20 de setembre 2008

Versos perduts

Hi havia una vegada una nena que anava a l'escola primària. Cada any, per Sant Jordi, al poble se celebraven les 24 hores de lectura ininterrompuda, i els CEIPs del poble hi participaven al matí, tot llegint algun relat o una poesia. Quan tenia uns deu-onze anys, es va escollir a Miquel Martí i Pol com a autor amfitrió de les seves lectures en veu alta. De tota la seva obra, es van escollir els poemes dels mesos de l'any i els dels menjars: alegres, originals i de fàcil lectura. Ara encara recorda quin poema li va tocar llegir: la crema, quan crema, no és bona crema... [La crema catalana]

La seva tutora i professora d'anglès havia estat uns dies de baixa després de Reis, ja que se li havia mort la mare. Va tornar nostàlgica i trista, però poc a poc s'havia anat recuperant. Quan va arribar l'abril, com a tribut a aquell ésser estimat que havia perdut, va voler llegir una poesia de Miquel Martí i Pol per dedicar-li a la seva mare. Malgrat que era curta, va acabar amb llàgrimes als ulls i entre sanglots, i els va deixar a tots amb els pèls de punta i molt emocionats. Malgrat ser criatures de deu anys, certes sensacions es perceben i també fan mal, o si més no també provoquen certa buidor. A la nena se li va ficar endins, ben endins, tan el sentiment com la poesia. Li havia encantat, li havia apassionat, i la va recordar durant força temps.

Però el temps passa i les coses s'obliden. La nena creix, però el record d'un poema de Martí i Pol que li va fer posar els pèls de punta encara roman dins seu. No en sap el títol, no recorda els versos, només té en ment la sensació, i que li agradava realment. Es repetia força vegades el "tu", i tancant els ulls visualitza com aquella professora els remarcava en la seva lectura, hi posava èmfasi i sentiment com si la mare fos davant seu en aquell moment.

La nena, que passa a ser noia, el busca. I no una, ni dues, ni tres vegades. Ja no recorda quantes. Moltíssimes. I l'ha volgut rellegir, trobar-lo, però no n'ha estat capaç. Ni a la biblioteca, ni a Internet. Amb les sensacions i un autor que ha escrit moltíssim no n'hi ha prou. Però un bon dia entra al món dels blocs. I després d'un any de ser-hi i haver-ne conegut molts, llegeix el post d'un noi que fa anys. La xafarderia, el voler saber, la fan recórrer la barra lateral mica en mica, tot buscant el perfil de l'autor per veure l'edat que té. I de sobte...


Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem, i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.


I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo


Miquel Martí i Pol


S'atura. Li sona. Li sona molt. I de seguida li ve el flaix i el reconeix. És ELL. La de vegades que l'ha buscat i no l'ha trobat, que l'ha volgut tenir davant dels ulls. I ara, sense voler-lo ni buscar-lo, se'l troba davant els nassos mentre feia la xafardera. Casualitats del destí.

Així doncs, encara que hagi estat indirectament, moltíssimes gràcies, Cesc, per haver-lo interposat en el meu camí!


Com a apunt final, dir-vos que en motiu de la publicació del post número 300 (i perquè m'agrada que el bloc no sigui estàtic, què carai), he fet modificacions a la sidebar, com podreu observar. I... res, a fer-ne 300 més!!! Gràcies a tots per seguir llegint i comentant!!!

8 comentaris :

  1. Sempre fa il·lusió trobar una cosa d'aquestes.

    Xafardejant s'aprenen moltes coses, és més, aprenem coses perquè som xafarders.

    Felicitats per les 3 centenes de posts i que en puguis celebrar 300 300 vegades més (són massa potser...).

    ResponElimina
  2. gràcies a tu, bonica, i que continues emocionant-te i emocionant-nos durant moooolt de temps més! :)

    ResponElimina
  3. 300! Moltes felicitats per aquest 300! I aquest poema, buf... sí que pot fer posar la pell de gallina i sí a tu et porta el record d'aquesta mestra encara més!

    ResponElimina
  4. Quin post més bonic... parlant de Miquel Martí i Pol sempre en pots dir tantes de coses maques, però aquest poema és un dels que sentim dins, tots en diferents records com el que tu expliques, però forma part nostra.

    ResponElimina
  5. Eiii, que a la blogosfera s'hi troben moltes coses!!

    300? No m'ho puc creure! Però si fa res que vas començar, no? Moltíssimes felicitats!!

    ResponElimina
  6. Només hi ha una manera de trobar les cançons, els poemes, els escrits, les pel·lícules i tantes altres coses que perdem, i que per més que busquem, no sabem per on començar a buscar en la immensitat de totes les eines a l'abast. Aquesta manera és la casualitat, quan ja no esperem res, quan ja no busquem perquè no hi ha manera de trobar-ho, i hem desistit. I és tan gran el moment que, per casualitat, apareix allò que tant temps fa que busquem... ens produeix un salt al cor i una alegria immensa, que s'acosta molt a la felicitat, si és que no ho podem anomenar així.

    Felicitats pels 300 posts, i pels canvis aquí al cantó, que t'han quedat molt bé, especialment els dibuixets de cada apartat. A seguir mutant i a seguir escrivint, que ja es veu que aquest blog té corda per estona.

    ResponElimina
  7. Felicitats pels 300 posts!!!

    Els dibuixets d'aquí al cantó, molt macos :-P

    ResponElimina
  8. Potser sí, alasanid, però de vegades ser xafarder porta desenganys o altres males vivències... en aquest cas ha tingut resultats satisfactoris :P


    uooooooo nimue moltes gràcies :P


    Tirai moltes gràcies i sí... és preciós! A mi llegir-lo me la fa recordar, però abstenint-me de les imatges que em puguin venir al cap, les paraules són precioses: ben trobades, no rebuscades i penetrants!


    cesc, gràcies per tenir-lo a la barra lateral... la meva salvació! Aquest autor m'encanta, és un poeta com n'hi ha pocs en català.


    Un any i cinc mesets, pd40!! Anem fent... moltes gràcies!!!


    Xexu, un altre cop copy-paste :P Com l'encertes... realment és això, no hi puc dir res més que corroborar-ho, és perfectament així com em vaig sentir. Quan no ets capaç de trobar-ho o recordar-lo de vegades et sents impotent, i maleeixes que hagi de ser el destí o la casualitat qui ho trobi per tu. però el retrobament és... bufff! I gràcies!! T'agraden els dibuixets?? :P no són meus, ja es veu, però aporten el toc marítim al bloc ^^


    Lluuuuuuuum hola!!! Moltes gràcies per passar per aquí!! Me n'alegro que t'agradi!

    ResponElimina