31 de desembre 2008

Fins l'any que ve!

No li trobo cap gràcia a aquesta tradició dels raïms. Però cada Cap d'Any segueixo posant-me 12 granets davant els morros, i me'ls menjo. I demano un desig. Que sé que no es complirà, com tots els altres, i s'haurà de conformar amb el que és, un desig, una il.lusió d'una ment potser massa capritxosa. I mira que no demano impossibles ni res surrealista...però hi dec posar poc de la meva part, ves...

I que me'n vaig del tema... Que encara que no hi cregui i em sembli una tonteria, ho faig. Misteri sense resoldre. I a més, "per tal que el desig es compleixi i t'acompanyi la bona sort", han de ser raïms... Doncs a mi se m'acudeixen lternatives a aquesta tradició tan poc substanciosa. Au, us en poso algunes, a veure què us semblen:

Un conguito per cada toc de campana. SENS DUBTE, començar l'any amb xocolata és una de les millors coses que pot passar! I pels atrevits amb una boca més gran, fins i tot un bombó!

Si tingués amb qui compartir-ho, un petó per campanada. Petons dolços, amb regust de mel i sinceritat. O si ho preferiu, un de ben llarg, fort, amb transmissió de bones vibracions, amor i bons desitjos. El típic "feliç any nou" sobraria... Això no seria començar amb bon peu, sinó amb sabates de cristall lliscant sobre la catifa vermella.

I per què no encendre 12 espelmes? La sala buida, a les fosques, i mica en mica il.luminar el teu voltant amb el resplandor tènue que emana de cadascuna d'elles. Cada espelma encesa, un mes de l'any amb esperança, anb llum, amb coses positives que hem de saber trobar si estem tristos, i que hem de saber gaudir si estem eufòrics.


Au, 3 alternatives: la dolça, l'ensucrada i la mística. Que cadascú n'esculli una, o la tradicional, o cap... Però que sigueu molt feliços en aquest nou any que treu el cap, sent vosaltres mateixos i amb molts èxits en el que us proposeu. Ompliu les motxilles de petons, somriures i bons moments. En resum, de tot el que sí que hem de conservar i ens ha d'acompanyar en el nostre viatge personal. Abraçada comunitària per a tots. Ens seguirem llegint l'any que ve!


---------

Com a últim detall, la boira matinera des de la meva finestra. Un 8è pis. Primer, com es veu normalment, i després les vistes que tenia a dos quarts de nou del matí.

29 de desembre 2008

Cal una petita empenta...

Es pot viure molt de temps al costat d'algú sense arribar a conèixer-lo del tot. I de vegades, és necessària una aportació externa, uns altres ulls que ens facin adonar de què estem envoltats.

He estat en aquesta situació per partida doble:

He estat testimoni d'actituds deplorables i venjatives que han conduit l'orgull més enllà de l'horitzó. I diuen que l'horitzó mai s'acaba, que sempre que ens hi acostem un pas, ens n'estem allunyant un pas. I mentre que aquesta idea en un altre context em sembla preciosa (ja que puc arribar a imaginar un món que no me l'acabaré mai, que no em posarà barreres i sempre em deixarà una porta oberta, un nou horitzó), a l'hora m'aterroritza. L'orgull sense límits, fer-ho tot i esprémer les teves possibilitats amb fins no gaire agradables per engrandir l'ego i... l'orgull. No trobo una altra paraula. I ja tenim el cercle viciós sobre la taula. L'orgull creix, avança per arribar al final... però a la vegada s'allunya del seu horitzó irremediablement. I és trist arribar a situacions límit per obrir els ulls. Seria millor que l'orgull es materialitzés en forma de gomet negre al front. Així no caldria acostar-s'hi per saber quin peu calça.

Però tinc una moneda amb una cara lluent i daurada. També, per comentaris aliens, he descobert (d'una segona persona) que té un to de veu relaxant i agradable, característic, difícil de descriure. Que sap com tractar a les personetes, que els renya i alhora sembla que canti una cançó. I tothom coincideix en el mateix. Tant de temps que fa que la conec, tantes i tantes vegades que hi he parlat i no me n'havia adonat. I jo que presumia de saber reconèixer la lletra petita de les converses, aquells detalls aliens a les paraules que parlen per sí sols, i això se m'escapava... Però descobrir-ho sempre és una bona notícia.

27 de desembre 2008

Bosc submarí

Endinsar-se dins un bosc i deixar-se endur per les diferents olors i colors es pot convertir en una passejada ben agradable a l'abast de qualsevol. També és fantàstic fer una capbussada amb aquelles ulleres de busseig gegants, per poder observar de més a prop algun peixet o una praderia de Posidònia (que en bon estat és un magnífic ecosistema). Parlem de bosc, i immediatament la ment ens porta al Montseny, o als Pirineus. Terra, alzines, avets, artròpodes, conills... Però podem tenir una hibridació de mar i terra. Podem trobar un magnífic bosc enmig del mar. Però per fer-ho haurem de viatjar una mica, concretament fins al Pacífic, a les costes de Califòrnia.

Allà hi podem trobar un parell de gèneres d'algues brunes, Macrocystis i Nereocystis, que pertanyen a l'ordre de les Laminarials, i a les quals també se les anomena kelp. Tenen unes làmines molt grans, i uns rizoides que es fixen al fons del mar i la mantenen fixa. S'enfilen cap a la superfície a una velocitat trepidant: poden arribar a créixer de 30 a 50 cm cada dia, i fer uns 60 metres de longitud!! A més, tenen unes petites vesícules plenes d'aire anomenades pneumatòfors, que els permeten no quedar anclades al fons, sinó surar i pujar cap a la superfície i així captar més llum per poder fer la fotosíntesi.

S'anomenen algues brunes perquè presenten un color marró-groguenc, però tot i així fan la fotosíntesi, no és que tinguin les làmines marcides. I és que de pigments capaços de captar intensitat lumínica n'hi ha de molts tipus, i el color de les algues i les plantes depèn de la combinació de tots ells i de quins estan en major proporció. Per exemple, les algues brunes tenen clorofil·la A, clorfil·la C, carotens i xantofil·les (i més en concret, fucoxantina). En aquest cas, la fucoxantina és el pigment que li proporciona aquest to tan característic.

I aquí teniu una imatge d'un bosc submarí de kelp. Si ja sembla impossible que animals tan grans com les balenes blaves puguin mantenir-se suspesos dins l'aigua sense enfonsar-se, el regne vegetal no es queda enrere a l'hora de mostrar individus de talla XXL. Una veritable meravella.


I un detall dels pneumatòfors, aquestes bossetes d'aire que els permeten surar.

26 de desembre 2008

Massa poc fred

Les cortines bategant amb força, l'escala trontolla i amenaça de caure, el vent s'escola entre la jaqueta de llana i brrrrrrr..... calfred. I un nas vermell (el meu, no el d'en Rudolf) té la valentia de deixar-se entreveure enmig de les cortines, desafiant el vent i la pluja, i es deixa mullar. I les galtes. I al final tot el cap a fora, mirant com queia la pluja i deixant que m'humitegés la cara, sense res millor a fer. Llums enceses, un vent gelat i juganer que feia dansar la pluja com volia: ara cap a la dreta, ara es calma, ara tornem-hi. Avui m'hagués agradat anar a la platja a veure les onades, a contemplar la força del mar. Però m'he hagut de conformar amb un documental d'orques. Que no està gens malament tampoc.

I tota l'estona pendent... 6, 5, 4... Vaaaa una mica més! Ja queda poc! Però no. De 4ºC que jo hagi vist, no hem baixat. En un 8è. I cap a la part de dalt del poble, on fa més fred. Per tant, m'he quedat sense ni un trist floc de neu i m'he hagut de conformar amb la pluja... Que ja m'agrada, però a l'hivern m'agradaria que algun dia nevés. Ni que fos una mica. Ni que fossin quatre flocs de neu. Perquè seria la primera a baixar al carrer a deixar que caiguessin sobre el palmell i que es fonessin. Dits ben freds, però freds de neu.

Jo volia un Sant Esteve passat per neu, i no passat per aigua...

22 de desembre 2008

Una capsa de bombons

375Els que ja fa una mica que passen per aquí saben que m'agrada la xocolata. I que m'agraden els detalls: rebre'n, i en conseqüència, fer-ne, perquè tinc la sensació que potser amb una cosa senzilla sóc capaç d'arrencar un somriure. Gaudeixo amb les petites coses, em considero una persona que en sap gaudir i que no busca més enllà si amb allò és feliç. I ambdues característiques s'han fusionat en una capsa de bombons.

Em van regalar una capsa de bombons divendres passat. Gran, maca, amb 12 bombons de diferents gustos. Se'm van il·luminar els ulls, ja que el detall per a mi és fantàstic i ideal, en segon lloc, no me l'esperava. Va ser un efecte col·lateral d'una tasca que havia fet i per la qual ja vaig ser compensada. Allò era un extra. "Per felicitar-te les festes". No sé qui va quedar més sorprès, si jo amb la capsa o ell amb l'abraçada que li vaig donar sense més, de sobte. I quina tonteria... 12 bombonets que si els reparteixo amb el meu germà i la meva mare, es redueixen a 4 moments de plaer per a mi... Però em va fer molta il·lusió. Ha estat la meva pimera capsa de bombons regalada que no venia de part de cap familiar, una persona totalment aliena a mi. I a més, donada la situació en la qual em trobo... No ho sé, és estrany, va ser un regal caigut del cel. I encara la tinc intacta, amb el ribet daurat envoltant-la i la tira de plàstic que la precinta i la manté verge. Esperant a que l'obri, que ja us dic que no trigaré gaire, que quan passo per davant l'armari tinc temptació de dolçaina...

16 de desembre 2008

Un nou habitant

Per què des de fa un mes en porto un sempre dins la bossa? Un escarabat blau que em van portar d'Egipte que m'acompanya. No sé pas què em va impulsar a entaforar-lo allà dins però s'hi ha quedat. I em segueix, em fa companyia en els moments bons i els no tan bons. I de vegades no recordo ni que el duc, i amb això vull dir que no és que la seva presència em tranquil·litzi. I penso que només fa nosa...

... però... només fa dos o tres centímetres... I és maco... I hi ha alguna cosa estranya en mi que cada vegada que decideixo treure'l el torna a posar a dins...

14 de desembre 2008

Tinció de fred

El fred ja és aquí i de debò. Si més no, a casa. El camí rellisca de bon matí, l'herba perd la seva verdor i es tenyeix de gebre, i el nas se'm posa de color vermell, a l'estil Rudolf. El meu gorro segueix desaparegut, i el noi d'objectes perduts que hi ha al migdia ja em coneix... Però no desistiré! I com que ja ha arribat el fred i les nevades i tot això que fa hivern i que m'encanta, ja tocava vestir de gala la capçalera del bloc!!

Les manifestacions i ocupacions contra el Pla Bolonya ja han arribat a la meva facultat: tendes de campanya davant la Sala de Graus, ocupacions de les aules, xerrades sobre què és i què comporta el Pla, entre d'altres xerrades i col·loquis que "sobren" (l'altre dia hi havia un "astrònom/astròleg" o com se li pugui dir, que assegurava que venia d'Andròmeda... ¬¬). De moment només he estat un dia sencer sense fer classe, ja veurem demà què passa... Dijous ens va agafar de sorpresa i no vam poder fer classe. Va ser la primera vegada que vaig jugar a cartes al bar de la facultat. He complert ja els requisits del típic model universitari? :-P

I per acabar, dir que sento molt haver estat absent d'aquesta manera, perquè no és que només no hagi escrit, sinó que pels vostres blocs tampoc hi he passat. Hi ha massa coses que em passen ara per ara, i em falta temps i empenta per posar-me a escriure. Però escriure coses diferents i allunyades del que m'envolta em va bé, o sigui que passaré per aquí més sovint... que ja toca! Les nereides em troben a faltar...

09 de desembre 2008

2 minuts

Han passat dos minuts des que he entrat per la porta fins que me n'he adonat. Anava cap a l'aula, i venia caminant des de casa. A la porta de la facultat he tingut molta calor, hi ha molta diferència entre la temperatura exterior i l'esclafor dels radiadors, i llavors ha estat quan m'he tret el gorro. Entro, giro a l'esquerra passant per davant del caixer, giro a la dreta i començo a baixar escales de dos en dos, com sempre. Tot normal. Arribo a la C5, la primera torre, només 30 segons després. I com que encara tinc temps perquè no tenia classe a primera hora, decideixo anar al lavabo de la C5 perquè estan molt millor que els de la C3, la meva torre (sí, amb el fred sóc pixanera, i portava una estoneta aguantant-me...) Entro al lavabo, només havia passat un minut. La primera porta és oberta, entro com puc (és una mica estret, i amb l'abric i tot...) i em giro. Quan anava a deixar penjada la jaqueta i la bufanda, me n'adono: i el gorro? Quan me l'he tret l'he agafat amb la mà, seguríssim, i tenia la sensació que el duia amb la bufanda (que també la duia penjant al braç perquè tenia calor). I no, no hi era. De seguida surto del lavabo, reprimint la meva pixera, i desfaig el camí. Pujo amunt els graons de tres en tres, i a sobre és tot recte. Res, pel terra no hi és. Ha passat només 1 minut i mig. Giro a l'esquerra, ara el caixer em queda a la dreta, i giro a la dreta per sortir al carrer. I no hi és per enlloc. Desfaig un trosset de camí sense jaqueta ni bufanda, a contra-corrent de tothom que vol entrar. I res. Que no hi és. I només fa dos minuts que he passat per allà. Pregunto al punt de suport logístic de Ciències, que és davant de la porta, i m'envien a l'altra punta, a objectes perduts. Com que no tinc classe hi vaig, i quan els hi dic que ho he eprdut fa deu minuts i escaig gairebé se'n riu de mi. Em diu que passi al final del matí, iq una he acabat de l'examen que tenia, allà com un clau. I res, que no n'hi han dut cap, de gorro, que vagi passant durant els propers dies per si algú ho torna...

I així és com en dos minuts he perdut inexplicablement el meu gorro preferit... Un altre no m'hagués fet tant de mal, perdre'l, però aquest m'encantava... No s'hi val...

Tot a les teves mans

Com seria tenir el Sol entre les mans? Controlar quan fa fred i fa calor, controlar les estacions, saber que de tu depèn la vida a aquesta Terra, però no per això espantar-te...



Gràcies Llum per la fotografia

03 de desembre 2008

Moments difícils

Hi ha massa coses al meu voltant que es capgiren, els puzzles es desfan, hi ha mirades d'odi i accions a traició. I tot ben mesclat, i sense saber què fer per tirar endavant, perquè el destí sempre és incert, però si el futur immediat pinta negre l'ànim es despenja i res sembla arribarà a bon port. I estic tan desconcertada que no sé què fer. Si és millor mantenir-me al marge, o donar falses esperances, o ser realista i crear més angoixa. I escriuria posts llarguíssims on no entendríeu res, fent servir símils estranys i estúpids per desfogar-me. Però no ho faig, perquè no m'agrada. I explicar-ho amb pèls i senyals a algú que en sigui un mer espectador no em serveix de res, ho he provat i em mig-creuen, la cara d'escepticisme parla per sí sola. Sembla tot massa inversemblant, massa truculent. Però he arribat a descobrir que és veritat allò de que la realitat supera la ficció, i com les paraules poden arribar a fer molt més mal que els cops. És cruel i de molt mala baba maltractar psiològicament, perquè a una persona se la pot enfonsar fàcilment si saps per on aixafar-la. Però intento que això no passi, jo he de fer el paper del terra de formigó que farà que no s'enfonsi. I em costa mantenir un somriure i donar esperances, perquè mig menteixo. Però potser el suport que pugui oferir compensa una mica la mala ratxa.

He arribat a escriure correus electrònics amb més de cinc insults per línia, diria. I després me'ls reenvio. Al cap i a la fi no serveix de res, però aconsegueixo desfogar-me una mica, perquè són moments delicats i no puc enfonsar-me. Però a la vegada no tinc solucions i em reventa, perquè el problema i tota la merda segueix allà arraconada. Només reso perquè acabi tot ben aviat i pugui sortir-me'n ilesa, que la meva vida mantingui una certa estabilitat, encara que moltes coses hauran de canviar. I podré ser dolenta, i venjativa, i el que se us pugui ocórrer, però si algun dia se li passés pel cap adreçar-se a mi... Ja pot girar cua o ni intentar-ho, perquè li penso engegar un moc dels que fan història. Ojo por ojo, diente por diente, la llei de la supervivència que sé que no em durà enlloc, però em fa creure en una mica de justícia, en que per fi sabrà que la dependència que pugui tenir envers la seva persona és nul·la. Zero. Ni parlar-ne, res de lligams, res de xantatges emocionals, res de pressió ni de ser el rei del mambo. És que amb el cinisme o la hipocresia... no puc, ho sento però és superior a mi., em posa de mala llet, m'encén. I un cop hagi trencat tots els lligams, podré obrir els pulmons i cridar a gust. Ara encara és massa d'hora. Només necessito aguantar una mica més, només una mica més...

Un post depriment, sabia que em sortiria així... però començo i no trobo el moment d'acabar. És només per donar senyals de vida, que tinc la blogosfera oblidada i no pas per la universitat (a estones sí...)

Dibuix fet per michaella

29 de novembre 2008

NS/NC

Gairebé he acabat els primers parcials de la universitat, i els tres que he fet han estat tipus test. Excepte a anglès i els de conduir, no n'havia fet, d'examens com aquests. Si portes bé el temari no són cap problema, és més, per a mi gairebé son un avantgatge, perquè de seguida pots descartar-ne un parell. I de les dues que et queden, normalment el matís que les separa es pot resoldre amb certa facilitat. Ara bé, sense estudiar, posar-se davant d'un examen d'aquests és una mica criminal: tot sembla possible, els noms s'assemblen massa, dues respostes només es diferencien en una paraula... I no s'hi val a fer si l'encerto l'endevino perquè resta puntuació. En el de 40 o 50, per cada tres incorrectes se'n resta una de correcta. I quan el test és de 10, cada incorrecta resta 0.5 punts, i la nota baixa vertigiosament amb cada error.

Però... també es poden deixar algunes respostes sense contestar, que ni suma ni resta. I heus aquí el meu problema: encara no he trobat el terme mig. En tots els exèmens me n'he deixat una com a mínim, aquelles que em feien dubtar molt o simplement que no en tenia ni idea. Hi havia qui deia que s'havien de contestar totes, que t'havies d'arriscar amb la que més et sonés o bé comptabilitzant el número de respostes A, B, C o D i omplint caselles de les que n'hi hagués menys quantitat. Hi ha qui n'ha extret bons resultats d'aquesta pràctica, però d'altres n'han sortit malparats. No és el meu cas, no penso així: no m'arriscaré a contestar-les una mica a voleo sense tenir-ne ni idea, que per a fer juguesques ja hi ha la loteria i aquestes coses.

D'altra banda, començo a fer l'examen, a contestar les que sí que em sé i vaig deixant les que em fan dubtar. I un cop he arribat al final, miro les que em falten: i si en veig moltes no m'agrada. Moltes vull dir cinc o sis. Tinc la sensació que no en puc deixar tantes, que un parell o tres com a màxim, però més no (i cadascú per suposat és lliure i ha de contestar el que vol, he vist exàmens amb deu o dotze sense contestar....). Però no sé per què tinc aquesta sensació. Tinc una mica la necessitat de jugar-me-la, de veure si la meva intuició funciona, si en realitat algunes me les sé i només són els nervis els que em bloquegen... I de moment m'ha funcionat, quan he dit "m'arrisco", he guanyat. Però no m'ho puc prendre com una norma, que fins ara alguns no han estat del tot difícils ni definitius, i fer el tonto per no voler deixar preguntes en blanc tampoc és gaire intel·ligent i pot sortir car...

24 de novembre 2008

Toxicitat multicolor

Si parlem d'organismes autòtrofs, és a dir, aquells que no són capaços d'absorbir matèria orgànica directament i la fabriquen a partir d'una font de carboni inorgànica com el CO2 (i per tant fan la fotosíntesi per fabricar molècules més complexes), ens vindrà al cap un bri d'herba. O un avet. O un clavell. És lògic que ens vinguin al cap totes aquelles espècies que podem veure en el dia a dia i que estan al nostre abast, però no per això hem de menysprear i desconèixer que hi ha multitud d'espècies que, encara que no apreciem a simple vista, hi són. Massa petites, però ahora de vital importància a nivell d'ecosistema. I encara si parlem d'algues, ens vindran al cap les que ens trobem a la platja, els enciams de mar, o qualsevol atre tipus d'alga macroscòpica. Però n'hi ha més. Moltíssimes mes. I entre les microscòpiques, en trobem unes que s'anomenen dinoflagel·lats.

La majoria dels dinoflagel·lats són marins, i potser alguna vegada n'heu sentit el nom si es parla de marees roges, ja que ells en són els principals causants. Una marea roja és una acumulació massiva i molt exagerada d'aquest tipus d'algues. Per proliferar d'aquesta manera requereixen un determinat ambient: badies força tancades, aigües càlides, determinats nutrients... I per què aquest color vermellós de les aigües? Doncs perquè els dinoflagel·lats contenen carotens i xantofil·les, uns pigments de colors vermellosos i ataronjats. I amb les marees roges es generen imatges d'aquelles per emmarcar, amb uns canvis de tonalitat espectaculars, que encara tindrien més encant si no fos perquè les conseqüències per a l'ecosistema són devastadores: algunes espècies de dinoflagel·lats produeixen toxines (amnèsiques, paralitzants...) que afecten als peixos, tot matant-los, i que es poden acumular dins els animals filtradors, que si ens els mengem ens poden infectar.

Peeeeeero... malgrat la seva toxicitat, malgrat tot el que comporta, una acumulació massiva de dinoflagel·lats també ens pot regalar una imatge com aquesta:


És una imatge d'una onada plena de dinoflagel·lats. I heus aquí una altra propietat d'aquestes algues: són capaces de convertir l'energia química en energia lumínica a través de la Luciferina, una proteïna que juntament amb l'enzim luciferasa, oxigen i la sal emeten aquesta llum tan fantasmagòrica i preciosa alhora (els dinoflagel·lats emeten 6x10e8 fotons en un flash de 0,1 segon en ser pertorbats). És preciós o no??


----

Apunt del dia: el meu mig-sabó!!!


21 de novembre 2008

Àngels [Relats Conjunts]


- Lactarius deliciosus, Agaricus campestris, Rhizopus stolonifer, Plasmopara viticola...
- Mmmm... em pots explicar què coi fa?
- Ni idea... se li ha girat el cervell.
- Sembla que estigui posseïda o alguna cosa rara... què diu?
- No sé què de la llet... o del camp... no sé, no l'entenc...
- I l'ascocarp que té forma així com de copa, i en el cas de les tòfones està beeeen replegadet, però en canvi Claviceps el té en forma de pera...
- Però has vist què fa? Gesticula com una boja. I em sembla que parla de vi, que vol anar a fer una copa... o no, no, parla de claus... des de quan li agrada la ferreteria i el bricolatge???
- Jo què sé!! I és necessari que parli amb aquesta veu i ho expliqui tot com si fos un conte? Començaré a pensar que ha descobert que l'estem observant...
- Què va, si segueix immersa dins la seva paranoia... No veus? I va a pitjor, ara em sembla que parla amb el dofí de peluix...
- Ja ho deia jo que tant de dofí per aquí posat no podia ser bo...
- ...i Penicillium té forma de pinzell, i Aspergillus, d'aspa de molí... és clar, té lògica, que guai... i els Glomeromicots fan endomicorrizes arbusculars, i les hifes entren dins les cèl·lules aixíiiii ben replegadetes i es van estenent...
- Pobreta, va en decadència... està per tancar! Però mira-la! Si es veiés amb els meus ulls...
- I amb els meus... !

17 de novembre 2008

Quart experiment: sabó

Avui agafaré com a model d'experiment el que he fet a pràctiques. De fet, es feia antigament a casa, o sigui que si teniu el material necessari podeu aconseguir al final un sabó ben casolà! Exacte, he fet sabó. Però no serveix per rentar-se les mans, ja que és de caràcter bàsic, és a dir, que no té un pH més o menys neutre sinó elevat. Suposo que per rentar roba o draps sí que ens farà servei! Jo per si de cas li he posat el nom, a veure si després ens el podem endur ^^ A alguns instituts es fa, aquesta pràctica, però al meu no ¬¬ O sigui que és la primera vegada que faig sabó!

Un sabó és un tensoactiu amb certs additius com ara perfum, colorants, etc... que el fan més atractiu. Les molècules tenen una part hidrofòbica (que no s'enllaça amb aigua) i una part polar o hidrofílica, que sí que interacciona amb l'aigua. La brutícia que no marxa amb l’aigua és normalment perquè no és miscible en aigua, com ara els greixos. Quan el tensoactiu està en aigua es reorganitza per tal de crear una mena d’esferes microscòpiques i es genera un espai hidrofòbic a l’interior. Aquestes esferes es diuen micel·les, i quan es formen en presència de brutícia, aquesta queda al mig de les "esferes" (ja que sol ser greix, i aquest repel·leix l'aigua) i per tant la brutícia és arrosegada per l'aigua quan esbandim. I tot ben net!

A la imatge hi teniu aquesta mena de cucs arrisats amb una bola. La cua és la part hidrofòbica, i la bola, la part polar. Com veieu, en presència d'aigua totes les cues es posen juntes i els caps polars queden a la part de fora. I això mateix també passa a les membranes cel·lulars de tots i cadascun de vosaltres!


Per preparar el sabó, el que cal fer és fer reaccionar un triacilglicèrid, que inclou aquestes estructures que tenen una part hidrofílica i una hidrofòbica, amb una base com ara el NaOH. Als triacilglicèrids (que tenen tres cadenes hidrocarbonades hidrofòbiques) en presència de la sosa se'ls trenquen els enllaços que uneixen les tres cadenes i queden lliures els grups èster (els grups polars), que s'hidrolitzen. En aquest cas, com que la base utilitzada és hidròxid de sodi, obtenim un grup carboxilat sòdic unit a la llarga cadena de carboni. I aquest procés és el que rep el nom de saponificació.

I d'on hem tret els triacilglicèrids? Doncs del rebost, perquè hem fet servir 23 g de llard i 53.5 grams d'oli d'oliva. Ho hem dissolt fins a arribar als 50 graus i després ho hem tret a fora. Seguidament hem afegit la dissolució de NaOH (feta amb 11 g de sosa i 30 g d'aigua) i... a remenar durant 20 minutets. Adquireix una textura homogènia i densa, i de color groguenc. Durant el procés hem hagut de refredar-la tot mullant el vas de precipitats amb aigua sota l'aixeta (ja que quan es fa la solució de sosa es desprèn molta escalfor i la dissolució per tant també estava calenta). Finalment, se li poden afegir susbtàncies aromàtiques o colorants. A nosaltres ens han deixat fenolftaleïna (una substància que se sol fer servir com a indicador àcid base, que a pH bàsic esdevé rosa), i li hem fet algun motiu decoratiu. I el sabó l'hem abocat en una capseta feta doblegant paper de filtre i recobrint-lo de cartró, que, com no podria ser d'una altra manera, m'ha quedat ben maco! Coi, això com a mínim ho havia de fer bé!!

I dintre d'una setmana ja podré veure el meu sabó! (bé, el nostre, que era per parelles ^^)

16 de novembre 2008

Pigues

Físicament, cadascú és com és, i té alguns trets amb els quals se sent molt identificat. Alguns que ens acompanyen des de sempre, o potser alguna cicatriu que encara perdura... En el meu cas, les pigues. En tinc a la cara, al coll i a l'esquena, però no moltes (bé, al nas unes quantes , i la veritat és que m'agraden i tot :P). I tinc la piga mare en majúscules, a l'esquena, només visible amb un mirall (a veure, no és gegant, potser fa 1 cm d'amplada, però destaca força). No en tinc ni idea de quan va aparèixer, però la recordo de sempre. I no em molesta pas, és allà, i fins i tot ja és una mena de signe d'identitat per a mi. El dermatòleg me la va controlant, però mai ha crescut, o sigui que... cap problema. M'han proposat un parell de vegades si me la vull treure, per estètica, però... per què? A mi no em molesta, és a l'esquena i no fa mal a ningú. I la veritat, no trobo que sigui tan antiestètic... Perquè l'estètica és relativa, i a mi no em fa res tenir-la, o sigui que per a mi és maca. Més que maca, és meva, i no crec oportú haver d'anar a metge per un motiu mig-estètic (perquè a sobre és al darrere i només es veu a l'estiu i a la piscina) sense solta ni volta, al meu parer.

Però... n'ha sortit una altra. Un pèl més petita, però ha trigat poc a créixer. De fet, vaig adonar-me que la tenia aquest últim estiu, i des de llavors que la veig igual, no és que vagi augmentant... però juraria que l'any passat no la tenia. I a la revisió anual del dermatòleg li vaig ensenyar. I no li ha agradat i me la vol treure. No té pas pinta de melanoma, però mai se sap com pot evolucionar, i ara que acaba de sortir... Millor curar-se en salut, no? Total, un parell de puntets i cap a casa. Però... han insistit en que vingui acompanyada... uhm... ja veurem què em fan...

Així doncs, que dintre de poquet la piga mare deixarà de tenir companya d'esquena!

12 de novembre 2008

D'uniforme


A tots i totes, que esperàveu amb candeletes aquest moment (no ho negueu, no ho negueu!!!), aquí teniu... la bata!!! Està una mica arrugada perquè l'he carretjada tot el dia, però en el seu moment estat immaculada eh! Doncs res, que us devia aquesta foto, i per fi ha arribat! [la nevera de casa no és un fons ni un paisatge gaire agraït, però és l'únic lloc on podia arrepenjar la càmera perquè saltés el disparador :P]

11 de novembre 2008

Metamorfosi

Un recull d'imatges han passat davant dels meus ulls aquesta tarda. He plorat perquè se m'ha mort una flor, i no tinc costum de plorar per aquestes coses. Són els dies, o el temps, o els peus glaçats, o jo que també em vaig glaçant per dins aquests dies. Quina ràbia! Vull tenir glaçat el nas però notar com el cor bull i em batega amb força, sentir xiular el vent i córrer i jugar a esquivar-lo... I una onada amb un regust de tristor que no em deixa gaudir-ne. I retornant a les imatges, he topat amb un nenúfar gegant. Preciós. I m'han vingut ganes d'amagar-m'hi dins, de posar-me al centre de la flor i tancar els pètals sobre el cap, oblidar-ho tot, no veure res, no escoltar res, esperar una metamorfosi màgica... un canvi, alguna cosa. Conscient de que això era retroalimentar la tristor, però potser algú també ha tingut algun moment d'autodestrucció imaginari com jo i em mig-comprèn...

Tres hores més tard, he trobat la imatge mal col·locada entre els altaveus de l'ordinador. Com volent-me recordar un mal moment del dia que ja s'acaba. Però hi ha coses que poden arrencar-te somriures inesperats: frases, escrits, poemes... I me l'he tornada a mirar. I volia sortir-ne, observar-la des de fora, aparèixer allà enmig com les nimfes dels contes. Quina alegria poder anar a dormir sabent que somiaré a gust, que tindré uns instants de felicitat robats, que per una nit podré sortir del no res i respirar sense notar cap prèsencia maligna al meu voltant... I crec que em veig amb cor d'allargar la nit i la felicitat, que el pou negre només és producte de la meva imaginació... Només necessito que marxis.

10 de novembre 2008

Diables i oceans

Tothom sap que les frases fetes són pròpies de cada llengua, i que traduir-les sovint comporta aberracions lingüístiques, traduccions que ni rimen ni tenen gràcia ni res de res. Això també els aporta aquella singularitat, un toc especial, una mica la sensació de conèixer més a fons una llengua, ja que ens endinsem en la seva tradició i història.

Avui he descobert l'equivalent anglès a allò d'estar entre l'espasa i la paret, i m'ha agradat més que la que ja conec. To be between the devil and the deep blue sea. Entre l'espasa i la paret no hi ha marge d'error: si avances endavant, te la clven al cor, o al fetge, o al ventre. I t'hi quedes, et dessagnes . Si et quedes on ets no et pots moure, la paret és massa dura i forta per no deixar-te passar. I l'has cagat. Ara què? En canvi el diable és subornable, segur. Només cal deleitar-lo amb alguna cosa que desitgi i l'ambició el farà perdre el cap. Començo a pensar que tothom té un punt crític dominable, i que només cal conèixe'l per fer-lo ballar com els titelles. Per què ell hauria de ser una excepció, no? I l'oceà... a les profunditats s'hi amaguen racons desconeguts, foscos i misteriosos. Hi ha innombrables per descobrir i perills per afrontar. Entre dues aigües, entre el dimoni i l'oceà, sense saber què fer. Ben pensat és una mescla explosiva, foc i aigua, fred i escalfor. Però qui és més temptador? I el més arriscat? Potser hi ha més probabilitats de viure a l'oceà, però l'agonia de notar la pressió sobre el nostre pit cada vegada més forta i la falta d'oxigen, compensa?

07 de novembre 2008

Els graons, d'un en un

Avui faria un copia-enganxa del seu post. Perquè tinc sensacions semblants, també hi ha coses que canvien al meu voltant. I també dins meu. O si més no, això proclamava no fa gaire aquí, i amb alegria. Perquè sí, perquè eren canvis esperats que per fi es complien, perquè tot s'encaminava cap allà on jo volia, les coses tenien un sentit diferent, més bonic, més suculent, més... de tot. I potser com sempre, voler estirar més el braç que la màniga. Emocionar-me massa d'hora i tenyir-ho tot del que no és. No dic jo que no hagin canviat coses, perquè mentiria, però no tot el que jo creia, ni en la proporció que creia. Hi ha situacions que es mantenen, sentiments contradictoris dins la ment que no fugen, disputes que no es dissolen. Vaig voler escalar deu graons de cop, i ja se sap que això és impossible. Potser per algú sí que és possible, per a mi no. Tinc les cames curtes i un cervellet que mai deixa de barrinar, que segueix tenint present als altres i actua no només en funció del que desitja, sinó intentant arribar a un punt intermig, un punt d'equilibri de forces, una mica de tu i una mica de mi. En calent, emprenyada interna (perquè exterioritzar-la és pitjor... millor tot per mi). En fred, pensar que sóc burra, que no puc queixar-me, que tinc tot el que necessito...

Aquest segon argument té dues vessants: hi ha qui l'aferra amb desfici per fer-me recular, i hi ha qui no l'entén i creu que així no he de viure, o si més no, ho pensa. I jo enmig. Els dies X, pensant que hauria de tirar més endavant per poder gaudir més a fons del que se'm presenta davant dels nassos; els dies Y, que ja estic bé així, que no he de provocar patiments innecessaris, que tinc casa, sostre, menjar i la possibilitat de fer moltes coses.

Dilemes existencials. O tonteries. Depèn de com es miri.


PS culinari: Coca de vidre casolana, barata i bonísssima. Es fa amb massa de pizza prefabricada, tot i que jo l'he feta a mà perquè a casa no en tenia i tenia ganes de fer-la. Queda molt molt bé, si algun dia us animeu de ben segur que us en llepareu els dits, la recepta queda deliciosa i la Gemma ho explica molt bé (llegiu també els comentaris, su resoldran dubtes). No en tinc foto perquè al final n'he fet una petitona només de prova... però la propera vegada que la faci la penjo.

04 de novembre 2008

València en imatges

Doncs ja tornem a ser per aquí! Vénen uns dies estranys, amb la FM de tardor del poble el cap de setmana, la de la UAB demà passat i alguns parcials que treuen el cap amenaçadors, posant-me a prova... La setmana que ve faré el meu primer examen com a universitària!!! Ja veurem com va la cosa...

El cap de setmana, però, molt divertit i entretingut, i força ben aprofitat també! Un dissabteal matí entaforada dins un autocar, observant cares diverses: els que venien de festa de castanyada i estaven esgotats, els dormilegues que de per sí no en tenen prou amb 8 horetes de son i també dormen, i els que com jo no dormim en un autocar si no estem moooooooooooooooolt cansats... I un cop a València, amb quatre núvols al cel, vam començar per l'Oceanogràfic. Em va agradar força, els animals estan distribuits per oceans, en funció del seu hàbitat natural, i hi ha un recorregut per fora, a l'aire lliure, i també un per dins, on vas caminant per un túnel transparent envoltat d'aigua i vas veient les bèsties que neden (i no sé per què però això em recorda sempre a la típica pel·líucla on el túnel s'esquerda i es comença a omplir d'aigua, i o bé t'ofegues a dins o bé intentes sortir a fora... on hi ha uns taurons molt macos!!

[primer de tot demanar perdó, la qualitat de les fotos és pèssima, moltes estan desenfocades :( ]

Mira que són maques des de la barrera... tenen el seu encant!

Photobucket

I els cavallets de mar...

Photobucket

I aquest animaló, Phyllopteryx taeniolatus, un drac de mar, a que és ben maco???

Photobucket

També vaig veure una mena d'estrella de mar amb moltes puntes! (fixeu-vos amb la part inferior de la imatge)

Photobucket

I ja a l'exterior, les foques...

Photobucket

I... tatatxaaaaaaaaaaaaaan!! :-D Tursiops truncatus!!!

Photobucket

Photobucket

I un cop a fora, vam anar al Museu de les ciències, que, la veritat, jo per dins me l'imaginava una mica diferent... Em va decepcionar una mica! Per fora vaig intentar fer-li fotos de nit, però entre la pluja i el meu pols, les fotos han quedat una mica malament, així que només us en poso un parell que vaig fer al migdia...

Photobucket



Per dins, a part dels típics experiments que jo recordava del Museu de la Ciència de Barcelona (el que hi havia abans del Caixafòrum CosmoCaixa), hi ha una molècula de DNA gegant...

Photobucket

I la nit... plujosa i amb fred. Quin ventet corriaaa!! Vam voltar pel barri del Carme, on estàvem allotjats, i vam poder triar entre els locals que es mantenien oberts un dia de festa...

I l'endemà, amb son però sense pluja (tot al contari, un solet meravellós), vam anar a esmorzar i vam fer una mica de turisme pels carrers de la ciutat i els seus mercats de diumenge:

La catedral...

Photobucket

La llotja...

Photobucket

Photobucket

... i tornada cap a l'Autònoma, a reposar unes horetes i a tornar a classe l'endemà!!

31 d’octubre 2008

Recomençant

Lo bo de ser "desconegut" en un nou lloc és que no tens etiquetes, alliberes els prejudicis que aquells amb els quals comparties les hores tenien sobre tu. Comentaris que sobraven i esgotaven, i una personalitat falsa, un voler fer coses i no fer-les per por a què pensaran de mi, ja que això no va d'acord amb la imatge del Jo que he construit involuntàraiment durant tant de temps. Per fi em sento alliberada de tot allò. Per fi. I estic contenta, perquè encara que sempre hi ha allò que no rutlla, interiorment he evolucionat. He triomfat dins meu. He tingut una oportunitat i l'he caçat al vol, sí senyor! Així es fa! He fet una mica de reset dins el cap, i he tornat a consrtuir el meu univers reordenant les prioritats. I en aquest moment, la més important és somriure :D

Que passeu tots una molt bona castanyada i mengeu molts panellets! Jo ja tinc els meus fets, que com els de casa enlloc!! Quan torni del meu cap de setmana a València, ja us ensenyaré les fotografies!!!!!

28 d’octubre 2008

Neu

He vist imatges de la Vall d'Aran enfarinada i se m'econgeix el cor. He anat amunt i avall per les seves muntanyes, he visitat pobles, rius, cascades, he fet algun cim, m'he ficat a la Garona... I tot i així encara no hi he anat mai a l'hivern. No he visitat els carrers de Vielha blanquets. Ni he tingut oportunitat de veure en directe una d'aquelles panoràmiques d'avets i teulades mig amagades sota el mantell de neu. Tants viatges i tants països que jo tenia en ment, i aquest que tinc més a prop de casa se m'oblidava...

Fa molt que no trepitjo neu. Massa. Potser dos o tres anys. I això no pot ser, no senyor! De petita si no m'hi portaven m'enfadava. Jo havia d'enfonsar-me trenta centímetres un cop l'any, quedar molla, fer un ninot de neu i baixar amb un pseudotrineu. Quatre punts bàsics que havia de fer el dia que m'hi portaven. I ara... fa ràbia perdre aquells desigs tan minsos de la infantesa. Quan hi vaig no és el mateix, però malgrat tot, hi vull anar. Vaig fer un curset d'esquí d'una setmana amb l'institut ara fa... buff quatre anys ja! I recordo que em va agradar, i que l'últim dia vaig anar per una vermellla i tot! Però no tinc material, i l'hauria de llogar i buidar les butxaques, i si a això li sumem els forfets i que la memòria segur que falla... em penso que em passaria tot el dia menjant neu! Però és igual, no necessito esquiar (encara que m'agradria, no està de més dir-ho!). Perquè prinicpalment en aquesta escapada voldria gaudir de les vistes, el paisatge, l'ambient, el fred que se't cala al cos, entrar a prendre un cafè ben calent i mirar com neva, mentre els dits i el nas van recuperant el seu color natural...

Una altra escapada que poso a la llista... Ai, aquests posts no són bons, marxaria ara mateix!!


24 d’octubre 2008

L'escollit

Quan una persona es queda embarassada de bessons, poden haver passat dues coses: que s'hagin format dos zigots (la cèl·lula que es genera quan s'uneix l'òvul i l'espermatozou) perquè dos òvuls hagin madurat alhora; o bé que només s'hagi format un zigot, però que aquest s'hagi dividit en dos i partir d'aquí, s'hagin desenvolupat dos individus. En el primer cas és quan els bessons no són idèntics i fins i tot poden ser noi i noia, i en el segon cas és quan sí que son clavadets (bessons univitel·lins), ja que primer hi ha hagut la fusió de material genètic i després aquest s'ha duplicat i separat en dues cèl·lules diferents. Però veient aquestes fotografies on un òvul és "atacat" per milers d'espermatozous, costa creure que només n'hi hagi un capaç d'entrar, que hi hagi l'escollit en majúscules. I és que la naturalesa és sàvia i se les empesca totes, ja que si no... què passaria si es fusionés un òvul amb dos espermatozous? En el cas dels humans, es crearia un individu amb... 69 cromosomes?? Ni idea. En el cas que fos possible suposo que es produiria un avortament sense que el zigot arribés a desenvolupar-se, ja que en moltes ocasions, quan hi ha errors meiòtics i surten individus amb quantitats de cromosomes que no corresponen, esdevenen no viables i el cos els elimina. Malgrat tot, hi ha moltes malalties que són fruit d'errors d'aquest tipus: el fetus es desenvolupa encara que tingui cromosomes de més o de menys i el nadó neix, això sí, amb les conseqüències que això comporta...

I em despisto coi, que jo volia explicar què és el que passa quan un espermatozou aconsegueix entrar a l'òvul, quin és el mecanisme que permet que no hi entri ningú més!!

Primer de tot, l'espermatozou troba l'òvul gràcies a unes proteïnes de reconeixement que té a la seva membrana. Llavors, la seva membrana i el vitel·li es fusionen, i comença el procés per evitar la polispermia (que penetri més d'un espermatozou).

Primer de tot, hi ha un canvi de la polaritat de la membrana i fluctuacions d'ions que fa que la resta d'espermatozoides siguin allunyats per forçes de repulsió. A més, a nivell de membrana de l'òvul hi ha els grànuls corticals, unes bossetes que alliberen proteases (enzims degradadors de proteïnes) i mucopolisacàrids: els primers, bloquegen els receptors de la membrana de l'òvul, de manera que la resta d'espermatozous no "poden trobar-lo"; i els mucopolisacàrids fan que entri més aigua de l'exterior: ells s'hidraten i la capa exterior de l'òvul creix i s'endureix, creant la membrana de fecundació, una mena de cuirassa d'aïllament. I amb tot això ja no hi ha espermatozou que s'atreveixi a acostar-s'hi!!!


Per cert... RIIIIIIIING.... RIIIIIIIIIIIIIINGGG.... :-D :-D :-D

23 d’octubre 2008

La trucada

Esperes alguna cosa. Una senyal. Una visita. Una trucada. Un missatge. Un paper a al porta. Alguna cosa que t'ho confirmi. I llavors descobreixes que la confirmació t'arribarà en forma de trucada, si t'arriba. Una trucada esdevé un SI, un somriure, un parell de dies inolvidables o si més no, molt esperats.

I esperes LA trucada i no arriba, i vigiles que el mòbil no es quedi sense bateria, i el duus tota l'estona enganxat als pantalons perquè encara que estiguis a classe, vibrarà...

I veus com la resta de mòbils van sonant, però el teu no. Cada 50 minuts fas una ullada a la pantalla, revises les trucades perdudes, apuges la intensitat de la vibració per si de cas... I no t'han trucat? No, encara no... Ja veuràs com et truquen dona... Però res de res. Ja no trucaran. Ja no hi ha res a fer. Potser l'any que ve, no ho sé. Ja veurem.


19:45 Em sembla just i em ve de gust explicar quin era el motiu que motivava la trucada, així també podeu fer-ne una petita valoració... La facultat de Biociències organitza un viatge a València el primer cap de setmana de novembre, l'1 i el 2. I per 40€ ens entrava l'autocar, l'allotjament a l'alberg i l'entrada al Museu de la Ciencia i a l'OCENAOGRÀFIC. Tan sols hi havia 20 places per a Biologia, i no sabíem res fins que a unes noies les van trucar des d'un número interminable i els ho van explicar. La trucada significaria que tinc plaça, simplement...

20 d’octubre 2008

Intringulis de perruqueria

Qui té els cabells arrissats vol tenir-los llisos, i qui els té llisos els vol arrissats, i qui té un entremig, una massa esbullada mig rebel... Doncs no ho sé, aquest tòpic no me'l sé! Però bé, l'home té solucions per totes aquestes "pijades" (cal reconèixer-ho, ens pot fer molta ràbia, però tenir el cabell d'una manera o altra no és trascendental per sobreviure!!!): van sorgir dos mètodes diferents, per ambdós sectors de la societat: els de cabells arrissats es compren una planxa i llestos, i els de cabell llisos... Doncs o bé fan uns xurros amb paper de diari humit i es fan uns rulos de lo més fashion i a dormir (mètode d'aquests de les iaies ancestral, però comprovat quan jo era petita: funciona almenys durant un dia, queden unes hèlix molt ben definides!), o bé la reconeguda permanent. Però per fer això has d'anar a la perruqueria.

I què t'hi fan? Què és el que et posen al cap perquè es formin els rínxols?

Primer cal saber que el cabell està format per proteïnes, concretament per una proteïna fibrosa que s'anomena alfa queratina. Les proteïnes estan formades per seqüències d'aminoàcids, unes molècules que es van enllaçant entre sí i formen una cadena polipeptídica. Aquesta cadena després es plega d'una manera determinada, en aquest cas, en forma d'hèlix, i s'estableix l'estructura secundària. I encara hi ha una tercera distribució espacial d'aquestes hèlix, que finalment formarà la proteïna en sí. En el cas dels cabells, les hèlix es van enllaçant i formant una mena de "cordons", tot creant una estructura molt forta. Aquestes unions que li aporten tanta resistència s'anomenen ponts disulfur. Com diu la paraula, és la unió de dos sofres amb un enllaç covalent. Doncs bé, tota la màgia de la permanent es centra en aquestes unions.

El que es fa és aplicar un agent reductor al cabell, normalment una substància que conté un grup tiol (SH), com és el cas de l'acid tioglicòlic. Aquest producte el que fa és trencar els ponts disulfur del cabell, de manera que les unions desapareixen i podem moldejar-lo al nostre gust. I l'escalfor, trenca els ponts d'hidrogen (un altre tipus d'enllaç, de caire més feble), afavorint que les fibres es desenrotllin i el moldejat sigui més fàcil. Si seguidament fixem la forma desitjada (arrissem) i apliquem un agent oxidant, es tornaran a formar els enllaços. Això sí, els grups SH s'enllaçaran i formaran ponts disulfur amb grups SH diferents dels inicials, ja que hem "doblegat" la cadena i per tant, la seva localització també és una altra. Finalment, un cop formats els enllaços covalents, ja haurem acabat i tindrem llesta una permanent que durarà... Doncs ni idea, no me l'he fet mai! Però el cabell va creixent, així que dependrà de cadascú!!

18 d’octubre 2008

Si ells sabessin...!

M'ha fet molta gràcia això que he trobat al bloc de l'EMBAIXADA DO MAR que li segueix la pista a Gaspar. Sobretot l'última línia :P

Recibimos documentación sobre un novo avistamento de GASPAR. O pasado sábado 11 de outubro, durante a primera xornada da concentración de escolas de vela Galicia-Catalunya organizada polo Real Club Nautico de Vigo-Caixanova, os participantes tiveron a oportunidade de disfrutar da agradable compaña de GASPAR, que os deleitou con saltos e demais cabriolas durante uns 15 minutos.

Seguramente todos os participantes, pero sobre todo os cataláns, levaron un inolvidable recordo da Ría de Vigo.

16 d’octubre 2008

He descobert...

He descobert moltes coses.

En primer lloc, que em sortirà un nyanyo al cap per tenir complexe de dofí. No, no sóc un dofí. I no ho dic perquè ells tenen una pell finíssima i jo no, i per no tenir unes aletes potents... És que jo no puc nedar a cegues i me la foto, no tinc sistema d'ecolocalització. I això ja ho sabies, Laia, és que mira que ets burra de nedar amb els ulls tancats... Ja peroooo.... És que si estic nedant sola al meu carril és temptador!! Perquè tancant els ulls i nedant en la foscor és com si estudiessis el teu cos, notes més la força que fas, si et pesen els braços, l'aigua que deixes enrere... Mira, m'agrada. Lo bo és que fa tants anys que nedo que lo de la paret ho tinc controlat, sé quan hi estic arribant. I llavors obro el ulls, viratge i santornem-hi. Però tothom sap que un ecosistema engloba tota la fauna i flora que hi viu i les interaccions que hi ha entre ells, les relacions que s'estableixen, l'efecte de les unes sobre les altres... I tothom sap que a l'ecosistema lacustre (amb alt contingut de clor i altres substàncies que et deixen la còrnia ben maca si no duus ulleres) hi ha molta biodiversitat. Doncs resulta que hi ha espècies de moltes mides i morfologies diferents. Algunes fins i tot em tripliquen les mides gairebé! I què passa si una petita població d'aquesta espècie colonitza el medi lacustre-hiperclorat? Que puja el nivell de l'aigua, lògic! A més a més, en desplaçar-se creen unes noves corrents aquàtiques del tot discontínues, que ara te les trobes i ara no. I com que tot està interrelacionat, si hi ha forts corrents aquàtics, els organismes més petits es desestabilitzen. I perden l'orinetació. I si van amb els ulls tancats, xoquen contra les boies. I nyanyo al canto!

També he descobert que hi ha (o hi havia) pobles indígenes al voltant del llac Txad (a l'Àfrica, fent de frontera entre Txad i Nigèria, entre altres països) que s'alimentaven d'Spirulina, un cianobacteri (bacteri que fa la fotosíntesi) que viu a la superfície del llac i que és molt nutritiu. L'agafaven, el deixaven assecar al sol i s'ho menjaven com si fossin galetes, fins i tot també ho venien. Pensant-ho fas una cara rara, com què coi mengen aquests! Però aquí es ven. En forma de complement alimentici es pot trobar a la secció de dietètics (en pols, en càpsules, salses, amb pasta de sopa). No ho sé, no coneixia pas aquesta cianofícia i m'ha fet gràcia això de les galetes. A més, segur que aquests productes aquí se'n fa publicitat com si fossin molt innovadors i ja veieu... és segur cenenari el seu consum! És mot maco també veure com es mou, va fent tirabuixons i va avançant ^o^

I també m'he descobert una mica a mi mateixa, que sempre va bé, no?

Carai, per avui ja n'hi ha prou de descobriments!

20:16 - Nou descobriment: Els ingredients necessaris per poder deixar ben net i en condicions el meu ratllador de pell de llimona després de fer una coca, són: 10 minuts, un escuradents i molta paciència. Té uns foradets més petits el malparit!

14 d’octubre 2008

: - )


L'admiro.

No se li esborra el somriure. Somriu. I prou. Sap apreciar el que té, no vol res més.

Em pregunto per què de vegades costa tant dibuixar un somriure amb els llavis, amb la de coses de les quals puc alegrar-me, amb la de coses que tinc que moltíssima gent no té.

Però hi ha dies egoistes. En què s'intenta abastar el que es té al voltant i no es pot. O el que és pitjor, no es té collons de provar-ho per por a les conseqüències.

I enlloc de pensar en tot el que tinc i que molts matarien per tenir, em poso trista. I em rebenta no poder somriure i estar alegre. Però ho sento, fa uns dies que no em surt. I tinc unes ganes boges de fer algun post de ciència decent, però n'he començat tres i no suporto la manera en què estan redactats. No tenen allò... allò que hi poso quan els faig amb ganes. I és que si et sents buida de dins no hi ha res a treure.

12 d’octubre 2008

Reblant el clau

Ningú no neix ensenyat, d'això se n'aprèn mica en mica Te n'ensenya la vida, les experiències, el propi instint et va guiant i et diu què està bé i què no. Encara que no sigui veritat, però tu ho sents així. Malgrat tot... què és veritat i què no? No hi ha un enunciat únic i irrevocable en alguns aspectes.

Una persona normal, que estimi la vida i el que aquesta li ofereix, que li agrada el camí que ha triat, intenta fer-ho el millor que pot malgrat no saber si ho fa bé o no. Amb els seus defectes, i n'és conscient, de vegades arriba una mica al límit. Però no ho pot evitar. I és comprensible. L'important és intentar fer-ho bé perquè els sentiments, quan són vertaders i purs, deshidratats de malícia, ens guiaran cap a bon port.

I un dia t'atures i observes el que has aconseguit. I malgrat haver-te equivocat alguns cops, consideres que t'he n'has sortit prou bé. El projecte és a punt, damunt la taula, i saps que quan creui la porta ja no hi podràs fer res, la feina està feta. Has rebut felicitacions i agraïment de qui te'ls havia de donar, i això anima. Perquè tu, que no havies nascut ensenyat, ho has fet com has pogut i resulta que al final tot ha sortit prou bé. Fins i tot ell et parla, et diu que n'està content, que li agrada com l'has dissenyat i tractat amb cura, li agrada ser com és, malgrat els petits entrebancs que l'han fet topar de vegades.

I arriba el tercer en discòrdia. El que despotrica de tot el que has fet, el que no dóna llum verda a les teves aspiracions i a tot el teu esforç. El que et clava el clau enmig del cor i mica en mica el va reblant, perquè sap que així es clava ben endins i fa més mal. Malgrat haver-hi pogut fer alguna cosa, si creia que seguies un camí equivocat, no ha mogut ni un dit. Segurament la seva tàctica no era millor, perquè com he dit, qui té la veritat, eh? Però és més fàcil tirar la cavalleria per sobre, fer mal, ser el màrtir, l'ignorat, fer sentir a l'altre com un drap brut. Fer-lo culpable de la teva desgràcia i la teva infelicitat. Amenaçar-lo. Et sents fort, oi? El més fotut de tot és que saps que en alguns aspectes ho ets...

No hi ha pitjor persona que aquell que explota la seva superioritat amb la intenció de fer mal.

I és un post que no s'entén gaire però que havia de fer, necessitava treure algunes coses de dins. Perquè malgrat no parlar en primera persona, veure com fan mal a qui t'envolta i no saber què fer pot arribar a ser encara més dolorós.

10 d’octubre 2008

Cavall [Relats Conjunts]



Hi ha persones que passen per la nostra vida fugaçment, i després desapareixen i si te he visto no me acuerdo, com diuen. Companys de feina, d'institut, d'escola... No conec a ningú que encara mantingui contacte amb aquells marrecs que van ser companys de joc durant tantes i tantes hores, normalment la vida ens fa prendre camins diferents i cadascú va a la seva. Et miro, però, i em sorprenc de que els nostres camins hagin anat paral·lels durant tant de temps, i que haguem estat capaços d'evitar que divergeixin. I enmig de tu, i de jo, i de les notres vides, el cavall negre. Vigilant-nos, econbrint-nos, reservant-nos un lloc preferent per nosaltres sols.

Ens agradava seure sota el seu ventre en sortir de l'escola. Corríem perquè ningú es traiés el lloc, deixavem les motxilles a banda i jugàvem a empaitar-nos i fer ziga-zaga entre les seves potes. Rebia cops, hi xocàvem, i fins i tot recordo una petita guixada que li vas fer a una pota i que et vaig fer esborrar, per evitar que el seu enuig el fes despertar i ens amenacés en somnis. Com a les pel·lícules.

Allà sota, el temps semblava que no passava. Sempre el mateix cavall, i sempre els mateixos, tu i jo, només nosaltres. De més grans ja no jugàvem a fet i amagar, simplement seiem i xerràvem de les nostres coses durant una bona estona. Si plovia, ens aixoplugava. Si feia sol, ens resguardava d'una possible insolació. Converses, somriures, compartició de pors i alegries. El nostre vincle es consolidava sota el cavall, les seves potes robustes guardaven els nostres secrets i ens protegien del que hi havia fora i ens feia por, del que no volíem reconèixer, de les inseguretats. Una mena de santuari especial, un microhàbitat fet a la nostra mida.

I hem passat tant de temps junts que ja no sé ni com va començar tot. Només que vam començar a fer tonteries, a espiar-nos i avergonyir-nos en creuar mirades, a posar-nos vermells, a voler compartir alguna cosa més que converses. I sota el cavall t'esperava en sortir del meu institut, mig amagant-me i espiant en la direcció que sabia que apareixeries. Amb mig cos enclastat a la pota del cavall i l'ull que quedava lliure ben atent. I repassant-me els cabells cada dos per tres, esbullant-los entre els dits amb nerviosisme. De vegades, mentre xerràvem allà sota, no podia estar-me quieta i m'aixecava. I mentre seguia escoltant-te, acariciava una de les potes i hi girava lentament, donant-li la volta i resseguint amb el braç la cama robusta i freda del cavall. I t'aixecaves i venies rere meu, i començàvem un joc absurd propi de nens petits. M'amagava i em trobaves, et defugia la mirada i tu la buscaves. Fins que va esclatar, ja no sé ni quan. La primera abraçada sincera i el primer petó. Sota el cavall, com sempre, tenint-lo com a testimoni de la nostra història. Fins avui, que encara et tinc al meu costat, que encara formes part del camí que em queda per recórrer.

Quan hi passo per davant, sovint hi ha nens que se'l miren estranyats, o amb sorpresa, i juguen a endevinar per què s'ha fet tan gran el cavall. Els més petits fan servir els mateixos arguments que els seus pares utilitzen quan no es volen acabar la verdura, i creuen que és perquè menja molt, massa fins i tot. D'altres, que és el guarda de la ciutat, que vigila que tothom faci el que és correcte. Els que són una mica més grans intenten espantar els més petits, i com si es tractés de l'home del sac, els amenacen quan no fan cas i els diuen que el cavall se'ls menjarà. I jo ric de la innocència d'uns, de la picardia d'altres, de la ignorància de tots plegats. Perquè jo sé que el cavall s'ha alimentat de les nostres històries, de tu i de mi, de tot el que hem viscut entre les seves quatre potes. Dels somriures, les històries, les abraçades, els petons. Ha esdevingut un símbol, un lligam invisible que en veure'l només em porta a recordar-te dins meu. Pensar en el cavall és pensar en tu.

06 d’octubre 2008

Avui

Avui....

...la cama esquerra tenia el turbo posat i no ha parat de tremolar durant tot l'examen. Als semàfors, les mans li feien fregues perquè es calmés.

...hi havia més que mai nens, nenes, pares de nens i nenes, avis que acompanyen als nens i nenes i cotxes des papis que acompanyen als nens i nenes en doble fila. O potser només és una desvirtuació de la realitat provocada pels meus nervis.

...no podia creure'm que hagués aprovat l'examen, una frenada en un moment crucial i un peató m'havien posat la por al cos. I a sobre que no em fes ni aparcar, sinó només parar en doble fila al costat de tots els cotxes que pujaven a examen...

Nota: Això, això! He aprovaaaaaaaaaaaaaat!! Yupiiiiiiiiiiiiii

...s'ha creat un nou sistema de conversió de la magnitud temps. 2 hores reals = 1 hora Laia. De 3 a 7 dins el laboratori estrenant la meva bata blanca, i quan em diuen que queda un quart per mi només eren les cinc...

...se m'ha encongit el cor quan he sentit un soroll sec mentre érem al bar. Unes plomes que voleien i un ocellet estampat a terra, tot divisat des de darrere el vidre. I no donaré detalls per si hi ha algú que jo sé que llegeix això i no li agradaria gens...

...tornant cap a casa, un episodi feliç ornitològic per compensar la desfeta anterior. Ja he dit alguns cops que per tornar caminant a casa des de la universitat he de passar per tota la part alta de torretes i casetes amb piscina i jardí. En un dels carrers, m'he aturat. Era davant un tros de terreny sense edificar, o potser era el jardí d'una casa gran gran. No ho sé. El fet és que hi havia pins, i ben alts. En aquell moment no passaven cotxes, i semblava que fos al bosc i que entre els ocells hi hagués una baralla de les grosses, una batalla campal. Moltíssims ocells piulant, diferents sons, potser diferents espècies, però increïble. Que bonic! he tret el mòbil per fer-ne una gravació, però acabo de veure que és un ".amr" i no ho puc posar a l'ordinador. A més, just quan jo grabava un gos s'ha afegit a la conversa i no se sentien tant els ocells. A veure si el proper dia trec l'mp3 i us poso el concert...

03 d’octubre 2008

Nova etapa

Com ja intuia, els posts cada vegada són més esporàdics entre setmana i les visites als vostres blocs també, i és que la feina s'acumula. Els apunts s'han de deixar una mica decents per poder estudiar en condicions després i no haver de consultar la pedra Rosetta per resoldre jeroglífics indesxifrables... I hi ha dies que "visc" a la universitat, entre classes i pràctiques de tarda... I les sessions de piscina intento mantenir-les dintre del que cap, per no perdre els bons costums i sentir-me aliberada i genial un cop en surto.... I què? És un post de protesta? Un post de "joder, tinc feina"? No va per aquí... Com puc queixar-me... Com puc queixar-me si estic gaudint com... buff, com feia molt de temps que no gaudia?

I avui, mostreig terrestre al Turó de St Pau, a la busca i captura d'artròpodes. Aranyes, mosques, escarabats, vespes, saltamartins, formigues... Un grup ha agafat una libèl·lula preciosa i increïble... I jo, entre d'altres, un insecte pal que feia una mica més de mig pam... I jo que creia que em faria més respecte o que no m'agradria i m'ho he passat tan bé... Només m'han sobrat les gotes de pluja i el vent... Ai, ja tinc ganes d'0bservar-los al laboratori, tots aquests animalons!

I ja tinc la meva bata blanca... la meva!!! :D :D :D Us en dec una foto!

I dilluns pujo a examen de conduir, amb un regust estrany perquè alguna errada faig de tant en tant (però ja m'hi estic deixant massa diners i si suspenc no he de renovar encara). I la panxa ho nota. Els maleïts nervis de sempre... però no em queixo. He pogut fer pràctiques de cotxe, aprendre a conduir! I a sobre era un regal! Amb el que costa... Jo, per descomptat, aniré amb quatre ulls i m'hi deixaré la pell!

Tot plegat, forma part d'aquesta nova etapa, d'aquest gir de 180 graus que he decidit viure i que no canviaria, ara per ara, per res del món.

30 de setembre 2008

Handmade

Doncs res, que una servidora ja ha agafat el primer refredat de la tardor, i com que no podia anar a piscina perquè sinó m'ofego (no literalment, pero sí que em canso molt més i faig poques piscines, vaig lenta, i com que em fa molta ràbia veure'm patosa espero a curar-me)... Doncs res, que per tot això he decidit invertir una estoneta del meu meravellós temps a fer-me unes agulles enmangades, que simplement són una mena de "punxons" per fer servir al laboratori a l'hora de fer disseccions. I aquí les teniu! (la de l'esquerra, la més botoruda, és la que havia fet fa dies com a prova, i les altres dues són les d'avui. I no estan rovellades, és la càmera del mòbil, que posa ombres on vol)


La professora ens va dir que ho fessim així si en volíem unes de manufacturades, i no m'han quedat malament del tot, no? Ai, mentre em facin servei...

I com que no us ho havia ensenyat, heus aquí també el meu estoig fet a mà amb retalls que vaig trobar per casa: trossets de texà, un mocador, un tros de bata de ratlles roses de quan era petita, una creemallera de vés a saber on i un tros de tela d'uns pantalons d'estiu que, com de costum, em vaig haver d'escurçar perquè els arrosegava un pam. Per dins, el forro és un tros de drap, que a la vegada em sembla que era part d'una camisa de la feina del meu pare que havia passat a millor vida. Quin matxembrat de coses reciclades!!! Ara vaig fent recolecció de retalls i tinc pensat fer-me una bossa...

28 de setembre 2008

Hola? Ni parlar-ne

Farà cosa d'un parell de mesos vaig dir adéu a algú, o més ben dit, va ser al revés. Algú a qui jo vaig decidir deixar-li la porta oberta, per si de cas, a qui li vaig donar totes les facilitats que puguin existir i que se'm puguin passar pel cap. Jo crec en les segones oportunitats, però de terceres i quartes em costa donar-ne. Més que res perquè si algú de debò desitja una cosa o vol arreglar una situació, si rep una segona oportunitat hi posarà tot el que faci falta per aconseguir-ho. Si no ho fa, potser és que interiorment no ho desitja, simplement el seu subconscient treballarà per ell i passarà de tot perquè sap que en el fons no ho vol. O si me´s no així és com ho evig des del meu punt de vista, des de la meva mentalitat, i com que no puc posar-me en el lloc de tothom he de generalitzar.

I reprenent el que deia, la porta era oberta. Però la vaig començar a tancar, perquè pensant-ho bé i analitzant la situació vaig arribar a comprendre-ho tot. El que no es deia amb paraules, el que havia passat i jo no havia estat capaç de veure. I la Laia, que de bona havia passat a ser estúpida donant tantes facilitats, es cabreja. I es tanca en banda, tot i que l'adéu havia estat definitiu i res semblava mostrar el contrari. Així doncs va començar un procés de reset amb tot allò que tenia a veure amb l'energumen en qüestió. Fins que ara, de cop i volta (i després d'haver-me girat la cara algun cop pel carrer) se li passa la tonteria i la neura, i em dirigeix la paraula virtualment, com si res no hagués passat, amb un cert to de felicitat de m'irrita i em posa de mala llet. Perquè malgrat el que li vaig dir, vull tancar la porta amb pany i forrellat, perquè no m'agrada això de ser d'un sol ús. I no vull, sinó que ja ho he fet, i no em permetré sentir-me culpable o malalment, ni tampoc penso donar explicacions. Ja n'hi ha prou! I si perquè ho entegui i em deixi en pau he de ser borde ho seré, perquè sempre acaba fent-se l'innocent i d'això no en té res, que ja me'l conec. Els titelles, de fusta, no de carn i ossos.

26 de setembre 2008

Regust dolç de mar

Ahir no em vaig veure en cor de posar-me a escriure la crònica de la meva primera pràctica de treball de camp com a universitària perquè se'm tancaven els ulls. Vaig arribar realment cansada però... bufff molt satisfeta!


Deixant de banda les dues hores i escaig de trajecte (i que el bitllet surt per un ull de la cara, que això de les sis zones està molt lluny), vam arribar a Punta sa Palomera. Ens van dividir en un parell de grups, i a mi em va tocar començar amb el mostreig del terreny sorrenc de la platja. Després de la fase tèorica d'introducció i explicació del material a fer servir, ens vam posar "manos a la obra". Primer a la zona on estenem la tovallola, on malauradament gairebé no hi vam trobar res (vam fer servir simplement sedassos amb diferents malles i vam destriar els animalons minúsculs que hi vèiem, en total uns tres o quatre). Tampoc hi havia gaires expectatives, tenint en compte que estem al setembre i que l'onada de turistes i superpoblació de la platja tot just s'ha acabat (encara hi havia alemanys banyant-s'hi!!!). I després, va tocar remullar-se. Amb una mena de trineu de fusta que duia una xarxa incorporada i que s'arrossegava pel fons (trineu suprabentònic) i dos mànegues de fitoplàncton i zooplàncton (que són una mena de xurros fets d'una tela amb foradets minúsculs), vam posar-nos dins l'aigua, amb un fred que pelava i els núvols amenaçant-nos de descarregar en qualsevol moment. Vam tenir sort en dos aspectes: no ens va ploure mentre érem a la platja i vam trobar una mena de cuc marí (entre altres animalons més petits) que amb prou feines feia un centímetre de llargada, però que era força bonic.

Un cop acabat el mostreig terrestre, vam passar a la fase dos: mostreig marí. Altre cop, part teòrica del medi i dels animals que podíem trobar. El que se suposa que hi hauria d'haver al fons del mar ho vaig veure en una palangana: estrelles de mar, tomàquets de mar, cogombres de mar (sabíeu que quan se senten atacats treuen els intestins enfora perquè els depredadors s'entretinguin amb allò i ells després els regeneren???), crancs, etc. Sortosament, a l'hora de posar-nos els peus d'ànec, les ulleres i el tub i llançar-nos al mar a observar la fauna de les roques, vaig veure-hi moltes coses! Anèmones, moltíssims peixos, un parell de crancs petits i...... una medusa!!!! Vaig sentir una veu: hi ha una medusa! I no vaig fugir! Increïble... Vaig posar-me recta, vaig girar sobre mi mateixa, inspeccionant el meu voltant, i en veure que no n'hi havia més, me la vaig mirar detingudament... a cinc metres, per suposat!

Bocata per dinar en un banc del passeig marítim, un cafè per fer estona i sessió de llotja a la tarda. Vaig veure peixos estranys, lletjos, brillants, vermellosos, negres com el sutge... I s'intentava trobar una mica el per què de la forma, dels ulls o del color de cadascun, ja que aquests aspectes són producte del procés adaptatiu de les espècies al seu hàbitat. I tota la tarda pluja amunt i pluja avall, un ruixadet, ara més fort, ara el vent bufa i la teulada on ens aixoplugàvem no servia de res... Sort que va ser durant la tarda!

També hi vaig conèixer a molta gent, alguns dels quals sí que van amb mi a classe (i no em sonaven de res) i d'altres no. I sembla mentida com, passant un dia sencer amb ells, pots descobrir-ne moltes coses i canviar punts de vista. Amb alguns dels que ja havia creuat algunes paraules i em semblaven agradables vaig veure que tenien un altre caràcter que, tot sigui dit, no em fa el pes; i com alguns que ni tan sols havia vist són ben macos i simpàtics. El que fa moltes hores de tren i compartir una jornada sencera...

Però de tot això no puc més que treure'n una excel·lent jornada de pràctiques, molt bones estones i un dia fantàstic! I un dels enigmes que em queda per descobrir és: com pot ser que si el sol només va deixar-se veure durant trenta segons arribés a casa amb la cara ben vermella? Això que la meva àvia sempre en diu el ressol, és tan poderós?

24 de setembre 2008

Una mica de tot i de res

Els rajos de sol mica en mica es deixen veure per aquí a prop... però no sé pas quin temps deu fer a la Costa Brava. De moment, demà hi ha previsió de núvols i potser algun plugim a la tarda. Com que m'he de remullar i anar en banyador pel matí, i a la tarda estaré sota cobert, només desitjo no congelar-me de bon matí. A l'aigua freda ja hi estic acostumada i immunitzada...


Ja hi tinc tot, només cal posar-ho dins la bossa: les aletes, les ulleres, el tub, les pinces, em cal bucar una navalla però sé que és al segon calaix de la cuina...

Com sol passar, la tinta de la impresosra s'acaba quan necessites imprimir vint fulls.

Els noms científics de les espècies que habiten aquest món comencen a espantar. Em preocupa que el cervell enceti una vaga indefinida per no voler-se aprendre tants i tants noms estranys.

No estic acostumada a fer les festes exclusives de Barcelona, i em resulta estrany no anar a la universitat mentre miro per la finestra i tothom fa vida normal.

No m'agrada estar ensopida sense motius... Sembla ser que necssito una sessió de piscina i dutxa urgent.


Finalment, deixant de banda les meves paranoies, com que sé que alguns dels que tenen experiència a treballar en laboratoris passen per aquí, voldria fer una consulta: entre tisores fines, pinces i demés també necessito agulles enmangades per a pràctiques de laboratori, i ens han dit que fins i tot ens la podem manufacturar fonent un tub de bolígraf i l'extrem d'una agulla de cosir, o bé si tenim pals xinesos d'aquests de fusta, fent-hi un forat a l'extrem i afegint-hi l'agulla i una mica de cola forta. Malgrat tot, he vist que és una cosa que no costa gaire diners, sinó que és molt barat... Què em recomaneu? Comprar-la o fer-la? Si fos per mi la feia, amb lo que m'agrada fer coses i entretenir-me... però és clar, si m'ha de durar poc o no funcionar del tot bé... de moment en tinc una feta (de prova) perquè no me n'he pogut resistir, però no fa patxoca (vull dir que a l'hora de fondre el plàstic no m'ha quedat gaire "fi"). Bé, què hi dieu?

22 de setembre 2008

Primeres impressions

Una bona primera impressió. Molt bona! A primera hora, matemàtiques. He arribat d'hora tot i no dependre de ningú més que de les meves cames, però per si de cas he sortit amb temps per arribar allà i que em sobressin 10 minuts abans de començar. No coneixia a ningú, i a l'entrar a l'aula silenci sepulcral... Tohom aïllat, un aquí, l'altre allà, intentant no envair els espais vitals dels contigus. Com un impuls m'he dirigit al principi, i no hi havia ningú. Darrere meu, una noia també seia sola, i he començat a xerrar amb ella. de seguida tenia el cos forçat, girat mig enrere mig endavant, li he preguntat si podia seure al seu costat i m'ha dit que sí. Hem començat a xerrar, jo més que ella, però trencàvem el gel de l'aula que mica en mica s'anava omplint. Alguns ja es coneixien d'abans, d'altres, dels cursets propedèutics... Una altra noia ha vingut i s'ha assegut a la cadira que hi havia al costat de la meva bossa. De seguida l'he tret, dient-li que no estava ocupat el seient i se'ns ha unit a la conversa. Un primer contacte agradable, sí senyor.

Els professors són simpàtics i de moment em fan el pes. N'hi ha un que és seriós però alegre alhora, amb un punt d'humor sarcàstic, però em cau bé també. La de botànica és la bomba, molt alegre i xerradora, d'esperit i vestimenta hippie i a sobre es diu com jo. Ja ens vol fer comprar un totxo de 800 pàgines on hi és tot, diu que el necessitarem perquè a classe no donarem pas tota la matèria. Després uns quants hem anat a la biblio a fer-hi una ullada, i després a l'Abacus de la Plaça Cívica a veure quant ens costaria. 81 euros!!!! I la majoria de llibres costen això... Però crec que triaré un altre recurs: agafar-lo en préstec de la biblioteca i passar-se un matí al costat de la fotocopiadora, però crec que val la pena (si més no, la meva butxaca no es queixarà tant!). Ja he fet els càlculs i tot! Si una fotocòpia val 0,03€ i n'he de fer unes 800 (n'hi ha una mica menys, és per fer-ho rodó), em surt per... 24€! El que m'estalvio em dóna per alguns altres llibres, no? Perquè portar-ho a enquadernar és poquet també, no passa dels 4€. Primer, però, he d'aprendre a que les fotocòpies per les dues cares em surtin bé i no a l'inrevés, que sempre poso el paper com no toca!

El campus virtual ja treu fum, i jo acabo de venir de fer pràctiques de cotxe amb pluja per primer cop. El que em fot més és no veure-hi bé pels retrovisors, el limpia va fent, tic tac tic tac, però això de no veure-hi pel costat em posa nerviosa! Però m'ha agradat, no volia pujar a examen sense haver conduit plovent algun dia per dos motius: com a experiència posterior i perquè no fos cas que el dia D, el dia clau, es foti a diluviar i em suspenguin!

I mentre acabo d'escriure el post, sembla ser que la tardor treu el cap per la finestra oficialment.

Encara queda una hora...

8:02 AM





20 de setembre 2008

Versos perduts

Hi havia una vegada una nena que anava a l'escola primària. Cada any, per Sant Jordi, al poble se celebraven les 24 hores de lectura ininterrompuda, i els CEIPs del poble hi participaven al matí, tot llegint algun relat o una poesia. Quan tenia uns deu-onze anys, es va escollir a Miquel Martí i Pol com a autor amfitrió de les seves lectures en veu alta. De tota la seva obra, es van escollir els poemes dels mesos de l'any i els dels menjars: alegres, originals i de fàcil lectura. Ara encara recorda quin poema li va tocar llegir: la crema, quan crema, no és bona crema... [La crema catalana]

La seva tutora i professora d'anglès havia estat uns dies de baixa després de Reis, ja que se li havia mort la mare. Va tornar nostàlgica i trista, però poc a poc s'havia anat recuperant. Quan va arribar l'abril, com a tribut a aquell ésser estimat que havia perdut, va voler llegir una poesia de Miquel Martí i Pol per dedicar-li a la seva mare. Malgrat que era curta, va acabar amb llàgrimes als ulls i entre sanglots, i els va deixar a tots amb els pèls de punta i molt emocionats. Malgrat ser criatures de deu anys, certes sensacions es perceben i també fan mal, o si més no també provoquen certa buidor. A la nena se li va ficar endins, ben endins, tan el sentiment com la poesia. Li havia encantat, li havia apassionat, i la va recordar durant força temps.

Però el temps passa i les coses s'obliden. La nena creix, però el record d'un poema de Martí i Pol que li va fer posar els pèls de punta encara roman dins seu. No en sap el títol, no recorda els versos, només té en ment la sensació, i que li agradava realment. Es repetia força vegades el "tu", i tancant els ulls visualitza com aquella professora els remarcava en la seva lectura, hi posava èmfasi i sentiment com si la mare fos davant seu en aquell moment.

La nena, que passa a ser noia, el busca. I no una, ni dues, ni tres vegades. Ja no recorda quantes. Moltíssimes. I l'ha volgut rellegir, trobar-lo, però no n'ha estat capaç. Ni a la biblioteca, ni a Internet. Amb les sensacions i un autor que ha escrit moltíssim no n'hi ha prou. Però un bon dia entra al món dels blocs. I després d'un any de ser-hi i haver-ne conegut molts, llegeix el post d'un noi que fa anys. La xafarderia, el voler saber, la fan recórrer la barra lateral mica en mica, tot buscant el perfil de l'autor per veure l'edat que té. I de sobte...


Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem, i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.


I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo


Miquel Martí i Pol


S'atura. Li sona. Li sona molt. I de seguida li ve el flaix i el reconeix. És ELL. La de vegades que l'ha buscat i no l'ha trobat, que l'ha volgut tenir davant dels ulls. I ara, sense voler-lo ni buscar-lo, se'l troba davant els nassos mentre feia la xafardera. Casualitats del destí.

Així doncs, encara que hagi estat indirectament, moltíssimes gràcies, Cesc, per haver-lo interposat en el meu camí!


Com a apunt final, dir-vos que en motiu de la publicació del post número 300 (i perquè m'agrada que el bloc no sigui estàtic, què carai), he fet modificacions a la sidebar, com podreu observar. I... res, a fer-ne 300 més!!! Gràcies a tots per seguir llegint i comentant!!!