20 de febrer 2008

Tatuatge [Relats Conjunts]

No sabia d'on havia sortit. No en coneixia el nom, ni les aficions, ni el lloc de procedència. Fins i tot podria haver estat muda, perquè durant les dues setmanes que van estar junts compartint tot el que el món els oferia, no van creuar ni una paraula. Només somriures, petons, abraçades, carícies i mirades. Moltes mirades. Estava sorprès del que havia estat capaç de fer, ja que normalment els nervis, les inseguretats i les pors se'l menjaven per dins. Però amb ella tot era diferent. Havia sigut capaç de sortir de l'ou. Havia sigut capaç d'estimar.

Ni se'n recordava com havia començat tot, ja que malgrat que l'havia conegut feia poc, per a ell el temps passava més ràpid, molt més ràpid, com si pogués atrapar l'eternitat tot allargant el braç. Al carrer, a una cafeteria, en un bar de copes...? On l'havia trobada per primer cop? Qui s'havia acostat a qui? Qui havia fet la primera mirada penetrant? Qui li havia besat els llavis a l'altre primer? Decididament, no ho recordava. Però estava del tot segur que allò era especial, molt especial. Qui és capaç de mirar-te centenars de vegades i amb cada mirada dir-te una cosa diferent? I qui és capaç de mirar els ulls d'un altre i veure-hi cent propostes diferents? Les mateixes ninetes, les mateixes mans, els mateixos cossos parlaven i parlaven dia rere dia sense moure els llavis, i s'estimaven mútuament com no ho havien fet mai amb ningú altre. Només ells dos n'eren capaços.

I amb els mateixos ulls un dia va comprendre que ella havia de marxar, que havia arribat l'hora d'acabar amb aquelles setmanes somiades, que el deixaria altre cop sol enmig de la ciutat. I ell, mentre amb una mà li acariciava la galta, amb l'altra li agafava una mà suaument. Ella no necessitava res més per saber que ell ho comprenia, i ell no necessitava res més per saber que a ella li sabia greu deixar-lo. Però tot comiat havia de ser especial, i ho sabien. Volien tenir un record de l'altre per recordar eternament aquells dies, aquells sentiments. Volien deixar petjada en la vida de l'altre. Però tot el que és material es pot perdre, s'oxida, es deteriora i es malmet. Els records, en canvi, ens acompanyen a tot arreu. Els dies que han estat especials en la nostra vida són dins la ment i floreixen de tant en tant. Així doncs, desitjaven tenir un comiat que perdurés per sempre en el seu record.

Jeien damunt el cobrellit d'una habitació petita. I malgrat que somreien, els ulls es miraven tristos i mig humits. I es van estimar com no ho havien fet fins llavors, com si volguessin exhaurir totes les forces que els quedaven i caure a terra d'esgotament.

Els llençols arrugats, una camisa al peu del llit i dos cossos que hi jeuen damunt. Bocaterrossa, mirant-se, sense dir res, com sempre. Però ja no es fan petons, ja no somriuen. Només es miren. Però ell no en té prou, la voldria retenir per sempre al seu costat. I sap que no pot, i fa el cor fort i apreta els ulls amb força per no deixar caure ni una sola llàgrima. I ella el veu i se li trenca el cor. Però ha de marxar. Però... encara li pot donar una cosa que ell no serà mai capaç de donar-li. Un record més intens, més penetrant.

S'aixeca, i ell fa el mateix gest, però ella l'atura. Se li acosta per darrere i s'asseu sobre les cames, de cara a la seva esquena nua. I amb les mans li comença a fregar l'esquena amb uns moviments suaus i coordinats, amb una delicadesa i un tacte relaxants i gratificants que el fan estremir de gust i de plaer. I comença allà on s'acaba l'esquena, tot fent uns moviments rocambolescs; les mans es converteixen en una i comencen a pujar esquena amunt, fins a les lumbars. I encara pugen una mica més. El seu punt feble. Fa el gest d'aixecar-se altre cop però ella l'atura i continua tirant cap amunt. De sobte, les seves mans tornen a ser dues i se separen: una cap a la dreta i l'altra cap a l'esquerra. I de cada mà en pot notar els cinc dits que li recorren l'esquena i li arriben gairebé fins al coll, però no. Tornen a baixar fins allà on havien començat. I s'atura, perquè veu que ell s'ha quedat completament adormit sobre el llit, bocaterrosa, mentre gaudia d'aquella sensació que li proporcionaven les seves mans. Agafa tot el que es seu, li fa un petó suau a a galta i marxa.

...

La buscava per tot arreu i no la trobava. Ja havia marxat. I plorava, però no pel fet que ella ja no hi fos, sinó perquè intentava recordar el seu rostre i no podia. Quins ulls tenia? Com era? No en sabia res, no la podia buscar enlloc i ara ni tan sols recordava quin aspecte tenia. Malgrat tot, cada cop que feia aquest esforç mental, la imatge d'aquella nit i aquell massatge li venien a la ment, i una i altra vegada s'estremia de gust en notar les mans de la noia recorrent-li l'esquena de dalt a baix. Llavors somreia, ja que sabia que d'ella en tenia el millor record.

Havia canviat. Molt. Completament. Ara era més fort, més segur de sí mateix. Alguna llavor misteriosa havia germinat dins seu i li donava força, empenta, valentia. Decididament era més fort. I va continuar passejant-se pel món sense adonar-se del record físic que aquella noia li havia deixat, un preciós tatuatge d'un arbre mil·lenari que li recorria tota l'esquena, de dalt a baix. Però era un arbre especial, sensible, que s'alimentava dels seus sentiments, conviccions i estats d'ànim més profunds. Un arbre que floriria eternament mentre ell fos feliç, mentre el record d'aquella nit el fes tirar endavant. I si en algun moment ell dequeia, l'arbre perdria les fulles a poc a poc, fins a quedar nu. I llavors, potser el noi tornaria a trobar a una noia en un bar desconegut. Una noia que faria florir l'arbre mil·lenari de nou.


7 comentaris :

  1. Ostres, Laia, quin relat més maco, m'ha agradat moltíssim. Molt imaginatiu i ben explicat. Felicitats!!

    ResponElimina
  2. Per què marxa la noia? No ho pot fer això, deixar un record així que hi serà per sempre és condemnar el noi a no superar mai aquesta relació. Molt maco el que expliques, però m'ha semblat molt trist. Això és que ho has explicat molt bé, però la tristor és palpable.

    ResponElimina
  3. Fiuuuuu!! Que bó. M'ha encantat el relat, ben explicat i estructurat. M'ha faltat potser saber els motius de la separació, però tant hi fa... s'ho val!
    Salut!

    ResponElimina
  4. Ei... per què marxa? Un relat molt bonic.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies pd40 ^^

    ---

    Ella ha de marxar, xexu, per A o per B, i ell ho sap. I tens raó, avui me'l tornava a llegir i he pensat que si el tornés a redactar el faria diferent. molt diferent. però en això està la gràcia també, que en funció de com sigui el teu estat d'ànim escrius d'una manera o d'una altra, no?

    ---

    benvingut, tocat del cargol (ai quina gràcia el pseudònim ^^)
    L'estada de la noia era temporal, no per sempre. I més aviat era com un símbol, no ho sé, com alguna cosa metafísica o així. Però la gràcia també és que cadascú hi posi de la seva aprt, que s'imagini la història a la seva manera. Un relat té tantes visions i sensacions com persones el llegeixen, no?

    ---

    benvinguda a tu també, nuria! Doncs ves... peruqè ho havi de fer, suposo. No em vaig atrevir a preguntar-li, però et puc assegurar que se la veia trista, molt trista.

    ResponElimina
  6. Segurament el millor record que et podria quedar d'una persona. Molt bo!!!

    ResponElimina
  7. M'ha agradat molt, és una llàstima que ella marxi, no? Però molt maco.
    Et felicito!

    ResponElimina