29 d’abril 2008

Va d'esport

Avui m'he fet la típica pregunta del per què. La típica que et fas i que quan n'obtens una resposta, la tornes a formular per rebre una segona resposta, i així successivament fins que tu mateix t'engegues a pastar fang. I era el per què m'agrada l'esport.

Ni t'ho preguntes si des que tenies quatre anys has estat fent esport. Des de llavors, he estat nedant any rere any: primer aprenent-ne, després a l'escola de natació on la cosa ja era més seriosa, més tard com a nedadora federada en un parell de clubs i finalment, "penjar el banyador" i nedar sense límits, ni presses, ni normes, ni pressions. Però la natació no ho és tot, m'encanta l'esport en general. I per què? O per què he estat més de vuit anys dedicada a nedar?

Suposo que vaig escollir la natació perquè el meu germà en feia. No ho sé, germà gran, jo la petita, nena que vol fer el que fa el germà... I ja era dins. Després de l'escola de natació vaig entrar al club del poble, on el meu germà ja hi era des de feia uns tres anys. Val a dir que no és gaire cosa, allà dins mai hagués arribat on vaig arribar...És una mica de costellada, i la gent hi anava més a passar l'estona que una altra cosa, diria. Però el meu germà tenia talent, i malgrat que ara tampoc neda, conserva aquest talent innat per l'estil d'esquena. Cada avegada que fa la sortida, des del trampolí, arqueja l'esquena d'una manera gairebé impossible, s'eleva i entra dins l'aigua fins i tot amb elegància. Jo flipo, mai he tingut aquets bon estil...

Bé, per diverses raons vam decidir marxar a un club més gran (diverses raons lligades al meu germà, que jo només el seguia perquè tampoc era qüestió de tenir a un nen a un club i a la nena a l'altre). He de dir que els meus pares mai ens han forçat a res, mai han volgut impulsar-nos a ser estrelles ni ens han pressionat, com a d'altres. Vam ser nosaltres qui els vam demanar sortir d'allà. I a l'altre club tot va canviar: l'ambient era molt diferent, els companys, l'entrenament molt més dur, la tècnica més acurada, la infraestructura brillant, els recursos econòmics del club molt més elevats... Tot diferent. Però mai vaig preguntar-me per què nedava, crec que simplement la cosa anava així.

Fins que vaig anar cap avall. Pressió, massa entrenaments, esgotament, resultats que no arriben, moral aixafada i trepitjada. I m'ho vaig plantejar. Per què nedes? Què et reté? T'ha entusiasmat mai, nedar, o és el que toca? I ho vaig veure clar. Què era el que m'agradava de la natació? Nedar, sí, però... Em recompensava tot l'esforç, els entrenaments dobles diaris i els caps de setmana...? No, perquè a més a més el premi no arribava. M'encantava quan ens concentraven en albergs o hotels durant els campionats, les trobades, relacionar-nos amb altres clubs, la gent, les nits, els dinars... Però això no ho era tot.

I una altra diferència amb el meu germà: ell ho vivia, gaudia mentre el matxacaven amb temps i mínimes per entrar a campionats, li encantava entrenar. I jo no era així. Però a més ell obtenia resultats, i potser el fet que jo encara no ho hagués aconseguit va ser l'espina que em va fer continuar. Un any més, aquest serà el meu any. I sempre hi ha una petita espurna d'esperança que ens anima a continuar (això i una xerrada-sermó de l'entrenador, que va fer servir l'arribada de la menstruació com a excusa infal·lible del meu fracàs...)

Realment no m'hagués perdonat abandonar. El següent any vaig obtenir resultats... a mitges. Vaig aconseguir la marca que necessitava per anar a uns campionats més importants que els que havia anat fins llavors. I la carrera aquella la tinc gravada a al ment, recordo què sentia dins l'aigua i com mirava de reüll a les noies del costat, i els salts dels companys i la grada... Bé, i he dit a mitges. Per què? Doncs perquè aquell 5:34 (quin trauma, si me'n recordo de la marca i tot!) no el vaig poder tornar a repetir. Vaig nedar la mateixa prova unes deu vegades aquella temporada, i a cada competició anava pujant considerablement, fins que al final la marca que feia era horrible. I ja us ho podeu imaginar, que jo em prenc les coses a pit... i què coi, que m'havia costat molt arribar fins allà! Amb lo que m'ho havia currat...! Però com a tot arreu, n'hi ha de més bons i de més dolents, i si ets al segon grup doncs no et fan tant de cas. Amb mil o dos mil ja milloraràs van anar passant els mesos, fins que al famós campionat vaig fer el ridícul. I vaig esclatar, vaig decidir que tot allò ja no em compensava i vaig plegar. Havia arribat al límit.

No he deixat de nedar, hi vaig cada setmana. Al meu ritme, intentant controlar l'estil. Gaudint de l'aigua. I és que tant nedar com fer un altre tipus d'esport, córrer, etc. m'agrada i em fa sentir bé. Quan acabo i em dutxo, em renovo de dalt a baix. M'agrada acabar cansada i tenir gana quan arribo a casa. I m'agrada que al setembre em faci mal el cos perquè durant l'estiu m'han tancat la piscina i no hi he anat, i en una setmaneta torno a ser jo. M'agrada llençar-me a l'aigua, notar que és freda i començar a nedar ràpid per treure'm el fred de sobre. Són sensacions tan maques i que em fan sentir tan bé... No ho faig per aprimar-me, ni per donar imatge. Ho faig perquè em proporciona benestar i bona forma física, perquè em fa sentir àgil i activa. I a més a més, no sé si seré jo però té efectes terapèutics sobre la mala llet! Si estic emprenyada i vaig al gimnàs o a nedar, quan surto s'ha esvaït! Una Laia tranquil·la, feliç i relaxada s'enfronta a un nou dia...

2 comentaris :

  1. Aquesta és una altra de les coses que trobo a faltar, temps per a fer esport. A veure si en trobo perquè com tu dius la bona sensació que et deixa ja val la pena.

    ResponElimina
  2. Podria haver escrit el post de dalt a baix, excepte per això del germà.

    Jo també nedava, també feia dobles entrenaments diaris, i també era impossible millorar. Jo ja del principi estava en un club molt elitista i em van anar arraconant mica en mica, fins que em van fer entrenar amb els petits i no em deixaven competir. Llavors vaig dir que prou.

    Vaig nedar pel meu compte durant molt de temps. Llavors em vaig posar a córrer. I aquí estem.

    Jo sé que no puc renunciar a l'esport. Per això de la mala llet, per exemple. I que per molts anys en poguem seguir fent!!!

    ResponElimina