22 d’abril 2008

Carreteres i autopistes

Avui he hagut d'anar a parlar amb un professor, i l'únic moment en què l'he pogut enganxar ha estat quan feia un canvi de classe. Com que el tema s'allargava una mica i necessitava un paper per escriure alguna cosa, m'ha fet passar dins l'aula. Allà, els nens d'ESO han començat a entrar i a seure al seu lloc, primer fent xivarri i poc a poc més calmats. I el professor seguia parlant amb mi, però jo notava les mirades clavades de quaranta ulls. Serà que no tenen res millor a fer? Traieu els bolígrafs, els llibres, els fulls... No ho sé! Però res de res, tu. I jo allà, d'espantaocells.

Quan he acabat de parlar amb ell, he sortit de l'aula encara amb una sensació estranya, però he passat de les mirades que travessaven el vidre i he marxat cap a l'aula on em tocava. I de sobte, un airet provinent de l'aula de professors, que sempre tenen la porta-finestra oberta, m'ha glaçat les cames i per impuls, m'he subjectat la faldilla i l'he tirada avall (irònicament era texana, i aquestes no voleien però be, és igual...). I... sorpresaaaaa!!! Un regalet a les mitges que deixava entreveure la meva pell, que per cert hauré d'exposar al sol aquest estiu si no vull semblar un caramel d'aquests que tenen un pal (i tota la parrafada per no dir una marca, exacte!). Bé, tornem a les meves mitges, o a la meva reixa, si és més precís anomenar-les així... Una formosa carretera començava al genoll i començava a pujar cap a dalt, i es perdia sota la faldilla. Merda! Si anava bé, feia molt de temps que no em feia una carrera a les mitges, havia progressat adequadament, havia tret un 9 en aquesta assignatura! Però sempre hi ha alguns que s'avorreixen a classe i es dediquen a ratllar les cadires, destrossar-les, fer-les miques, de manera que n'hi ha que tenen els cantons punxeguts i amb petites estelles que esperen les mitges de les noies amb delit. Sí sí, amb delit, perquè mira que hi ha cadires i jo... pam!

Doncs bé, com totes les dones (o homes, que jo defenso que cadascú vesteixi lliurement) que alguna vegada s'hagin posat mitges i hagin sofert un accident d'aquest tipus, saben que si no tens laca a mà (o algun altre producte que tingui les mateixes propietats i que jo desconegui) la carrera té moltes probabilitats de continuar sent asfaltada i allargar-se. Doncs bé, només era tercera hora. Amb dues hores i mitja més per endavant, hi ha hagut temps de fer molta feina! Al final de matí la formosa carrera s'ha convertit en una autopista amb tres carrils d'anada i tres de tornada, i a més a més amb dues sortides.

Sort que els nens d'ESO es miraven la carrera (o això he sospitat posteriorment), que si arriben a conèixer l'autopista...

7 comentaris :

  1. Els pintaungles transparents també van molt bé. Jo crec que els de l'ESO, que són més espavilats del que ens pensem, no estaven per carreres tenint-te a tu davant... Per cert, com a dona a qui també li ha passat això alguna vegada he après a comprar-me les mitges de dues en dues: unes posades i les altres ben embolicadetes dins la bossa. Dona previsora...

    ResponElimina
  2. Aquest és un dels problemes que de moment puc dir que me n'he lliurat però mai és massa tard per res.

    El que m'estranya més és que els petits estessin asseguts!!

    Pel que fa a les cadires és veritat que estan totes igual. El defecte no és de fàbrica, és dels consumidors.

    ResponElimina
  3. Apa fadaaaaa!!! :P Ostres, jo d'altres coses per previsió sí que en duc a la bossa, però això de les mitges no m'ho havia plantejat mai... És que són tan primes.... !!

    ---

    Això això alasanid! és allò de dir no digas nunca de esta agua no beberé o algo així, no? XD Qui sap, potser algun dia et ve un rampell i ho proves ;)

    ResponElimina
  4. ufff quin mal tràngol eh?? No saps com t'entenc, si et contes la de vegades que he passat jo per quelcom de similar !! Per sort el "truquillo" que comenta fada va d'allò més bé

    ;) :P

    ResponElimina
  5. Dona, però què t'esperes? Fer-te una carrera així no podia ser quan ja marxessis cap a casa, havia de ser ben d'hora per posar-te dels nervis cada cop que hi pensis. És greu senyor Murphy?

    Per cert, l'altre dia a l'Aquarama del zoo no vaig poder evitar pensar en tu, és clar. Vaig fer fotos molt maques d'un dels dofins que s'acostava tota l'estona a les vidrieres, però no era difícil fer fotos maques, perquè l'exemplar era preciós.

    ResponElimina
  6. Ui carquinyol!! Me n'hauries d'ensenyar una foto! segur que la faldilla et queda d'allò més bé, i t'estilitza la figura i marques tipus ;)

    ---

    hehehe xexu, i tant, aquestes coses van així, sinó no serien tan tràgiques. Al final del matí, però, ja m'ho vaig acabar prenent amb humor :P

    Si no és molt demanar... me'n podries ensenyar alguna??? :P A l'estiu estava a petar i tota l'estona els nens hi posaven les mans, al vidre, i... moltes les vaig haver de descartar :(

    ResponElimina
  7. uixxxx....
    Jo dona de pantalons...
    Perque les faldilles magraden, però més a l'estiu, per allò d'evitar les terribles carreres....
    Potser sóc poc presumida, i sóc més còmode, però tu... que les mitges són cares!!!!

    ja,ja,ja

    ResponElimina