02 de juliol 2008

Et trobaré a faltar

Quan hi ha comiats és la frase per excel·lència i que sempre et fa quedar bé: et trobaré a faltar. Tu quedes com un rei, perquè li fas entendre a l'altre que durant els dies que no el vegis el tindràs present, que no desapareixerà del tot per a tu. I el receptor, ben feliç i content, amb la sensació de ser una persona mig important per a tu, algú que no resta indiferent i que ha aconseguit fer-se un lloc dins el seu cor i el seu record.

Aquest juny, final d'etapa. No sé quantes vegades ho he dit ja i, per tant, els cops que aquesta frase ha passat xiulant per les meves orelles és incomptable. Com em pots trobar a faltar si només hem creuat quatre mirades comptades durant els últims anys, i a sobre eren carregades de recel, superioritat o desconfiança; o si ens limitàvem a saludar-nos i dir quatre tonteries? En aquests casos suposo que el més aconsellable és fer un mig somriure i punt. Tots contents de fer el paperet.

Però també hi ha gent a qui sí trobaré a faltar de debò! Llavors les paraules i les abraçades són més sinceres i menys fredes. S'agraeix aquesta sensació. Quan arriba el maig o així em vaig fent a la idea que a l'estiu els veuré poc, i que un cop sigui setembre i cadascú emprengui un viatge cap a l'aventura tot sol, encara menys. No és cap trasbals, prequè això es així perquè jo ho vull i ho he decidit així, perquè realment un vincle fort fort no existeix. Ni ha existit mai. I em torno a repetir per enèsima vegada, tinc ganes de canviar d'aire i respirar-ne un de més fresc i que m'ompli més els pulmons, que no em talli la respiració. Però almenys el et tobaré a faltar serà més honrat.

I al final... Quan tu mateixa et sorprens, i fins l'últim dia no te n'adones com enyoraràs no veure cada dia a una persona. I em vaig espantar, fins i tot, perquè no creia que pogués tenir aquesta sensació amb aquesta persona. Aquella mirada fixa i seriosa que em deia que em trobaria a faltar encara la tinc clavada. I vaig adonar-me que jo també. Res d'amor, no emboliquem la troca, no em refereixo a això. Simplement l'enyoraré en majúscules, i potser més tard en minúsucles, no ho nego. Però crec que sempre serà dins la meva ment, en un moment o altre. Un et trobaré a faltar massa sincer i inesperat.

5 comentaris :

  1. Queda't amb els actes, no amb les paraules. Vivim a un món ple de formalismes innecessaris i de gent falsa. Les paraules se'n van, però els fets queden.

    ResponElimina
  2. Uf! Quantes coses que m'he perdut durant aquests dies! Felicitats per l'apte!! M'encanta el teu dofí. Ja li has posat nom? Curiós que a la profe de català li recordis una fada... Veus, un dels avantatges d'aquest món virtual és que siguem on siguem sempre hi som... Bon i merescut estiu, Laia. Un petó.

    ResponElimina
  3. Hi ha gent que sempre es troba a faltar.

    Però, no ho sé, que tampoc us n'aneu a la fi del món! La veritat és que et pots veure menys, però algun cop, de tant en tant...

    No ho sé, jo no conservo el contacte amb ningú de l'institut. Almenys durant molt temps. I a més d'un l'he trobat a faltar. Tot i que mai saps què et portarà el futur...

    ResponElimina
  4. Exacte carquinyol... és per això que de les trenta vegades que m'ho diuen només me'n quedo amb quatre, a les quals el sentiment és recíproc i ha estat demostrat durant força temps, com dius, amb fets.

    ----

    Òndia fada quin repàs! ^^ Doncs no, encara no té nom. No me'n proposes cap...? :-(

    ----

    mmm a l'últim no crec que el vegi més llum... O potser sí, potser un últim cop dintre d'uns tres mesos...

    Com deies ahir, esperem que el destí sigui capritxós i ens faci coincidir algun dia :P

    ResponElimina
  5. M'he adonat que de vegades trobes a faltar gent que no t'esperaries, i d'altres que si que t'ho penses, després no et cou tant la separació. Desconec què és el que crea aquests ponts, però hi són, i crec que te'ls trobaràs força cops a la vida.

    ResponElimina