21 de maig 2008

Simetries cicatritzants

Recordo que alguna vegada, parlant de cicatrius, havia comentat la meva experiència amb les estufes quan tenia quatre mesos, i que la cremada de la mà dreta perdura des de llavors (i les de la cara van desaparèixer totes, cap cicatriu).

Doncs resulta que durant tots aquests anys la mà esquerra ha anat acumulant enveja, rancor, perquè ella també volia tenir una cremada! A les trobades familiars, quan es rememoraven temps passats i es contaven anècdotes, la mà dreta sempre era la protagonista: mira què té la nena a la mà, s'ho va fer... i te'n recordes que la vam dur a urgències... i a la cara res de res, tu... i mira-li la mà, mira-li... I la ma esquerra què????? A sobre la Laia és dretana, i amb l'esquerra només sap menjar!! Pobreta, marginada tots aquests anys... Fins avui!

I és que avui ha decidit que s'havia acabat tot, que no podia ser, no podia seguir sent un segon plat! I a la mínima que ha pogut... zass! S'ha posat davant la planxa i ha acabat marcada...


I ella tan feliç perquè avui era la protagonista i perquè ja tenia una cremada, igual que la mà dreta. Un pas més cap a la democràcia i la igualtat!!

Ella tan contenta i jo... ufff! Corrents a posar la mà sota l'aixeta d'aigua freda, i com que no hi havia ningú a casa, m'he posat la pomada que creia que era de les cremades (amb les presses no he llegit ni el prospecte!). Però tinc bona memòria, he encertat! Era aquella. I jo que havia d'anar a una mostra de Treballs de Recerca de tots els instituts del poble, doncs som-hi! I allò picant com una mala cosa, i jo bufa que bufa, i a veure qui pot més. S'anava calmant, però es posava més vermell. I un cop allà dins, amb la calor i la concentració humana, començava a picar-me més. I he inflat les meves galtones fins al màxim i tornem-hi: bufa, bufa, inspira, expira-bufant...

I així estem: ella tan feliç perquè per fi estic pendent d'ella, i jo piiiiiiiiiiiii [renec] perquè quan la mà frega amb algun objecte veig les estrelles. Per cert, no sabia que n'hi haguessin tantes...

9 comentaris :

  1. Ja diuen que la enveja és una mala cosa... sort que no et vas fes pas res més greu que sinó...

    ResponElimina
  2. Aix! Això deu fer mal... Cuida't, bonica. On hauré deixat jo el llibre d'encanteris ràpids per a solucionar petits problemes domèstics? Així que el trobi te n'envio un perquè se't curi ràpid. Un petó.

    ResponElimina
  3. Doncs que t'hagués caigut la planxa al peu podria haver estat pitjor. Si més no en aquell moment.

    Recordo haver tingut una experiència desagradable amb una planxa però ja fa anys... I era més petita que la teva.

    ResponElimina
  4. Si era qüestió d'enveja, no podies pintar-t'ho simplement. Suposo que pensaràs que a la mà esquerra no li hauria colat, però veuries com la gent et preguntaria què hi portes a la mà, si t'ho deixaves pintat, i podria adquirir cert protagonisme.

    ResponElimina
  5. Doncs sí, carquinyol, però ja fa més bona cara, ja no és tan vergonyosa i i ha baixat el to vermellós.

    ---

    Ràpid, fada, abans que em quedi una marca de per vida!!

    ---

    Home, ja ho sé que podria haver estat pitjor alasanid, però anar amb més de compte hagués estat millor també... :P

    ---

    Mmmm... bona tàctica aquesta xexu! però un dels problemes seria haver-la de pintar cada dia... :P

    ResponElimina
  6. Oh! Espero que ja no et faci tant de mal!

    ResponElimina
  7. no, si al final la democràcia serà dolenta...

    :DDDD

    ResponElimina
  8. Avril o Silvedrema? són les habituals que corren per casa... Cuida't les mans.

    ResponElimina