09 d’abril 2008

Mosquits i venjança

És important saber estar sol i no angoixar-se si no es té a ningú al voltant en algun moment. I cal ser crític, mirar-se a les persones amb lupa i llegir la lletra petita que s'amaga rere les cares i el comportament de la gent.

Hi ha persones camaleó que de vegades fins i tot són amables, però que en realitat només s'han metamorfosat (existeix aquesta paraula?)perquè els interessava, segurament. Jo tenia alguna cosa que ell volia: ajuda a oferir, informació privilegiada... qui sap. Moltes coses o potser una. Mentida, sí que sé què vol, però no ho vull admetre perquè és el que ja han fet milers de vegades: venir-me a buscar, explotar-me i després desaparèixer, esfumar-se. Però cega no sóc, ni idiota tampoc. Així doncs, sóc més puta que ell (veure segona accepció, si us plau)i li contesto amb evasives, parlant amb paraules buides. Li pregunto per què m'ho ha preguntat, per què ho vol saber, i la resposta com sempre és per res. Però jo ho sé, només volia sentir-li dir, i no ho ha fet. Si m'ho hagués dit m'hagués ajudat, m'hagués donat informació que em podia servir i lògicament, ell això no ho podia permetre. Definitivament, amb hipòcrites i persones-mosquit (persona-mosquit: dit del que et xucla i s'aprofita de tu tot provocant-te un dany)val més no tractar-hi. I encara que l'arribada de l'estiu també anuncii la visita dels mosquits, aquest desapareixerà per sempre. Al juny, amb una mica de sort, serà l'últim cop que hauré de veure aquell rostre una vegada i una altra, dia rere dia. Amb una plantofada l'engegaré a dida i no tornarà a picar-me ni a xuclar-me mai més. La meva sang la deixo pels mosquits que només em deixen rodonetes vermelles, no pas pels que em xuclen moralment a consciència i amb mala llet. Un mes i mig... ja queda poc! Ja és ben trist que faci el compte enrere de coses com aquestes...

Abans he dit, també, que tots hauríem de saber estar sols. Ell no en sap pas, i jo que me n'alegro. Tinc mala llet, rancor, sóc cruel, potser. Però sóc humana i em surt de dins. I no hi puc fer res... Ni vull. Exacte, no vull. Està clar que és una espècie de venjança personal, que no arriba a les mans ni tampoc perjudica a ningú. Però hi ha set milions de persones a Catalunya, i es impossible que totes em caiguin bé. Així doncs, un dels escollits per entrar a la meva llista grisa (no tant com negra) és ell.

No té gaires amics i és dels que de seguida s'aferra a una persona amb la qual ha parlat dues hores i no ha estat rebutjat. Des de llavors s'hi enganxa com una paparra i la considera amiga seva. Quan no és amb aquella persona o persones no sap estar, diria. N'he fet un estudi psicològic exhaustiu en hores mortes (sí, hi ha hores de classe en les quals poso el pilot automàtic... qui no ho ha fet mai?), i crec que precisament té una necessitat imperiosa de sentir-se envoltat de gent que el tinguin presenta a tothora, i si és necessari, és capaç adaptar-se a l'altre. I avui, que aquella persona/es no hi eren, ho he vist clar: n'ha copiat els costums, l'actitud, els gestos... Tot. Si li creues la mirada et clava cent mil ganivets i et repassa de dalt a baix, amb despreci i superioritat, com la persona/es. I m'ha fet ràbia, perquè definitivament crec que no el suporto. I alhora, curiosament, m'ha fet pena. Perquè amb la seva actitud no és capaç de trobar afinitats de veritat amb algú. Perquè el que per a ell és un vincle nou i fort es trencarà d'aquí dos mesos. Perquè no té personalitat i necessita adaptar-se a la dels altres, per així integrar-se. Perquè he vist com li fan el mateix que ell em fa a mi (però més suau), amb la diferència que crec que n'és conscient i es deixa xuclar a gust. No, mentida per això últim no m'ha fet pena. Avui tinc l'esperit venjatiu, les coses van com van i no puc negar que després de treure conclusions del meu anàlisi, m'he sentit millor.

En el capítol d'avui, doncs, una nova cara de la Laia. Més venjativa, cruel i despietada? No ho sé, però sóc així. Tothom la té aquesta part, encara que en alguns domina més que en els altres. I sempre ens sap una mica de greu descobrir con som. Però acceptar-ho és la millor manera de tirar endavant.

4 comentaris :

  1. Bé, tampoc és necessari desitjar la desgràcia dels altres, perquè pel que expliques, ja prou pena té aquest noi. No sé si entenc bé com es comporta, però si que conec les persones paparra i els paràsits. En començar a llegir el post m'ha vingut al cap un altre tipus de persones, gent dolenta que només s'aprofita dels altres però que no s'hi pot comptar. Però veig que no. Si no ho he entès malament, aquest paio té molts complexos i molta necessitat afectiva. Per tal d'aconseguir-la, es fa veure i va darrere de tothom que li fa una mica de cas. Bé, ja pots comptar que alguns problemes ha tingut o té. Però bé, tu ni cas. Millor no emmerdar-se, i pel que queda, a tenir-lo el més lluny que puguis.

    Per cert, aquest primer paràgraf petitó que has escrit m'ha recordat a un altre post teu de ja fa un temps. Per això de la lletra petita de les persones. No et sona a tu? O potser era un comentari teu al meu blog?

    ResponElimina
  2. L'amistat per a que funcioni ha de funcionar en dues direccions, sinó és així no se li pot dir pas amistat penso jo.

    De persones com les que dius hi ha un munt, cal protegir-se ;)

    saps una cosa? a mi en passava una mica el contrari, volia estar sòl !!!!

    ResponElimina
  3. El laboratori és el lloc perfecte per la venjança, pot anar bé.

    Deixant les bromes a part, jo vaig fer aquest tipus compte enrere quan estava acabant l'etapa obligatòria, ara els tinc lluny tots aquests.

    Xexu, jo també hi he pensat tot i que ara ja fa temps que es va escriure.

    ResponElimina
  4. xexu, no sé si és com ho pintes... és que té dues vessants: la prepotent, que et trepitja i et puteja a la més mínima (això sí, sempre amb bona cara, això que no falti) i després la que em fa pena, la que no té personalitat. Aquesta segona no la critico, m'és igual, passo completament, la que em fot és la primera perquè m'implica a mi.

    Ho sé de bon tros que desitjar alguna cosa dolenta als altres no està bé, i que d'això se n'encarregarà la vida, i el pas del temps, i tot això... però amb aquest post he volgut treure la part fosca que hi tinc dins, perquè forma part de la naturalesa de l'home i perquè hi és i no la vull negar. de vegades sento coses com aquesta i són tan humanes com la meva felicitat o les meves parides.

    I et recorda a mi perquè d'això de la lletra petita ja en vaig fer un post ^^ és una expressió patentada :P M'agrada molt, la trobo encertada.

    ---

    carquinyol, això és el que no acabo d'entendre, aquesta necessitat imperiosa de tenir algú que et rigui les gràcies i estigui amb tu. I és que quan alguna cosa es busca tan imperiosament i es força, sempre és bastant falsa i acaba en l'oblit amb els mesos. Si aquestes persones no hi fossin, no estaria sol tot el dia, perque hi té "bones amigues" (crec) a l'altra modalitat de batxillerat i conincidim en diverses classes... però bé, millor deixar-ho córrer, que he vist que no serveixo per a psicòloga!

    Jo no ho necessito això, també prefereixo estar sola de vegades!

    ---

    Ostres tu vas fort alasanid! XD Però a mi la venjança m'agradaria d'una altra manera... potser a un altre nivell, no a nivell físic. I que jo no hi tingués res a veure, sinó que s'estampés ell sol per voler anar massa de llest. I com ja li he dit a en xexu, és que de la lletra petita en vaig fer un post.

    ResponElimina