07 de novembre 2008

Els graons, d'un en un

Avui faria un copia-enganxa del seu post. Perquè tinc sensacions semblants, també hi ha coses que canvien al meu voltant. I també dins meu. O si més no, això proclamava no fa gaire aquí, i amb alegria. Perquè sí, perquè eren canvis esperats que per fi es complien, perquè tot s'encaminava cap allà on jo volia, les coses tenien un sentit diferent, més bonic, més suculent, més... de tot. I potser com sempre, voler estirar més el braç que la màniga. Emocionar-me massa d'hora i tenyir-ho tot del que no és. No dic jo que no hagin canviat coses, perquè mentiria, però no tot el que jo creia, ni en la proporció que creia. Hi ha situacions que es mantenen, sentiments contradictoris dins la ment que no fugen, disputes que no es dissolen. Vaig voler escalar deu graons de cop, i ja se sap que això és impossible. Potser per algú sí que és possible, per a mi no. Tinc les cames curtes i un cervellet que mai deixa de barrinar, que segueix tenint present als altres i actua no només en funció del que desitja, sinó intentant arribar a un punt intermig, un punt d'equilibri de forces, una mica de tu i una mica de mi. En calent, emprenyada interna (perquè exterioritzar-la és pitjor... millor tot per mi). En fred, pensar que sóc burra, que no puc queixar-me, que tinc tot el que necessito...

Aquest segon argument té dues vessants: hi ha qui l'aferra amb desfici per fer-me recular, i hi ha qui no l'entén i creu que així no he de viure, o si més no, ho pensa. I jo enmig. Els dies X, pensant que hauria de tirar més endavant per poder gaudir més a fons del que se'm presenta davant dels nassos; els dies Y, que ja estic bé així, que no he de provocar patiments innecessaris, que tinc casa, sostre, menjar i la possibilitat de fer moltes coses.

Dilemes existencials. O tonteries. Depèn de com es miri.


PS culinari: Coca de vidre casolana, barata i bonísssima. Es fa amb massa de pizza prefabricada, tot i que jo l'he feta a mà perquè a casa no en tenia i tenia ganes de fer-la. Queda molt molt bé, si algun dia us animeu de ben segur que us en llepareu els dits, la recepta queda deliciosa i la Gemma ho explica molt bé (llegiu també els comentaris, su resoldran dubtes). No en tinc foto perquè al final n'he fet una petitona només de prova... però la propera vegada que la faci la penjo.

12 comentaris :

  1. Crec que hi ha dies en què desapareixeriem i de vegades no cal fer cas del que ens diuen, fem el què podem... tu continua perquè crec que ho estàs fent molt bé... i la coca de vidre uoooo :)

    ResponElimina
  2. provaré la coca de vidre, que sempre me la compro al forn!! Pinta boníssima.
    Si poguessis pujar dos graons i et sortís bé, doncs no seria impossible, no? jeje, però poques vegades surt bé. Ja ho diu me iaia: camina com un vell per arribar com un jove. Quanta raó té!!

    ResponElimina
  3. Per cert, que m'ho he deixat: molts molts ànims i endavant, que la vida són 4 dies. No et desanimis per res!!! Mil abraçades!!

    ResponElimina
  4. És difícil entendre de quina vessant de la vida parles, perquè has fet molts canvis darrerament, però no cal ser gaire espavilat per entendre que gairebé sempre és millor la prudència. Poc a poc i pensant les coses, que jo sé que tu tens capacitat per molt, però anar a poc a poc tot sovint no és precisament endarrerir-se.

    ResponElimina
  5. Buf! Tinc la sensació que per la blogesfera tothom està una mica trist. No sé, noia, si s'han de pujar els graons d'un en un es pugen així. Ja anirem més ràpid a la primavera! Potser, de vegades, el problema és que sembla que no podem estar tristos i ens preocupem massa quan ho estem i llavors, tot es fa una bola immensa que no té aturador! Ànims!

    ResponElimina
  6. T'entenc!!

    Jo ara mateix estic bé i les coses no és que canviïn gaire..però l'any que ve em canviaran i pot ser que bastant...m'estic plantejant anar a estudiar biologia a València..és a dir, anar-hi a viure..això no serà un canvi gens facil...això si ho decideixo perquè encara em queden les possibilitats de la UB i la UAB...que també seran canvis, però no tant bruscos...

    És normal que vulguis seguir endavant i arribar a més. És cert que tens casa, familia, estudis i moltes coses que molta gent no pot tenir..però per això no t'has de fer mala sang..no em mal interpretis, està bé que et preocupis perquè hi ha gent que no té res, però deixant de fer coses no aconseguiràs que ells ho tinguin i a més pots intentar fer-hi alguna cosa..pots lluitar per intentar aconseguir un món millor i pots..jo què sé! Però no perquè deixis de tenir aspiracions solucionaràs la vida d'Àfrica ni dels indigents...tu segueix el que et dicti el cor ;)

    Ànims i segueix endavant!!!

    ResponElimina
  7. I ara em ve al cap aquell vell refran: "a poc a poc i bona lletra". Tot depèn del prisma des del qual t'ho miris... poden ser dilemes existencials o tonteries, però des del punt en què et preocupen i et fan estar malament crec que són dilemes... però potser tampoc cal fer-ne una gran trascendència perquè llavors sovint acaben adoptant més importància de la que realment tenen.
    Crec que en el fons tots tenim una lluita interna, tots tenim moltes veus que ens estiren, que ens criden, que ens manen, que ens prohibeixen, que ens inciten... en definitiva, que ens confonen.
    Dies X i dies Y... dies amunt i dies avall. Jo sempre he dit que la vida és com un pèndol que va d'un extrem a l'altra. Segons les èpoques i el nostre moment personal aquest pèndol va més ràpid o més lent, arriba fins als extrems o es queda ballant en un punt intermig. La vida són canvis constants i molt sovint aquests canvis no tenen massa a veure amb el que prèviament haviem imaginat. Cal aprendre a ser flexibles, a acceptar les coses tal i com venen i a intentar entomar-les de la millor manera possible no?
    I que fàcil resulta donar consells als altres eh!? jeje
    ei, que una abraçada molt gran.. .una per totes les que m'has regalat tu a mi!

    ResponElimina
  8. A la propera vull foto, eh?????

    Pel proper esmorzar, fes la pasta de full amb cabell d'àngel que vaig penjar dimecres. És molt fàcil (més que la de vidre!) i surt boníssima!!!!!

    ResponElimina
  9. Hola Laia!!

    Et vinc a deixar el meu blog, perquè avui (bé, ahir) he anat de voluntària al "Torna a casa 2008", l'acte d'alliberament de tortugues marines del CRAM i ho he explicat tot al meu blog...

    És un blog que tenia aturat desde feia temps però aquesta nit l'he ractivat ^^

    http://blocs.gracianet.com/48

    ResponElimina
  10. hi ha dies per tot...
    Tant de bo sempre tinguerem dies bons i amb la sort i les circumstàncies de cara però... ja ho sabem...

    Moltes gràcies per aquesta recepta tan fàcil i molts ànims!!!!

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies a tots... estic cansada de tot el dia però demà us contesto un per un. Mil petons!

    ResponElimina
  12. Moltes gràcies cesc per la teva confiança ^^ I la coca.. de gust també era uooooo :P


    Instints, a mi les coses que faig a mà sempre crec que tenen més bon gust ^^ Serà el carinyo amb el qual faig la massa??? ;) I la teva iaia en té molta, de raó.. però ens posem impaciets quan som joves i volem córrer massa! I moltíssimes gràcies ^^


    Poc a poc i bona lletra Xexu... Ja ho sé, jo la teoria sempre me la sé molt bé... però després ve quan m^'emociono i em deixo endur i ... pam. Moltes gràcies pel teu comentari també!! ^^


    Tirai... em sembla que l'has clavat, jo em sento estranya i no m'agrada estar trista. I de vegades les sensacions s'han de deixar aflorar i passar etapes, perquè forçar somriures quan s'està trist de vegades és massa cru i no fa cap bé... petonets!


    Èlia, jo no deixo de fer coses, simplement tenia la sensació de que queixar-se s'estava converitint en un costum i no m'agrada. Abans de fer-ho hauria de pensar en el que tinc i pensar doncs que en faig potser un gra massa...


    Ai, Iruna, jo l'he deixat anar abans aquest :P Moltes gràcies pel comentari, intentarem bufar o algo per donar-li una empenteta al pèndol, a veure si puja!


    Gemma, promès... és que no m'en vaig recordar, i a més era mini... :P I hauré de fer una visiteta al caprabo de cerdanyola a veure si n'hi ha de cabell d'àngel, tot i que no n'he vist mai...


    Nimue, a entomarlos el millor possible ^^ I anima't amb al recepta tu que ets tan bona cuinera, que segur que et surt deliciosa ^^

    ResponElimina