01 d’agost 2008

Quants anys tens?

Típica pregunta que els nens es prenen amb il·lusió i els que ja són més grans intenten evitar, tot acompanyant el gest amb una mirada de recel. Quan s'és petit, es tenen moltes ganes de créixer. Fas nou anys, passats sis mesos ja en tens set i mig, i quan falten un parell de mesos per l'aniversari vas pregonant que en tens deu, i els pares darrere aclarint que no, que encara no els tens. Però a tu et fa il·lusió fer-los. Ni tampoc mai es passa dels setanta o vuitanta, complim setanta-nou anys eternament i amb els coneguts es juga a estirar-los la llengua, o a endevinar-los la seva edat real.

En tinc disset, i quan m'ho pregunten ho dic: disset. Però si m'acompanya algú més gran que jo (no tothom, però en un 75% dels casos he descobert que l'experiment funciona) i cau la típica pregunta, responen: divuit. Es gira la truita? Jo els hi dic que no, que en tinc disset, i per arreglar-ho diuen que ara farà els divuit. Però ara no és avui, així doncs encara tinc els disset. No em fa cap por ni tampoc moltíssima il·lusió, la veritat és que... vaig fent. Vull menjar-me el món i anar molt de pressa, també es veritat, i de vegades veig que alguns ho aconsegueixen i jo encara estic plantada on sóc, i em fa ràbia no avançar. Llavors em miro i em dic: quants anys tens? Disset, no? Tinc temps per endavant, tinc molts anys per gaudir. No és necessari córrer, però tampoc em vull passar uns quants anys dient el mateix i llavors veure que ja és una mica tard per fer segons què. Potser per córrer massa t'esgotes, et llaguen els peus i acabes apalancant-te al sofà abans d'hora. O potser m'equivoco i això és el que m'agrada pensar, per no tenir la sensació que m'estic perdent massa coses que voldria viure.

5 comentaris :

  1. Doncs jo en tinc 29 i faré els 30 abans que tu els 18. Ara m'ha fet gràcia, perquè m'he adonat que l'any passat vaig llegir com en feies 17! :-P

    M'agrada el que dius. Però a mi no em fa res que em preguntin quants anys tinc. Potser l'any vinent? Bé, ja veurem!

    M'adono que jo no he avançat gaire, en tota la vintena. Però suposo que, d'una forma o una altra, he anat fent. D'alguna manera o una altra suposo que estic contenta amb el que sóc, i si no, suposo que hagués seguit un altre camí. Ai, que estic fent un segon post com a comentari! Com el del matí!!!

    Potser que faci un post? Bé, m'ho pensaré.

    Coi, com m'enrotllo!!!

    ResponElimina
  2. Un post interessant.

    Jo per part meva crec que la velocitat a què s'ha de créixer és la mateixa que fa servir el temps per tirar endavant.

    I tot just tenim 17 anys, tenim tots el números a favor nostre per dir que encara en farem 17 unes quantes vegades més sense massa problemes!!

    Jo indubtablement em quedo amb una cita del sagaç Francisco de Quvedo:

    Todos anhelamos llegar a viejos y todos hemos negado que ya hemos llegado.

    ResponElimina
  3. He vist a ca la Nimue que t'agraden del dofins i m'ha cridat l'atenció...

    Per cert, has explicat molt bé això de l'edat. Jo diria, però, que l'edat va per dins, que pots topar amb vells de disset anys (ja veig que no és el teu cas) i amb joves de 78. El DNI, la biologia, el moviments del sol o de la lluna, tot això són coses accidentals: l'essència està a dins.

    Saludets!

    ResponElimina
  4. No vulguis córrer, amb 17 toquen unes coses, i cada edat té les seves. Les presses no són bones conselleres, i ja t'arribarà el moment de no voler fer-ne més, encara que sabent com ets, potser seràs capaç de prendre-t'ho sempre amb filosofia.

    ResponElimina
  5. Hehehe, més aviat llum em referia a gent més gran, que ja passen de la seixantena! Pensava en la veïna de la meva àvia, que ja fa cinc anys que en té vuitanta,em sembla!

    M'encantaria sentir-me així dintre d'un temps, sentir-me satisfeta amb tot el que he fet, i no haver-me quedat amb ganes de fer gaire coses, no frenar-me per prejudicis o pors... Ai no ho sé! Bé, saps que sempre són benvinguts els comentaris-post!!!


    De vegades hi ha desajustos en els dos tipus de temps, alasanid, de vegades es creix diferent per dins que per fora. I per dins diria que fins i tot es pot tornar enrere en el temps...


    Hola! Benvingut giorgio! Uhm... no ho saps prou com m'agraden, els dofins!

    I l'essència als disset està que treu fum! Potser vull fer massa coses i no puc, o vull fer LA COSA que encara no toca. No sé ben bé què és...


    Xexu, ho sé, he tingut converses sobre això de voler córrer massa molts cops, i interiorment ho sé. Però em va bullir la sang i mira... post XD. Em comparava amb algú de la meva edat que feia allò que realment jo voldria fer, i per això em preguntava si ell corria massa, o jo no tenia empenta, si he d'esperar a que m'arribi o... quins dilemes i cacaus mentals em munto soleta, ostres!

    ResponElimina