31 de juliol 2008

Bye bye...

Un adéu necessari, per no haver de suportar una situació insostenible i que ja durava massa. Però un adéu no gaire compartit, on només hi sortia guanyant un dels dos, relativament. Ja s'havien trobat en aquella situació altres vegades, i l'havien intentat resoldre d'una manera no tan dràstica, intentant canviar la manera de veure's sense haver de modificar com eren i com actuaven. Un d'ells creia que funcionava, l'altre veia que no.

I va anar passant el temps fins que aquest últim decideix tallar de soca arrel. Decideix agafar una goma i esborrar el futur. Això sí, ho fa com déu mana, no de cop i volta. En parlen, l'absent intenta entendre al patidor i no hi ha males cares, ni emprenyades, ni grans escenes de telenovel·la. Simplement un sentiment d'amargor i tristesa que pesa dins. No hi haurà més trobades, ni converses a distància per Internet, ni plans d'estiu, ni berenars, ni batalles d'scrabble. Havien arribat a compartir moltes coses, semblava que finalment els dos havien trobat una persona amb la qual compartir aficions, una afinitat mútua. Una abraçada i creua la porta. Fins aviat, que et vagi tot molt bé. L'absent, però, no li tanca la porta als morros. Per si algun dia es gira la truita, li reserva un raconet.

7 comentaris :

  1. Sempre és bo saber tallar les coses a temps per no enganxar-nos els dits. És difícil des d'ambdós costats, qui pren la decisió i qui la rep sabent que no hi pot fer res perquè ja està presa. Prò si es pot fer entre dues persones adultes i calmades i conscients de la situació ja no és tan complicat...

    ...tot i això, sempre fa una mica de mal.

    ResponElimina
  2. De la mateixa manera que dos no és barallen si un no vol, una parella no continua si un no vol, i quan millor s'acabi millor pels dos. Jo només et recomanaria que si lo li tanques la porta al morros tampoc estiguis gaire pendent de mirar si entra per ella, estar pendent d'aquesta porta et pot distreure de veure qui truca a les altres.

    ànims.

    ResponElimina
  3. Venia a dir una cosa semblant al que diu en Carquinyol.

    La veritat és que és molt difícil ser l'absent i dir que prou. Però crec que, a la llarga, el millor pel patidor és que l'absent sigui valent (perquè s'ha de ser valent) i digui que prou.

    Vaja, crec jo.

    Jo només he sigut absent un cop, i em va ser molt difícil tancar una porta. El que més mal em va fer va ser la insistència del patidor, tornant a trucar, i trucar, i trucar...

    Però he sigut moltes vegades el patidor, i sé que, amb el temps, he agrait que l'absent digués que prou.

    I, en cap cas, parlo de relacions de parella. Estic fatal, no?

    ResponElimina
  4. Sobretot val la pena, núr, si ja t'hi has enganxat els dits una vegada.


    ...i s'ha d'acceptar, nimue...


    Ho sé, carquinyol, i d'ara en endavant serà més fàcil perquè ja no ens haurem de veure cada dia, canviarem d'ambients i coneixerem a gent nova. Entre cometes, no ho hauria pogut fer en un moment millor.


    llum, ha estat el patidor qui ha dit prou. L'absent, jo, s'hi ha conformat i s'ho ha agafat de la millor manera possible. I no era una relació de parella, encara que ho pugui semblar... Bé... a veure... ho volia ser per un dels dos...

    ResponElimina
  5. Ja veig que has respost els comentaris, i entenc millor de què va el post. Suposo que si només era o intentava ser una relació de parella per un dels dos, això ha de fer molt de mal. Potser si que és millor aturar-ho, potser només per un temps, fins que els dos sapiguen gaudir de l'amistat, o sorgeixi alguna altra cosa. De totes maneres, ànims.

    ResponElimina
  6. L'he tornat a llegir. Ho havia entès al revès, sí. Com dius, em pensava que havia sigut l'absent el que havia dit prou.

    Si és així, segueixo dient el mateix: el patidor és valent. No és fàcil dir que prou en aquestes circumstàncies. I sé que fa mal, i entenc que ho passis malament ara. Però... com molt bé dius, tu pots tenir una porta oberta. Per tu no és cap problema. I, potser, si ell troba algú, podeu reprendre aquesta amistat que teníeu d'aquí a uns anys. Aquest any us passaran moltes coses, i potser no seran anys, potser només seran mesos.

    O potser no. Potser d'aquí a 10 anys et trobaràs per casualitat la seva cara al facebook, li diràs alguna cosa, et contestarà per compromís, i no voldrà saber res més de tu.

    Però molts ànims! Aquestes coses passen, i ja t'ho dic, algun dia, potser, seràs tu a qui diran que prou. I cap de les dues bandes és agradable d'estar.

    Ai, mare, quin comentari-post!

    ResponElimina