30 de novembre 2007

La vida es resumeix en unes quantes lletres

La clau del que som, de com som, de què ens pot arribar a passar, de les nostres qualitats... Tot, tot i tot es troba en els nostres gens. I de què estan formats els nostres gens? Doncs d'ADN, nucleòtids enllaçats i replegats en una doble cadena que es troba al nucli cel·lular, ben protegidet perquè no li passi res. Allà dins es troba en forma de cromatina, que és simplement ADN molt replegat associat a unes proteïnes anomenades histones. Així doncs, en realitat, si despleguéssim la doble cadena obtindríem més d'un metre de material genètic (és que hi ha moltes coses a dir sobre nosaltres eh!).

Però de què serviex l'ADN? Només per saber si els nostres descendents tenen una possibilitat de tenir els ulls verds, com nosaltres, o si seran rossos, o...? Ni molt menys. L'ADN conté tota la informació que regula el funcionament cel·lular i del nostre cos en general, és capaç d'expressar la informació continguda en els seus gens i traduir-la en proteïnes que realitzaran diferents funcions dins el nostre cos (com ja sabeu, els biocatalitzadors enzimàtics són proteics i duen a terme les reaccions químiques, per tant són de vital importància)

Però abans de tot, cal conèixer com és l'ADN, perquè al cap i a la fi després tot és un trencaclosques on s'han d'encaixar les peces que pertoquen.

Els àcids nucleics, ja sigui ADN o ARN, estan formats per una pentosa, àcids fosfòrics i una abse nitrogenada. I és precisament aquetsa última la més important pel que fa a la difernciacióe ntre ambdós tipus d'àcids nucleics, ja que mentre l'ADN té citosina, guanina, adenina i timina (C, G, A i T), l'ARN té citosina, guanina, adenina i uracil (C, G, A i U). I com tots sabeu, l'ADN està format per dues cadenes complementàries, per tant les bases van "aparellades" i davant d'una sempre va l'altra. Per exemple:
La part de dalt seria un fragment de doble cadena d'ADN, i el de baix, un fragment d'ARN. I aquí teniu la base de la nostra existència, del que som i del que ens passa, del que regula el nostre dia a dia. Un altre dia us en faré cinc cèntims de tot el que se'ns remou per dins, de com, a través d'un trencaclosques i amb l'ajut de la bíblia de la genètica, el codi genètic, existeixen centenars de combinacions diferents que fabriquen centenars de proteïnes que realitzen moltíssimes funcions que ens permeten subsistir. Tota una proesa de la natura.

M'encantaria reduir-me a uns quants nanòmetres de longitud, deixar-me empassar i fer un viatge a l'interior d'una cèl·ula, perquè és la fàbrica més complexa i meravellosa que s'hagi inventat mai. I poder veure com funciona tot, com treballen els enzims a ple rendiment, com els activadors i repressors fan que les diferents cèl·lues del nostre cos expressin distints gens... Tot. Absolutament tot. Ho voldria saber tot.

28 de novembre 2007

Tarda de cuina i de dits embenats

Tot va tornant poc a poc a a normalitat. I per celebrar que ja la torno a tenir amb mi, un bon berenar...




... i un dit de la mà esquerra embenat! Si és que qui ho havia de dir que tocar un forn calent podria deixar-me el dit ben vermell...

24 de novembre 2007

Blanc

Blanc immaculat. Blanc de puresa. Blanc d'incert. Blanc de tranquil·litat. I el blanc es tenyeix de negre.

La ment en blanc, tranquilitzant-se per tal de poder afrontar la setmana fatídica. Dilluns havia de ser un dia horrible. Dimarts la cosa millorava. Dimecres havia de fer un sospir d'alleujament i preparar-me per a l'auge del dijous, on un crit de satisfacció i descans m'havia de sorgir des del racó més amagat de l'ànima. Tants dies d'estrès i treball continu es mereixien un petit descans, que tot millorés i que anés rodat. La vida dóna masses voltes per poder fer un plànning del que farem l'endemà. Per això els plans i els projectes se'n van en orris, per això, quan creus que ja te n'has sortit tornes a caure. És com el problema del cargol que cau al pou i que de dia puja un metre, de nit en baixa mig. O de vegades fins i tot dos, pobre cargol.

Tot blanc. Parets blanques, llit blanc, sostre blanc, rajoles blanques. Però esdevé persistent aquella olor de desinfectant i medicament que no et pots treure del cap. I davant dels teus ulls, observes com es queixa de tant en tant, aquell que admiraves per la seva vitalitat i la seva inquietud, aquell que no havies vist mai en un llit d'hospital. I veus com la seva fortalesa decau una mica, esdevé vulnerable i això et toca els sentits i et fa feble a tu també, quan hauries de mantenir-te fort i animar-lo. I penses que dintre d'una setmana tornarà a casa, però que durant uns mesos potser vagarà com una ànima trista, avorrit i sense saber què fer, sense poder fer tot allò que desitja i que abans feia. Sense poder desplaçar-se amb fluïdesa. I això encara et toca més els sentits, però alhora et reconforta pensar que no hauràs de tornar a l'univers de color blanc. I si aquest algú és la mama, si ets adolescent i hi estàs força vinculat, potser els sentits i l'ànim encara et superen més del que et podies arribar a pensar. I la tristor no marxa, ni el per què a ella, ni la llagrimeta de tant en tant, ni l'angoixa d'anar-la a veure i sentir llàstima perquè s'avorreix com mai allà dins.

Li faig companyia allà asseguda, xerrant, passant la tarda, i malgrat que gairebé no em moc ni un dit, a la nit estic que no m'aguanto. Cansada, esgotada, amb un cruiximent generalitzat, però sobretot amb l'ànim cansat i les forces que defalleixen. Aquesta setmana havia d'acabar molt bé. Havia. Imperfet d'indicatiu. Temps passat.

22 de novembre 2007

Pintures Rupestres [Relats Conjunts]


Supervivència. Cooperació. Rapidesa. Enginy. Termes clau per poder arribar a l'èxit, per poder veure com el sol es lleva cada dia per l'horitzó, per viure i fer-me un lloc dins d'aquest petit món.

El menjar no abunda, i hem d'anar d'un lloc a l'altre buscant ramats de búfals o qualsevol altre animal que ens proporcioni carn i pells per poder-nos abrigar. Però no són manyacs i s'acosten a nosaltres, sinó que els hem de perseguir, els hem d'anar a buscar. Normal, qui s'aventura a trobar-se cara a cara amb l'assassí? No és l'instint natural el que ens fa fugir de les situacions perilloses? Per què doncs haurien de donar-nos un vot de confiança?

El més curiós és el còctel de sentiments contraposats i tot el que comporta la cacera. Gairebé diria que és el mòbil de la meva vida, el que necessito per sobreviure, el meu objectiu primordial. Perquè sense carn estic condemnat al regne del foc; i sense pells, a quedar-me arraulit dins la cova fins que el fred m'arribi fins a l'ànima i la congeli per sempre. Així doncs, caçar. De dia o de nit. Al matí o a la tarda. No depèn de mi, depèn d'elles, de les preses. I quan apareixen, llavors s'ha d'aprofitar l'ocasió. El fill de l'"home triat pels déus" dóna l'avís a tota la tribu. Agafem doncs, les llances de coure i les nostres cames. Silenciosament ens dividim en un parell de grups i cadascun ataca per una banda. El primer, espanta el ramat, que marxa en direcció contrària on la resta els estan esperant. I és llavors quan comença de veritat la cacera. Embogeixen, van d'un lloc a l'altre com posseïts pel déu del mal i entren en un estat de deliri, però això sí. Sempre tots junts. Si hi ha homes suficients podem reduir una mica l'espai i llavors la presa està assegurada: instants abans de morir, l'animal tan sols veu una pluja de llances que se li abraonen i se li claven a tots els músculs del cos. I l'animal cau a terra, es rebolca en sí mateix i formula uns sons en un idioma estranger que no som capaços de comprendre. A partir d'aquí, ja no cal patir. Però la cosa es complica si el ramat és més gran del que ens esperàvem o si embogeix de tal manera que som incapaços de controlar-lo. L'únic que podem fer és perseguir-los i intentar treure'n alguna cosa, perquè sinó estem perduts de totes, totes. Les cames són el millor aliat, i la velocitat un punt a favor. Però en el moment que comences a córrer darrere les bèsties, et posseeix la seva bogeria i no penses en res més. Només en vèncer i alhora sortir-ne viu. Això dispersa el grup, t'esgota i fa que se't congeli l'ànima, et tornes insensible davant de situacions desesperants i colpidores. Quants cops he hagut de córrer perquè per darrere em perseguien bèsties enfurismades, i he vist com companys que queien esgotats a terra eren trepitjats i lapidats? I no he pogut tornar erere... O no he volgut? Que ha estat allò que m'ha impulsat a continuar endavant? Valorar què val més, la meva vida que la d'un altre? L'instint de supervivència? La fam? L'egoisme?

No ho sé del tot, però en moments així no sóc capaç de raonar. Tan sols em guien les meves cames i em deixo endur per la massa animal. Ben bé, sóc un més d'ells.

20 de novembre 2007

Una imatge



Doncs finalment sembla que aquesta serà la fotografia que posaré a la portada del treball. N'hi ha d'altres que desperten molta més tendresa i que vaig estar temptada de posar, però aquesta és una mica especial. Et fa pensar què coi serà el que duu aquest al morro?, i et pica la curiositat. Però mentiria si aquest fos l'element determinant de la meva decisió. Una foto a la qual li tinc un afecte especial, sobretot pel fet que va ser el detonant, l'element desestabilitzador dels meus esquemes i la porta d'entrada al que ha acabat sent el meu projecte de veritat. Abans que el professor ens passés l'article de diari on hi havia aquesta foto, jo pensava diferent i tenia uns altres objectius. Abans tot era caòtic. La foto va donar forma a les meves idees, a les meves cavil·lacions, i a més a més em va obrir una nova porta. Sí, jo volia parlar d'aquells dofins capaços d'ingeniar un mètode per tal de caçar i no fer-se mal, dofins que transmeten el que saben als seus descendents; uns dofins que van més enllà de la noció de dofí que corre pel cap del 80% de la població (i us incloc en aquest 20%, ja que si seguiu aquest bloc espero que us hagin sorprès més per com es comporten i pel que són capaços de fer que no pas pel que ja sabíeu!)

Una simple imatge que pot semblar senzilla, o poc cridanera, o poc adequada. Però el que representa per a mi ho justifica tot. Ara el que queda és intentar trobar una "harmonia" entre aquesta i el text!

[Uff vinga que ja em queda poc! Una mica de motivació...]

boomp3.com

16 de novembre 2007

Setmana de la ciència - UTM

Coincidint amb la Setmana de la Ciència, dimecres vam assistir a una conferència d'una hora i quart a l'Ateneu de Cerdanyola que anava sobre la investigació marina. L'home que ens la va fer era un investigador que formava part de la Unitat de Tecnologia Marina del CSIC, que lògicament va explicar-nos en què consistia la seva feina i els projectes que tenien entre mans en relació amb tot això del canvi climàtic.

Primer ens va introduir breument alguns dels desastres naturals més recents, com l'huracà Katrina o el tsunami de Sumatra. I la majoria d'aquests no els podem evitar perquè no coneixem prou el mar. Amb la terra això no passa: sabem com és, la seva estructura, la tectònica de plaques, el relleu... I així podem controlar molt millor què hi passa. Però amb el mar és diferent: hi ha corrents marines superficials i d'altres d'aigües profundes, a través d'un satèl·lit tan sols podem observar-ne la superfície i no pas el relleu, com seria el cas de la terra, i la seva immensitat és un valor afegit que ens distancia encara més de poder-lo controlar. Així doncs, ja s'han establert algunes corrents marines, una general que recorre tots els oceans del món (que la teniu a la foto de sota) i d'altres de superficials, pròpies de cada oceà o mar, i que són circulars.

I com s'ha fet per tal de saber en quina direcció van les aigües? Tradicionalment, cap allà l'any 1900, el sistema utilitzat era el més simple i antic, empleat pels nàufrags de tots els temps i pels de les novel·les d'aventures: el missatge dins l'ampolla. Així doncs, a dins hi posaven una carta que deia que aquell que trobés l'ampolla, si us plau indiques a les autoritats a on havia estat trobada, que els ho comunicarien a ells. Curiosament l'any 1998 van trobar una ampolla d'aquestes que feia 80 anys que viatjava pels oceans del món. Quina d'aventures deu haver viscut! Ara, però, el que es fan servir són unes boies que duen incorporat un sistema que permet identificar-les amb un sistema semblant al GPS des de qualsevol racó de món. Per tal d'estudiar les corrents submarines, tenen una mena de bossa d'aire que permet que pugin i baixin, de manera que en sortir a la superfície les localitzen, les tornen a enfonsar i seguidament aquestes reemprenen el seu camí, fins a la propera sortida. I si apareixen aquestes boies allà on les autoritats de país no permeten que hi vagin els vaixells... Ui, això què és? Meu no pas! És un bon mètode per anar allà on els vaixells no els és permès arribar....

A més a més, s'estan estudiant les profunditats, el relleu, les muntanyes i es fan mapes del fons marí. Mica en mica es va avançant una mica més i coneixem més coses sobre el món en què vivim i els misteris que encara ens amaga.

Però tan sonar i aparells que analitzen el fons per refracció d'ones, i quan els homes el van inventar els dofins ja en tenien un de millor i més sofisticat incorporat al seu cos... És que la natura no deixarà mai de sorprendre'ns! (no preteníeu que un post on parlés del mar no hi sortís algun dofí...)


15 de novembre 2007

A que estic maco? (III)

Bé, i ja per acabar (per fi!), aquest és l'últim dels tres vídeos de l'experiment dels miralls amb dofins. Com que Google Vídeo em feia la punyeta, aquest és de youtube.

Val a dir que en aquest cas, el dofí estava sota unes condicions diferents per tal de determinar del tot que el que l'atreia era la seva pròpia imatge al mirall, i això es va aconseguir incloent una nova variable.

En primer lloc, hem de saber que els dofins tenen un sentit del acte molt acurat a la pell, de manera que són molt sensibles i noten qualsevol cos que els toqui, fins i tot són susceptibles als canvis de pressió de l'aigua. Per tant, si només era sotmès a dues situacions (marca i no marca), i després d'aquestes es va observar més vegades al mirall quan estava acabat de marcar que no pas quan no l'havien nit tocat... Com podem saber que un cop davant el mirall, només hi era per la pressió que havia notat a la pell i no pas perquè en acostar-s'hi veiés que tenia una taca al cos?

Per evitar aquest dilema, es va introduir una nova situació a l'experiment, i per tant en total n'eren tres: marca, no marca i marca falsa, que aquesta última consistia en utilitzar un marcador ple d'aigua en comptes de tinta i fer-lo lliscar per la pell del dofí, de manera que tenia les mateixes sensacions que quan el marcaven però la taca no hi era. Així doncs, s'esperava que el dofí s'aproximés al mirall després de notar la pressió, i que un cop allà s'hi estigués més estona quan tenia la marca de debò que no pas quan no la tenia, ja que en mirar-se una estona i no notar res d'especial esperaven que perdés l'interès i marxés. I així va ser.

A més a més, se li van fer marques falses abans i després de ser marcat de debò: en el primer cas (quan encara no havia estat marcat de debò), el dofí s'acostava al mirall i de seguida perdia l'interès en no veure-hi res; en canvi, quan li feien una marca falsa i anteriorment ja havia estat marcat, el dofí s'hi passava més estona, malgrat que no hi veiés res (ja que abans sí l'havien marcat de debò i sabia que alguna cosa passava...).

Espero no haver-me embolicat massa en aquesta explicació, però és que ho trobo sorprenent tot això i no ho puc evitar! Ara sí, us deixo amb el dofí quan té una falsa marca...

[Ara teòricament s'hauria de veure.. si no és així digueu-m'ho!]

12 de novembre 2007

Manifest

Aquest cap de setmana he fet un viatge al passat. He estat envoltada de reis, ministres i milicians del segle XIX les 24 hores del dia, he topat cara a cara amb Napoleó, he participat a les revoltes populars, a la primera República i al moviment obrer, que demanava millores salarials i un horari laboral digne. Així doncs, he acabat de la Història fins al capdamunt, sento dir que no és la meva assignatura preferida. A veure, que m’agrada conèixer que va passar i trobo interessant saber els nostres orígens, però a l’hora d’aprendre-m’ho de memòria és un suplici.


Així doncs, com a conseqüència d’aquesta aventura i el contacte amb les societats menys afavorides que demanaven una millora de la seva qualitat de vida, exposo el meu programa de reformes o peticions, com li vulgueu dir, i que desitjo que es compleixin el més aviat possible:


- Una jornada de 26 hores com a mínim, perquè em falta temps per estudiar i alhora poder gaudir d’uns segons de temps lliure

- Que la política exterior s’ocupi d’importar de l’espai algun aparell que sigui capaç de captar el pensament de les persones (segur que en alguna civilització això ja existeix), així no caldrà que faci els exàmens i el professor podrà veure com els coneixements hi són, però que a l’hora de deixar-los per escrit la cosa es complica...

- Que totes les civilitzacions del món es mobilitzin per penjar fotografies de dofins a la xarxa, que no en trobo cap que em faci el pes com a portada del treball i em queden dues setmanes per entregar-lo (el més complicat en teoria no era la recerca d’informació i l’elaboració del treball en sí?)


Bé, per no ser gaire exigent, així s’inicia el programa de reformes. Ara només em queda que algun partit polític (que vist el panorama l’hauré de fundar jo mateixa) em vulgui donar suport i em representi al Parlament. I un cop d’estat? Bé, és una via alternativa...


En resum, aquest manifest excèntric tan sols us vol comunicar que en les properes dues setmanes les meves incursions pel món blocaire seran menys freqüents, malauradament en contra de la meva voluntat.


Per cert, he intentat penjar el tercer vídeo i no he pogut... Que no me n’he oblidat eh! A veure si puc fer-ho aviat...

10 de novembre 2007

Refinament


Hi ha qui a l'època adolescent del famós "canvi", quan les hormones estan revolucionades i demostren tot el seu potencial, se li nota bastant. Sobretot els que fan una estirada i en dos mesos ja et passen un pam, o les noies a les quals els hi creixen molt els pits... Doncs jo no sóc ni dels uns, ni dels altres ni de cap d'aquest gremi de canvis sobtats. Jo anava fent, mica en mica. I ningú està mai content amb el que té, no? Els uns són alts i volen ser baixos, els rossos es tenyeixen, etc... I jo, no podria ser menys. El canvi que més he notat i que el regalaria a qui volgués ara mateix és que el meu estómac s'ha tornat... pijo, per dir-ho.

Bé, potser aquesta no és la paraula adequada. El fet és que el meu estómac ara no tolera segons quins menjars, i el que és més fotut és que el "refinament" de l'estómac no és proporcional al del pal·ladar, perquè segueixo sent igual de llaminera i m'agrada tot, em continuo delint pels berenars en potència, per les amanides, les mandonguilles, el lluç, les croquetes, els canelons, els macarrons... I no pararia!. Però a ell no, ell s'ha tornat finolis. I per això he hagut de fer nous amics inseparables com la camamilla o el poleo-menta. I d'això no em queixo, que sempre m'han agradat molt las infusions i els tes, però és que... Haver de notar aquell malestar a la boca de l'estómac i notar com se'm remou per dins el menjar és molt desagradable. I fa la punyeta unes dues horetes, i després sembla que se'n va a dormir una miqueta. Però a la que torno a menjar fregits, carn cuinada amb salses o si menjo molt copiosament, per exemple, ja hi tornem a ser (i a sobre ara que ve Nadal...). Una de les mesures que he pres ha estat aprendre a menjar lenta i tranquil·lament, cosa que abans no en sabia (endrapava com una mala cosa...) I en sí funciona, m'estalvia les infusions en motles de les ocasions. Però els dinars de ca la iaia... mare meva! Allò és una nit en dejú assegurada!

Així doncs... No voldríeu pas canviar-me'l?

07 de novembre 2007

De la vinya a l'ampolla...

A l'hora de dinar, el tall de carn sobre al taula i una copa de vi negre... O si hi ha peix, doncs potser vi blanc millor, no? Està molt bé això de poder anar al supermercat i comprar una ampolla de vi, però tots sabem que les ampolles no neixen pas dels arbres, sinó que el vi s'obté de premsar els grans de raïm i després deixar-los en repòs durant un temps a les bodegues. I què hi passa allà baix perquè el raïm es converteixi en una beguda alcohòlica? Perquè això està clar, si jo menjo raïm no m'emborratxo pas perquè no té alcohol; en conseqüència, alguna cosa passa durant aquest període de temps que fa que puguem, mesos més tard, gaudir d'un bon got de vi sobre la taula.

El que li passa al raïm (més en concret al most, el raïm premsat) és que es fermenta.

La fermentació alcohòlica és un procés catabòlic que no necessita oxigen per dur-se a terme (és anaeròbica) i que la realitzen els llevats, concretament els del gènere saccharomyces. Però no ho fan perquè sí, sinó per obtenir energia, encara que molt poca (només 2 ATP).

Doncs bé, anem a veure com funciona aquest procés: primer de tot, partim del monosacàrid universal, la glucosa, i la degradem en dos piruvats en la també famosíssima glucòlisi. Ara, però, és important saber que en aquesta fase es desprenen protons i electrons que són captats per un coenzim anomenat NAD, que per tant es converteix en NADH2. I aquest ens el reservem, ja veurem després què li passa. Doncs bé, ens havíem quedat amb els dos piruvats obtinguts de la glucosa. Aquests es descarboxilen (es desprèn diòxid de carboni) i es converteixen en una molècula de dos carbonis, l'acetaldehid, que posteriorment li prendrà al NADH2 els protons i electrons que havia agafat i ..... Tatatxaaaaaaaaaaan! S'obté etanol, és a dir, alcohol etílic! Ja tenim el most fermentat i el vi a punt!

Totes les reaccions que es duen a terme són catalitzades per enzims específics que tenen els llevats al seu interior, és a dir, que dins les bótes de vi que podem veure a les bodegues hi ha llevats que van fent feina i ens van fermentant el vi perquè així ells obtenen energia per subsistir.


Com a residu d'aquesta reacció s'obté diòxid de carboni, que en el cas del cava per exemple és el causant de les noies entaforades dins de vestits daurats i amb caputxa que veiem per Nadal a la tele. Bé, deixant-me de rotllos, que el diòxid de carboni fa que el cava tingui bombolles. I encara que sembli mentida, aquests llevats són els mateixos que els que fermenten el pa, però amb la diferència que en el pa l'alcohol s'evapora i el diòxid de carboni queda intercalat a la massa.

Qui deia que el bitxitos són dolents? En realitat n'hi ha molts, de bacteris i llevats, que fan coses per nosaltres. Per exemple, en tenim uns a la flora intestinal que sintetitzen vitamina B12, i n'hi ha d'altres que fermenten la llet i produeixen formatge (això dins nostre no eh!)

06 de novembre 2007

I havia de passar avui...

Podria enrabiar-me i cridar ben fort, destrossar els coixins de l'habitació mentre practico les meves minses nocions de karate i boxa. O bé podria seure una estona, pensar profundament i reflexionar, respirar fons i asserenar-me. O també hi ha una altra possibilitat: posar-m'hi altra vegada com una màquina sense límits i tornar-ho a reconstruir tot fil per randa. Però no em veig en cor de fer cap de les tres coses. No tinc esma per cridar, em pesa cos i ànima, i l'última opció ni platejar-la. Dormir cinc hores no m'ha fet cap bé: tinc el cap com un timbal, ja no sé ni què em dic ni tampoc sé què fer. Bé sí. Dormir. Hauria. Però no puc, els sacs de nervis no dormen. Es cargolen, giren, es lleven i se'n tornen al llit. Però no dormen.

Dues hores de feina llençades a l'escombraria amb un estil magistral. Un triple net, que no ha tocat pas l'anella. Canviant els marges i tabulacions dels paràgrafs del treball, un a un, perquè demà havia quedat amb el tutor per acabar-ho d'arreglar. Havia? Bé, la cita queda pendent, no l'he anul·lada pas. Però em farà gràcia veure la cara que posa en veure'm arribar amb les mans buides. Dic que em farà gràcia per prendre-m'ho amb humor, per riure i no plorar. Que si aquesta frase calia retocar-la, que si calia paginar tot el document i omplir els buits on es feien referències a altres pàgines, peus de foto... I surt allò típic de "No responde". Nervis, mans que tremolen. No si us plau, ara no. I res, tu, que s'ha tancat. He intentat recuperar l'arxiu però miraculosament l'última còpia guardada era de feia una hora i trenta minuts. Mooolt bé, i qui m'ho ha canviat? Precisament ho vaig configurar perquè amb el treball no em passés això, i teòricament em feia una còpia cada cinc minuts...

Paro. M'aturo, sinó el teclat corre el greu perill d'acabar a la UVI en el millor dels casos. M'espera una altra nit tranquil·la i relaxada, d'observació minuciosa i interessantíssima del sostre de l'habitació.

[Perdó pels que esperàveu veure avui el tercer vídeo dels dofins... Intentaré penjar-lo el més aviat possible...]

05 de novembre 2007

A que estic maco? (II)

Apa, aquí teniu el segon vídeo de l'experiment de l'autoreconeixement davant el mirall dels dofins. A veure aquest què us sembla...

03 de novembre 2007

A que estic maco? (I)

El títol potser no és molt adient, però és igual... El vídeo va més enllà d'una qüestió estètica eh!

Primer vídeo de la trilogia de vídeos que pertanyen a l'experiment dut a terme per determinar si els dofins són conscients d'ells mateixos al trobar-se davant un mirall, és a dir, si saben que allò reflectit són ells. Podeu mirar el post on vaig explicar l'experiment aquí.

L'explicació és sorprenent però les imatges parlen per sí soles (la qualitat és molt dolenta, perdó! És tal i com estaven penjats a Internet)

02 de novembre 2007

Per què escriure un bloc

En primer lloc, val a dir que això és un meme que m'ha passat en jacme. És el primer meme de la meva vida, el primer cop que algú me'n passa un, i per aquest motiu voldria fer algunes aclaracions prèvies a la meva reflexió:

1. Que faci un meme no vol dir que en comenci a fer a partir d'ara, ja que en principi no m'agraden gaire.

2. No faré memes del tipus: 5 coses de tu que no sàpiga ningú (perquè vull que continuïn així!), o 3 consells per a ser un bon blocaire (perquè tots ho som, no ens podem comparar els uns amb els altres)... Sento ser tan radical en la resposta però considero que ser sincera en aquest aspecte és una prioritat. I si alguna vegada en veig un que ningú no m'ha passat però que em ve de gust fer... doncs aquí el tindreu! No sempre te'ls han de passar els altres, ho pots fer tu mateix (com els auto-regals!)

3. Faig aquest meme perquè és una simple pregunta de la qual em ve de gust parlar, perquè el trobo curiós i enriquidor per a mi mateixa.

Així doncs, aquí ho teniu: per què escriure un bloc

Per tenir un lloc propi dins la xarxa, un raconet que modeles al teu gust i del qual n'ets l'únic propietari.
Per buidar el pap i explicar curiositats, sensacions o moments a algú que no coneixes, allunyat del teu dia a dia, que et veu amb uns ulls diferents i que no tindrà prejudicis contra tu a l'hora de jutjar-te. O simplement escriure per a tu mateix, i si no vols comunicar-te tan sols no has de marcar l'opció de rebre comentaris. Tan senzill com això.
Per l'art d'escriure, tan bell com vell.
Per conèixer a nova gent, nous punts de vista, noves sensacions, nous indrets... Per endinsar-te en un món nou.
Per l'art d'ensenyar i aprendre cada dia coses noves.
I com vaig dir fa uns dies... perquè sí.

Començar a escriure un bloc costa. Almenys a mi, és clar, només puc parlar des de l'experiència personal. Hi influeix el desig d'escriure sempre i potser hi ha posteriors frustracions al no poder complir les expectatives plantejades, o a l'inrevés, fa mandra pensar que hauràs d'escriure periòdicament i s'acaba convertint en una activitat quotidiana que enganxa.

Sigui com sigui, el teu bloc acabes sent tu. Així doncs, hi ha algun motiu per ser nosaltres mateixos?

[Suposo que ja us haureu imaginat, però bé, si no és així ho deixo explícit: convido a qualsevol membre de la blogosfera o catosfera o d'arreu del món que faci aquest meme si li ve de gust!]

[Gràcies jacme, ara que he acabat... encara m'ha agradat més haver-lo fet! Retorn al passat, de quan et qüestiones si tirar endavant aquest petit racó de món o no...]

01 de novembre 2007

Moments dolços

Ja ningú em pot fer enveja, ja ningú em pot refregar els seus per la cara ni delitar-se mentre jo no els puc tastar, ja puc entrar dins l'univers dels sabors dolços i submergir-me en un món de plaer perquè...

Ja he fet els meus panelleeeeets!



- Laia, dits fora!
- Aiii és que això està tan booo!

Sempre passa igual. Encara que la massa estigui sense coure, vaig pessigant mica en mica i m'han de picar els dits, perquè sinó acabaríem amb un parell de panellets per cap! Però m'han frenat a temps i n'han sortit bastants, encara bo!

I comencem a fer boletes, l'una darrere l'altra. Deixem reposar una estona i l'emoció posterior ha estat sublime. Sorprenentment els de pinyons no m'han fet emprenyar ni he estat temptada de llençar-los contra la paret, i els que no sé per què però els pinyons se m'han enganxat a la primera! He enclastat els pinyons amb amor i carinyo? O els anys posteriors estaven en vaga? És igual, ja està fet i m'han quedat de conya ^^

Així doncs l'objectiu principal i únic d'aquest post és.... que ja tinc panellets, ale!

I els que n'heu fet o comprat... que vagin de gust!