17 de juny 2008

Massa per quès sense resposta

No sóc un tros de plastilina, que quan el toques canvia de forma i es converteix en una altra cosa.
No sóc un ésser que muta cada vuit hores, convertint-me en una altra persona del tot diferent.

I el millor de tot, tampoc sóc com tu voldries que fos.

Sóc jo, avui i demà, ara i després. Per a tot i per a res, continuo sent jo. Per què sóc apte per fer certes coses i en canvi per d'altres no? Per què curiosament sóc apte pel que a tu t'interessa, per a tot allò que et permet tenir-me lligada de mans i peus, i en canvi no ho sóc per a tot allò que jo vull fer? Per què sóc molt madura i genial ara, i en canvi quan et digui el que no vols sentir em convertiré en una nena creguda, obsessiva i que ho vol tot? Per sobre de tot la teva seguretat, el teu benestar, les teves inquietuds i la teva tranquil·litat. Després, el que jo vull fer i el meu temps lliure.

Sempre sé què diràs abans que obris la boca. Maiem sorprens, perquè sempre és el mateix. El maleït temps que va passant com una roda, un cercle viciós dins el qual tinc premoniocions cada vegada que parlo amb tu. Massa previsible, tot massa previsible. I avorrit. I rutinari. I el pitjor de tot és que m'hi he acostumat i que no puc fer res per canviar-ho. O potser és que no tinc prou collons.


No tanco els comentaris perquè no m'agrada fer-ho, aquest és un espai lliure perquè tothom hi pugui dir la seva i no sóc ningú per impedir-ho. Però crec que no els contestaré, és un post rematadament fastigós que m'ha servit per desfogar-me, res més. És més buit del que sembla...

I per si algú s'ho preguntava... no he vist el documental. Un altre dia ja us en faré cinc cèntims.

3 comentaris :

  1. Jo també podria haver escrit un post molt semblant en moltes ocasions. Ja ho saps.

    Has de ser tu. Sempre has de ser tu. Independentment del que digui la gent. Independentment del que et pensis que et diran. Independentment del que pensis que pensaran.

    Jo tinc un post pendent, de l'estil. Però estic esperant a que em surti sense mala llet :-D Algun dia...

    ResponElimina
  2. És un mal senyal, molt mal senyal, si et sents lligada de mans i peus quan vols fer allò que t'agrada, quan et defineixes com a tu mateixa. Has de ser tu, per davant de tot, per damunt de tots tu.

    No t'acostumis, pots canviar-ho. Si la roda no t'agrada, trenca-la abans de que sigui massa tard i vegis que has perdut un temps que ja no podràs recuperar.

    ResponElimina
  3. Doncs ben desfogada, què carai! El que potser t'aniria bé és ofegar algú altre... Petons, bonica.

    ResponElimina