03 de desembre 2008

Moments difícils

Hi ha massa coses al meu voltant que es capgiren, els puzzles es desfan, hi ha mirades d'odi i accions a traició. I tot ben mesclat, i sense saber què fer per tirar endavant, perquè el destí sempre és incert, però si el futur immediat pinta negre l'ànim es despenja i res sembla arribarà a bon port. I estic tan desconcertada que no sé què fer. Si és millor mantenir-me al marge, o donar falses esperances, o ser realista i crear més angoixa. I escriuria posts llarguíssims on no entendríeu res, fent servir símils estranys i estúpids per desfogar-me. Però no ho faig, perquè no m'agrada. I explicar-ho amb pèls i senyals a algú que en sigui un mer espectador no em serveix de res, ho he provat i em mig-creuen, la cara d'escepticisme parla per sí sola. Sembla tot massa inversemblant, massa truculent. Però he arribat a descobrir que és veritat allò de que la realitat supera la ficció, i com les paraules poden arribar a fer molt més mal que els cops. És cruel i de molt mala baba maltractar psiològicament, perquè a una persona se la pot enfonsar fàcilment si saps per on aixafar-la. Però intento que això no passi, jo he de fer el paper del terra de formigó que farà que no s'enfonsi. I em costa mantenir un somriure i donar esperances, perquè mig menteixo. Però potser el suport que pugui oferir compensa una mica la mala ratxa.

He arribat a escriure correus electrònics amb més de cinc insults per línia, diria. I després me'ls reenvio. Al cap i a la fi no serveix de res, però aconsegueixo desfogar-me una mica, perquè són moments delicats i no puc enfonsar-me. Però a la vegada no tinc solucions i em reventa, perquè el problema i tota la merda segueix allà arraconada. Només reso perquè acabi tot ben aviat i pugui sortir-me'n ilesa, que la meva vida mantingui una certa estabilitat, encara que moltes coses hauran de canviar. I podré ser dolenta, i venjativa, i el que se us pugui ocórrer, però si algun dia se li passés pel cap adreçar-se a mi... Ja pot girar cua o ni intentar-ho, perquè li penso engegar un moc dels que fan història. Ojo por ojo, diente por diente, la llei de la supervivència que sé que no em durà enlloc, però em fa creure en una mica de justícia, en que per fi sabrà que la dependència que pugui tenir envers la seva persona és nul·la. Zero. Ni parlar-ne, res de lligams, res de xantatges emocionals, res de pressió ni de ser el rei del mambo. És que amb el cinisme o la hipocresia... no puc, ho sento però és superior a mi., em posa de mala llet, m'encén. I un cop hagi trencat tots els lligams, podré obrir els pulmons i cridar a gust. Ara encara és massa d'hora. Només necessito aguantar una mica més, només una mica més...

Un post depriment, sabia que em sortiria així... però començo i no trobo el moment d'acabar. És només per donar senyals de vida, que tinc la blogosfera oblidada i no pas per la universitat (a estones sí...)

Dibuix fet per michaella

13 comentaris :

  1. Redéu, redéu, redéu... es fa difícil escriure paraules de suport... per això només li puc dir allò de Endavant les atxes... i sort, molta sort...

    ResponElimina
  2. Ei ànims ànims, hi ha coses qeu et fan pensar així, però mira per tu, la resta no interessa tot i que no agradi, endavant...

    ResponElimina
  3. jolin... què haurà passat? molts ànims, bonica, jo em quede sobretot amb la idea de trencar lligams negatius i evitar dependències. Al final tot passa. Molts ànims!

    ResponElimina
  4. Veig que passes per un mal moment, i és difícil dir-te alguna cosa que t'ajudi a tirar endavant. Però molts cops t'hem vist una força interior que estic segur que encara tens, i que et servirà per enfrontar-te a qualsevol situació que et sorgeixi. Treu-la. De vegades és com si només hi hagués caos, segur que sents com si mil veus et cridessin a les orelles, però calla-les, pots fer-ho. Pren les regnes, perquè has de manar només tu. Potser enfrontar-te al problema pot ser dur, però millor que amagar el cap sota l'ala i cagar-se en tot, segur que és. I t'ho diu algú que hauria de saber aplicar els seus propis consells.

    ResponElimina
  5. Ostres! No sé què dir-te noia. És difícil saber-ho, però tampoc crec que ho esperis. Una abraçada i molts ànims! I a seguir endavant que és el que toca sempre.

    ResponElimina
  6. Doncs a netejar la merda quan abans millor i a seguir endavant, certa gent no es mereix que perdem el temps per la seva culpa, i per molt dur que sigui, s'ha de passar pàgina quan abans millor.

    ResponElimina
  7. Bon dia bonica :)
    Doncs a mi no em sembla depriment, gens ni mica. Més aviat rabiüt i contundent. I ple de força, que és el que compta.
    A vegades, en algunes ocasions, estem lligats de mans i peus per poder fer res, però fer de base perquè qui ho està passant malament no s'enfonsi és més important del que ens pensem, i diu molt a favor teu, encara que et sembli que diguis mitges mentides.
    Molt ànims i abraçades!
    Petonàs!

    ResponElimina
  8. Desconec per la situació que estàs passant, però les teves paraules m'han recordat a moments difícil que vaig passar al costat d'una persona molt important per mi quan s'estava enfonsant per culpa d'un imbècil (diria paraules més gruixudes però no vull embrutar el teu blog d'insults).
    Sé que ets una persona forta Laia, les teves paraules i els teus comentaris ho demostren. I no només una persona forta sinó plena d'energia, vitalitat i ganes de tirar endavant. Et considero una persona autèntica, de peus ferms... sé que seràs capaç de fer el teu paper. Això no treu que no pateixis, que no et sentis perduda, enrabiada i tots els sentiments que bateguen dins teu amb tanta força.
    Des d'aquí et vull fer arribar un humil missatge d'esperança i confiança... massa sovint la realitat supera la ficció, això és cert, però les coses sempre passen per algun motiu i estic segura que aquesta experiència, per més que ara et sembli injusta, cruel i trasvalsadora, servirà per aprendre alguna cosa. Sigues forta, sigues tu... lluita i esgarrapa si fa falta, a vegades hi ha coses que s'han de defensar amb les dents!
    Perdona si he dit moltes bajanades, no sé si t'haurà servit de massa el que t'he dit, però és que no m'agrada saber que estàs així... només desitjo que tot això passi el més aviat possible. I ja veuràs com un bon dia miraràs enrera i te n'adonaràs que tot ha quedat en un oblit amb regust a recremat.
    Una abraçada molt i molt forta guapa, qualsevol cosa ja saps a on sóc!

    ResponElimina
  9. osti, jo més que depriment, he percebut un post de ràbia, de molta ràbia. Tu mateixa dius que no t'enfonsaràs, és una bona senyal de bon principi creure-ho, no et rendeixis fas bé.
    També, entenc que cadascú quan et fan mal sigui amb paraules, reacciona de manera diferent, però per experiència meva he comprovat (tot i que és inevitable) que la ràbia no porta enlloc. A vegades, els mocs o males paraules porten a fer la pilota més i més grossa, i et desfogues en aquell moment, però no ho treus del tot. ÉS fotut, molt, però tenir ràbia ens fem mala sang nosaltres mateixos (és la meva opinió).
    A vegades la ignorància és una bona arma i si ets humil, el temps posa les coses al seu lloc, pots estar ben tranquila per això.
    a mi em van maltractar psicològicament durant 4 anys, i m'han arribat a anul·lar com a persona. Amb el temps, he arribat a aquestes conclusions que t'he comentat. He après a comptar fins a 10 o fins a 100, i ja et dic jo que les coses me les prenc d'una altra manera.
    No sé si et servirà de res, però almenys transmetre que estem aquí, i si has de fer un post ple d'insults, doncs nosaltres ho llegirem encantats. Molts ànims!!!

    (vaia rollo que t'he fotut...)

    ResponElimina
  10. Laia, tot i que no ens coneixem massa, no he pogut evitar percebre la ràbia que desprèn el post, la desesperació...

    Hi ha moments de la vida que no sabem ben bé que fer, potser voldríem demanar ajuda, però no sabem què dir per rebre allò que necessitem.
    Per desgràcia (o per sort) la vida ni està escrita en un llibre ni el camí està traçat en un mapa, i a vegades ens sentim perduts...

    No has de deixar-te enfonsar per aquell qui no et mereix (em sembla que van per aquí els trets), i si t'ha fet mal, vol dir que és hora de passar pàgina. I tant de bo fos tan fàcil de fer com de dir...

    No sé que dir-te per animar-te perquè per a tu les emves paraules potser no signifiquen res... però el món és una merda, i si puc ajudar a canviar-ho, ni que sigui una mica, una miqueta petiteta... Ho intentaré.

    Hi ha una frase que diu: "Qui mereix els teves llàgrimes no et farà plorar"... que és una frase una mica utòpica, però és maca, si més no. Aplica-te-la. envia'l a perndre pel c*l.

    Que el seu despreci se'l mengi amb patates, i a tu que et deixi tranquil·la :)

    Anima't, que farà la bloggosfera sense tu?!

    ResponElimina
  11. Noia, no sé què dir-te. És difícil, tot plegat, malgrat que no ens has explicat el que és. Sóc molt dolenta donant consells, i no sé què dir.

    Així que, una abraçada, i espero que tot es solucioni el més aviat possible!

    ResponElimina
  12. Es fa difícil aconsellar-te. Amb el temps tot s'acaba relativitzant. Ara per ara només et puc dir que molts ànims i siguis coherent amb tu mateixa. Un petonàs.

    ResponElimina
  13. Moltíssimes gràcies a tots... Òbviament no són moments fàcils, però es fa el que es pot. Hi ha moments molt durs, i el que crec que em costa més és reprimir-me quan sé que he de mostrar-en serena, que si no la cosa empitjora. Tot passarà... esperem que aviat.

    petonassos a tots, sou genials...

    ResponElimina