13 de febrer 2008

Si jo fos el jurat...

Fa uns dies ja us vaig explicar que tenia ganes de disbauxa i disfressa, i que amb quatre cartons i una bossa d'escombraries (jo tota apanyada) m'havia fet una disfressa per sortir del pas (i que a mi m'agradava molt, coi!).

Bé, com a tota festa de Carnestoltes, hi havia un concurs de disfresses: a la més original, a la més
currada, a la millor comparsa... I malauradament jo no vaig assistir a la cerimònia de proclamació dels guanyadors perquè es feia a la festa del pavelló esportiu a les dues de la matinada.

Jo a aquella festa de Carnestoltes no hi torno a anar mai més. Un any hi vaig estar i no em va agradar, no ho vaig suportar i a les tres i mitja ja era a casa (s'allargava fins les sis crec). Hi vaig anar perquè estava ficada dins una associació que s'encarregava del bar de la festa. Tothom anava molt begut, la música que posaven no m'agradava gens per ballar i em sentia desplaçada perquè les dues noies de la meva edat que eren amb mi van anar també "a passar-s'ho bé", i en un tancar i obrir d'ulls ja no sabia ni on eren. Doncs recordo que vaig marxar just després de que s'entreguessin els premis a les millors disfresses. I pel que jo havia vist a la rua, no hi estava gens d'acord.

Aquest any encara no sé qui ha guanyat, però jo ja tinc el meu propi veredicte. Hi havia comparses de pirates, dels personatges de Shrek, de denúncia en contra de les zones blaves que últimament colonitzen el poble (perquè van aixecar tot el terra per fer pàrquings subterranis i ara no venen les places...); també recordo haver vist una comparsa de Grease, una de gambes... Però cap d'aquestes em va captivar tant com la que és mereixedora del meu premi.

La vaig veure mentre jo era a la rua, però no desfilava, sinó que ens mirava quan passàvem des de la vorera. I em va... no ho sé, em va venir una força estranya i no vaig deixar de mirar-lo en tota l'estona. I em somreia, i jo també li somreia. Potser creia que la meva disfressa deixava molt a desitjar i se'n fotia, potser li agradava i la trobava original, potser ni em mirava a mi. Però jo a ell sí. I no entenia per què no participava a la rua, ja que si no ho fas no pots participar al concurs. I jo seguia avançant per la carretera i no podia deixar de mirar-lo i somriure. M'agradava tant! Era tan maca, tan tendra, tan especial... I la lluïa amb una elegància i amb una expressió tan radiant a la cara! I l'acompanyant també hi anava a conjunt, tot formant una parella formidable i recreant una escena preciosa.

No me'n vaig poder estar: vaig sortir de la carretera, vaig anar cap a ell i li vaig demanar si li podia fer una fotografia...




Mireu com s'aferra a l'eucaliptus, el coala! I cada vegada que la veig encara somric...

I aquest és el meu petit premi que li vull donar. Perquè mai un coala m'havia mirat així.

5 comentaris :

  1. Ostres, doncs completament d'acord amb el teu premi! Aquesta disfressa és xul.líssima! Està molt mono, el koala!!!

    ResponElimina
  2. Amb fulles i tot.

    Trobo pocs adjectius però... entranyable suposo que hi va bé.

    ResponElimina
  3. que original aquesta disfreeeesa! :))

    El millor carnaval, el de Vilanovaaaaa!!!

    La meua colla ens vam disfressar de Falleres! jeje! :)

    ResponElimina
  4. Realment ja se'l mereix aquest premi ja! És maquíssim!

    ResponElimina
  5. Absolutament brutal!

    Un 11 sobre 10.

    ResponElimina