03 d’agost 2008

Improbable? Però no impossible!

Des del mes de gener que hi és, més o menys. Sol, sense companyia, i no marxa. Gaspar s'entreté empaitant a les embarcacions de motor, imita als bussejadors i als pescadors de navalles, tot explorant les mateixes roques que ells però amb el morro. Gaspar és un dofí mular que pesa 400 kg, mesura tres metres i que volta per la costa oest d'Espanya.

El per què d'aquest comportament es creu que és degut a un possible passat en contacte amb les forces militars nord-americanes. Alguns dofins, des de 1959, han estat entrenats per unitats militars nord-americanes (les úniques que fan servir els dofins com a unitats navals de combat) per tal de detectar mines submarines o atacar als bussejadors enemics, per exemple. Són ràpids, tenen bona vista i un sistema d'ecolocalització perfecte, que no només pot arribar a delimitar la situació d'un objecte sinó que en pot calcular la seva densitat, fins i tot. Tots els patrons de conducta que els van ser inculcats a aquests dofins s'aprenen a través de signes, i Antonio Rodríguez Folgar, director tècnic del Grup de Rescat i Estudi dels Mamífers Marins de Galícia, va buscar informació sobre quins eren aquests signes per tal de reforçar la tesi. Quan en va tenir alguns, els va provar amb Gaspar i ell els reconegué tots.

Us poso un fragment de la notícia, que ha sortit a El Periódico de Catalunya.

El dofí mular, un mascle adult de més de tres metres de llarg i 400 quilos de pes, devia fugir de la seva llar militar abans del 2000, any en què se'l va veure per primera vegada davant del litoral europeu. Va ser a la Bretanya i els francesos no només li van donar un nom sinó també un cognom: Jean Floch. Potser --
"només potser", remarca Folgar-- l'animal va abandonar les aigües nord-americanes quan l'huracà Mitch va castigar el mar Carib fa 10 anys, el novembre del 1998. Per a més d'11.000 persones, el cicló va significar la mort; per a Gaspar, l'exili.
I què és això que Gaspar té a veure amb mi? Que justament dintre d'una setmana marxo set dies... a Galícia. A l'interior? No, no! A la costa oest, a prop de Pontevedra, a una hora i pico del port de Baiona, on Gaspar es deixa veure més. Improbable que el pugui observar amb els meus propis ulls? Sí! Però no impossible!

6 comentaris :

  1. Dóna-li saludets de part nostra, si el veus. I que t'ho passis molt bé per allà.

    ResponElimina
  2. Quins collons els militars de fer servir dofins com a arma, això hauria d'estar prohibit. Espero que tinguis sort i el puguis veure. I que passis uns bons dies, és clar.

    ResponElimina
  3. Oh! A veure si et pots acostar fins al port i el pots veure!

    ResponElimina
  4. Doncs que tinguis molta sort i que el puguis veure!
    Buff... Encara sort que, tot i haver-se exiliat i no treballar per aquests cabronassos, ha pogut sobreviure!
    Si en fas alguna foto ja ens l'ensenyaràs, oi?
    Que ho passis molt i molt rebé per Galícia!

    Somriures! :)

    ResponElimina
  5. Si hi va sovint pot ser que mentre hi ets hi passi. El problema serà que potser no coincidireu.

    De totes maneres espero que hi hagi prou coordinació entre vosaltres.

    Ah, espero que el vegis o no vagi bé.

    PS: Es estrany que els americans no l'hagin reclamat... No deuria ser pas massa disciplinat.

    ResponElimina
  6. Si el veig giorgio, li donaré records, no et preocupis! però un cop se m'hagi passat l'emoció... :P


    Gràcies xexu. I sí, i no m'estranya d'ells, aquesta és la pena... Alguns dofins han mort perquè els feien buscar mines submarines i n'hi havia algunes d'activades. Es curen en salut els ***...


    llum jo ho provo, i tant! Si cau... em moriré de l'emoció. I si no, doncs res, a continuar com fins ara...


    Núr, Gaspar és un heroi! Un subordinat revelat en contra les forces que l'oprimien, que si el veig es mereix un parell de posts com a mínim!!


    Alasanid, tenint en compte que no és pas un dofí jove i que ja fa temps que va fugir, no crec que el reclamin tampoc...

    ResponElimina