30 de desembre 2007

Feblesa

Amb aquest post enceto una categoria. La de les paraules. La d'aquells mots que llegeixo no sé on i que em desperten un no sé què (oh, que explícita sóc eh!), un no sé què que em fa pensar i pensar i remirar-me la paraula. I poder dir que m'agrada. O que la odio. O que no em diu res, Llavors, cal buscar-ne de noves, que per això n'hi ha tantes i tanta gent al món.

La feblesa física pròpiament dita és massa explícita i no em diu gaire cosa. Trobo més perillós ser feble en altres sentits, com per exemple ser feble d'ideals, de sentiments, de convicció. Si no tens prou força física, potser acabaràs amb un ull de vellut; però al cap de tres o quatre dies tot haurà passat. Si ets feble interiorment, si tens punts dèbils fàcils de trobar o en tens massa, si ets excessivament vulnerable, massa coses que t'envolten t'afectaran. Masses. I el que és pitjor, t'aniràs enfonsant tu sol, la teva inseguretat, la teva feblesa, no et farà creure en un tu pots, en un ànims.

Ningú pot ser fort per tu. La feblesa es pot modelar, es pot enfortir, cal portar els nostres pensaments i l'autoestima al gimnàs, a fer peses, fins que siguin capaces de moure muntanyes. Éssent fort, tota la resta és menys agressiva. Tot es fa més suportable, res t'enfonsa a la primera, ets capaç de pensar en un demà on el que et turmenta haurà desaparegut. Tot és posar-s'hi, però costa. Som com som des de que naixem i canviar alguns aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden costa. Si no, com és que moltes de les expectatives i projectes típics que es tenen per al nou any (aniré al gimnàs... emmm.. aprendré anglès... mmm... deixaré de fumar....) acaben per no realitzar-se i deixar-se per l'any que ve? (alto, que estic generalitzant eh!). Ens sobra feblesa i ens falta convicció i empenta.

Potser la imatge de feblesa que em ve al cap és la d'un nen o nena. Indefensos davant de tot, vulnerables, febles. I em ve de gust abraçar-los ben fort, que s'acurruquin, no deixar que els passi res. Instint de protecció davant aquells que veiem més febles. Però no vull que ningú em vegi d'aquesta manera, perquè molts m'hi veuen. I sóc més forta del que es pensen, perquè n'he après, i encara hi sóc. Però m'espanta que per una banda m'enforteixo i de l'altra em vaig afeblint mica en mica. Cada vegada em salten les llàgrimes més aviat per poca cosa, cada vegada tinc més dies d'aquells de estic trista i no sé per què. Espero que siguin les maleïdes hormones i que quan se m'acabi l'edat del pavo fumin el camp!!

[És curiós com ha acabat el post... Tenia la sensació que em desenvoluparia de manera ben diferent! Però és així... tal com raja!]

29 de desembre 2007

El dia que feia un fred que pelava i la caldera es va espatllar

Quan cridem sota la dutxa? Jo, normalment, en tres situacions:

- Quan estic molt emprenyada i necessito descarregar per algun lloc (quan l'aigua raja no se senten tant els crits :D)
- Quan rellisco i em foto una hòstia bona (això només ha passat una vegada, d'acord, però també compta)
- Típicament, quan l'aigua surt freda perquè algun simpàtic ha engegat l'aigua calenta a l'altre bany, o quan em quedo sense aigua quan estic mig ensabonada, perquè farà cosa d'un mes que m'han baixat la pressió d'aigua, i al vuitè ho tinc fotut...

Quina és l'opció correcta d'avui? La 3!

Tot ha estat arribar al pavelló i veure cartells per tot arreu: la caldera està espatllada. Buff! I llegir això quan a davant hi tens un termòmetre que marca 3 graus és mooooooooooooolt divertit i fa mooooooooolta gràcia... Però res, res, cap dins! L'aigua de la piscina, lògicament, també estava més freda de lo normal, però això no hi fa res perquè al nedar de seguida entres en calor. Però a la dutxa... Ui quin fred hi fotia! Em recordava l'aigua de la piscina del càmping de la Vall d'Aran on estiuejava de petita, que era entrar-hi i no parar de moure's perquè tenies la sensació que et clavaven ganivets! Doncs bé, que passant de tothom que em mirava amb cara estranya (tothom era una dona, perquè la majoria de gent al veure que l'aigua estava gelada feien mitja volta i cap a casa), m'he posat sota al dutxa i he començat a saltar i a cridar per no quedar-me allà encongida i amb una olor a clor per tot el cos. I sabó per aquí, crits per allà, saltets per una altra banda i ja teníem a la Laia ben neta, i molt freda també. Sort que duia guants, bufanda i gorro, que si no a l'arribar a casa m'hagués passat mitja hora davant l'estufa!

27 de desembre 2007

Records musicals

No sé d'on sortia. He girat sobre mi mateixa un parell de cops i he seguit desconcertada sense saber d'on provenia aquella cançó. D'alguna botiga segurament, he pensat. I n'estava envoltada, i no tenia temps per investigar d'on venia la melodia. Però no l'he oblidada pas. M'ha començat a sonar dins el cap una i una altra vegada, i un munt de records m'han vingut al cap. Records de quan era petita. Records del pati de l'escola de primària. Records de carnestoltes. De sis nens i nenes disfressats de vaquers de l'Oest que ballaven al mig del camp de futbol aquesta cançó:



I la cançó seguia sonant dins el cap. I l'anava cantant fluixet. Quan la meva mare m'ha cridat, me n'he adonat del que feia. Érem dins una botiga d'aquelles que tenen de tot, molt gran, on no t'estan a sobre a cada moment dient què vols, aquelles que m'agraden perquè em deixen xafardejar. Doncs bé, jo anava d'un passadís a l'altre i m'he aturat davant de les espelmes. centenars d'espelmes. De colors, de diferents olors. I al costat les essències. I m'hi puc passar la tarda olorant-les totes. Doncs bé, podíem veure a la Laia que, amb una espelma a la mà, estava ballant la cançó. El mateix ball que m'havien ensenyat quan tenia sis anys. I reia. I cantava. I m'ho estava passant d'allò més bé jo sola. I m'ha fet molta gràcia recordar-me encara del ball. I la gent al meu voltant no existia, però em mirava. I m'he aturat. Però què he fet en arribar a casa? Baixar-me la cançó (lleig, lleig!! ;D ), tancar-me a l'habitació i ballar-la. Pas per pas.

Separar la dreta, creuar l'esquerra per darrere, separar la dreta, cop de taló esquerre. Separar l'esquerre, creuar la dreta per darrere, separar l'esquerre, cop de taló dret. Tres passes enrere, començant pel dret, cop de taló esquerre. Tres passes endavant, començant per l'esquerre, i amb el dret patada a terra i un quart de volta cap a l'esquerra. I tornem-hi... I a la segona vegada, al final fèiem taló, punta, taló, alternant els dos peus, i patada a l'aire. I tornem-hi... I mentre escric això els peus sota la taula no paren!

Anys més tard se'n va fer una versió en castellà que va ser canción del verano. Però jo la primera que vaig sentir ja la duia dins...

No us queixareu eh! Classe de country gratis!!

26 de desembre 2007

Rialles festives

Avui no ha estat un Sant Esteve tradicional. No hi ha hagut ni iaies, ni tietes, ni cosins, ni canelons, ni sobretaula, ni res d'això. Però ha estat un dels més divertits que recordo.

Trencant amb els anys anteriors, he anat al teatre amb els pares i el meu germà, allà al Paral·lel. El carrer era ple de vida i sobretot les entrades dels teatres on hi havia molta gent fent cua: el Victòria, l'Apolo, el Condal, el Molino (aquest sí que tancat...). I no sé per què cada vegada que passo per aquells carrers la ment em retorna uns quants anys enrere, abans que jo nasqués, quan anar al teatre era més freqüent i era un lloc d'oci molt freqüentat (encara hi h molta gent que hi va sovint, però jo no recordava l'última vegada!).

Bé, doncs que ham anat a veure una comèdia, que durava un parell d'hores (sense l'entreacte). I he rigut molt. Moltíssim. Com feia dies. I em pixava de riure a la butaca. I a cada segon sentia riure una dona tres fileres més endavant, una dona d'aquelles escandaloses i que riuen a cada moment. Però jo no me'n podia estar i també reia sovint. I m'ha anat de conya. I en un moment de l'obra els actors s'han quedat en blanc, i han improvisat, i ni ells mateixos podien aguantar-se el riure. I això encara et fa riure més. Rialles. Felicitat. Així haurien de ser tots els Nadals.

En resum, un vespre festiu de conya. Espero que us hagi anat molt bé a tots aquest dia! Ara només em queden uns quants dies amunt i avall... Que he d'anar a veure als centres comercials quines joguines vull per escriure-ho a la carta del reis... Ara es diu així :D

24 de desembre 2007

Postres nadalenques

Uns dels aliments típics d'aquestes festes són els torrons, que no els podem trobar la resta de l'any i dels quals cada vegada se n'inventen de nous i de mil gustos diferents. Una de les històries que corren sobre l'origen del torró a Catalunya (que ja coneixien els àrabs i per tant, de cap manera el vam inventar nosaltres) se situa al segle XVIII.

Es diu que com a motiu d'una terrible pesta que va assetjar Barcelona el 1703, el Gremi de Droguers i Pastissers de Barcelona va organitzar un concurs entre els pastissers per tal de crear un nou dolç que animés i satisfés a la població, que dequeia dia a dia. Es premiaria aquelles postres que fossin tan dures com el marbre i les que fossin tan lleugeres com una ploma. A més a més, havien de ser nutritives, apetitoses i de llarga durada.

Els dos postres que van guanyar aquest concurs van ser les presentades per Pere Torró, que estaven fetes de mel barrejada amb fruits secs (del qual se'n deriva l'actual i típic torró d'Agramunt, fet amb clara d'ou, mel de romaní i avellanes). I pel que fa a les postres més lleugeres, en va sortir guanyador el creador de les neules.

_______________________

He topat amb una web que oferia com a curiositat aquest article, publicat al diari “El Noticiero Universal” del 15 de Desembre del 1906. Quant ha pujat l'IPC des de llavors??

Notícia: Las próximas fiestas

Ante la cercanía de las fiestas navideñas se empiezan a notar ya los preparativos para solemnizarlas debidamente, habiendo establecido muchos establecimientos lotes con
manajares clásicos del día a precios relativamente asequibles. El lote que a continuación se inserta puede adquirse a precio de 60 pts. (0.36 € actuals).

Incluye: 2 pollos asados, 2 botellas de champán francés, 1 terrina de foie-grás, 1 bote de 100 barquillos, 1 barra de turrón de Jijona, 1 barra de turrón de Alicante, 1 barra de turrón de crema, 1 barra de turrón de mazapán, 1 caja de mazapanes de Toledo, 1 botella de moscatel, 1 botella de jerez seco, 1 queso de bola pequeño, 1 lata de jamón york, 1 lata de piña, 1 lata de melocotón, 1 frasco de aceitunas rellenas, 1 lata de mejillones, 1 lata de atún.

“Puede igualmente adquirse lotes por 20 o 30 pts, (0.12 - 0.18 € actuals), en los que igualmente abundan los artículos primordiales para la celebración de estas fiestas”


23 de desembre 2007

Eau de serp


Si no fóssim una espècie dominant dins el món, si existissin altres espècies superiors depredadores de les quals en fóssim una part de la dieta, hauríem de desenvolupar diferents mecanismes per tal de sobreviure i amagar-nos d'ells. Faríem caus, forats, grans edificacions... Tot per tal de no establir contacte visual amb ells i que no ens trobessin. Però... i l'olor? Un sentit que nosaltres precisament no tenim gaire desenvolupat, però que moltes altres espècies sí. Per aquesta via ens podrien trobar, rastrejarien el territori fins a topar amb nosaltres. I un cop sabut això... Voldríem despistar-los, amb mils de colònies, fragàncies, olors estranyes que els destarotessin. I només estaríem aplicant una tècnica que tal i com s'ha descobert, ja fan servir uns esquirols a Califòrnia.


Aquests animalons tenen un depredador directe molt perillós: la serp de cascavell. I per tal d'intentar evitar els seus atacs i el seu verí, el que fan és aprofitar la pell de serp que hi ha al medi, provinent de la muda (el canvi de pell). Seguidament la mosseguen i s'unten la fragància despresa per tot el pèl. Així doncs, mitjançant aquest sentit les serps no són capaces de trobar-los, ja que no els identifiquen com a tals sinó com a serps. I això els és molt útil sobretot als esquirols femelles que són mares, ja que un esquirol adult encara pot sobreviure al verí d'una serp de cascavell, però una cria és massa feble en aquest aspecte.

Tota una fragància que els pot salvar la vida.

21 de desembre 2007

Vuelve a casa por Navidad...

Després d'uns quants mesos sense posar en pràctica les meves dots com a plegadora aficionada de paper... Aquí teniu el meu Pare Noel!


20 de desembre 2007

Cinc de tot

Per començar, aquest post el vaig fer ahir però no el vaig poder penjar, així que el fet que les dates estiguin desplaçades és comprensible :P

En Carquinyol em va passar aquest meme ja fa uns dies (perdó pel retard!), i com que em va agradar això d'inventar i modificar els memes al meu gust, en aquest cas ho faré potser una mica més original també... A veure què en surt!

Jo fa 10 anys:

- Vés amb compte eh!
- Que síiiiiiiiiiii!
- Sobretot no et deixis anar!
- Que no...
- Que ara notaràs el canvi eh! Que el papa et deixarà anar i aniràs tu sola eh!
- Que si mamaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Buaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
- Ho veus? Ja t'ho deia jo...

[Laia, 7 anys. Li treuen les rodetes de la bici]

Jo fa cinc anys.

[de fons] You´re the one that I want, (you are the one I want), ooh ooh ooh, honey
- Que vas al revés!
- No, és la resta la que s'ha equivocat! Ara tocava això!
- Estem donant la nota i tothom ens està mirant... Calla i segueix als altres! I no em tornis a trepitjar!
- És que aquesta roba és molt incòmoda i no puc ballar bé!
- Bueno, calla! I ara recorda que és dos a la dreta i una a l'esquerra, mitja volta i enrere vale? No la tornis a cagar com a l'assaig!
- Calla i somriu una mica, apa!

[Laia, 12 anys. Participa al festival de Nadal de l'institut, tot fent un ball de la pel·lícula Grease... Sense comentaris de l'experiència...]

Jo fa 1 any.

- Mira!! T'agrada?
- Oh! Quin... bé, que maco...
- Què, no saps què és no?
- Síiiii... ésssss... un gos no?
- No...
- Ah, no, calla... un gat!
- No................................. :(
- Bé, és paper.
- És un ren, inculte, que no el saps veure? Mira, les orelles i el nas i les banyes...
- Uff, hauràs d'aprendre a plegar millor, que això no és un ren ni de lluny...
- Bah, tu, que no saps apreciar l'art... Només coneixes les típiques figuretes del llibre aquell que tenim. Doncs he trobat una web que està molt bé, d'on em puc baixar llibres d'origami molt macos... A partir d'ara en faré de més complicades...
- Molt bé! Així el paper per reciclar no ocuparà tant d'espai!
- Tu calla...

Ahir, dimarts 18 de desembre.

- Què és aquesta olor tan estranya?
- És el forn nou, que a les instruccions diu que ha d'estar encès durant una hora la primera vegada.
- Aahhh... però es podran fer pastissos com els que fèiem abans, no?
- Encara ho he de consultar... I el peix i el pollastre què creus, que hauríem de seguir les instruccions del fulletó o passar de tot i fer-lo com sabem?
- Però podré fer pastissos?
- Home és clar, sinó per què l'hem comprat? Un forn que no funcioni no el vull... Bé, i del que t'he dit què?
- Que bé, podré fer pastissos... ^^

Avui, dimecres 19 de desembre.

- Què ja estàs menys nerviosa?
- No, és que tinc molta calor...
- Bé, doncs si us sembla bé, començaré jo fent les preguntes. Laia, quins han estat els teus principals objectius a l'hora d'elaborar el treball?
- Doncs bé, tal i com he dit a la introducció... [minuts de xerrameca]
- I quan en alguna part del treball, ara no recordo quina, parles sobre els dofinaris... Què en penses? Quina és la teva postura?
- Bé, pel fet que els seus sistemes de comunicació es veuen parcialment afectats.... [bla bla bla]... però no sóc partidària de tancar radicalment els dofinaris, però sí d'introduir petits canvis pel que fa a les dimensions... etc...
[...]
- Bé, i Laia (tot col·locant el meu treball vertical i cara a mi, ensenyant-me la portada)... Quina creus que ha estat la teva APORTACIÓ al treball? (introspecció: com m'ho he de prendre això??)
[dos anys llum, cinc minuts terrestres i deu centmil·lèsimes de segon pensant]
- Bé... Mmmm... per començar a nivell personal hi he aportat molt, ja que si un tema d'entrada l'esculls perquè sí no en pots fer una bona feina... I a més a més la part pràctica l'he hagut de fer sola, ja que no he rebut cap tipus d'ajuda de cap dofinari i he hagut de buscar informació i fer-ne un petit estudi jo sola...
- Bé, ara jo et diré la meva opinió pel que fa al teu treball, perquè després quan veieu la nota sapigueu en què ens hem basat (autocervell de la Laia: això vol dir que no m'espanti si veig mala nota????). Has fet un treball bibliogràfic molt bèstia, aquí hi ha moltíssima informació, però crec que la part pràctica ha estat poc substanciosa... etc etc etc.... (i per aquí ha atacat)
- Sí que jo ho reconec, però és que no he tingut més mitjans per fer el meu treball. Algú que volgués fer una fermentació a les males pot comprar un matràs, el material i fer-la a casa si no disposa d'un laboratori on fer-ho... Però jo no puc comprar un dofinari ni res semblant (això no ho vaig dir, però m'hagués agradat)
- Bé, doncs res més. Però que el treball ens ha agradat molt eh. (ARA HO DIUS?????)

Cinc llocs per visitar

- Va, on podem anar de vacances?
- A Xocolatanegralàndia!!!!!
- Mmm i que existeixi de veritat?
- A Finlàndia, a les saunes de Lapònia, a cal Pare Noel!
- Però si ja passo fred a casa quan estem a zero graus...
- Doncs... A la Patagònia! A veure dofins i balenes :P
[cara de circumstàncies]
- Em nego a anar al Carib... Aquest sí que no el diré! Ja ho sé! A Egipte! A les piràmides de Giza, als temples, al Nil!
[cara de circumstàncies 2]
- Coi no te n'agrada cap!! I si anem... al País de Xauxa???

Cinc coses que m’agrada menjar.

Ara toca fer classes de mates...

1- Llet + pell de llimona + canyella + fècula + rovells d'ou + sucre = ?
2- Espaguetti + nata líquida + cansalada + ou + ceba + nou moscada = ??
3- Albergínia + carn picada + ceba + all + tomàquet triturat + salsa d'acompanyament (farina + llet + margarina + nou moscada) + formatge ratllat = ???
4- Rap + llagostins + suquet de peix + ametlles + tomàquet triturat + pèsols + llorer + all + un rajolinet de vermut = ????
5- Pasta de full + poma + sucre + crema (opcional) = ?????

A veure com anem de cuina!!

Cinc cançons importants:

- Diga'm un número... És que no sé quina escollir!
- Ai, jo què sé! Fes servir la calculadora!
- Ah, vale! Amb allò del random! Ara ho faig! A veure què surt...

boomp3.com

boomp3.com

boomp3.com

boomp3.com

boomp3.com

Cinc joguines preferides.

- El paper (es poden fer tantes cooooses!!)
- L'ordinador
- El forn i els fogons :D
- El germà :D :D
- L' mp3

Cinc distribucions de GNU/Linux preferides:

- Pssssssssssst!! Pssssssssssssssssst! Carquinyol!!
- (xiuxiuejant) Què vols?
- Deixa'm copiar la de Linux vaaa! Que jo només em sé Ubuntu i perquè ho he vist a l'ordinador del meu germà!!
- Que no! Ara no! Deixa'm!
- Vaaaa tio que m'ho vas dir!!
- Ai, era un moment de feblesa que tots tenim en un moment o altre...
- Vaaaaaaaaa!!
- Que nooooooooo...
- D'acord, tu ho has volgut... SENYOOOOOOOOOOOO!!! Que en Carquinyol m'ha pres l'examen, se m'ha copiat i m'ha esborrat les meves resposteeeeeeeeeeees!!

17 de desembre 2007

Sortir de l'ou

Ho sabia tot i res alhora. Creia que tot el que l'envoltava era el món sencer, que més enllà de les parets negres i el marc de fusta les coses eren caòtiques, el món trontollava i que només allà dins estaria segur. Allò desconegut era el perill. Allò que hi havia fora no s'havia de tocar ni mirar, podia hipnotitzar-te de per vida i arrossegar-te fins l'abisme.

Tot això li havien dit. I ell s'ho creia. Perquè un infant sense gaires recursos tan sols es pot limitar a creure allò que li diuen els erudits, els homes de diners, els grans empresaris i els homes de lletres. Però el vailet no sabia que tots els interessos d'aquella gent se centraven allà fora, i el veritable descobriment d'un altre món podia suposar un daltabaix enorme. Així doncs, el secretisme havia de ser la seva arma secreta. I per tal de defensar el seu territori, el millor mecanisme era la por.

Així doncs, el noi no gosava treure el cap enfora perquè els monstres sense cap podrien escalfar-lo viu, les bruixes li farien mil i un conjurs i els forats negres sense fons l'adduirien fins al més enllà, i mai seria capaç de tornar. I això el limitava, l'esporuguia, el feia tirar enrere centenars de vegades, quan ja era a punt de trepitjar el llindar del marc, quan de sobte sentia dins seu uns sorolls esfereidors que el feien recular. Però tot era dins el cap. Només dins el cap. Només a la seva ment. I l'havia d'alliberar.

Finalment, la curiositat va trencar totes les barreres, límits i pors conegudes, i el vailet es decidí a creuar el marc de fusta. Una nova dimensió s'estenia davant dels seus ulls, un nou món ple d'elements desconeguts, alguns meravellosos, d'altres que hagués preferit no veure mai però que sempre era millor saber alguna cosa de la seva existència. I amb uns ulls oberts com taronges, va anar investigant i descobrint tots els racons d'aquest nou món, ara ja sense tenir por als monstres, les bruixes i els forats negres.




Font: wikipedia

15 de desembre 2007

Aprenent llengües

Parlar, cridar, xiuxiuejar, xisclar, plorar... Som capaços d'articular moltíssims sons i en diferents idiomes. Actualment, saber idiomes és un gran avantatge per moure's pel món, per poder-nos comunicar allà on anem sense tenir dificultats pel que fa a la comunicació. Si hem de viatjar a França potser comprarem un petit traductor per sortir del pas (els que sàpiguen francès no, és clar!), i si anem a Alemanya, Finlàndia o la Xina, el mateix. Però si tenim ganes de fer un creuer per l'Atlàntic, l'Índic o qualsevol altre mar del món, no serem capaços d'entendre ni un sol so del dialecte que es parla per aquells indrets. Doncs bé, per tal de preparar-vos per a aquest futur viatge, aquí ve un curset intensiu sobre els sons emesos pels dofins:

Primer de tot començarem per aquells que heu sentit més d'una vegada, en documentals o potser en algun CD, mesclats amb música mística. El seu significat és ambigu i molt extens; parlant més clar, el seu significat és de moment desconegut. Però segurament són aquells que serveixen per expressar sentiments, emocions i estats d'ànim...




Seguidament, en aquest curset aprendreu a distingir com són els clics d'ecolocalització (l'anomenat sonar), del qual ja us en vaig mostrar una possible aplicació. Així doncs, no oblideu comprar un aparell per gravar ultrasons i emportar-vos-el durant el vostre viatge... Els dofins els fan servir per divisar preses sota la sorra, per caçar de nit o en aigües tèrboles, per conèixer què els envolta quan la visibilitat és nul·la (i això és possible gràcies a la precisió d'aquest sistema, que els permet conèixer la forma, dimensions, estructura interna i densitat dels objectes i animals), i en alguns casos s'ha observat com un dofí empenta a un altre dofí posant en contacte el seu morro amb la zona genital del company, mentre emet els clics d'ecolocalització... Una tècnica força estimulant (els clics d'ecolocalització es perceben com a vibracions).
[Només els primers segons de la gravació són clics d'ecolocalització]



I finalment, el xiulet individual, aquest nom dels dofins que us vaig presentar fa pocs dies. Així que ja no s'hi val allò de eh tu! o psst! Cal dir les coses pel seu nom!




Així doncs, ara ja no teniu excusa per perdre-us per aquests mons aquàtics de déu, que de dofins n'hi ha a tots els oceans del món!

Els que demostrin que han adquirit el nivell mínim necessari, podran passar a recollir el First Certificate dofinès, que us donarà prestigi allà on aneu si li feu un lloc dins el currículum (sobretot si domineu mooolt bé l'ecolocalització :D )

14 de desembre 2007

Jo

La Lluna i nimue m'han concedit el premi al bloc solidari que no cal que expliqui perquè cadascun de vosaltres ja l'haurà vist a algun altre bloc dues i tres i quatre vegades.

Explicar vivències, moments, coses curioses, COSES SOBRE DOFINS, i tota la resta mai van ser l'objectiu del meu bloc. Encara que sembli mentida, jo no volia fer un bloc de dofins. No m'ho vaig plantejar mai. Simplement, m'ho van recomanar i vaig decidir provar-ho. Sense una meta, sense un perfil concís. I va anar evolucionant, mica en mica, juntament amb mi. Perquè aquest bloc sóc jo, i m'agrada.

Una vegada vaig dir que no m'agradaven els memes, però m'agraden com els fa la Lluna. Adaptant-los, fent-los seus. Així que aquest també serà així. Ja no és el premi al bloc solidari, sinó...


Una mica cutre, ho sé, però ho he fet en cinc minuts, què voleu! Bé, que aquest premi el concedeixo a tothom que m'envolta en aquest bloc, a la gent que he descobert i que trobo molt maca, i que no puc ni imaginar com han de ser en persona perquè se'm trenquen els esquemes del tòpic que diu que com a casa enlloc. I és que a casa vostra m'hi sento molt a gust, gairebé lliure i absent del que m'envolta. És a dir, un premi a tots aquells que m'han fet somriure alguna vegada, tan els que visiten aquest bloc amb freqüència com els que no. En realitat és una excusa per donar-vos els gràcies de com m'heu ajudat a tirar endavant dins aquest petit món. I com que avui tinc el dia xerraire amb el teclat en mà, posaré els motius pels quals concedeixo aquest premi tan particular a certes persones.



A tu Xexu, perquè si començo a enumerar tot el que vull dir-te se me'n van les hores. Perquè tenies raó quan em vas dir que aviat hi cauria i no podria deixar el bloc, perquè m'animes i em fas somriure quan em deixes comentaris (i no sé per què, però diguis el que diguis no puc evitar somriure!), perquè m'encanta que intentis adduir-me al món bioquímic (encara que potser no et faci cas en un futur :P), per les teves històries, que són d'aquelles que has d'acabar de llegir perquè necessites saber com acabaran; pel teu criteri sempre transparent, que em fa reflexionar i ampliar els meus horitzons fins a límits insospitats... I apa, ja he acabat! Però pensa que encara em deixo alguna cosa, segur!


A tu, Lluna, que des de bon principi has obert les teves portes a tots aquells que t'hem volgut escoltar. I sobretot perquè m'agrada llegir-te i coincidir en molts aspectes, i que de vegades a tu et passi el mateix. Perquè encara que estiguis a més de set mil quilòmetres de distància de la Terra, de vegades la teva òrbita és més forta que la terrenal i el dit se me'n va cap al link que em condueix fins a l'espai exterior, cap a casa teva. El teu esperit i energia, les ganes de viure i de fer coses, el teu racó juganer i exaltat amb el Rubbik Revolution (ara no sé si s'escriu així :P)... Perquè el que intento dir no em surt amb paraules, i potser és perquè el sentiment és massa ambigu d'explicar. Potser millor així, significa que el tinc massa endins i no sé com treure'l enfora :D


A tu, Carquinyol, que m'expliques (a mi i a tots eh!) llegendes i històries que em fan remuntar anys enrere i tornar a viatjar en cavall, vorejar les muralles dels pobles medievals i desembeinar l'espasa quan fa falta. Perquè m'agrada llegir els articles de política que escrius, els que entenc i els que no (per això en molts d'aquests en sóc una lectora i no comentarista!), i perquè m'agrada endevinar el que has intentar dir amb aquella ironia que de vegades et caracteritza. I et prometo que quan sé el que has volgut dir, quan t'enxampo i no te m'escapes el somriure es fa gran, gran! I jo també. Creixo per dins, em fas sentir més segura de mi mateixa en pensar que ja no tinc deu anys i que puc comprendre motles de les coses que fa poc em quedaven tan llunyanes. Perquè parles de la vida tal com raja, sense embuts. I sobretot t'estaré sempre agraïda per la ruta del barri gòtic de Barcelona! Mai no havia gaudit tant passejant virtualment per un indret! I per suposat, per totes les fotografies que fas, pels racons de món que em presentes i que em regales indirectament...


A tu, centpeus, que encara que no passis per aquí jo sempre et tinc bastant present. Perquè vas ser el primer bloc amb el qual vaig topar i el primer que vaig seguir, gràcies als dofins. Perquè expliques la ciència d'una manera tan clara, entenedora i enriquidora que el meu futur com a científica cada vegada el veig més proper. Perquè ajudes a la resta de la gent a no desentendre-se'n sinó a interessar-s'hi. Per la teva aportació en el meu treball, per ajudar-me a comprendre aquells gràfics que no entenia (que vas vèncer a la profe de mates!). Per tot. Un altre somriure per a tu.


A tu, nimue, que amb les teves històries em capbusso fins a les profunditats i no en surto fins al cap d'una estona. Perquè llegir el teu bloc acompanyat d'una cançó és un petit regal que em faig cada vegada. perquè m'agrada que t'agradin els dofins i el que intento explicar de la millor manera possible, i em sento recolzada i realitzada. Perquè t'envejo, perquè jo també voldria un zeppelín i perquè tens una clon de xocolata (que això és immillorable!).


A tu, elur, que puc sentir la fressa de les teves petjades pel bosc a cau d'orella, perquè la tendresa amb la qual expliques les coses em fa volar i deixar-me endur, pels petits racons de món que m'ofereixes amb les teves fotografies...


I...

A tu Alasanid, perquè m'agrada trobar algú que també s'interessi per la ciència i sàpiga apreciar-la com jo; a tu, boira, perquè vaig topar de retruc amb el teu bloc i m'has fet somriure, sentir, entristir-me i tremolar d'emoció; a tu, zincpiritione, perquè si es tracta d'un premi al somriure n'ets el posseïdor indiscutible, perquè ni una sola lectura del teu bloc m'ha pogut mantenir a ratlla sense pixar-me de riure; a tu, matgala, perquè m'agrada trencar-me el cap de tant en tant amb els teus problemes, a tu Pd40, que encara que sé que potser no llegiràs això, durant la teva estada en el món blocaire vas ser un dels que més em va fer sentir com a casa i em vas fer riure, i perquè m'agrada molt el nom de la teva filla, apa :P


I la llista continua i continua fins a límits insospitables...


Així doncs, aquesta espècie de premi (o millor dit, excusa) dóna suport als somriures, a les ganes de viure, de seguir endavant, d'explicar coses i sobretot de continuar escrivint. Individus rere les pantalles que sense tocar-me ni veure'm heu sigut capaços d'arrencar-me una rialla. I això, encara que hagi fet aquest post xorra/commemoratiu, no es pot premiar. Perquè no hi ha trofeus que premiïn els sentiments.


Perquè més de 3300 cireres heu pujat dalt de l'arbre i no heu permès que aquest es quedés sense fruits i morís. I a hores d'ara és viu, ben viu. I per molt de temps.

13 de desembre 2007

Uns noms especials

Cada vegada que parlem, produïm un indeterminat nombre de sons (i alguns més que d'altres, per exemple, jo xerro tot el dia :P). I tots aquests sons poden provocar dues reaccions en l'individu, en funció del tipus d'informació continguda en els o que es seleccioni: si ens fixem en el timbre de la veu, que és característic de cada persona, podrem identificar la veu d'una persona coneguda fàcilment, de manera que si sentiu a la mama parlant per telèfon sabeu que és ella pel seu timbre de veu. I d'altra banda, una seqüència de sons ens pot proporcionar un altre tipus d'informació, que també podem identificar. I és que si algú pronuncia el mot "Laia", jo m'hi sentiré identificada i em giraré envers la persona que l'ha pronunciat, i així de la mateixa manera en la resta d'individus. I a on vull arribar amb tot això? Homeeee ja ho haurieu de saber! Doncs als dofins, com de costum :D

Doncs bé, els dofins emeten una gran quantitat de sons quan es troben en llibertat, i aquests es veuen reduïts parcialment quan passen a viure en captivitat. S'han fet estudis que semblen indicar que els dofins tenen un xiulet que seria l'equivalent al nostre nom, i que els serveix per a identificar-se com a individus i com a membres d'una població. Aquest xiulet s'ha batejat amb el nom de "xiulet de signatura", ja que precisament quan signem també estem deixant un símbol d'identitat en paper. I si això és possible, a part de ser un pas més per tal d'arribar a conèixer com viuen i com són aquests animals, el que es fa cada vegada més evident és la consciència d'ells mateixos que tenen aquests animals (recordeu també l'episodi del mirall), i la complexa xarxa de relacions que s'estableixen entre els diferents dofins.

En primer lloc, el que es va plantejar era al necessitat de reproduir als dofins els sons d'altres individus amb els quals haguessin estat en contacte, ja perquè formessin part de la mateixa població o per estar emparentats directament. Un cop els sons van ser gravats amb hidròfons, es va haver de fer un pas clau: extreure de la seqüència sonora tot allò que podia afectar i distorsionar el so, com per exemple el soroll de les onades. Dic que és un pas determinant perquè d'aquí també se n'extreien las característiques del so en qüestió, és a dir, el timbre. Si no es fes així, no podrien assegurar que el dofí reconeixia la seqüència de sons i no pas el timbre (i llavors tan sols estaria discriminant un so dels altres perquè aquell l'havia sentit amb anterioritat)

La prova consistia en reproduir als dofins un parell de xiulets individuals; el primer era el d'un familiar i l'altre, el d'un dofí amb el qual se l'havia vist amb freqüència però al qual no hi estava unit amb un vincle familiar. I els dofins van respondre correctament a l'estímul, girant-se envers els altaveus que reproduïen el so més vegades quan el so emès era el d'un familiar que no pas el d'un altre individu. I és que el xiulet individual del dofí és una font d'informació per als altres dofins, ja a través d'ell s'expressa qui és l'individu posseïdor d'aquell xiulet, si pertany a una població determinada... I aquests xiulets no són fixes: poden variar una mica si el dofí forma una aliança amb un altre dofí, ja que els dos l'adaptaran per tal de poder-se reconèixer a distància. I quan són petits, el que fan és adaptar el xiulet de la mare i posteriorment el van modificant i el van fent seu. La clau però està en reconèixer el so i no pas discriminar-lo. Jo puc veure molts instruments d'escriptura damunt una taula i discriminar el que són bolígrafs del que són llapis; però si d'altra banda entre els llapis n'escullo un perquè era meu o del meu company, llavors el que estic fent es reconèixer aquell llapis. En el primer cas, no cal tenir coneixements previs del que s'està veient, en canvi en el segon cas sí. I si els dofins reconeixen els sons individuals és perquè els són propers i els transmeten una determinada informació.

Val a dir que el 50% dels sons que els dofins emeten en llibertat són aquests xiulets individuals o de signatura, per la qual cosa encara se n'accentua més la seva rellevància.

Aquí teniu un exemple de seqüència sonora. A l'esquerra es mostra el so tal i com va ser enregistrat, i a la dreta un cop se li van extreure les característiques de la veu del dofí i els factors ambientals que el distorsionaven, amb l'ajut d'un sintetitzador.


Si puc, el proper dia us penjaré exemples dels diferents sons emesos per un dofí.

10 de desembre 2007

Contra més, millor

Imaginem que hem de viure del mar, alimentar-nos del que ens proporciona i subsistir. Imaginem que vivim dins l'aigua i que ens lliguen els braços a l'esquena, i que tal i com ens trobem hem d'aconseguir menjar alguna cosa per no morir. Aquesta escena recorda les típiques de les fires, de penjar una poma d'un cordill i intentar menjar-se-la a mossegades sense tocar-la amb les mans. Realment és molt difícil i acabes refregant-te la poma per tota la cara. Però, i si la poma fos capaç de desplaçar-se a la seva voluntat? La cosa es complica, no? Doncs amb aquestes dificultats es troben els animals marins cada dia. Els que s'alimenten de plàncton ho tenen més fàcil, però els que mengen peixos tenen molts problemes afegits: els peixos són animals molt ben adaptats, ràpids i fugissers, i el fet de no poder subjectar-los amb unes manetes complica molt més la cacera. És per això que els animals intenten buscar noves vies per tal de sobreviure i facilitar la nutrició. I un d'aquests és la morena, concretament la Muraena retifera.

Uns zoòlegs de Califòrnia van descobrir que aquesta espècie disposa d'un doble sistema de mandíbules que li resulta molt útil a l'hora de caçar. Un d'ell és intern i es situa darrere el crani, en canvi l'altre es troba a la cavitat bucal. Aquesta espècie no és l'única que disposa d'aquest doble triturador, però sí la única que el fa servir igual que l'àlien de Ridley Scott. M'explico: aquesta morena el que fa és caçar la presa amb les mandíbules exteriors, i llavors, un sistema muscular empeny les mandíbules interiors cap enfora de manera que la presa es troba atrapada enmig de quatre mandíbules. I llavors nyam-nyam, que segur que ja no s'escapa! En el moment que les mandíbules internes surten cap enfora, les exteriors s'han de separar forçosament, i això provoca que l'espina dorsal s'arquegi extraordinàriament. I la rapidesa amb la qual ho fan és sorprenent!

Tot aquest sistema s'ha pogut observar gràcies a unes radiografies que se'ls va fer a les morenes. Són aquestes:


Apa, qui li vol donar el dinar avui?

07 de desembre 2007

Decoració nadalenca

Cada any, per Nadal, la mare fa el centre de taula. Sempre li queden molt bonics, hi té molta traça; a més a més no li agrada pas repetir i sempre sol fer canvis respecte el de l'any anterior.

De ben petita recordo que ho feia en una safata petita qualsevol, que hi posava una espelma al mig i al voltant hi col·locàvem boles i branquetes de pi. Però un bon dia que estàvem de visita, va veure com la meva àvia volia llençar una espècie de "set de fumador" molt antic, que havia estat del meu avi. Era tot de fusta envernissada, i hi havia una mena de plataforma d'on en sortia un tronc. A dalt del tronc hi havien dues castanyes grosses amb tapa, on s'hi guardaven els cigarros. I a baix, un cendrer i un bolet de fusta on crec que s'hi apagaven els cigarros. I la meva mare, tota imaginativa, li va dir a la meva àvia que no ho llencés i que li donés (malgrat que estava bastant fet pols i infestat de corcs). I super-mama, amb el 3 en 1 a una mà i amb el vernís a l'altra, va fer fora els inquilins i ho ve deixar bastant bé. I allò va ser el centre de taula durant alguns anys: hi posava alguna espelma, branquetes de pi, alguna cinteta... Però sempre ho fa amb molt bon gust i defuig de tot allò sobrecarregat.

I després d'algun temps sense el "set de fumador desokupat", amb diferents estils però cap d'ells determinant, aquest any ha tornat a innovar i ha quedat així:



Què us sembla? Jo el trobo original i al cap i a la fi és el que buscàvem. Però hi falta el meu nan somrient, que no me l'ha deixat posar... Bé, ja li faré un lloc en algun racó :D

El més curiós, però, és d'on ha sortit aquest tronc. No ho diríeu pas. Doncs sí, altra vegada la meva mare té flaixos d'aquests insospitats en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Aquest tronc el tinc rondant per casa des de fa ben bé vuit anys. Tot va començar un dia que vam anar a fer una barbacoa a Can Coll, a Collserola. I allà hi havia llenya per cremar i poder fer la carn a la brasa. Mentre nosaltres li anàvem donant els troncs al meu pare i ell els anava col·locant, la meva mare va veure aquesta arrel. Té una forma curiosa, mira, va pensar, però en comptes de prendre-s'ho com una anècdota va impedir que es cremés i ens la vam quedar. Primer li va fer lloc a l'entrada del pis, on hi tenim una paret que és tot un mirall i un calaix enclastat que fa una mica de prestatge. I per Nadal el treia, li posava una mica de molsa o alguna cosa a sobre, i una figureta d'un nen jesuset petit que m'havien regalat a mi. Al cap d'uns anys, però, ens en vam cansar de fer sempre el mateix i va anar a parar a l'altell. I ves per on que quan ahir pensàvem com fer el centre de taula, va deixar anar: i si posem el tronc? Doncs apa, allà s'ha quedat fins passat festes.

[Nota: ja tinc el treball enquadernaaaaaaaaaaaat :D]

06 de desembre 2007

La pell freda II

Ja fa molts dies que me'l, vaig llegir, que el vaig entregar i que en vaig fer l'examen. I repassant posts que havia fet, me n'he adonat que encara no havia dit res sobre ell, ni què em semblava ni quines sensacions m'havia transmès.

Val a dir que estic d'acord amb el que vau dir alguns de vosaltres. Quan el vaig tenir a les mans no sabia que havia estat un best-seller perquè ni tan sols l'havia sentit anomenar. I potser sí, que no n'hi havia per tant. O no, no ho sé. És que hi ha centenars de gustos, i per tant hi ha centenars de llibres que agraden als uns i a d'altres no. A mi em va agradar molt L'ombra del vent, encara que hi ha molta gent que no el pot ni veure o que simplement pensa un no n'hi ha per tant.

Doncs bé, que potser jo també soc del grup dels de no n'hi ha per tant en La pell freda. I tampoc estic d'acord amb la meva professora en allò de: o t'agrada molt o no t'agrada. Esta bé, m'ha agradat llegir-lo i em va deixar una sensació estranya, una barreja de sentiments. Satisfacció, sorpresa, tendresa.

És un post una mica ambigu perquè sé que hi ha gent que potser no se l'ha llegit i no hi ha res pitjor que explicar el final d'un llibre o pel·lícula. Rellegint però els comentaris passats,trobo adequat l'adjectiu que li va atribuir en Xexu, això de la novel·la psicològica. Personatges que se'ns presenten amb una aparença inicial que difereix completament de la del company d'illa, que evolucionen, apareixen paral·leismes encara mesclats amb incomprensió i rebuig, una figura que intervé i que provoca noves sensacions. La bèstia i l'home. La bèstia humanitzada. L'home bestialitzat.

En alguns moments tenia ganes de deixar-lo, no ha estat un llibre que m'hagi enganxat de la primera a l'última plana. Però el final sí m'ha atret. L'he trobat... encertat, ben triat. El canvi de xip total, el fet de com poden arribar a canviar les coses, com ens condiciona tot allò que ens envolta.

Apa, més o menys he fet un post sense dir res. :D feliç pont! Jo trauré el cap per aquí...

04 de desembre 2007

Ja el tinc!

Amb aquesta frase començava un post la Lluna no fa gaire. I avui no he pogut evitar repetir-la dins meu una i una altra vegada. No és una joguina. No són uns pantalons ni una jaqueta (ui, per cert, he de fer la presentació oficial de la meva jaqueta nova de follet :D). No és un llibre. O potser sí. És el meu llibre. És el meu treball!

Per fi. I no puc evitar sorprendre'm de pensar: ostres, i tot això he escrit? Tot ho han redactat aquestes manetes? Deu n'hi do! Però és que cal posar sobre la taula el resultat i tot el temps invertit, que no és pas poc. Que a l'estiu la Laia ja va començar a redactar, després de triar tota la informació obtinguda prèviament. Que al juny la Laia ja havia anat a visitar dos dies els dofins del zoo i s'havia empassat les vuit sessions corresponents. Que vaig intentar aprofitar el temps lliure al màxim per no caure durant el primer trimestre (i sortosament ho he aconseguit). Que al cap i a la fi, no ha estat bufar i fer ampolles, sinó que hi he invertit molt de temps. Molta il·lusió també, per suposat. Malgrat la frustració inicial, ha acabat sent un treball amb cara i ulls. I què hi puc dir, li tinc molt de carinyo perquè és el meu treball!

Els fulls ben apilonadets a l'habitació. Sagrats, intocables. Demà toca portar-los a enquadernar i ja estarà tot fet. Fins dimarts, que l'he d'entregar. I llavors comença la fase final, el cara a cara, l'enfrontament on rodaran caps!

Dimecres 19 a les 16:00 hores. Tinc un quart per poder dir el que vulgui, per poder defensar el meu esforç de la millor manera possible. I després cinc minuts per deixar-me apunyalar per totes les preguntes que em vulguin fer. I per què m'havia de tocar un professor de mates i una d'anglès com a tribunal? Qui fa aquesta disposició? No hi havia cap professor de modalitat lliure? I per què la d'anglès ha de ser precisament aquella que ja té la mala fama de puntuar a la baixa? Però no hi fa res, allà estaré jo amb la meva autoestima i el meu treball com a bandera, amb la meva convicció i el desig de defensar el meu nen com una mare.

Ja està. A mitja cocció. I demà, el trauré del forn i estarà a punt per ser devorat. Devorat pels meus ulls afamats i satisfets :D