a pujar, per això ho he hagut de tapar ràpidament amb el globus. I què ha passat? Doncs això [perdó altre cop per la qualitat de la foto!!]


Pels que vau llegir el post de la fermentació del vi que he enllaçat a dalt, sabeu que la fermentació és anaeròbica i que quan la glucosa es degrada, s'obté una mínima quantitat d'energia juntament amb piruvat i que també hi ha una alliberació de diòxid de carboni. I doncs, on ha anat a parar aquest CO2? No serà pas que ha estat ell que hi inflat el globus?

10 de gener 2008

Poders... telepàtics?

Fa pocs dies vaig fer una carta als Reis. Una mica massa tard, i per aquest motiu vaig decidir enviar-la als Reis telepàticament (tot suposant que jo tingui aquesta capacitat, és clar...). I el fet és que curiosament avui el meu antic tutor de Treball de Recerca m'ha enganxat pels passadissos i m'ha donat el suplement Presència, que surt al diari El Punt els diumenges, i també a d'altres diaris comarcals del Principat i Balears. I per què? Doncs perquè estava dedicat als cetacis de la Mediterrània. I a més a més hi anava un pòster de regal, on hi ha les nou espècies de cetacis que hi ha a la nostra mar, juntament amb algunes de les seves característiques.

I m'he posat a fullejar-lo i hi he trobat això...


Les meves peticions han estat contestades? Doncs sembla ser que són els Reis els que tenen poders telepàtics, perquè l'article és del 3 de gener, abans que jo enviés la meva carta, també via telepàtica...

09 de gener 2008

Flaixos blocaires i alguns que fan trampes i fan drecera pel camí per tal d'arribar abans a lloc

Avui, he tingut un altre d'aquests flaixos que et fan recordar a algú del món dels blocs. Últimament no em passava gaire, però avui ha estat un viatge mental que ha durat força estona. És com molta de la gent que em coneix a mi i la meva afició als dofins, que en sentir aquesta paraula ja es recorden de mi.

A classe de Biologia hem tingut uns minuts per tal d'intentar resoldre dubtes relacionats amb el tema del qual n'he de fer un examen divendres. I jo en tenia algun de petitet, simplement una cosa que jo vaig agafar en els apunts que ella va dir en un moment determinat, i que semblava estar una mica fora de lloc. No per res, sinó perquè no tornava a aparèixer cap altra vegada en els meus apunts. I per si era un error d'oïda meu, completar les meves anotacions.

El tema que estem fent és la replicació del DNA i l'expressió genètica, i el que li he preguntat estava relacionat amb les seqüències reguladores, que excepte el promotor, de les altres només ens va dir que n'hi havien de silenciadores, potenciadores... etc. I quan li he formulat la meva pregunta, m'ha contestat que allò no ho havia explicat i que no calia fer-ho, perquè llavors estaríem entrant en temes massa complexos en els quals no hi havíem d'entrar. I em passa sovint: tinc llacunes, dubtes, coses que no m'encaixen del que llegeixo, i sempre resulten ser aspectes en els quals no volen entrar, que estan fora del nostre abast diuen, i em quedo amb la curiositat rondant pel cap. És com si m'expliquessin un conte i se saltessin alguns capítols. I això no fa gràcia, perquè de sobte el prota ha arribat a la casa encantada i no saps si pel camí ha lluitat amb tres-cents cinquanta quatre monstres, o si ha patit una breu malaltia, o si l'han adduït els ET. Quina gràcia té llegir el principi i el final? L'essència d'un llibre és a la trama. L'essència de la vida es troba en el dia a dia, no en el dia que naixem i en la nostra mort.

Bé, deixant això de banda, que després de cinc minutets de xerrameca, m'ha dit que no entraríem en aquell tema perquè allò no era bioquímica... PAM! Paraula clau. Ja està. Xexu!!!! I el cap de la Laia s'escapa de l'aula, viatja fins a casa, encén l'ordinador, connecta el router i passa per casa d'un conegut que li ve al cap. Una estoneta. Una mica més... Fins que una veu eixordadora va cap a casa seva, l'agafa dels cabells i arrossegant la torna a l'aula, mentre va dient Laia, que ets aquí o encara ets de vacances?

08 de gener 2008

Combinacions explosives

Per començar, tal i com vaig dir, he anat i tornat d'Orient per bescanviar el present d'en Carquinyol i aquí està: un cavaller com el de les seves llegendes, companys de Jaume I, Ramon Berenguer i tota la parentela! L'úinc problema és que a les rebaixes ja no hi havia cavalls i com que el cavaller estava fet per a un cavall (si no fos així, ja no seria un cavaller! Si anés damunt d'una vaca seria un... ni idea...), l'he hagut de muntar damunt d'alguna cosa perquè s'aguantés: i aquí apareix per primer cop (primicia! atents!) el primer cavaller medieval muntat damunt d'un stegosaurus de la història!! He trencat les barreres del temps, he fusionat eres del passat, he aconseguit que éssers que van viure en èpoques molt i molt llunyanes aconsegueixin formar una parella... harmoniosa? exhuberant? sorprenent? No trobo l'adjectiu adequat, senyors. Diguem-li, una parella especial...


Mireu-lo! Com cavalca el cavaller per l'esplanada, en una era on el tiranosaure devora animalets que es troba al pas, els dofins no existeixen com a tals, i els homes en teoria tampoc. Però ell és especial, és un cavaller sorgit de les meves mans, un cavaller viatger que defensarà les bestioles indefenses i castigarà els depredadors massa goluts. I si el cavaller és allà, de ben segur que alguna cosa farà perquè cap meteorit els faci desaparèixer. Si un cavaller de paper es pot moure i pot muntar damunt un stegosaurus, per què no pot aturar un meteorit? Qui li ho impedirà?? En conseqüència, tot anirà diferent. Evolucionaran els micos fins a convertir-se en Sapiens? O els dinosaures se'ls menjaran abans i per tant nosaltres no arribarem a ser mai homes? Però llavors, jo no existiré mai i no seré capaç de fer un cavaller de paper i fer que cavalqui un stegosaurus, també de paper! Potser és que he descobert una porta semblant a la de Stargate però que em porta al passat! Així doncs, a partir d'ara tot serà diferent. Les coses han de canviar! Renovar-se o morir! I em toca establir quins són els nous criteris vigents a partir..... d'ara!

1. Els cavallers cavalquen stegosaurus, i les princeses medievals esperen ser rescatades dins un satèl·lit geoestacionari. Els cavallers, per suposat, tenen a la seva disposició els coets que desitgin per fer efectiu el rescat (però hauran de pagar a la NASA un tribut per fer servir els seus mitjans de transport)

2. Les carreres de fórmula 1 es fan al Coliseu Romà o en el seu defecte, al Circ.

3. Els bufons de les Corts (que tenen aquells barrets de cascavells tan graciosos) ballen al ritme de les cançons dels nostres iPods i mp3; i a canvi nosaltres l'últim divendres de cada mes ballem la dansa de la pluja.

4. Fem foc amb pedra foguera i deixem que els Neandertals facin servir el microones per cuinar la carn que cacen, que menjant cru poden agafar qualsevol cosa...

I com que ho esteu demanat a crits, val més que ho deixi aquí que com podeu veure, la tornada té efectes col·laterals...

07 de gener 2008

Diada Post-reis i Pre-Normalitat

M'he sorprès de mi mateixa aquests dies, ja que no m'imaginava que això em passés mai. Ahir vaig dignar-me a fer un cop d'ull a l'agenda i... Tres exàmens aquesta setmana! del de matemàtiques sí me'n recordava, però dels altres dos no... Encara que un és Biologia i està superat :D Així doncs, ens hi haurem de posar algun dia, amb la química!

Però m'he sorprès del canvi de xip que ha fet la meva ment. Jo sempre he estat perseverant i vinga una vegada i una altra, tot i que m'ho sabés molt bé o que em sortissin les operacions. I encara que sigui una cosa de "o ho saps fer o no", la Laia vinga a fer exercicis una vegada i una altra, encara que abans de començar-lo ja se sabés la resposta de les vegades que l'havia fet. I curiosament, per a aquest examen no ho he fet pas. M'he mirat els exercicis i n'he fet un parell. La resta, que sigui el que hagi de ser! I és que he tingut un atac de vagància que déu n'hi do... En comptes de començar un nou any, jo diria que he tornat al setembre, quan en comptes de tornar a l'aula vols quedar-te més estona dins l'aigua com els peixos, i fer coses, moltes coses. Perquè jo sóc de les que planeja moltes coses i després me'n queden un munt per fer!

I demà no podré aixecar-me. Ni caminar dreta a les set i mitja. Ni aguantar una hora d'Història. Ja veurem si m'enganxo les parpelles amb cinta aïllant o que... I és que això de començar en dimarts és molt estrany! És estrany que a Batxilerat i ESO encara se'ns reservi un dia per jugar amb les joguines del dia de Reis... I si he de jugar amb la roba, potser que compri un maniquí i el vagi vestint i desvestint!

I és que com que no tenia res a demanar (i em sembla que la meva carta telepàtica no els va arribar), m'han dut roba. Bé, la bata sí que escalfa, i molt! I un barnús de color verd cridaner, el que a mi m'agrada. Una faldilla, uns auriculars perquè els altres els tenia destrossats i els vaig acabar de destrossar d'una estrebada mentre corria al gimnàs, i una colònia de coco, que de la d'albercoc ja me n'he cansat. Així doncs s'han portat molt bé! I no només amb mi...

A la meva mare una reina mooooolt bona i moooolt maca (ehemm... EHEMMM.. Ui, és que tenia tos, perdó...) li va dur això (entre altres coses) ...


Que per si no es veu gaire bé, és un rellotge de cuina (això no era el regal) i el fons està bordat a punt de creu (això sí que és el regal!). I que la reina (que no rei) em va dir que li havia costat de fer i que era molt entretingut. Així doncs, que es tingui en compte l'artesania!!

I pel que fa a vosaltres...

Per a tu, Llum, com que ho demanaves tant i t'has portat taaaaan bé, em van deixar això. Però crec que no era exactament el que volies...
[Nota 1: perdó per la qualitat pèssima de la foto, està feta amb el mòbil. Més endavant, ja li faré una foto decent]
[Nota 2: per si no es veu, és un helicòpter de paper. Aquest model està una mica allunyat de les meves possibilitats i no és del tot fidel al model original...]


I per a en xexu, que no havia demanat res (però els reis són molt xafarders i m'han entrat al bloc i han xafardejat el que han volgut), m'han deixat això. I no sé ben bé per què. El proper any, ja els ho preguntaré. Però jo diria que és un pilar de dos una mica cutre... Potser s'avorrien, vés a saber...


Per als aficionats a a l'ordinador, em van deixar això (però no s'hi pot clicar gaire fort, que es trenca!) [Lògicament, després d'adonar-me que estic escrivint en un bloc i que això només e s pot fer amb un ordinador, també és per a tots...]


Per a la matgala, una reina (sí, és una reina, tu t'ho creus i ja està... :P)


I per a tota la resta, doncs aquest gosset ^^


Bé, per a en carquinyol m'han portat també una cosa personalitzada, però l'he hagut de dur a l'orient a bescanviar-lo. Pròximament l'ensenyaré.



Notes: Intentaré el més aviat possible fer fotografies decents amb la càmera. Aquestes estan fetes amb el mòbil i deixen molt que desitjar... I faré un post fotogràfic, apa Les figures d'origami, un cop hagin estat fotografiades decentment, les posaré a la sidebar perquè apareguin aleatòriament, juntament amb les altres...

05 de gener 2008

Carta als reis

Fer la carta ara ja no té gaire sentit. En primer lloc, perquè els Reis ja han passat i a hores d'ara deuen estar treballant de valent. I en segon lloc perquè no sé tampoc si l'hauria de fer, si he estat bona o no (i qui o què ho marca això), i si val la pena fer-la. Crec que des que vaig conèixer en persona als reis (diguem-li així) no l'he tornat a escriure. És a dir, que no he agafat un paper d'aquells que vénen a les revistes de joguines o a la revista del poble, aquell que té un marc de color blau amb estrelletes i a dalt els tres reis dibuixats, i que comença amb un Estimats Reis Mags de l'Orient. Ni m'he entretingut a emplenar amb lletra ben maca i cuidada les línies que segueixen aquesta salutació. Ni l'he firmada i posat dins del sobre que posa A Ses majestats els Reis d'Orient. No he fet res d'això.

A mesura que he anat creixent, el comportament dels nens més petits i la seva innocència i ignorància m'ha fet riure, i de vegades he pensat que són bastant ximples. I quan algú em recorda que jo també era així, callo. Perquè en realitat me'n ric perquè em fa ràbia, perquè donaria qualsevol cosa per tenir altre cop aquella il·usió, aquella innocència, aquell desig de que arribi el matí per trobar al mig del menjador el que havia demanat, aquelles voltes dins el llit de nerviosisme. I val a dir que amb mi els reis sempre es portaven molt bé, perquè la presentació dels regals era immilorable: Si demanàvem el Ford i els indis del Playmobil, en despertar-nos teníem al menjador un autèntic escenari de l'Oest de plàstic, amb una batalla campal en marxa. I en demanar plats i coberts per a la meva nina, em vaig trobar una tauleta magníficament parada, que ni el dia de Nadal. I de ben segur que això fa més il·lusió que no pas el mateix però dins la caixa.

Però la carta als reis s'ha de fer, perquè sinó potser un altre any que sí vull alguna cosa en concret (i no com aquest, que no sabia pas què demanar) i llavors només em duran carbó perquè s'hauran enfadat. Així doncs, espero que tinguin qualitats telepàtiques i em puguin escoltar!

A Ses Majestats Els Reis Mags d'Orient:

Estimats Reis Mags:

Em dic Laia i aquest any crec que m'he portat bé, però no sé pas què vull. Salut de moment ja en tinc, així doncs això no val. Però pels que no en tenen, dóna'ls-en una mica. Potser força, seguretat, convicció, fermesa.. (apa, i no volia res eh!)

Potser podries portar-me una bata, que la que tinc sembla paper de fumar i la veritat, passo una mica de fred!

I de la resta... Doncs no demano res, perquè no hi ha res que em faci il·usió i demanar per demanar (encara que sé que fareu el que voldreu...)

Bé, sí... M'agradaria que, si està al vostre abast, erradiqueu un virus que mata a les poblacions de dofí llistat del Mediterrani i que fa que els pobres animalons vinguin a les costes a morir (veus? ara m'he passat...)

Ah! I si podeu, a la Llum porteu-li un helicòpter teledirigit i als altres amics del bloc, si se us ocorre algun detallet també!

Bé, moltes gràcies. Com sempre, us deixo una mica de torró i aigua per als camells al balcó, perquè us refeu durant la vostra ruta, que és tan llarga.

Aix, ara no tinc sobre... Bé. l'envio telepàticament. Aaammmmmmmmm... Ja!

03 de gener 2008

Lletra petita

Una mania com una altra: m'agrada llegir la lletra petita.

La lletra petita de la propaganda, que et regala això i allò en lletra 72, però que t'
avisa en lletra mini que tindràs un X % d'interès i que per tant acabaràs de pagar allò els pròxims nadals, quan tornaràs a comprar una altra cosa que trigaràs un altre any a pagar.

La lletra petita dels anuncis, ja sigui la dels bancs, els que t'animen a demanar crèdits, els de cosmètics que t'avisen que les pestanyes de la noia són postisses malgrat que en lletra 72 et continuen dient que se t'allargaran nosequants centímetres (cal anar en compte que algun dia d'un tancar i obrir d'ulls ens enviaran a l'altre barri de la ventada que farà). I no ens oblidem de la lletra petita d'un contracte (encara que amb aquests no hi tinc gaire experiència). O la dels bitllets d'avió comprats, que te n'adones que al preu inicial no hi ha incloses ni les taxes d'aeroport ni res d'això... Normalment, quan veus un escrit i al peu de pàgina lletres de mida inintel·ligible, comences a desconfiar.


Però i la lletra petita d'una conversa? Qui la llegeix aquesta? Jo li dic, així, o també se li podria dir comunicació no verbal, o amb el nom que us vingui més de gust. Però una conversa es pot escriure, segueix sent un text oral i per tant, té lletra petita.
I la mida d'aquesta depèn de la persona. Alguns la posen a 10, de manera que encara es pot llegir i se li poden endevinar les intencions. D'altres potser a 8. I n'hi ha que a 5. D'aquests últims no te'n pots fiar gaire, que són aquells que t'ensabonaran, et diran que sí a tot, per a ells seràs el millor, et demanaran un favor amb una mirada d'aquelles que de vegades costen d'evitar... Però després hauràs de pagar-ne les conseqüències amb un 50% d'interès. I tot per no saber llegir la lletra petita. Perquè a diferència dels textos escrits, no n'hi ha prou amb una lupa de 10 augments, ni tan sols n'hi ha prou amb un microscopi electrònic d'aquells que hi ha a la UAB i que espero poder veure algun dia. Se n'ha de saber, de llegir la lletra petita invisible. S'ha de saber interpretar, observar i desenmascarar les intencions, les mentides que s'amaguen rere les paraules, els enganys que ens volen embaucar. I no sé com es fa. Jo tenia intencions de comprar-me una lupa ben grossa, però veig que no em servirà de res.

Només serveix anar amb peus de plom. Mirar a l'esquerra, a la dreta i altre cop a l'esquerra abans de creuar el carrer. Entrenar la mirada desafiant pròpia dels vaquers de l'Oest i posar-la en pràctica quan intueixi que se m'acosta per l'esquena una conversa amb lletra petita mida 5.
Poques vegades he pogut fer clic sobre la lletra i canviar-la a mida 12, 15 o 40. M'he sentit alleujada en fer-ho, m'he tret un pes del damunt i he caminat cofoia de no haver-me deixat entabanar. Però hi ha bancs molt vius. Massa vius. I te la foten sense adonar-te'n, amb una subtilesa memorable. I és llavors quan firmes sense llegir la lletra petita. El contracte no dura per tota la vida, i l'únic que en treus de profit és que has après que no tornaràs a ingressar ni un duro en aquella entitat. La pedra que et fa entropessar s'ha de llençar d'un cop de peu a la vora del camí, perquè no faci nosa.



Llegir aquest post implica que el lector ha d'abonar la quantitat de tres somriures al present bloc. El no compliment d'aquesta clàusula comportarà... Bé, encara m'ho he de pensar :D :D :D


02 de gener 2008

Petits detalls

M'agrada apreciar les petites coses, allò que semblen tonteries però que en realitat tenen molt valor, ja sigui per la dedicació am la qual es fan o per la raó per la qual s'han fet.

Tinc un amic a qui li explico les coses, que té aficions semblants a les meves, i que sobretot sap apreciar també aquests petits detalls. Per això no em fa pas mandra dedicar-m'hi una mica. I una simple i senzilla postal de nadal amb forma de Pare Noel de papiroflèxia sé que li farà il·lusió. I si no és il·lusió, com a mínim sé que no la depreciarà pas i que sap veure-hi alguna cosa més que un tros de paper. Dedicació, afecte, potser un gràcies. I fer aquestes coses ve de gust, em sento bé i m'encanta.

I avui m'ha sorprès amb un petit detall personal: una capseta amb quatre lacasitos, unes monedetes de xocolata i un ferrero rocher. I m'ha dit que era de collita pròpia, del que havia anat a arreplegant (i que els seus pares no l'enganxessin fent allanamiento de mordada a la capsa de bombons havia estat una proesa!). Li he dit en un principi que per què ho feia, i que si la xocolata era la seva ració que se la quedés, que jo sé que també li agrada. Perà m'ha contestat que sempre el sorprenc amb alguna cosa, com ara el Pare Noel, que segur que m'havia costat molt de fer. Li he intentat fer entendre que no és així, que és bastant més senzill de fer del que es pensa, però no m'ha fet cas. Així doncs, tinc una min-capseta amb un ferrero rocher, uns quants euros ben dolços i uns quants lacasitos... Bé, concretament tres. Que la resta ja són cap dins :P

I qualsevol podria pensar que és la chorrada més gran del món, però són les nostres tonteries. Per exemple, tenim dos projectes més en marxa:

El primer és un amic invisible que no ho és (perquè ja sabem qui és l'altre), amb les bases següents: el regal no pot valdre més de 2 euros i en conseqüència, ha de ser una cosa friki, d'allò que es pot trobar en un basar xinès d'aquests que abunden. I és que en aquests llocs hi he vist cada cosa que ho trobo segur... Principalment perquè aquesta és la gràcia, que tampoc és cap cosa precisa, sinó que li puc reglar qualsevol cosa. Pobret, hehehe!

El segon projecte és disfressar-nos per Carnestoltes per acabar de perdre la vergonya (i no em disfresso des de que tenia 11 anys). I com que no estem disposats a gastar-nos gaires diners per un dia, la millor solució és una disfressa casolana (perquè una de fàbrica no baixa dels 14€). I la decisió ha estat.... Disfressar-nos de daus :D Se'm va ocórrer i mira, així hem quedat. Només hem de demanar una capsa de cartró en qualsevol botiga, fer-li un forat gros pel cap a la part de dalt, dos als costats per treure els braços, un a baix per treure-hi les cames i el cul, pintar-la de blanc, estampar-hi uns puntets negres i... a repartir sort ^^ Lògicament, sortiríem dissabte a la tarda però a la festa cutre de la nit que fan al pavelló no m'hi veuran pas. Ben mirat, perquè per pagar vuit euros i estar envoltada de gent vomitant per aquí i per allà de tant alcohol que s'han fotut endins... Millor me'n vaig a berenar disfressada i miro la cara del de la fleca ^^ Però encara és un projecte això...

I són petits moments i petites coses que em fan sentir bé. Rebre-les i fer-les. Perquè m'agraden, perquè les sé apreciar. Perquè no necessito grans coses ni grans esdeveniments per passar-ho bé. Perquè sóc així.

01 de gener 2008

Propòsits del 2008

Per Cap d'Any tothom demana alguna cosa a l'any que acaba de començar. Tothom vol tenir sort i s'emboteix dins de roba de color vermell i menja els granets de raïm, demanat un desig a cada campanada. Tothom demana que l'any vinent sigui millor que l'anterior. Tot és qüestió de demanar. Així doncs que els meus propòsits per aquest any es resumeixen en això: _____________________________. És a dir, en res.

No m'he proposat res per aquest 2008, tot i que hi ha moltes coses que vull que passin. Tot i que m'agradaria canviar-ne moltes altres. Tot i que m'agradaria metamorfitzar-me. Ja sé moltes de les coses que em passaran, i de la resta... Tot anirà com hagi d'anar. No planifico res. Ni el que he de pensar. Ni el que he de dir. Ni com reaccionaré quan allò. Ni què diré quan allò altre.

El 2008 serà l'any en què faré 18 anys. El 26 d'agost concretament. I no faré cap festassa, ni la meva vida canviarà radicalment, ni res de res. També sé quin regal em faran, o almenys el que espero que em regalin: el carnet de conduir. Res més. No ballaré en una discoteca fins a les cinc de la matinada, ni se'm pujarà al cap el whisky o el combinat, ni tot serà de color de rosa el dia 27. perquè seguiré sent la mateixa persona, i res haurà canviat. Com ja vaig dir un dia, em podran posar a la presó i podré votar (que tampoc sé si això és un gran avantatge...). I sé que tothom m'apallissarà amb has de celebrar-ho com mai, o anem aquí o allà, o vés a saber. Però jo ho celebraré... fent-me un pastís, potser.

Però abans d'això hauré acabat la selectivitat i després intentaran que torni a anar de festa. I em voldran arrossegar al ditxós kebap altra vegada (i no hi penso tornar, que ja hi he anat dos cops i després el meu estómac em dóna la murga dos dies... a part que tampoc m'entusiasma...).

Al setembre començaré la universitat (jo ja ho dono per fet, encara que hi ha molt a fer...). i suposo que serà motiu d'una allau de posts. Perquè em sembla que és el que em fa més il·lusió d'aquest 2008. I intentaré seguir l'exemple de la Llum, i dir que sí amb el cap ben alt, i reconèixer que m'agrada i que sí, que sovint em refugio en els llibres i els estudis. Potser perquè se'm dóna bé, tinc fluïdesa mental. Potser perquè em sento desplaçada de les activitats dels nois i noies de 18 anys que m'envolten. Espero trobar un ambient més dispers i agradable allà dalt (allà dalt és la universitat, es que el camí que m'hi porta des de casa fa pujada, i he de tirar amunt fins a arribar a l'autopista :P)

I aquest 2008 no em transformaran. Intentaré no deixar-me endur. Tinc la sensació que de vegades, alguns han intentar adaptar-se a mi, m'hi he sentit bé i reconfortada en trobar aquella persona que entén que tingui aficions diferents, però que després et vol arrossegar de festa, o a sortir divendres a la nit, o que et truca per felicitar-te el nou any i t'insinua si vols anar a prendre alguna cosa. Sí, és clar, ara que són les 12 de la nit, que no em moc de davant l'estufa perquè tinc molt fred i a sobre per anar a prendre una coca-cola (perquè no pensava prendre alcohol) amb els teus pares, que els conec de vista. Doncs no. I també sempre em diuen d'anar a sopar a fora. Doncs jo normalment sopo poc, i quan surto doncs no m'entra res, i em senta fatal. I no menjar gairebé res quan estàs en un restaurant o pizzeria doncs tampoc queda gaire bé. Quina màgia té la nit? A mi m'agraden els berenars. I molt. I ningú vol anar a berenar amb mi. Doncs ja us ho fareu!

Si encara cregués en la màgia i en que pots demanar qualsevol cosa als Reis, demanaria fermesa i seguretat en mi mateixa. I passar del que em diguessin els altres, del que em diuen quan em jutgen. Demanaria ser com la Llum. I també demanaria un helicòpter teledirigit per a ella, per haver-me donat una lliçó tan gran. Però la màgia ja no hi és. Així doncs, només queda aixecar-se cada dia i veure què passa.