29 de gener 2008

Angoixa

Sabia que havia de deixar de fer-ho, i pels seus collons (encara que no en tingués) ho aconseguiria. I tant que sí! No ho dubtava pas! Era prou forta, aquell petit entrebanc noli frenaria pas els peus ni les ganes de tirar endavant.

Pensaments com aquests li rondaven pel cap dia sí, dia també. Estava decidida, però calia un dia clau. El dia D, o el dia C, o com se li volgués dir. Però en necessitava un. Volia tenir un dia de referència per poder començar a comptar des d'allà i anar avaluant el seu progrés a mesura que passessin els dies. Així doncs, va agafar un calendari de l'any vigent, un bolígraf blau i marcà el dia D. Ja estava fet. I va somriure, perquè a partir del dia D tot seria diferent. Perquè no dubtava que se'n sortiria.

Va començar el dia D eufòrica i amb ganes de tirar endavant, presenciant una nova etapa que treia el nas per tots els racons. Sabia que mentre es mantingués allunyada del lloc clau (ja que un pla com cal havia de tenir molts punt clau) tot aniria bé. I malgrat que hi havia moments del dia que no se'n podia moure, notava que podria enfrontar-s'hi. I les bones vibracions mai li fallaven.

El primer moment crític va arribar cap a mitja tarda. Era asseguda al sofà, davant la televisió, mirant un d'aquells programes horribles que ningú mai confessa que ha vist algun cop. I se'l mirava amb la ment buida, sense saber de què parlaven, absent. Els dits de la mà esquerra van començar a repicar damunt la cuixa, amb un gest nerviós i estressant que no molestava a ningú, ja que només l'envoltaven les quatre parets i el soroll de la tele. A continuació s'hi va afegir el taló del peu esquerre, que repicava i feia tremolar la cama sencera. El soroll de la tele es va convertir en un murmuri de fons que gairebé ni li arribava als pavellons auditius. La mà dreta, inservible, morta a l'altra banda del cos, va oferir les seves ungles a les dents que xerricaven les unes contra les altres, a l'uníson amb la resta de sons. La mirada es desviava cap al lloc clau, i les ninetes jugaven dins un iris inquiet que perdia la seva voluntat en quedar hipnotitzat per aquella força que l'absorbia.

Quan se'n va adonar, allò que tenia entre mans era el desig prohibit, l'objectiu a vèncer, la temptació que la cridava des d'uns quants metres de distància. No havia pogut. L'eufòria, les conviccions, les ganes de guanyar i sentir-se forta, la valentia i sobretot, la voluntat, s'havien esvaït en... Quant de temps? Ni ho sabia. Va córrer cap allà on havia guardat el calendari amb el dia D en blau i les mans li van començar a tremolar. Dos dies. Exactament, un dia i tretze hores.
La seva voluntat tenia una vida de només dos dies. Enfonsada, desmoralitzada, i emprenyada amb sí mateixa, va deixar-se caure poc a poc, lliscant per la paret, mentre les llàgrimes li rodolaven galta avall sense poder-ho evitar. I després van venir els singlots, els crits, els cops de peu a l'aire i més llàgrimes encara. I tot això amb una petita prova del delicte encara subjectada entre els dits de la mà esquerra.

Al cap d'unes hores les llàgrimes es van esgotar, es va cansar de llençar cops sense solta ni volta i el silenci abismal continuava ofegant els seus crits. I l'objectiu continuava allà, clavant-li ganivets a la consciència i a la moral. Potser el que li havia tocat més la fibra era que s'acabava de demostrar a sí mateixa que la seva força de voluntat era nul·la, que la força que creia tenir ben endins només li servia per donar patades i que era dèbil. I se sentia decebuda de sí mateixa. Molt decebuda. I poc a poc va tornar a agafar amb els dits de la mà esquerra allò que l'havia fet angoixar tant, va mirar-s'ho amb uns ulls freds i humits, i es va resignar a deixar-se endur, sense que ningú la pogués aturar.

2 comentaris :

  1. Els camins de la temptació són molts i molt diversos, sempre acaben apareixent just allà on hom hi planta una paret aparentment inexpugnable.

    Pel que veig ha de ser molt difícil deixar-ho, jo per sort no m'hi vaig enganxar mai.

    Ara però no hs de defallallir, ha de tornar-ho a provar i si pot arribar als 3 provar a veure si pot fins als 4.

    PS: Bé per part meva el que se'n diu fer salat no massa, per horaris el dissabte ha passat a ser un dia normal ara. ;-)

    ResponElimina
  2. Molt bo, Laia, recrees a la perfecció l'angoixa i la necessitat, el desconcert i l'addicció. Pobreta, realment ha de ser terrible veure com una força que no controles, i que et pot, s'apodera de la teva voluntat i no hi pots fer res. Bon relat.

    ResponElimina