23 de gener 2008

Cara a cara

Quan ens mirem al mirall normalment ens centrem en una zona de la cara concreta: el nas, els cabells, els inevitables i colonitzadors granets, les galtes... Però els ulls no. Els defugim. Fugim de la pròpia mirada, del propi color de l'iris, de potser veure-hi alguna cosa més.

Avui he col·locat la cara a dos centímetres del mirall, i m'hi mirava els ulls. He resseguit amb la nineta les parpelles; les pestanyes; la còrnia; la zona del lacrimal, una mica vermellosa; l'iris, on no sabia que hi tenia tantes i tantes tonalitats de verd que s'entrecreuen, juguen, canvien i tornen; i finalment, la nineta. Negra. Llampant. I me l'he mirada fixament, i s'hi reflectia la bombeta del bany. I no he pogut deixar de mirar-la durant una bona estona, m'he autohipnotitzat.

De tant mirar dins la nineta m'hi he acabat veient jo. He acabat veient una Laia que es reflectia a la nineta que a la vegada era una imatge reflectida de la nineta de veritat, que es movia bellugadissa dins el meu ull. També he descobert que la puc fer badar, fer que creixi i que es faci petita sense tancar el llum ni els ulls del tot (qui no ha fet mai allò d'apagar el llum, encarar-se al mirall i tot seguit obrir-lo per veure com la nineta s'ha fet grossa i mica en mica empetiteix?).
I per veure si a l'altre ull hi havia una altra Laia, he viatjat des de l'ull dret (que al mirall era l'esquerre) fins a l'esquerre (que al mirall era el dret, lògicament), tot passant pel nasset ple de pigues que la mare em va donar. I efectivament, he pogut veure un parell de laies que em sembla que no coneixia. O sí que les coneixia, perquè s'amagaven dins la nineta i no volien sortir, com han fet alguna vegada també les que jo conec. Perquè la nineta, tan fosca i misteriosa, tan sols és un forat que deixa passar la llum. I per un forat hi poden passar coses, s'hi pot amagar una Laia i no ser descoberta, perquè ningú sol mirar-se al mirall amb un marge d'un dit de distància. Un forat misteriós, envoltat d'una mar verdosa enfurismada en temps de tempesta. Mentida. Dos forats. Dos oceans. Dos ulls. Però només hi pot haver un cara a cara.

5 comentaris :

  1. Quantes coses has vist dintre els teus ulls. Jo no tinc sensació de defugir la meva mirada en posar-me davant del mirall, i també me'ls he mirat de prop per veure com eren. Però mai he vist XeXus petitons a dins. Segur que no havies begut alguna cosa?

    ResponElimina
  2. Això és un post minimalista com no hi ha. Sembla mentida que amb un mirall i un mateix es pugui crear un univers tan fascinant.

    ResponElimina
  3. Jo tampoc me n'amago i de fet alguna vegada he quedat encantat davant dels meus, es deformen algunes percepcions i l'iris...

    Els meu m'agraden, jo no acostumo a veure'm-hi gaires tonalitats de verd, els colors que hi predominen són els marronosos.

    He vist algú que se m'assemblava i que per altra banda és un complet desconegut, algú qui està sempre amb mi però que no veig mai sencer. És curiós...

    Sí que m'he vist, tant en l'iris com en la nineta.

    ResponElimina
  4. Que no bec res jo xexuuuu ;) pero jo m'hi vaig acostar i m'hi veia reflectida, com si la nineta fos un mirall. I per això hi veia Laies, una a cada ull!!

    ____


    Ostres... i les ganes que tenia d'entrar per la nineta?? Dins hi deu haver un món paral·lel...
    Has vist carquinyol? Amb ben poca cosa... i després diran que no sé avorrir-me... Ha! Què s'han pensat...

    -______

    menys mal que tu sí que t'hi has vist alasanid!! Començava a espantar-me... :P

    ResponElimina
  5. Un gran post, Laia, sí senyora!

    La veritat és que jo gairebé no em miro mai al mirall, però si ho faig, em miro els ulls. I sí, m'encanta mirar-me els ulls. És tan... fascinant!

    ResponElimina