27 de maig 2008

Caminant damunt un mar de boira [Relats Conjunts]



boomp3.com

Tothom no para de repetir-me que tingui paciència, però no en tinc. O se'n té o no, d'això, ja has de néixer pacient. I jo vaig néixer ros, amb els cabells rinxolats, però impacient. I per tal d'esvair el temps, per evitar sentir com passen les hores sense que passi res que em porti cap a tu, he de moure'm, fer el que sigui per veure't. A tu, que encara no sé com et dius ni què t'agrada fer quan et lleves. A tu, que no t'he vist mai ni sé de quin color tens els ulls. A tu, que sense conèixer-te ja t'estimo.

Estimo, sé que el que sento és amor, però em nego a acceptar que només ets una figura dibuixada subtilment i amb un traç perfecte a la meva ment. Massa gent hi ha al món, i alguna d'aquestes persones segur que ets tu. Només cal buscar-te, i de ganes no me'n falten. He travessat mars a bord de vaixells mercants que amicalment m'han acollit; he recorregut milers de costes i platges per si de cas veia el teu cos amagat entre les ones; he caminat milles i milles; he escalat cims com aquest. Avui he arribat aquí i he decidit aturar-me uns dies, perquè hi ha massa racons on podries estar amagada. Entre les roques escarpades hi ha centenars de coves i escletxes, entre carena i carena hi ha valls que m'estan esperant, que ens esperen als dos. Miro amunt, núvols de tonalitats diverses i brillants. Miro avall, núvols prims i espessos que no em deixen veure més enllà dels meus peus. I des d'aquí, jugo a allò tan típic de trobar-hi alguna similitud. Uns tenen la forma dels teus ulls, d'altres, la de la teva silueta que es gronxa enmig del cel. I ric, perquè m'agrada pensar que potser allà baix tu fas el mateix amb mi.

Entre núvols et busco, et dibuixo, i em sento lliure, només presoner dels meus impulsos. Per no ser pacient he arribat fins aquí, i ara sento que sóc capaç fins i tot de volar i surar enmig de la neu i el cotó fluix. Volaré, deixaré que la meva anima emprengui el vol i arribi fins a tu. Perquè estic segur que acabaré trobant-te.

Perquè no hi ha cap muntanya prou alta,
ni cap vall prou fonda,
ni cap riu prou gran
que m'impedeixin arribar fins a tu.

9 comentaris :

  1. jejeje, molta sort en aquesta cerca, costa trobar l'amor perfecte.
    Sigui com sigui, un relat molt maco!

    ResponElimina
  2. Ostres!!
    Saps què, de primer, havia pensat en aquesta cançó per acompanyar la meva aportació?
    L'amor perfecte no existeix.
    Però si la perfecció de l'amor.

    Un relat preciós!!

    Petonet dolç ;¬)*

    ResponElimina
  3. Ostres Laia! M'ha encantat. Més que un amor, persegueix un somni, una idea d'amor. Perquè l'amor és terrenal, sino és com un núvol, volàtil i lleuger que amb el primer cop de vent ja se'n va. I la cançó molt xula!
    Salut!

    ResponElimina
  4. Sempre s'ha dit que si vas buscant no acabes trobant res. En aquest cas, però, com que és un relat, només puc dir que m'ha encantat, que l'has lligat molt bé amb la cançó de Marvin Gaye, i que l'escrit és preciós, i la voluntat del personatge, de ferro. Felicitats, és una gran proposta.

    ResponElimina
  5. gràcies jordi! el teu era boníssim, em va fer riure molt!

    ---

    Oh, no el busco pas pd40! Però mira, el relat el vaig voler fer així. De tota manera, tampoc penso quedar-me amb el primer que passi, no no. :P

    ---

    ostres, quina coincidència barbollaire! A mi és que m'encanta, no em cansa mai...

    I no sé com t'ho fas però és que tot tu ets poesia! la perfecció de l'amor... Gràcies, seguiré buscant ^^

    Un petonet ben gros per a tu!!

    ---

    benvingut tocat del cargol!! moltes gràcies. Suposo que cadascú té una concepció de l'amor, i aquest s'ha encaparrat en una idea fixa d'amor que potser ni existeix. Però jo crec que he de deixar que segueixi buscant...

    ---

    Gràcies Xexu! No és que jo comparteixi el que fa ni el que pensa el personatge; com tu dius, només és un relat i no un reflex del que jo penso. Crec que s'ha enamorat d'alguna cosa massa fantàstica i irreal, que no trobarà més enllà de la seva imaginació. però què hi farem, és molt difícil canviar a les persones oi? :P

    ResponElimina
  6. Saps? A mi m'ha quedat la impressió de que no la trobarà mai, perquè ella és sempre al seu futur. I el futur no pot ser present. Però qui sap, potser em sorprèn i ho aconsegueix.

    Molt ben escrit, felicitats.

    ResponElimina
  7. Hola Laia,
    és el primer comentari que et deixo i espero que no sigui l'últim!

    Primer de tot dir-te que el disseny del bloc m'ha agradat molt, ja m'explicaràs com t'ho has fet.

    Després, el relat. Ets afortunada si en el que has escrit ben bé reflecteixes aquesta estima en potència, encara per ser donada a una persona concreta, però que existeix cap al món, cap a la vida. Jo aquesta imatge curiosament la tinc posada com a capçalera del bloc, i sempre l'he relacionada més amb la posició de nosaltres sols vers el món, vers la vida, i no tant com un tema d'amor. Per això m'ha agradat confirmar que hi ha diverses lectures, tantes com persones :)

    Fins el proper comentari.

    xitus.

    ResponElimina