27 de gener 2008

Tempus fugit

Al menjador de casa hi ha un rellotge de pèndol que sembla antic però que no ho és tant. Bé, té més anys que jo, això segur. Vull dir que no és una antiguitat molt memorable ni res d'això. Però recordo haver-lo vist penjat a la paret des de sempre, i també apareix a les fotografies d'abans que jo nasqués.

La fusta és de color marró fosc, i el cercle on hi ha les agulles és daurat. La una, les dues, les tres, les vuit... tot són números romans. El pèndol no para d'oscil·lar a dreta i esquerra, i els dos pesos que té s'han de tirar amunt cada cap de setmana tot tirant avall les cadenes, perquè van baixant progressivament amb els dies. I una de les coses que em fa ràbia del rellotge és que si el pèndol s'atura, has d'anar corrent les hores una a una, deixant un espai de temps perquè les hores sonin. Bé, sona a les hores i a dos quarts. Jo ja ni les sento, en canvi quan algun amic ve a casa diu que són com les de les pel·lícules de por. I sona a les dues, a les tres i a les quatre de la matinada sense aturar-se, però tot és acostumar-s'hi. Quan una cosa l'has tinguda tota la vida ja no la notes com a estranya, forma part del teu dia a dia.

Doncs bé, avui he hagut d'enfilar-me a na cadira per tal de passar-li el drap de la pols. Primer les dues petites columnes que té a banda i banda, després el pèndol, i finalment l'esfera. Obro la porteta, li passo per sobre la superfície daurada... I la mà ha topat amb alguna cosa. He vist per primer cop que a l'esfera del rellotge hi ha alguna cosa gravada en relleu: un mapamundi amb una cinta a sobre que diu tempus fugit. M'ha fet gràcia. El temps vola, em diu el rellotge. I jo volia replicar-li: és clar que vola, si tu no pares de donar voltes! Però... I si aturo el pèndol? Llavors les hores no passaran, ni els minuts, ni tampoc els segons... Una sensació de poder, de domini, de ser capaç d'aturar allò que sempre transcorre encara que no ho vulguis. Una bona manera d'introduir-me dins un món irreal, ja que per més que aturi els pèndols i els rellotges i les piles de tot el món, les hores i els dies seguiran passant, el sol es pondrà i sortirà l'endemà, els arbres fruiters donaran fruits i aquests es marciran, els óssos hivernaran... I jo seguiré enganyada pensant que per un instant he pogut aturar el temps.

I tant que vola, i amb el turbo posat. Malgrat tot, a petita escala sempre hi ha moments que semblen eterns i que no s'acaben mai. Però el que passa és que quan per a mi el temps s'alenteix i els meus segons són deu segons, al meu voltant tothom va accelerat i els hi falten hores per totes bandes. I desitjarien aturar les agulles, quan jo les faig rodar endavant perquè corrin més. En canvi, en aquells moments màgics on tinc la sensació de ser en un altre món, en un món paral·lel al de cada dia, on no hi ha ningú més que jo, la gent no para de mirar les agulles com si tinguessin poders telepàtics per fer-les córrer més.

Per què aquesta incompatibilitat d'agulles, que en realitat és fictícia? Per què aquesta sensació tan estranya? El temps vola, i sóc incapaç d'aferrar-me a les seves ales per poder-lo fer aterrar.

7 comentaris :

  1. A casa la meva àvia també n'hi ha un, d'aquests rellotges. I jo tampoc el sento...

    Un gran tema, aquest del temps. No, no el podem aturar. Però... fuig, tan ràpid que ni ens n'adonem!

    Per cert, com va anar el dia 24? :-)

    ResponElimina
  2. A casa meva n'hi havia un que com el que descrius tenia el parell de pesos i les cadenes. Ara però descansa aturat a les golfes, per ell el temps no passa.

    És curiós arribar a no percebre'ls em passava amb el de casa, el de ca l'àvia i amb el del campanar del poble...

    Ah, si el temps fuig el millor és fugir més ràpid.

    ResponElimina
  3. Segur que si atures el teu rellotge el temps seguirà igual?

    Jo no crec que el rellotge de tothom vagi al mateix ritme. Curiosament tots toquen les dotze alhora, però cap ha comptat el mateix temps.

    ResponElimina
  4. Pensa que això d'aturar el temps només està a l'abast d'en Hiro Nakamura... M'ha agradat la història del rellotge, trobar-te aquesta inscripció allà... era com si estigues llegint un relat. Potser parar el temps no té massa sentit. És millor aprofitar-lo, omplir les hores amb coses que ens agraden, per ràpides que passin.

    ResponElimina
  5. buuuf! jo tinc uns conflictes amb el pas del temps que no te'n pots fer ni una idea!!!

    ResponElimina
  6. Sí... jo el trobo d'estil una mica antic, però com que fa joc amb els mobles...

    I fa ràbia Llum veure com de vegades han passat cinc minuts i d'altres una hora sencera! no hi ha dret... :P

    I del dia 24... ara en faré un post!!!

    ---

    ostres, què és universal el rellotge?? Tu també en tenies un alasanid??

    I em sembla que mai podré fugir més ràpid que el temps... mentre ell corre jo el persegueixo amb la llengua fora! No trigarà a deixar-me enrere...

    ---

    No ho sé joan... en els digitals sí que és més possible no? N'hi ha dos a la classe que els tenen molt sincronitzats i sonen a l'uníson... clavats!

    ---

    Hehehe... Llavors ell té el poder!! :D :D
    És que va ser com allò de les pelis que descobreixen alguna cosa insignificant que sempre havia estat allà però que després és un gran què... amb la diferència que la meva troballa es va quedar en insignificant i l'única cosa que en va desencadenar és un post :P

    ---

    Tu també t'hi baralles nimue? Haurem d'anar a visitar aquest Hiro Nakamura i dir-li quatre cosetes, a veure si ens dóna un cop de mà!!

    ResponElimina
  7. Em referia a la percepció del temps que tenim cadascú. Hi ha gent que va revolucionada, i d'altres (pocs) que semblem que tinguin l'habilitat d'aturar el temps. A tots els tocaran les dotze alhora, però cada vegada estic més convençut que no tots hauran viscut el mateix temps.

    A reveure,

    ResponElimina