27 de març 2008

Episodi negre

A l'institut acabo d'encetar el tema de la Guerra Civil, que és el que més ganes tenia de fer sobretot perquè ja és una etapa molt propera a la meva existència. En teoria hauríem d'anar molt més avançats de temari, però com que ningú s'ha matriculat a fer Història a la selectivitat, el professor es permet el luxe d'ampliar més el tema i fer-lo més interessant: presentacions de power point amb imatges i documents, conferències d'autors de llibres... I sembla mentida, però aprenc molt més encara que gairebé no obri ni el llibre: conec a un nivell més personal i més real com va anar tot i com van patir algunes persones, puc contrastar la informació del llibre i discutir-la... Però aquesta etapa de la història a nivell europeu és bastant trista, la veritat. Porto unes quantes classes amb un pessimisme, i escoltant i veient cada cosa...


L'escriptora del llibre La maternitat d'Elna va venir a fer una xerrada a l'institut. Ens va parlar de tot el que explica el llibre, com va conèixer als seus protagonistes, com va ser present en tots els espais que es descriuen...

La maternitat d'Elna va ser la salvació per a moltes de les catalanes embarassades recloses als camps francesos d'Argelers i Sant Cebrià, entre d'altres. Aquestes dones havien emigrat juntament amb les seves famílies per ser favorables a la República, i després del llarg camí i de travessar la frontera massivament, tots van ser conduits fins a aquests camps francesos, situats a la platja. Poc menjar, poca higiene i molt, molt fred. Els guardes senegalesos que vigilaven el camp llançaven trossos de pa a terra i gaudien de l'espectacle de trenta persones lluitant per aconseguir-lo. I les dones embarassades? Doncs com tothom, lluitant per sobreviure. Però no només per elles: també havien de sobreviure pels seus fills i evitar que aquests o morissin. Passaven gana com tothom, no tenien llet, havien de donar-los de beure aigua salada i enterrar-los fins al coll a la sorra perquè no passessin tant de fred. Amb un tros de filferro, un home va fer un ganxet a la seva dona perquè amb trossos de roba abandonats pogués fer-li una peça de roba al nadó.

Amb aquest panorama, la figura de la senyora Elisabeth Eidenbenz va ser la salvació. Aquesta dona era una infermera suïssa voluntària que va fer tot el possible per evitar la hecatombe de les dones embarassades. Després de lligar mans i mànigues per aconseguir que habilitessin un casalot abandonat d'Elna, va iniciar la seva tasca: quan a les mares els faltaven uns dos mesos per parir, les treia dels camps i les portava a la maternitat. Allà tenien un llit, menjar decent, formatge, llet, condicions higièniques i ajuda a l'hora de parir. Totes les dones contribuïen en les feines que s'havien de fer: rentar, planxar, fer bressols i robeta per als nounats... Algunes d'elles, fins i tot, ploraven en veure un plat calent a taula . Un cop havien donat a llum, encara s'hi estaven un parell de mesos, a la maternitat. Després retornaven als camps, on les condicions eren més dures. Malgrat tot, l'Elisabeth va aconseguir que s'habilitessin uns barracons especials per a les embarassades. Més endavant, amb l'allau de jueus que fugien dels nazis, la maternitat continuà activa, fins el 1945. L'Elisabeth ensenyava a les mares com cuidar el fill, les cuidava a elles, encobria als nounats jueus amb noms falsos perquè no se'ls enduguessin... Les dades confirmen que, gràcies a l'obra d'aquesta dona i de la maternitat, durant aquesta etapa tan fosca 597 dones van parir a Elna. 597 nadons al món. 597 vides salvades d'una mort gairebé segura.

Actualment, Elisabeth Eidenbenz viu a Viena, i la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 2006. Una anècdota que ens va explicar el professor és que quan a Elisabeth li van dir el dia que el Sr. Saura aniria a visitar-la, ella va dir que ho sentia molt però que ja havia quedat amb els seus néts per fer melmelada, i no va canviar pas d'opinió: ella ja tenia plans. Així doncs, el Sr. Saura va haver d'anar a Viena a les set del matí per lliurar-li aquesta condecoració. Realment admiro aquesta senyora per tot el que va fer i perquè al seus 96 anys té les idees clares i una personalitat ferma que ja voldria tenir jo.


Un altre episodi trist d'aquests anys és el de la segona guerra mundial, els camps de concentració i d'extermini nazis, i tot el que això suposava. Avui he observat unes quantes fotografies del camp d'Auschwitz i són dures. Vitrines enormes amb tones de cabell humà amb el qual feien catifes, d'altres amb palanganes, pròtesis, sabates de nen, sabates de gran. De tot. Càmeres de gas. Edificis on empreses farmacèutiques provaven els seus medicaments sense escrúpols ni permís. Tanques electrificades, forats de bala a centenars de parets, cremadors. 1.500.000 morts entre 1944 i 1945 només. Barcelona sencera.

Avui he sabut que a la porta forjada que hi ha a l'entrada del camp hi diu Arbeit macht frei: el treball us farà lliures. I tant. El treball els va fer lliures. Treballar com bèsties els va enfonsar, maltractar, torturar. Treballar i viure d'aquella manera els va matar, i només morint van poder-se alliberar de tota aquella tortura.

5 comentaris :

  1. Doncs mira com són les coses, a la meva època d'institut (no fa tant) no vam arribar mai a la Guerra Civil, de fet, crec que no arribàvem pràcticament ni a la de Successió... i per cobrir l'expedient es cobrien molt ràpidament

    ResponElimina
  2. Jo el llibre només el vaig portar el primer dia a classe (d'història).

    Des de llavors pràcticament no l'he tornat a obrir.

    Fa un any i mig vaig ser a la maternitat d'Elna. Ara es pot visitar.

    Van ser uns temps realment molt durs i provocats pel fet que els més poderosos deixessin de tenir el poder que tenien des de feia segles.

    Va ser un episodi de la història recent molt cru i que no s'hauria de tornar a produir. El més dolent és que hi ha gent que no ho veu malament.

    PS: Ostres, és sorprenent que no hi hagi ningú que vagi a història a la sele. A nosaltres el professor ens va dir el primer dia de curs que ens presentéssim a filosofia.

    ResponElimina
  3. Jo a l'escola mai vaig estudiar la historia del S.XX, sempre arribava juny i com a molt passàvem per principis del XIX. Cosa que em feia molta ràbia, doncs sempre m'ha agradat saber que va passar en els anys anteriors a mi. Doncs el món que coneixem és tal com és, sobretot pel que va passar durant aquesta època.
    A més a la gent més gran, aleshores encara no els agradava recordar aquells anys de penúria passats.
    De manera que el S.XX el conec força bé, però de manera autodidacta.
    M'alegra saber que ara als instituts la historia no s'atura a principis del XIX.

    A reveure,

    ResponElimina
  4. Aquests temes de la història del segle XX -sobretot els referents a les guerres (les dues mundials i la civil espanyola)- fan pensar molt. Els testimonis són esfereïdors. No he llegit el llibre a què et refereixes, però deu ser tan interessant com colpidor. M'adono que no defujo la història, però que evito recrear-la amb novel·les, pel·lícules, documentals, etc. Em fan mal i al capdavall no poden evitar el que ja no té remei. Sé que està bé que es facin per conscienciar les noves generacions, però a mi se'm posen fatal. L'avi del meu marit -una persona entranyable que vaig arribar a estimar més que el meu propi avi i que va viure fins als 81 anys- va estar al camp de concentració d'Argelès. Una sola vegada me'n va parlar, com si cregués que per transmetre el que havia de transmetre ja n'hi havia prou. No ho va tornar a esmentar mai més. N'hi va haver prou.
    Em sap greu aquest comentari tan seriós, però el teu post m'ha arribat molt endins.
    Molts petons, bonica, i disfruta amb la història ja que no te n'has d'examinar!

    ResponElimina
  5. hehehe, m'ha fet gràcia l'apunt de "no fa tant"... de vegades tinc la sensació que creieu que us veig a tots molt grans... :P Bé, ara és a l'inrevés... Jo en conec a molts que s'han saltat la primera part del llibre (prehistòria, romans...) i han començat directament per la revolució francesa. Se cenyeixen només a la selectivitat. Jo no... la meva professora és especialista en història antiga.:S

    __

    Oh alasanid! has estat a la maternitat?? Jo l'he vista en fotografies només...

    A nosaltres no ens ho han dit explícitament, però per exemple la d'història ja ens va dir directament que ella a la selectivitat va fer filosofia XD Es veu que són una mica punyeters corregint...

    _____


    Al contrari, joan, ara corren per arribar al s XX. Sobretot la guerra civil és un tema que sol agradar als dos bàndols: professors i alumnes.

    _________

    A mi també em fa mal, amb el llibre vaig arribar a plorar, però m'agrada llegir-ho. M'agrada saber què va passar, testimonis, fets. Jo em munto moltes històries i faig volar coloms, però el que va passar de veritat si no m'ho expliquen no m'ho puc imaginar.

    ResponElimina