28 de juny 2008

Comportament visceral

Segurament hi ha molta gent feliç i contenta amb la seva forma de ser, i n'hi ha d'altres que els agradaria canviar alguna coseta. L'odi, la ràbia, l'excés d'orgull, la supèrbia. En determinades situacions podem arribar a sentir coses que no ens agraden i de vegades voldríem canviar-les, deixar de sentir-les. En una situació imaginària que es repeteix força sovint, tenir aquestes sensacions desagradables és esgotador i no gaire agradable. Malgrat tot, no aconsegueixo saber com es fa això de canviar. És un propòsit força corrent i en boca de molta gent. Canviaré. Ho faré. Deixaré de ser així.

I no sé com es poden controlar aquests impulsos que surten de dins, que en una mil·lèssima de segon ja t'invadeixen el cos i que ja no pots fer res perquè no hi siguin. Una cosa seria controlar els impulsos físics, les accions que tenen una repercussió fora de tu. Però no em refereixo a això, simplement vull dir el fet de sentir. De notar dins teu que quan el mires l'enveges, tot i que tu tens molt més del que podries desitjar. Que quan et diu allò l'odies sense fonament. Que t'agradaria alegrar-te de la seva victòria però que... no pots. Això és possible canviar-ho?

Hem nascut d'una determinada manera i durant la vida hem viscut en un món, en un àmbit i unes situacions que ens han fet créixer i ser com som ara. Encara em queda molt per endavant, a tots nosaltres. I encara podem canviar, però no voluntàriament. Poden passar moltes coses, i la nostra manera de ser i reaccionar pot variar, no se sap mai. Però el que duem a dins no ho podem il·luminar amb una vareta i volatilitzar-ho a voluntat. No crec. I si de veritat es pot, potser em posaré a buscar la fórmula secreta.

7 comentaris :

  1. Havia un vell savi persa al que un dia se li van acostar uns deixebles i li van preguntar "mestre, com podem alliberar-nos dels nostres defectes?"

    El savi els va portar a un terreny on conreaven arbres i va demanar que arranquessin un de molt petit, cosa que els deixebles fan fer sense esforç. Tot seguit els va indicar que arranquessin un de més gran, cosa que van fer amb més esforç. De nou, els va indicar un arbre més gran demanant que l'arranquessin, i tot i que s'hi van posar amb totes les forces no van poder.

    "els defectes són com els arbres, quan estan massa arrelats a nosaltres no els podem pas eliminar" va sentenciar el vell sabi.

    La gent és com és i arribat a un cert punt no pot canviar.

    PS: No puc suportar la supèrbia ni l'excés d'orgull. és superior a mi.

    ResponElimina
  2. ostres, carquinyol, el post podria haver estat aquest petit relat...

    El per què he escrit el post el tinc clar, però me n'he quedat al marge a l'hora d'entrar en un terreny més personal. He intentat posar exemples representatius, però no el que jo he sentit. Tampoc suporto la supèrbia i l'orgull, i els he de patir força sovint, a sobre...

    ResponElimina
  3. Sempre m'he tingut per una persona gens rencorosa, l'enveja i jo no erem amigues....però de vegades la vida et fa fer coses, i els hi fa fer als altres...i llavors et converteixes en una bruixa, jejejejejeje

    No va, fora conyes, abans tenia més "aguante" per dir les coses als demes si no m'agradaven, ara no me les callo i si faig mal a algú ho sento, segur que la que no patirà seré jo, o poder si, però com a mínim m'hauré quedat a gust posant els punts damunt les i.

    Uffff...que dolenta soc no??

    :-O

    ResponElimina
  4. Buf, hi ha molt a dir! Jo tampoc suporto l'excès d'orgull.

    No ho sé, és complicat. A mi a vegades també m'agradaria no odiar a determinada persona, que em caigués bé, no sentir-me malament perquè les coses li vagin bé, no notar com m'emprenyo només de veure que apareix...

    Sé que sóc així, i sovint la única cosa que puc fer és intentar amagar-me'n, tot i que, com et diu la Jo Mateixa, jo mai he sigut hipòcrita, però amb els anys, cada cop tinc menys pèls a la llengua, i sovint deixo anar algun comentari que llavors sé que no hauria d'haver deixat anar...

    Però em consola saber que això només em passa en comptades ocasions, i amb determinades persones, i solen ser persones que m'han fet mal o que abans s'han portat malament amb mi, així que... bé, si els dic alguna cosa que els sap greu, a vegades penso que mira, primer ho vaig passar malament jo.

    Ai! Ara em sento una bruixa! Però, com molt bé dius, hi ha coses que ens surten de dintre i... i no sé... costa molt de canviar-les.

    O potser no parlaves d'això i ja t'he fotut el rotllo...

    ResponElimina
  5. jo no estic del tot d'acord. Crec que sí que podem canviar. Voluntàriament. Però és més còmode atribuir els conflictes a que "jo/tu/ell... sóc així".
    Vaja, no sé... aquest post pot voler dir tantes coses! :)

    M'encanta el teu dofinet!!! no sé si algú s'ha mullat ja posant-li nom però jo dubte entre Sardineta o Marilyn (per Marilyn Monroe que m'agrada molt)

    ResponElimina
  6. No, jo mateixa, crec que aquest sentiment i ganes de desfogar-se és compartit! No és pas de ser dolenta, sinó de deixar les coses clares i no patir inútilment, no permetre que t'enfonsin quan no hauria de ser així.

    ----

    Vas bé Llum, vas bé ;) Com li he dit a en Carquinyol, jo parlo del sentiment que surt de dins, d'allò que és visceral i que quan te n'adones ja s'ha manifestat sense que n'hagis estat conscient. No tinc cap persona concreta a qui odio ni res d'això, eren només exemples concrets aliens a mi, perquè no volia exposar tampoc el meu cas. Però la sensació és la mateixa, de no saber-ho controlar :-(

    ----

    Nimue, del que jo parlo no repercuteix a ningú ni ho sap ningú, perquè no en parlo. Només sé que en alguna situació sento el que no voldria sentir, una sensació no pas bona. I el fet és que no sóc capaç d'adonar-men de quan apareix, sinó que a la que t'hi fixes... pam. Ja és aquí.

    Sóc ara així per tot el que m'ha passat durant la vida, cosa que no vol dir que en un futur no pugui canviar!

    I per acabar... gràcies! per fi algú em diu un nom!!! Un no, dos!!! :D

    ResponElimina
  7. És més aviat una qüestió d'acceptació. A mesura que anem forjant la nostra manera de ser, moltes coses ens direccionen o ens donen forma, i potser algunes ens fan ser de la manera que no voldríem. Un cop forjats, és difícil que puguem canviar segons quines coses, però amb el temps aprens a conformar-te i a prendre mesures per explotar la teva manera de ser. Potser no pots ser com un altre, però si que pots treure el màxim partit de la teva manera de ser. És qüestió de voluntat i de paciència, i sobretot, sobretot, acceptació.

    ResponElimina