22 de febrer 2008

Cançons, somriures i records


Sempre m'ha desorientat i m'ha angoixat una mica el caos que regna dia i nit a la Plaça Catalunya de Barcelona. Sempre hi ha gent, sempre. I si vas en grup has de tenir els ulls ben oberts per no perdre als altres (a no ser que tinguis una amic que fa dos metres i et faciliti els coses, és clar :D) Però bé, que és el paradís del rebombori, del trànsit humà i de carretera, de les corredisses per agafar el tren i que ho deixo aquí perquè hi podria afegir centenars de coses. A més a més, és un punt de trobada, i això dificulta les coses.

Avui era dia de museu, i com que la visita acabava a les dues, hem decidit quedar-nos a dinar a Barcelona. Com sempre, és impossible que vint persones coincideixin a l'hora de decidir on anar a dinar. Així que hem acabat fent dos grups: els "McDonalderos" i els altres, que hem anat a dinar a un bufet lliure molt maco i no gens car, per cert. I un cop amb la panxa plena, hem tornat al punt de trobada: l'entrada del Corte Inglés. Allà ens hi hem hagut d'estar una estona, ja que hem arribat un quart d'hora abans de l'hora fixada per reunir-nos tots altra vegada. I per evadir-me de la massa humana que m'envoltava i anava amunt i avall, me n'he anat cap al mateix mur del centre comercial.

I...



He començat a sentir això. I jo quan sento aquesta cançó, no sóc capaç de prestar atenció a res més. Des del precís moment en què la vaig sentir per primer cop em va agradar, li tinc un apreci especial. I feia molt de temps que no la sentia, i per tant feia mesos que no sentia ni recordava tot el que aquesta cançó representa, més enllà de la seva melodia embadocadora. Tothom té cançons que li recorden allò o allò altre. Doncs hallelujah és una d'aquestes cançons per a mi.

Però el que més m'ha agradat ha estat el músic. Un músic de carrer, assegut a terra, tocava hallelujah per a tots els vianants. Però ningú l'escoltava, ningú li prestava atenció, excepte jo. Jo era el seu públic. Així doncs, em permeto el luxe egoista de pensar que tocava per a mi. Perquè m'encantaria que algun dia algú me la cantés com ho feia aquest noi. Tenia una veu especial, dolça, captivadora, que juntament amb el so de la guitarra formava una unió perfecta. Fascinant. És que no sé com explicar-vos-ho, se'm fa difícil, perquè no sé expressar bé les sensacions com aquesta. Em quedo... Parada. I Potser el meu silenci és l'elogi més fervent que li puc dedicar.


Hi ha hagut un instant que m'ha recordat molt a un llibre que vaig llegir a la ESO, que s'anomenava Concert en Sol Major. Al llibre, un noiet virtuós del violí es perdia a Portal de l'Àngel, i acabava coneixent a un vell músic de carrer al qual no li revelà la seva identitat. Entre ells neix un fort vincle de comprensió i estima envers la música, aj que és el que més els agrada en aquest món. No sé per què la meva situació m'ha recordat a la del llibre. Perquè jo no hi entenc de notes, ni d'escales, ni d'acords. Només de sensacions, de tancar els ulls i deixar-me endur. Però me l'ha recordat, i per un moment he estat aquell nen que mirava empanat al vell músic de carrer.

I tot això venia perquè quan me n'he adonat, ja era davant el músic. A tres pams. Escoltant-lo, deixant que la gent corregués darrere meu. Només sentint la seva veu entonant l'hallelujah. Gaudint de les notes i els records que feia mesos que no sentia ni tenia. Ell se n'ha adonat i m'ha mirat, però jo no el mirava a ell, sinó a la guitarra. Quan em concentro en una cançó i en vull captar l'essència, fixo la vista en un punt concret, en aquest cas, les cordes de la guitarra que es movien al compàs dels seus dits. Quan me n'he adonat que m'estava mirant jo també ho he fet, i el primer que se m'ha acudit és "mira, té els ulls verds com jo". És el que tenen els pensaments, que sorgeixen de llocs insospitats i pels motius més irrellevants. Doncs bé, que jo creia que potser pararia de cantar i em demanaria diners, o que tornaria a baixar la mirada. Però no, el noi jove ha seguit tocant hallelujah per a mi, mentre somreia. I m'he adonat que encara que estigués assegut sobre les llambordes del terra s'ho estava passant bé, li agradava fer-ho i a sobre li agradava que el mirés (encara que sóc conscient que segurament no era al carrer per gust...). Però jo crec que era feliç, i em feia feliç a mi. I l'he seguit mirant tota l'estona, fins que la cançó ha arribat al punt àlgid i s'ha acabat. Encara amb la música al moll de l'os l'he aplaudit, i ell ha fet una petita reverència tot rient, com seguint-me el joc.

I una veu m'ha cridat i ha trencat la màgia, perquè la resta ja havien arribat. Han vingut, m'han estirat del braç i m'han fet entrar a la boca del metro. Mentre marxava, l'he seguit amb la mirada: m'ha somrigut altre cop, ha agafat l'instrument i ha continuat tocant per a la resta dels vianants. Però el hallelujah aquell era per a mi. I només li puc donar les gràcies per haver-me fet reviure un moment molt especial que feia temps que no em venia a la ment. Per què sempre tenim presents els mals records? On s'amaguen els bons? Per què fan arrels més profundes?


8 comentaris :

  1. Ostres, Laia, no sé què dir, però he dir alguna cosa. M'ha agradat molt el post, i m'ha arribat molt dins. De veritat. És molt maco.

    ResponElimina
  2. Sí, és un post diferent i com que m'he entretingut una mica la música ha acabat quan jo acabava l'escrit.

    Aquest llibre del que parles recordo que hi va haver uns companys de classe que se'l van llegir. Jo en vaig llegir un altre que ara mateix no recordo tot i que estic segur que va ser a 3r d'ESO.

    Pel que fa a la Plaça de Catalunya tens raó hi vagis a l'hora que hi vagis sempre hi ha algú ja sigui dormint com sortint de l'estació.

    I la cançó, sí que em sonava i m'ha agradat força.

    PS: Bufet lliure? Segur que era millor que el McDonalds.

    ResponElimina
  3. Això que has escrit podria ser perfectament un relat. La gràcia és que l'has viscut, i això fa una situació que recordaràs molt temps.

    Però escolta, aquesta cançó no deu ser pas d'en Wainwright, oi, encara que la canti?

    ResponElimina
  4. hehehe, quan ho rellegia m'ha donat la sensació que ho havia descrit una mica massa "peliculero"... però és que he tingut aquestes sensacions ^^ Moltes gràcies Llum!

    ---

    Això que la música es clavi amb la lectura és genial, a mi m'encanta quan em passa :D

    Oooh alasanid, un bufet lliure amb centenars d'amanides, que te les podies preparar al gust, i com a plats calents hi havia pizzes, carxofes, una barreja que no vaig provar, pasta... de tot!!!

    La cançó és dels 80, però la versió que he posat va aparèixer a la pel·lícula Shrek ^^

    ---

    Va ser una tonteria, però molt maco. Almenys per ami. Era la primera vegada que em quedava així d'empanada amb un músic de carrer :P

    I la cançó xexu és d'en Leonard Cohen (si Mr wikipedia no m'enganya), de l'any 1984. Però Wainwright en va fer la seva versió per a la BSO de Shrek el 2001 (i aquesta és la que jo he sentit sempre).

    ResponElimina
  5. ahir quan et llegia i escoltava la cançó... em vaig emocionar i no vaig poder escriure...

    una abraçada, preciosa!!

    ResponElimina
  6. Bones,
    curiosament jo també he estat dinant pels voltants de Pl Catalunya i, més o menys a la mateixa hora, també he passat pel C.I.
    No he sentit la cançó ni he vist al guitarrista, cosa molt fàcil per altra banda, doncs devia estar capficat en les meves cabories.
    Jo m'he entretingut amb un grup que tocava musica folk davant el Hardrock cafe.
    Això em fa pensar en una estrofa d'una cançó de El ultimo de la fila que diu :
    "...no hay otros mundos, peró si otros ojos."

    a reveure

    ResponElimina
  7. A mi em passa igual amb aquesta, elur... M'agrada tant! i és tan maca! Aix...

    Molts petonets maca!

    ---

    Oh... potser s'ha amagat o ha marxat a un altre racó... O potser és que no l'has vist. Aquell dia crec que només el veia jo, com un miratge...

    I la frase és preciosa!! M'ha agradat molt. El món i totes les coses tenen tantes cares com gent hi ha, ja és ben cert.

    ResponElimina
  8. ooh! és que hi ha alguns músics dels que toquen pel carrer que són realment bons! i et quedaries encantada escoltant-los hores i hores imaginant que toquen només per tu! :)

    ResponElimina