Amb aquest post enceto una categoria. La de les paraules. La d'aquells mots que llegeixo no sé on i que em desperten un no sé què (oh, que explícita sóc eh!), un no sé què que em fa pensar i pensar i remirar-me la paraula. I poder dir que m'agrada. O que la odio. O que no em diu res, Llavors, cal buscar-ne de noves, que per això n'hi ha tantes i tanta gent al món.
La feblesa física pròpiament dita és massa explícita i no em diu gaire cosa. Trobo més perillós ser feble en altres sentits, com per exemple ser feble d'ideals, de sentiments, de convicció. Si no tens prou força física, potser acabaràs amb un ull de vellut; però al cap de tres o quatre dies tot haurà passat. Si ets feble interiorment, si tens punts dèbils fàcils de trobar o en tens massa, si ets excessivament vulnerable, massa coses que t'envolten t'afectaran. Masses. I el que és pitjor, t'aniràs enfonsant tu sol, la teva inseguretat, la teva feblesa, no et farà creure en un tu pots, en un ànims.
Ningú pot ser fort per tu. La feblesa es pot modelar, es pot enfortir, cal portar els nostres pensaments i l'autoestima al gimnàs, a fer peses, fins que siguin capaces de moure muntanyes. Éssent fort, tota la resta és menys agressiva. Tot es fa més suportable, res t'enfonsa a la primera, ets capaç de pensar en un demà on el que et turmenta haurà desaparegut. Tot és posar-s'hi, però costa. Som com som des de que naixem i canviar alguns aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden costa. Si no, com és que moltes de les expectatives i projectes típics que es tenen per al nou any (aniré al gimnàs... emmm.. aprendré anglès... mmm... deixaré de fumar....) acaben per no realitzar-se i deixar-se per l'any que ve? (alto, que estic generalitzant eh!). Ens sobra feblesa i ens falta convicció i empenta.
Potser la imatge de feblesa que em ve al cap és la d'un nen o nena. Indefensos davant de tot, vulnerables, febles. I em ve de gust abraçar-los ben fort, que s'acurruquin, no deixar que els passi res. Instint de protecció davant aquells que veiem més febles. Però no vull que ningú em vegi d'aquesta manera, perquè molts m'hi veuen. I sóc més forta del que es pensen, perquè n'he après, i encara hi sóc. Però m'espanta que per una banda m'enforteixo i de l'altra em vaig afeblint mica en mica. Cada vegada em salten les llàgrimes més aviat per poca cosa, cada vegada tinc més dies d'aquells de estic trista i no sé per què. Espero que siguin les maleïdes hormones i que quan se m'acabi l'edat del pavo fumin el camp!!
[És curiós com ha acabat el post... Tenia la sensació que em desenvoluparia de manera ben diferent! Però és així... tal com raja!]
La feblesa física pròpiament dita és massa explícita i no em diu gaire cosa. Trobo més perillós ser feble en altres sentits, com per exemple ser feble d'ideals, de sentiments, de convicció. Si no tens prou força física, potser acabaràs amb un ull de vellut; però al cap de tres o quatre dies tot haurà passat. Si ets feble interiorment, si tens punts dèbils fàcils de trobar o en tens massa, si ets excessivament vulnerable, massa coses que t'envolten t'afectaran. Masses. I el que és pitjor, t'aniràs enfonsant tu sol, la teva inseguretat, la teva feblesa, no et farà creure en un tu pots, en un ànims.
Ningú pot ser fort per tu. La feblesa es pot modelar, es pot enfortir, cal portar els nostres pensaments i l'autoestima al gimnàs, a fer peses, fins que siguin capaces de moure muntanyes. Éssent fort, tota la resta és menys agressiva. Tot es fa més suportable, res t'enfonsa a la primera, ets capaç de pensar en un demà on el que et turmenta haurà desaparegut. Tot és posar-s'hi, però costa. Som com som des de que naixem i canviar alguns aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden costa. Si no, com és que moltes de les expectatives i projectes típics que es tenen per al nou any (aniré al gimnàs... emmm.. aprendré anglès... mmm... deixaré de fumar....) acaben per no realitzar-se i deixar-se per l'any que ve? (alto, que estic generalitzant eh!). Ens sobra feblesa i ens falta convicció i empenta.
Potser la imatge de feblesa que em ve al cap és la d'un nen o nena. Indefensos davant de tot, vulnerables, febles. I em ve de gust abraçar-los ben fort, que s'acurruquin, no deixar que els passi res. Instint de protecció davant aquells que veiem més febles. Però no vull que ningú em vegi d'aquesta manera, perquè molts m'hi veuen. I sóc més forta del que es pensen, perquè n'he après, i encara hi sóc. Però m'espanta que per una banda m'enforteixo i de l'altra em vaig afeblint mica en mica. Cada vegada em salten les llàgrimes més aviat per poca cosa, cada vegada tinc més dies d'aquells de estic trista i no sé per què. Espero que siguin les maleïdes hormones i que quan se m'acabi l'edat del pavo fumin el camp!!
[És curiós com ha acabat el post... Tenia la sensació que em desenvoluparia de manera ben diferent! Però és així... tal com raja!]
Escrits
