10 d’abril 2008

Raons

Tot el que fem, el que diem, el que pensem, té un motiu. Potser no el sabem, o no en som conscients. O no en volem ser conscients, potser. Però hi és. Hi són. Les raons per les quals fem o desfem, plorem o riem, somiem o estem desperts.

Però no les necessito, encara que hi siguin. Faig les coses sense plantejar-me el perquè, quina és l'arrel de l'impuls o de l'acció. Sinó no podríem ni fer dos passos sense deixar de rumiar i donar voltes a una mateixa qüestió, una vegada,i una altra, i una altra... Fins a caure de l'esgotament mental. I llavors veuríem que tot hagués estat més fàcil si no ens haguéssim rumiat i qüestionat cadascun dels moviments.

Perquè els impulsos són bons i sans. Perquè hi ha coses que si no són en un acte incontrolat no les fas, no les preguntes. Perquè les raons per les quals et deixes anar i et surts dels límits són massa profundes. Et despullen, et deixen a pèl i et fan més vulnerable a la crítica, a la observació.

Quan estimes algú moltes de les raons desapareixen. Per què t'agrada com somriu? Per què cada dia odies el moment de dir-li adéu i sempre voldries tenir-lo cinc minutets més al teu costat? Com és que temps enrere passava desapercebut davant els teus ulls? Qui o què ha canviat? Què ha passat perquè tot acabi així? La raó per la qual desitges, estimes, tens somnis fantàstics, nous i inimaginables, et poses nerviós, et mires cinquanta mil vegades més al mirall... La raó és que alguna cosa ha canviat, que ara aquella persona és alguna cosa més dins la teva vida. Estimar és un acte de llibertat, ningú et pot obligar a fer-ho. Així doncs, que algú et digui això...

boomp3.com

... fa que et tremoli tot. Ser la raó per la qual algú somriu, s'emociona o és feliç. I compartir-ho amb l'altre, que ell també la sigui per a tu... Ser la raó en majúscules.

Somiar desperta? Crec que no, aquest sentiment, aquesta raó profunda existeix, ho sé. Però abans de que digueu o penseu res: ara mateix, jo em miro els toros des de la barrera. Suposo que el post ha sorgit arran de sentir aquesta cançó després d'uns quants mesos de no fer-ho. I no només sentir-la, sinó escoltar-la. Palpar-ne la lletra. I com no, somiar una estona i muntar-me la paranoia mental. I aquests moments no me'ls roba ningú. Precisament, són la raó per la qual ara no deixo de somriure.

6 comentaris :

  1. raons? ummm no sé jo si podem barrejar raons amb sentiments, de fet moltes vegades són aspectes totalment independents i, de vegades, contradictoris. De fet els vulcanians això ho tenien prou clar, encara que a mi sempre m'han semblat una mica freds encara que interessants.

    Suposo que hi ha moments per les raons i moments per les passions, no sé, clar que ara estic parlant des de la raó...

    ResponElimina
  2. els impulsos no sempre són bons i sans, Laia. A mi m'ha costat 33 anys enterar-me. Ja veus. A vegades la fastidies i la fastidies molt. I la conclusió és que no paga la pena.

    ResponElimina
  3. Ostres, què em diries si t'explico que jo això ho he dit a una persona, i he fet servir també aquesta cançó, i li he dit que la raó per tot era ella?

    ResponElimina
  4. :-)

    Saps? Fa uns dies jo també volia posar aquesta cançó. I també volia fer una reflexió com aquesta. Formem un club amb la gent que pensa igual? :-P

    ResponElimina
  5. Però és que sentir ja és una raó, un motiu que t'impulsa a fer alguna cosa, carquinyol. No? El que ja és més difícil trobar és la raó de la raó XD

    ---

    Potser no sempre són bons nimue... però no se'ls pot jutjar tampoc, pel simple fet que no són premeditats.

    ---

    Xexu... doncs et diria que si has fet això ets genial!!! Com he dit és una escena de somni, per a mi... I qui no vol que els somnis es facin realitat, quan són dolços?? realment saps fer-ho bé, molt bé! ës que a mi aquesta cançó i tot el que diu... em fa posar la epll de gallina!! Tot un encert, fer-la servir.
    També et diria que felicitats, que ets afortunat d'haver tingut aquest cúmul de sensacions alguna vegada a la vida, i que felicitats també per haver-les sabut expressar tan bé. :D

    ---

    Hehe llum.... un altre encreuament mental entre tu i jo ;)

    ResponElimina
  6. Cadascú ha de buscar l'equilibri perfecte entre els impulsos i la planificació, entre el el seny i la rauxa. Tots dos son importants, però no hi ha cap fórmula per a saber-ne la dosi correcta; cadascú ha de calcular-la per si mateix.

    ResponElimina