11 de novembre 2008

Metamorfosi

Un recull d'imatges han passat davant dels meus ulls aquesta tarda. He plorat perquè se m'ha mort una flor, i no tinc costum de plorar per aquestes coses. Són els dies, o el temps, o els peus glaçats, o jo que també em vaig glaçant per dins aquests dies. Quina ràbia! Vull tenir glaçat el nas però notar com el cor bull i em batega amb força, sentir xiular el vent i córrer i jugar a esquivar-lo... I una onada amb un regust de tristor que no em deixa gaudir-ne. I retornant a les imatges, he topat amb un nenúfar gegant. Preciós. I m'han vingut ganes d'amagar-m'hi dins, de posar-me al centre de la flor i tancar els pètals sobre el cap, oblidar-ho tot, no veure res, no escoltar res, esperar una metamorfosi màgica... un canvi, alguna cosa. Conscient de que això era retroalimentar la tristor, però potser algú també ha tingut algun moment d'autodestrucció imaginari com jo i em mig-comprèn...

Tres hores més tard, he trobat la imatge mal col·locada entre els altaveus de l'ordinador. Com volent-me recordar un mal moment del dia que ja s'acaba. Però hi ha coses que poden arrencar-te somriures inesperats: frases, escrits, poemes... I me l'he tornada a mirar. I volia sortir-ne, observar-la des de fora, aparèixer allà enmig com les nimfes dels contes. Quina alegria poder anar a dormir sabent que somiaré a gust, que tindré uns instants de felicitat robats, que per una nit podré sortir del no res i respirar sense notar cap prèsencia maligna al meu voltant... I crec que em veig amb cor d'allargar la nit i la felicitat, que el pou negre només és producte de la meva imaginació... Només necessito que marxis.

6 comentaris :

  1. Les coses bones, per petites que siguin, s'han de gaudir al màxim. Les coses dolentes, per grans que siguin, s'han d'enfrontar i superar.

    ResponElimina
  2. dona... sí... moments de retroalimentar la tristesa tots en tenim i més en aquesta estació tonta de tardor-hivern...

    Per sort també ets capaç d'analitzar l'emoció i de buscar la metamorfosi ;)

    ResponElimina
  3. Quin post! Quina imatge! Una altra a la recerca dels petits bons moments per sortir d'aquest pou negre, però, no, el pou negre no és real. El nenúfar sí, però vist des de fora és clar! :-)

    ResponElimina
  4. Ben dit Carquinyol, que si no al vida esdevé massa trista...


    Nimue, tot és posar-hi voluntat i esforçar-s'hi crec. Tots, absolutament tots, en moments de tristor tenim alguna cosa externa a lloar i aferrar-nos durant uns moments... Només cal veure-la!


    Tirai, i tant, sempre és més bonic veure'l des de dins, observar-ne les fulles, el color, la disposició... de tot menys el negre!!!

    ResponElimina
  5. T'entenc, t'entenc molt bé... si més no entenc les paraules que has escrit aquí. Desconec el motiu pel qual desitjaves tancar-te dins un nenúfar però puc entendre el sentiment que et portava a imaginar-ho... i amb això et vull dir que en el fons tots estem fets més o menys de la mateixa pasta, tots patim, somiem, desitgem i destruïm.
    M'ha agradat molt aquest post... espero que tinguéssis dolços somnis i que poguessis allargar la nit i la felicitat. En una cosa tens tota la raó del món... el pou negre és sempre producte de la nostra imaginació!!!!
    mil abraçadetes tendres tendres!

    ResponElimina
  6. Has dit:
    "I m'han vingut ganes d'amagar-m'hi dins, de posar-me al centre de la flor i tancar els pètals sobre el cap, oblidar-ho tot, no veure res, no escoltar res, esperar una metamorfosi màgica... un canvi, alguna cosa."

    Això em recorda el que desitjo jo quan estic agoviada, estressada i no puc més..però amb la diferència que jo desitjo estar en una illa deserta on no saber res del món exterior ni de ningú, jo sola, amb tranquilitat, al meu món i desconnectar de tot i de tots...no saber res de ningú i que ningú sàpiga res de mi..des de que he començat el curs ho he desitjat diverses vegades i em sembla que ara se'm torna a acostar una altra època semblant...

    Com pots veure, jo també retroalimento la meva tristesa en més d'una ocasió..u.U'

    ResponElimina