10 d’octubre 2008

Cavall [Relats Conjunts]



Hi ha persones que passen per la nostra vida fugaçment, i després desapareixen i si te he visto no me acuerdo, com diuen. Companys de feina, d'institut, d'escola... No conec a ningú que encara mantingui contacte amb aquells marrecs que van ser companys de joc durant tantes i tantes hores, normalment la vida ens fa prendre camins diferents i cadascú va a la seva. Et miro, però, i em sorprenc de que els nostres camins hagin anat paral·lels durant tant de temps, i que haguem estat capaços d'evitar que divergeixin. I enmig de tu, i de jo, i de les notres vides, el cavall negre. Vigilant-nos, econbrint-nos, reservant-nos un lloc preferent per nosaltres sols.

Ens agradava seure sota el seu ventre en sortir de l'escola. Corríem perquè ningú es traiés el lloc, deixavem les motxilles a banda i jugàvem a empaitar-nos i fer ziga-zaga entre les seves potes. Rebia cops, hi xocàvem, i fins i tot recordo una petita guixada que li vas fer a una pota i que et vaig fer esborrar, per evitar que el seu enuig el fes despertar i ens amenacés en somnis. Com a les pel·lícules.

Allà sota, el temps semblava que no passava. Sempre el mateix cavall, i sempre els mateixos, tu i jo, només nosaltres. De més grans ja no jugàvem a fet i amagar, simplement seiem i xerràvem de les nostres coses durant una bona estona. Si plovia, ens aixoplugava. Si feia sol, ens resguardava d'una possible insolació. Converses, somriures, compartició de pors i alegries. El nostre vincle es consolidava sota el cavall, les seves potes robustes guardaven els nostres secrets i ens protegien del que hi havia fora i ens feia por, del que no volíem reconèixer, de les inseguretats. Una mena de santuari especial, un microhàbitat fet a la nostra mida.

I hem passat tant de temps junts que ja no sé ni com va començar tot. Només que vam començar a fer tonteries, a espiar-nos i avergonyir-nos en creuar mirades, a posar-nos vermells, a voler compartir alguna cosa més que converses. I sota el cavall t'esperava en sortir del meu institut, mig amagant-me i espiant en la direcció que sabia que apareixeries. Amb mig cos enclastat a la pota del cavall i l'ull que quedava lliure ben atent. I repassant-me els cabells cada dos per tres, esbullant-los entre els dits amb nerviosisme. De vegades, mentre xerràvem allà sota, no podia estar-me quieta i m'aixecava. I mentre seguia escoltant-te, acariciava una de les potes i hi girava lentament, donant-li la volta i resseguint amb el braç la cama robusta i freda del cavall. I t'aixecaves i venies rere meu, i començàvem un joc absurd propi de nens petits. M'amagava i em trobaves, et defugia la mirada i tu la buscaves. Fins que va esclatar, ja no sé ni quan. La primera abraçada sincera i el primer petó. Sota el cavall, com sempre, tenint-lo com a testimoni de la nostra història. Fins avui, que encara et tinc al meu costat, que encara formes part del camí que em queda per recórrer.

Quan hi passo per davant, sovint hi ha nens que se'l miren estranyats, o amb sorpresa, i juguen a endevinar per què s'ha fet tan gran el cavall. Els més petits fan servir els mateixos arguments que els seus pares utilitzen quan no es volen acabar la verdura, i creuen que és perquè menja molt, massa fins i tot. D'altres, que és el guarda de la ciutat, que vigila que tothom faci el que és correcte. Els que són una mica més grans intenten espantar els més petits, i com si es tractés de l'home del sac, els amenacen quan no fan cas i els diuen que el cavall se'ls menjarà. I jo ric de la innocència d'uns, de la picardia d'altres, de la ignorància de tots plegats. Perquè jo sé que el cavall s'ha alimentat de les nostres històries, de tu i de mi, de tot el que hem viscut entre les seves quatre potes. Dels somriures, les històries, les abraçades, els petons. Ha esdevingut un símbol, un lligam invisible que en veure'l només em porta a recordar-te dins meu. Pensar en el cavall és pensar en tu.

14 comentaris :

  1. clap! clap!
    Molt bon relat ! senzillament genial!
    Una salutació.

    ResponElimina
  2. Una història molt maca. Em sembla que tots tenim una mica el nostre cavall, que pren la forma que sigui. Per això aquest relat és fàcil que arribi ben endins. Molt bona proposta, t'ha quedat genial.

    ResponElimina
  3. Ostres, és molt tendre... m'ha encantat, de veritat! Està molt ben escrit, m'he imaginat les escenes i una gota de nostàlgia m'ha mullat el cor.
    una abraçada guapa!

    ResponElimina
  4. El que aquest cavall significa per a la protagonista o protagonistes de l'història més ben dit, ho diu tot oi... el símbol de la seva pròpia història...

    ResponElimina
  5. Gràcies, estic contenta que us hagi agradat perquè la veritat és que a mi no m'ha acabat de convèncer aquest que he fet... Aix, massa idílic, no? Té clars signes de síndrome premenstrual!! XD

    Bé, gràcies altre cop!!! :P

    ResponElimina
  6. M'ha encantat aquesta història!! *O*

    ResponElimina
  7. Un relat preciós, de veritat. M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  8. Un relat molt maco, Laia. També està bé explicar històries maques, i aquesta t'ha sortit rodona. Felicitats!!

    ResponElimina
  9. M'ha agradat molt, és tendre i una història creïble. Et felicito.

    ResponElimina
  10. Que m'agrada molt, Laia, que és molt tendre!

    ResponElimina
  11. Molt tendre! M'ha agradat molt, en poques paraules dius molt

    ResponElimina