18 de maig 2008

Fugint... no sé ben bé de què

No creia que m'arribés a passar, creia que ho tenia superat i que ja no em feia res trobar-me'ls a tots junts. Creia que podria arribar, somriure, saludar-los a tots i poder establir-hi una conversa normal. Com abans. Com fa només quatre anys. Només? Ostres, com passa el temps...

Érem... un set, més o menys. Sí, set. Ens ho passàvem d'allò més bé, m'encantava estar amb ells, sempre rèiem i les tardes es feien ben curtes. I a l'esquiada va ser... simplement fantàstic. La primera vegada que em vaig posar uns esquís, i tots m'ajudaven i m'esperaven (i d'alguna caiguda també se'n reien, perquè mira que vaig caure vegades aquella setmana...). Bé, seguim. Que jo estava molt bé amb ells, però aquell any (quan jo feia 3r d'ESO) es van deixar encisar per un altre institut d'aquí Cerdanyola, amb molta més anomenada que el meu (cosa que avui en dia ha canviat, el meu institut actualment ha guanyat més prestigi al poble i està molt bé, té molts recursos). I es va iniciar l'èxode. Van fer la matrícula a l'altre institut i van marxar. Tots. Els sis. I del grup només em vaig quedar jo...

Han passat els anys i ja no hi ha contacte. Aquell estiu encara vam quedar alguna vegada , però van establir amistat amb els nous ompanys i això de sortir va quedar en segon... no, tercer o quart pla. Fins que ja no era en cap pla i vaig estar ben bé un any sencer sense veure'ls el pèl, tot i viure al mateix poble. De tant en tant els veig, quan han d'agafar l'autobús per anar a l'institut. I ens saludem, ens expliquem quatre coses i cadascú pel seu camí. La setmana passada mateix vaig topar amb un d'ells, i amb això vull dir que no estic parlant de mesos ençà. Això sí, me'ls trobo d'un en un, no he tornat a retrobar el grup sencer.


Tres d'ells formen part d'un grup de música. Concretament, dos d'ells formen part d'un i l'altre s'ha ajuntat amb tres nois més, formant un altre grup. I a Cerdanyola s'ha organitzat un concurs de grups de música d'aquest tipus, poc coneguts, grups que comencen i necessiten una empenteta. Els dos grups de música han arribat fins a la tercera fase, i ahir tocaven a la plaça del mercat. A cada concert es juguen el pas a la fase següent, així doncs, vaig decidir anar a veure'ls. A més a més m'han dit que ho fan força bé! No necessitava més motius, no?

Sabia qui hi hauria o si més no, m'ho imaginava. I tenia ganes d'anar a sentir-los tocar, i també volia veure als ex-companys, per xerrar-hi i explicar-nos la vida, a veure què tal els anava tot. A les cinc i mitja, vaig anar cap allà. Pensant, rumiant, com sempre. Quan ja hi era, quan només havia de creuar la carretera, el semàfor es va posar en vermell. I el panell que compta els segons que falten perquè es torni a posar verd va començar: 46,45,44... I des de l'latra banda vaig començar a veure cares conegudes que anaven arribant, però no soles com jo. Anaven amb altres persones que lògicament jo no coneixia, i es reunien en un cercle format al costat de les quatre fustes que feien d'escenari. I a l'altra banda de la carretera em vaig quedar. No vaig creuar. Em va entrar un neguit, una tristor, una sensació d'incomoditat bestial i unes ganes boges de marxar. I què vaig fer? Marxar. Sense sentir ni una sola nota i plorant no sé per què.

Així de fàcil, així de burra, així de poruga. O no? Jo és que ja no sé ben bé ni què em va passar, no sé si era por, vergonya o un altre misteri de l'estupidesa humana el que feien funcionar les meves cames. I aquella cosa em va fer recular ràpid, i vaig donar voltes pels carrers, vaig observar la fira que feien més amunt i vaig xafardejar uns quants aparadors. I tota l'estona amb el dubte. per què has marxat? Torna-hi, va, que no passa res. Però no, en vaig ser incapaç. Vaig acabar fugint i no sé ben bé de què.

8 comentaris :

  1. Doncs vés a saber, potser el teu cos, el teu subconscient, sabien que no hi havies de ser...
    No sé què dir-te bonica, només que no hi donis massa voltes, a vegades tot es fa més gros pel fet de donar-li més importància de la que té. Un mal dia, un mal moment... el té tothom.
    T'envio una abraçada ben forta i un pilonàs de petons.
    Quan trobis al teu grup de "dofins" afins segur que no marxaràs ;*)

    ResponElimina
  2. Laia, no sé què dir-te. És que entenc tan bé el que dius! Jo també ho he fet, això. He dit que hi aniria, i llavors m'he tirat enrere, vés a saber per què. Inseguretats, pors... vés a saber!

    Com diu l'elur, potser és que no hi havies de ser. Potser, quan trobis el teu grup, gent que no marxen, llavors tu no fugiràs. Has llegit l'últim post d'en XeXu? A vegades, la gent s'allunya per circumstàncies de la vida, però quan estan a prop i s'allunyen... potser no té sentit intentar recuperar el que es va perdre.

    I no t'estic dient que no hi vagis, eh! Només que... bé, que potser el teu cap va voler estar fora del grupet, potser... no ho sé.

    ResponElimina
  3. Tranquil·la, dona. Jo crec que és una reacció absolutament natural, encara que tu no la controlessis. Segurament, en el teu subconscient mai no has arribat a pair que se n'anessin tots sis. Ho has portat correctament, educadament, perquè no hi havia motius per no fer-ho, però en veure'ls amb el semàfor per mig et va fer por que descobrissin aquest desencís que tens amagat i que ni tu mateixa coneixes. Una abraçada, molts i molts petons. La vida només té una direcció: endavant.

    ResponElimina
  4. Estic bastant d'acord amb el que diu la fada, tot i que, no hi havia pensat fins que ho he llegit.
    Em sembla que hauria actuat exactament com tu.
    Una abraçada i ànims!

    ResponElimina
  5. Potser aquell semàfor era la metàfora que necessitaves. És trist perdre els amics, és trist fer vides separades i que es perdi el contacte. Però encara que sembli dur, si aquest contacte es va perdre, a part de la distància física, pot ser que les vostres evolucions anessin en direccions contràries, i que a dia d'avui aquesta distància sigui ja insalvable. Vas fer el correcte. Potser si haguessis creuat t'haguessis sentit incòmoda i els teus bons records haguessin caigut. Millor recordar-ho com una bona època de la vida, com tantes altres que tindràs, però ara només hi ha un camí, anar endavant, fer noves coneixences, i establir un nou cercle que s'adapti a tu en aquest moment de la vida. Ho faràs, ja veuràs.

    ResponElimina
  6. Molts gràcies elur, maca!! caram, quins comentaris m'heu deixat avui! Si és que ja és ben bé que no sé deixar de donar-li voltes al cap... però és que coses com aquestes em fan rumiar massa! Va ser alguna cosa el subconscient, que de vegades és més savi que els propis impulsos...

    ---

    Llum, jo no ho vaig dir a ningú, de manera que ningú m'hi esperava. però, però... potser m'hagués agradat que m'hi esperessin, no? Ai, ja hi torno! Ho deixo...

    No ho sé ni jo, si hi hauria d'anar un altre cop o no! Dissabte tornen a tocar! potser li dic a algun company de l'institut, i així ja no hi estaré tota sola, no ho sé... Però si vaig fugir crec que no va ser pas per mi, sinó per ells. Perquè a mi m'encantaria recuperar tot allò, però ells s'han distanciat massa i crec que no hi posarien massa ganes en el procés de "recuperació", per dir-ho així...

    ---

    Fada... Un petonet ben gros! Intentaré tirar endavant a partir d'ara, esborrar les males sensacions i aprofitar aquesta nova etapa per començar de nou en alguns aspectes. :D

    ---

    Gràcies Tirai! Va ser tan estrany i tan ràpid... Si quan me'n vaig adonar, allà al semàfor, gairebé ha reculava. El problema és que jo no esperava tenir aquesta sensació, si hi anava molt contenta perquè els veuria! però una cosa és visualitzar les coses a la ment i l'altra veure-les amb els propis ulls... Quina mala passada em juga la ment! Sempre idealitzant-ho tot, coi...

    ---

    Xexu!
    El que passa és que crec que físicament ens vam distanciar molt, però que dins meu jo encara hi estava força vinculada o si més no, volia estar-hi vinculada. És això. M'agradaria estar-hi vinculada però no pot ser, ara ja no. Crec que tens raó quan dius que la distància s'ha fet massa gran, sobretot perquè encara que jo vulgui tornar a unir els dos costats de la corda i fer-hi un nus, crec que l'altre extrem de la corda no hi posaria de la seva part. Per tot el que ha passat últimament al meu voltant crec que necessitava tornar a tenir aquesta unió, però no és possible. I forçar-ho, encara menys, les coses surten pitjor. Moltes gràcies pel teu comentari, i sobretot pel post que tu també has fet. L'hauria d'haver llegit abans i potser no hauria estat tan pessimista i tonta!

    ResponElimina
  7. Premi...
    El reculls al meu blog?
    Felicitats!

    ResponElimina
  8. no t'hi capfiques, és el curs de les vides!

    a voltes els curos es distancien... a voltes no es tornen a trobar mai més, i a voltes sí (a mi em va passar amb els blocs, que vaig tornar a contactar amb amics de l'institut!). Però el més important, saps què és? que més endavant, pel camí, et trobaràs amb altres rius, altres persones, que t'enriquiran: no ho dubtes!!! (pensa que d'aquí poquet arriba la Disbauxa, arriba la Universitat!!!!)

    :DDD

    ResponElimina