29 de desembre 2008

Cal una petita empenta...

Es pot viure molt de temps al costat d'algú sense arribar a conèixer-lo del tot. I de vegades, és necessària una aportació externa, uns altres ulls que ens facin adonar de què estem envoltats.

He estat en aquesta situació per partida doble:

He estat testimoni d'actituds deplorables i venjatives que han conduit l'orgull més enllà de l'horitzó. I diuen que l'horitzó mai s'acaba, que sempre que ens hi acostem un pas, ens n'estem allunyant un pas. I mentre que aquesta idea en un altre context em sembla preciosa (ja que puc arribar a imaginar un món que no me l'acabaré mai, que no em posarà barreres i sempre em deixarà una porta oberta, un nou horitzó), a l'hora m'aterroritza. L'orgull sense límits, fer-ho tot i esprémer les teves possibilitats amb fins no gaire agradables per engrandir l'ego i... l'orgull. No trobo una altra paraula. I ja tenim el cercle viciós sobre la taula. L'orgull creix, avança per arribar al final... però a la vegada s'allunya del seu horitzó irremediablement. I és trist arribar a situacions límit per obrir els ulls. Seria millor que l'orgull es materialitzés en forma de gomet negre al front. Així no caldria acostar-s'hi per saber quin peu calça.

Però tinc una moneda amb una cara lluent i daurada. També, per comentaris aliens, he descobert (d'una segona persona) que té un to de veu relaxant i agradable, característic, difícil de descriure. Que sap com tractar a les personetes, que els renya i alhora sembla que canti una cançó. I tothom coincideix en el mateix. Tant de temps que fa que la conec, tantes i tantes vegades que hi he parlat i no me n'havia adonat. I jo que presumia de saber reconèixer la lletra petita de les converses, aquells detalls aliens a les paraules que parlen per sí sols, i això se m'escapava... Però descobrir-ho sempre és una bona notícia.

6 comentaris :

  1. Que bonic... espero que la seva lletra petita vagi acompanyada de la teva lletra petita :)

    ResponElimina
  2. Tingues per segur que tens un do en llegir la lletra petita, en saber entendre què s'amaga rere les simples paraules. D'això ningú no ens n'ha de convèncer, jo ho he vist amb els meus propis ulls.

    Però no sempre és fàcil, ja saps, per bona analista que siguis, sempre se t'escaparan coses, no pots estar pendent de tot, i de vegades el que s'escapa és el més evident, però és inevitable. És com jo, que quan he de buscar el número de sèrie d'un producte sempre miro els petitons i intento endevinar quin és, però no veig que el número que busco està imprès davant dels meus morros a una mida molt més gran. Massa evident, massa aparent. Potser és que tu, igual que jo, sempre busques més enllà, i no et quedes en la superfície. I la superfície de vegades ens dóna una informació necessària que ens podem arribar a perdre.

    I em faltaria parlar de l'orgull, però saps és un tema tan mesquí que m'acaba posant de mala llet, i total, per acabar dient que estic d'acord amb tu...

    ResponElimina
  3. Molt bunika la idea de l'horitzó, tot i que quan es tracta de coses negatives, com l'orgull, malament rai!

    De vegades ja passa, això que coneixes una persona de massa temps i hi ha coses que continuen amagades per a tu, i quan algú de fora te les diu, penses «Com no me n'havia adonat fins ara???».

    L'error no és no haver-te'n adonat abans, sinó que l'error seria no fer cas d'això que ara saps. Has de saber si pot l'orgull o les bones qualitats.

    Petonets i ànims! :)

    ResponElimina
  4. Primer, dir que porto estona imaginant-me a la gent amb un gomet negre el front (bé, des de que ho he llegit) :p
    Sí que és trist haver d'arribar a segons quines situacions per veure segons què, és molt trist, però, sovint, sembla la única. No tan sols quan es tracta de veure segons què en els altres, sinó, també, quan som nosaltres mateixos, només, llavors veiem el què.
    Per molt bona que siguis reconeixent la lletra petita de les converses sempre hi ha coses que se t'escapen i sí, noia, descobrir alguna cosa d'algú sempre és bona notícia.
    M'ha agradat molt aquest post. Millor la segona part per això, oi? :)

    ResponElimina
  5. Endavant sempre endavant, de veritat, frase mítica però funciona...

    ResponElimina
  6. Potser és la tercera o quarta vegada que llegeixo aquest post i em sembla que encara no he trobat les paraules adients per comentar-lo. M'encanta com expliques les coses Laia, i aquest escrit és més profund del que sembla... per això em quedo muda al llegir-lo.
    Lo del gomet negre al front ho he trobat preciós... a vegades l'orgull i l'egoisme espanta quan el veus de massa aprop, perquè mai en tindrà prou. És com la imatge que evoques parlant de l'horitzó.
    Simplement només dir-te que de mica en mica les coses es van aprenent... i estic dacord amb en XeXu, tu tens un do especial, no en dubtis!
    una abraçada guapa!

    ResponElimina