24 d’abril 2008

Drac [Relats Conjunts]

Després de caminar dues hores, finalment vaig arribar a la porta que em conduiria fins a l'interior del Palau de l'Harmonia. Però com era d'esperar, un parell de guàrdies en custodiaven la porta, i només veurem van fer un gest amenaçador, tot agafant l'empunyadura del sable. Era lògic després dels fets que havien fet trontollar la seguretat i la puresa de la Ciutat Prohibida. Amb moviments clars i descoberts, vaig mostrar-los el meu document d'acreditació i sense pensar-s'ho dues vegades, van saludar-me cordialment i em van demanar perdó per la desconfiança mostrada. Un d'ells, el de la túnica blavosa, va córrer envers la porta per tal de deixar-me passar. Aquesta era enorme, forjada i tapissada amb teles vermelles que hi duien inscrites velles profecies.

Amb pas decidit vaig travessar la porta, i el pati central es va obrir davant dels meus ulls. Era com un gran desert de pedra envoltat d'edificis sumptuosos i carregats de simbolisme, d'històries, de llegendes, de records d'un gran Imperi xinès que en un dia havia fet un gir de cent vuitanta graus. Davant meu s'alçava el Palau, el meu objectiu. Era el més gran de tota la ciutat, i a dins s'hi amagaven tresors que tan sols els ulls dels més privilegiats havien pogut delitar. Vaig travessar el pati amb un pas accelerat, malgrat que el meu cor no desitjava entrar-hi perquè sabia què hi trobaria. Però ho havia de fer, era una ordre de la qual no me'n podia alliberar. Un cop al peu de l'escalinata, els meus ulls es van humitejar a causa d'una força desconeguda, Admiració, tremolors, respecte, bellesa. Tota una barreja de sensacions que em sortien de dins només de veure l'obra mestra que s'estenia davant meu: la teulada arquejada cap al cel, les parets rogenques, immaculades, i els fanalets, també vermells i amb una línia daurada que els recorria de banda a banda, que onejaven del sostre de la porxada... Me'ls imaginava de nit, encesos, magnificant encara més la imatge d'aquella meravella de temple.

I per descomptat, els dracs. Símbol de poder, de les dinasties, presents a la història de la Xina des de temps immemorables. Majestuosos i altius, n'hi havia per tot arreu. Els de les baranes de l'escalinata, que convidaven a fer menys feixuga la pujada; els que es recaragolaven per les columnes, que començaven al sostre i acabaven a peu pla, tot obrint la boca amenaçadorament... I el de la porta d'entrada al temple, sens dubte, el més bell de tots. M'hi vaig acostar amb cert respecte i temor, però per un moment el motiu pel qual jo era allà es va esvair. Em mirava amb cert recel, amb els ulls ben oberts, i també provenia de la part més alta de la gran portalada. Cadascuna de les escates estava perfectament definida i lluïa amb una força captivadora, els seus membres s'entortolligaven, s'amagaven i tornaven a sortir un parell de pams més enllà; i les seves dents... Les dents protegien el palau i em van fer tornar a la realitat. Ja ho tornava a tenir present, i la mà només feia que tremolar. Decidit, però, vaig obrir la porta corredissa i em vaig endinsar dins aquell edifici que, a no ser per les estranyes circumstàncies, m'hauria estat prohibit durant tota la meva existència.

Em vaig quedar captivat i amb a boca oberta. Els meus propis ulls observaven tots els tresors dels quals havia sentit a parlar, els mosaics, les parets recobertes de seda de color morat i daurat... Tot era com un somni. Però no, no ho era. Davant meu s'alçava la mampara de fusta de la qual m'havien parlat, amb incrustacions de marfil i d'altres pedres, i amb un drac pintat a mà, el mateix model de drac que lluïa a la túnica de l'emperador i que estava reproduït milers de vegades dins l'enorme temple. Amb passos que intentaven ser segurs, m'hi vaig acostar per darrere i me'l vaig trobar. El seu cos jeia immòbil i envoltat amb la famosa vestimenta, ara tacada de sang. El punyal encara era al mateix lloc on el seu assassí l'havia deixat, justament enmig del cor. I mig amagat sota el cos inert, a terra, un últim majestuós drac pintat amb or. Ara havia arribat el moment de que demostrés la seva màgia i el seu poder. Ara li tocaria a ell protegir la Ciutat Prohibida: l'emperador de la Xina havia mort.



6 comentaris :

  1. Se li ha girat feina, fer d'emperador ha de ser una mica estressant, no?
    T'ha sortit un relat molt maco, Laia, felicitats!!

    ResponElimina
  2. Un gran relat!
    A mi també m'agrada molt!
    ;¬)*

    ResponElimina
  3. Buf, quina imaginació, quina història derivada d'aquesta imatge! Per no parlar de les descripcions, sembla que hagis estat allà! Molt bé Laia, un gran relat, està molt ben escrit, i la història està molt ben trobada, felicitats.

    ResponElimina