07 d’agost 2008

Somnis compartits

Tots tenim somnis, objectius, fites a aconseguir i a gaudir. Tenim projectes que de vegades creiem que són únics, que només ens pertanyen a nosaltres i a la nostra ment, i que si els expliquéssim a algú potser no acabaria d'entendre el per què és tan important per a nosaltres, quin és aquest significat tan especial que té. Però entre tants centenars, milers i milions de persones que habitem el món, és lògic i totalment comprensible que d'altres vulguin també fer realitat aquest mateix somni, idèntic. I hi haurà molts que podran passar-ho bé o ser feliços fent-lo realitat, mentre que nosaltres encara serem al llit per no despertar-nos, per no veure que en realitat estem clavats a la nostra habitació i que qui està allà fora, on voldríem ser, no som nosaltres. Costa no fer-la especial, la fita, és més bonic o idílic pensar que només ens pertany, ja que potser això també representa que tenim més probabilitats de fer-ho realitat. I com que no és així, si hi ha un altre individu que viu el que voldríem viure, fa el que voldríem fer, tendim (passo a primera persona, que això ja és una experiència personal) tendeixo de vegades a pensar que està fent realitat el MEU somni. Els meus pensaments i somnis són només meus, això està clar perquè jo penso el que vull, però no tinc en compte que poden ser compartits, que hi ha fites que no només jo vull assolir sinó que són en el punt de mira de molta gent. Per què em costa desenganxar-me'n, despersonalitzar-les en certa manera, creure que són comunes? Sí però és que el meu cas és una mica especial, perquè... No puc començar així perquè tampoc sé els altres casos, no puc entrar cervell per cervell, fer hipnosi i descobrir què va motivar tenir aquest objectiu. Quina tonteria! Clar que cada persona és un món! Però en general, el fet és el mateix. He de passar del compleixes el MEU somni, amb aquell to acusador i malèfic amb el qual sol anar acompanyat, al tenim un somni compartit, menys amarg i que m'ajudarà a veure-ho tot més clar, més net, i a ser més pacient (i menys egoista).

7 comentaris :

  1. Ostres, m'agrada això de tenim un somni compartit.

    El que passa és que, tot i que sigui un somni compartit, si el que ho obtè és l'altre... no ho sé, sempre serà difícil, no?

    ResponElimina
  2. I per acabar, potser i només potser, si algú sent una altra persona està complint el SEU somni, és que aquell no és ben bé el seu. No m'explico, però, ves a saber, i si tots podem arribar a complir el nostre somni i només hem de descobrir quin és el de debò.
    M'ha agradat el post, perdona si l'extensió del comentari és excessiva

    ResponElimina
  3. Merda! El comentari ha quedat a mitges i no recordo què deia abans... A veure, deia que hi ha somnis que només es poden complir si són compartits (cura del càncer) i n'hi ha que potser sí que si un els compleix l'altra no (guanyar una marató). Però que ni en el cas de guanyar una marató només el guanya, però molts compleixen el somni de participar-hi. I em sembla que resumint deia això. És que he escrit el comentari i quan anava a enviar-lo he vist que tenia com a usuari Anna (tothom sap com et dic de debò, ara, però els meus cognoms no) i he volgut fer copiar i enganxar, però es veu que no ho he seleccionat tot

    ResponElimina
  4. i al capdavall cadascú ha de lluitar per aconseguir el seu somni, fins i tot sense saber si continuarà sent un somni quan es farà realitat. Si el somni es pot compartir, perfecte. Si només té una plaça... dins dels límits de l'ètica personal, s'ha de ser una mica egoista.

    És molt frustant quan tens la sensació que una altra persona està vivint la teua vida...

    ResponElimina
  5. Però és que sembla que converteixis la consecució d'un somni en una competició. I t'ho diu un que competeix en tot i sempre. És el teu somni, però potser estàs lluny d'aconseguir-lo. Potser algú altre està més a prop d'arribar allà on volies. I què? Que deixa de ser el teu somni? Es pot sentir el que es diu 'enveja sana', però l'enveja mai no és sana, així que jo en casos similars tendeixo a admirar la gent que va per davant meu, sempre que ho hagin aconseguit per les seves capacitats o el seu treball. Si és un somni meu, és que és difícil d'assolir, i potser per l'altre també ho ha estat, i això fa que es mereixi un aplaudiment i les nostres felicitacions. No és millor prendre-s'ho així?

    ResponElimina
  6. És compartit involuntàriament, llum. És una paranoia de les meves, ostres XD


    Potser tirai és que voldria guanyar la marató i no és el moment, un autoesquinç al turmell potser...

    I no us disculpeu pels comentaris llargs, coi, que poden fer un nou post si voleu!! ^^ Gràcies, els punts de vista que em doneu són els que realment m'enriqueixen...


    Això és el que pensava i no volia dir, nimue, això que algú altre està vivint la meva vida. Perquè ben bé tampoc ho és, són experiències en general diria, però fortes. Es pot compartir? Sí, però he d'allunar-me una mica de qui el fa realitat perquè no se'm mengin els nervis, de vegades...


    Emmm xexu... et dono la meva contrasenya i fas els posts del Cau? Com la claves coi... les primeres línies són... són el que duc a dins. I sí, sento aquest tipus d'enveja però em "consola" una cosa, que no ho ha aconseguit per mèrits propis sinó que és com un ocellet, que la mare ocell li busca menjar, li trosseja i li posa a la boca, i ella només se n'ha d'alimentar. Però a la vegada explica i proclama desig d'independència, de sortir del niu i que sap volar com ningú. I paro que crec que la metàfora és massa llarga i encara m'embolicaré.

    Sé reconèixer els mèrits dels altres, els aplaudeixo, estic feliç perquè ells ho són. Però el cas anterior, pel que he dit, no s'assemblava a res que ja hagués viscut abans. Per dir-ho, és com si per mi fos un somni i per l'altre tan sols una mera il·lusió. Quina sensació tan estranya i quines burrades que acabaré dient, ai!

    ResponElimina
  7. Potser si l'encerto tant és perquè he viscut coses similars (per això vaig puntualitzar que s'ha d'aplaudir als que ho han aconseguit per mèrits propis). Per cert, per un cop que l'encerto, tu m'has despullat cinquanta mil posts com ningú ha fet, ja ho saps.

    És dur veure que el que per nosaltres és la gran il·lusió, la nostra finalitat, per un altre és 'el pà de cada dia', vull dir, una cosa fàcil, que ja li ve donada. És per fotre's cops de cap contra la paret, més que res, perquè qui té la facilitat per obtenir una cosa l'acaba menyspreant, i nosaltres no podem tolerar que es menystingui una cosa tant important.

    No entenc del tot de què parles, perquè tu has triat que no ho entenguem, però crec que me'n faig una idea. Fa mal molts cops. Suposo que, salvant les distàncies, és com sortir d'un examen amb cara llarga perquè saps que t'ha anat malament, ho comentes amb algú i li dius que t'ha anat fatal, que segur que suspens, i en preguntar a l'altre, aquest et diu: 'doncs a mi m'ha anat de conya, estava tirat'.

    No sé si el símil serveix en aquest cas, m'ha passat pel cap i l'he escrit. Res, que t'animo a seguir lluitant pels teus somnis, perquè cada persona és un món, i de vegades és igual el que diuen o fan els altres, nosaltres mateixos ens marquem el destí, i aquest anirà regit pels nostres objectius i les nostres motivacions. A seguir endavant, que qui està acostumat als cops, sol arribar més lluny que els que caminen per un caminet de flors.

    ResponElimina