04 de febrer 2008

Cops amagats

No podia concentrar-se, era impossible. Els fills del veí no paraven de plorar i ella ja no podia més. Desitjaria tenir uns taps de cera d'aquells que no deixen passar ni una ínfima ona sonora, però no en tenia pas a l'abast. "... Estat Català, liderat per Francesc Macià i d'ideologia independentista". Però quants cops havia llegit ja aquella frase? Deu? Vint? Trenta? No, amb aquell soroll clavat al cervell ja s'ho podia llegir mil cops, que no aconseguiria aprendre-s'ho. Va pensar que potser podia mirar una estona la televisió, a veure si per un sant cop a la vida hi feien alguna cosa que valgués la pena, que d'anuncis de compreses ja n'estava farta! No tenia pas ganes que una capsa buida que només servia per rebre ones li recordés cada cinc minuts que els dolors de la maleïda regla l'estaven matant (perquè dins el quart d'hora d'anuncis, segur que com a mínim hauria d'empassar-se tres anuncis de compreses, tampons o alguna cosa per l'estil). Res, opció televisió desestimada. Potser el més assenyat seria continuar estudiant, però si era impossible concentrar-se només faria que perdre el temps, i encara eren les sis de la tarda... Va aturar la ment uns tres segons i atemorida, com si de sobte un monstre hagués de sortir del no res i se l'hagués d'empassar, va mirar l'esfera del rellotge de pèndol del menjador... Les sis i mitja! Ai, no, dos quarts de set! On s'havia amagat aquella mitja hora? Com l'havia perdut? Segurament rellegint a Francesc Macià, és clar... I a sobre el maleït tempus fugit allà, recordant-li que cada segon que gastava en maleir-se a sí mateixa ja no el tornaria a recuperar. Bé, era igual. Si l'examen era a propera setmana! Per què tant d'estrès? Va decidir no autocontestar-se perquè la resposta ja la sabia: ella era així i no hi podia fer res.

Així doncs, en un impuls va decidir que es mereixia una estoneta de tranquil·litat i desconnexió: va allargar el braç dret per obrir els altaveus (sí, aquesta era la pega de tenir una habitació un pèl reduïda: com que li feia molta mandra obrir la taula plegable improvisada que tenia a l'habitació, sovint acabava estudiant i fent deures a la taula de l'ordinador) i va començar a escoltar música alegre, cançons d'aquelles que cantes siguis on siguis quan les sents. Els peus anaven per on volien, ballaven sota la taula a un ritme frenètic i descontrolat. Va mirar a dreta i esquerra vàries vegades com si anés a creua el carrer, i en no sentir-se observada, va aixecar-se i va començar a ballar. Li encantava ballar a tothora, sense vergonya, sense mirar si ho feia bé o malament, només deixant-se endur per la música. Les sabatilles verdes d'estar per casa que duia no eren les més adients per fer una ballaruga, en canvi el xandall vermell i verd li permetia fer tots els moviments que volgués i no li tibava per enlloc. El xandall verd i vermell era ja tot un ritual: quan arribava a casa, si no havia de sortir fins al cap d'una hora el primer que feia era ensacar-se dins el xandall.

Mentre ballava, donava voltes literalment i mentalment. Girava sobre sí mateixa i observava les parets de l'habitació: el calendari de febrer, el rellotge, el quadre a l'aquarel·la que havia pintat feia un any... I continuava ballant amb les notes, amb les sensacions, amb els somriures que sortien dels seus llavis mentre pensava. Perquè és impossible deixar de pensar en alguna cosa, i quan ella ballava s'ho passava bé i li venien al cap els records dolços, tant els que tenia amagats ben endins com els que dintre d'un mes ja no hi serien. Somreia en recordar què havia somiat la nit anterior. Rebia una trucada d'un dofinari, i era convidada a una sessió personalitzada amb dofins. Què importava qui els havia parlat d'ella, o d'on havien tret el seu mòbil? Res li importava, només el que l'esperava el dia següent. I de sobte, un flaix i la seva mà estava acariciant una pell freda i llisa, llisíssima, i molt humida. I cada vegada s'humitejava més amb les llàgrimes que li rodolaven galta avall i queien poc a poc sobre la pell de l'animal. I un altre somriure, ara dins d'una habitació on només hi ha una noia ballant amb la música que surt dels altaveus.

Una clau va sonar al pany, i la noia va deixar de ballar. Amb espectadors ja no era el mateix, així doncs va marxar cap al menjador i va fullejar el diari. A les pàgines de notícies internacionals només parlaven de les eleccions dels EEUU i d'en George Bush. Quin afany de protagonisme, aquest home! Per les bajanades que acaba dient sempre, potser seria millor que es convertís en humorista, creia ella. Així doncs va agafar un bolígraf blau i li va "maquejar" la cara amb un art i un bon gust que ja voldria ell tenir aquell bigoti i aquelles pigues. I se'l va quedar mirant fixament, despreciant-lo amb la mirada, com si així pogués robar-li tots els milions que té i deixar-lo "con lo puesto". Però, què en faria ella de tants diners? No li agradava el consumisme ni anar de compres cada dos per tres, ni tampoc estaria disposada a cedir-los a una ONG bàsicament perquè no se'n fiava: tenia decidit que ella ajudava als Països del tercer Món o bé enviant-los menjar (com ja havia fet en campanyes com la de Bòsnia), o bé anat-hi ella mateixa i actuant in situ, perquè segur que els faltaven mans. Potser el que faria amb els diners seria viatjar, li agradava veure món. I viure a l'estranger durant una temporada tampoc era mala idea... Però li agradava el seu país, així que marxar per sempre no ho considerava dins el seu plàning de futur. Va seguir fullejant el diari, i va arribara la secció de Cartes al Director. En va llegir algunes, però no deien res de l'altre món. El que li va sobtar més va ser el nom d'un dels autors: Tesifonte. Déu méu... Si algun dia fos mare no li posaria mai de la vida un nom com aquell! Els noms li agradaven curtets i que sonessin bé, com ara Pol, o Laia. I va començar a pensar en noms de noia que li agradessin i contínuament es cridava a ella mateixa. Realment, sa mare havia fet una bona feina en triar el seu nom!

Finalment va decidir tornar a estudiar perquè ja s'havia acabat de bon tros l'esbarjo. Un cop d'ull a l'agenda: Filosofia! Aaaargg!! Li costava... No entenia tot allò de creure en Déu i no creure-hi, d'inventar-se dimoniets del no res que ens enganyaven... Ela tenia decidit que si en morir anava al cel, no volia que Déu li digués res, ni una sola paraula. Si Déu li parlava, voldria dir que en realitat havia existit sempre i que ella no hi havia cregut. Potser per aquest motiu algunes coses se li haurien torçat, potser per això havia caigut i rodolat tantes vegades... Si hi hagués cregut en ell i li hagués demanat protecció, o seguretat, o valentia... Li hagués concedit? I si anava al cel, això volia dir que existia l'eternitat? I llavors hauria de tenir aquells remordiments tota l'eternitat???? Definitivament, si arribava a cel i hi veia a Déu, millor que no li digués res...

[Aquest post tan estrany en realitat és un meme que em va passar en Carquinyol. Consistia en respondre a 24 preguntes, que si les voleu consultar estan aquí. Algunes me les he saltat, però la resta són dins el relat...]

5 comentaris :

  1. Quina sorpresa el final, mare meva. No em queda cap altre remei 2que felicitar-te.

    D'altra banda val més que t'hagis quedat trabada a Francesc Macià que no pas al lloc on parla de la CEDA o la Falange. Jo aquest examen el tinc demà.

    ResponElimina
  2. Una forma molt original de fer-ho !!

    ResponElimina
  3. Vols creure que me l'he tragat tot sencer, encuriosit de cap a on treia cap tot això, i fins que no has mencionat Déu al final de tot, i deies que millor no et digués res, no he relacionat el post amb aquest meme que he llegit milers de vegades? Quina poca vista. Com sempre sorprens amb la teva manera de fer els memes, què faríem sense tu que els poses una mica de salsa, que generalment són molt avorrits.

    ResponElimina
  4. Genial!!! Realment genial!!! Feia molt de temps que no veia una variació d'un meme tan bona com la teva! Si és que llegir el meme dels nassos era molt avorrit i reconec que no n'havia llegit cap... fins que he llegit el teu! Genial!!!

    ResponElimina
  5. Gràcies a tots, me n'alegro que us hagi agradat. Sempre intentaré fer-ne alguna cosa, dels memes, perquè siguis més agraïts de llegir.

    I la gràcia suposo que era esperar-me una mica, fins que s'hagués acabat l'allau de memes iguals en tots els posts. I llavors, quan la gent ja no se'n recorda, fer-lo. Però diferent. I deixant sempre l'intriga de saber que és un meme fins al final. És com un joc, no? és divertit i tot ^^

    ResponElimina