20 de gener 2008

No va sentir el clinc!....

Vuit de la tarda. Arribo del carrer una mica cansada de tant voltar i a l'escala hi ha els llums oberts i alguna cosa estranya, però no sabria dir què. M'hi vaig acostant, i ara sí: l'aire és espès, algun grup de nois s'hi haurà colat i estarà fumant... O deixant el terra ple de pipes, que també ho fan... Però no. No hi ha joves, ni hi ha pipes. Però hi ha... boira? Fum? I tant que és fum... I quan obro la porta per entrar dins l'escala, una bafarada m'arriba i em fa tirar enrere a l'instant.

M'imaginava el pitjor: que l'ascensor hagués fet un pet definitivament i hagués baixat uns quants pisos en caiguda lliure, per exemple. És que últimament no van gaire bé i es queden encallats... I per si de cas, pujo i baixo a peu! I amb la motxilla a l'esquena és un mèrit! Que mare meva quins totxos que duc... Bé, que me'n vaig del tema (sempre igual... que si no és una cosa és una altra i al final acabo dient el que no toca i... ja hi tornem a ser! Tanco el parèntesi que si no acabarem malament...). Doncs al que anava, que jo creia que tenia el Huracán Condor però sense moure'm de casa. I no. No era això. No hi havia cap ascensor encallat ni ningú ferit. Hi havia aquella veïna que sempre va tant conjuntada i tres veïns més. I no em va caldre preguntar res, ja vaig parar l'orella i vaig sentir la conversa.

-Es que no me he acordado que la estaba cocinando y se me ha quedado... Ay que lástima, se ha quedado toda negrita... Y con lo buenas que están!

- Pero vaya con cuidado mujer, que cualquier día de estos le va a pasar algo grave. Y esta vez nos hemos dado cuenta que salía el humo, que si no...

- Ay si hijo, pero qué cabeza tengo... Es que he puesto la pizzeta al horno, porque era de estas que ahora hay nuevas y que en cinco minutillos ya la tienes lista y calentita, sabes? Porque tienen la masa muy fina muy fina... [deu cobrar per fer-ne publicitat..] Bueno, pues la he puesto y me he ido, y no me he acordado de poner el ¡clinc! Y como no he puesto el ¡clinc!, pues no la he oído, me he ido, y se me ha ido el santo al cielo y entonces ya no... ya no... Ya se había cocido...

- No, si cocida está señora... Pero no se aleje de la cocina o no haga muchas cosas a la vez, si se le olvidan...

Com podeu esperar, l'ascensor no triga cinc minuts a baixar, el vaig esperar i un cop a baix vaig seguir parant l'orella. La pizzeta cremada! Mare meva, quina fumerada... Doncs si arriba a ser una pizza gran...! I jo pensava que si visqués en un bloc de pisos d'aquests sofisticats que tenen de tot, doncs hi hauria un sistema anti-incendis amb aquells aparells que es col·loquen al sostre i que un sensor detecta el fum i llavors comença a ploure; i jo podria ballar sota la pluja mentre la dona segueix explicant als veïns com de bones en són, les pizzetes que ella compra. Però el bloc no és d'aquests, així que tot va anar tal i com us ho he dit, res de fantasies...

Bé, que jo vaig pujar a peu i a mesura que ho anava fent, la olor no marxava. I una pudor a cremat per tot el bloc impressionant. Encara farà pudor fins i tot allà dalt, pensava. I no anava errada, perquè en arribar al vuitè feia una ferum de por. Ah, i vaig ser pregonera del bloc en funcions, perquè mentre pujava veia alguns veïns que sortien de casa per veure què passava i jo els anava informant, com a bona comunicadora. Premi a la millor crònica en directe del dia!!!

Posar la clau al pany, girar, resar perquè a casa faci bona olor i... Ni de conya! L'entrada feia olor de pa cremat, i la cuina també. El menjador no, perquè la porta era ben tancada. Així doncs, vaig córrer a la meva habitació (és un dir eh!), i vaig agafar l'equip de salvament: l'essència, l'encenedor i el cremador. Poso aigua, hi poso unes gotetes d'essència i encenc l'espelma. I jo bufant perquè la olor s'escampés aviat! Molt còmic, la veritat...

Almenys, ja puc respirar tranquil·la...

4 comentaris :

  1. Jaja! Quina veïna més simpàtica!!!

    Ja t'imagino, anar pujant les escales, fent de corresponsal. Si és que...

    La pudor de cremat és horrible. És clar que... vuit pisos? Fins a tant amunt, va arribar?

    ResponElimina
  2. Veus lo important que poden arribar a ser les coses intranscendents? Un clinc més o menys i mira com canvia tot.
    De totes formes, personalment prefereixo la pudor a cremat que la d'aquests ambientadors d'essència (no he quedat gaire bé, ho sé, però no puc amb ells!).

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  3. Vigileu a aquesta dona que qualsevol dia us provoca un incendi, però dels seriosos, i si ja no és una pizzeta, que passa a ser tota la seva cuina, ves a saber fins on pot arribar el foc.

    ResponElimina
  4. Si sí, llum... els vuit pisos!!!! Ufff...

    -----

    Noooooo pd40! Que la meva essència fa una olor de llimona molt bona i almenys va tapar una mica la pudor a cremat... ;)

    -------

    Sí xexu, tens raó... Sembla que faci gràcia però ben mirat, quan vaig veure tant de fum...!!!

    ResponElimina