30 d’octubre 2007

Quina son!

Apa, i com us vaig dir, avui us penjo un altre vídeo de dofins. En aquest cas, es veu el dofí descansant a la superfície de l'aigua, amb un ull obert (connectat a l'hemisferi actiu) i l'altre tancat (el connectat a l'hemisferi que descansa). Una vegada vaig dedicar un post al son dels dofins, així que si no vau tenir l'oportunitat de llegir-lo ho podeu fer aquí.

El vídeo no té gaire qualitat, però és que aquest fragment està extret d'un vídeo AVI d'Internet i no d'un DVD... Però ja fa el fet!



Arracades viatgeres

Avui ha tornat a passar. I com sempre, l'emprenyada que he agafat ha estat monumental. Així doncs, puc sumar una altra arracada desaparellada dins la meva capseta de color blau. I a sobre aquestes m'agradaven, ves per on, perquè eren de fusta, d'estil ètnic, i encara que fossin de Tot a cent (fa temps que les arracades que em compro són d'aquest tipus, i si no me les faig jo amb boletes que compro a la merceria) m'agradaven força. Si me les faig jo no em sap tan de greu, perquè sé com l'he feta i normalment tinc boles de sobres per fer-ne la parella. Però aquesta ja no la podré recuperar, s'ha perdut i ha deixat sola i mal acompanyada a la seva companya.

Me n'he adonat camí de casa, quan tornava de l'institut. De seguida m'he trasbalsat en tocar-me l'orella i no trobar-la, i l'impuls de sempre ha estat recular. Després de caminar deu metres he desistit. Qui sap quan l'he perdut! Fa una hora? Deu segons? A l'aula d'Història? O bé al carrer? He tornat a fer mitja volta i he arribat a casa, ja sens esperances de trobar-la. I encara recordo l'última que vaig perdre. Va ser fent el mateix recorregut, institut-casa. Eren uns sols de color taronja que anaven a conjunt amb un collaret, i m'ho havia regalat la meva mare. I no eren de tot a cent. I m'encantava, era preciós. I en adonar-me que havia perdut una arracada, vaig tornar a l'institut a revisar les aules per on havia passat, els passadissos; després vaig fer el mateix camí per on havia anat a casa, i en arribar vag pujar a peu els vuit pisos amb la motxilla a l'esquena en comptes de pujar amb l'ascensor, perquè jo baixo a peu i potser se m'havia caigut llavors. Ni rastre, s'havia sublimat (ui, com m'agrada aquesta paraula...)

I quan va arribar la mare de treballar... una plorera... i vinga, que no passa res dona! deia amb un mig somriure... Però és que a mi aquestes coses em saben molt de greu, cuido molt la roba i els meus objectes personals i no suporto veure'ls malmesos o perduts. Tothom em diu que sóc massa exagerada, que no passa res, que només és un objecte; i a mi em costa molt de veure com perden coses i el primer que pensen és ja me'n compraré un altre, sense ni tan sols intentar trobar-ho. Però que no saben aquests que els objectes, malgrat no tenir vida pròpia, nosaltres els apliquem una sèrie de connotacions que els fan especials, que els fan nostres? Jo la pèrdua no la puc reemplaçar per unes altres arracades, perquè ja no seran aquelles.

M'agradaria pensar que totes les meves arracades són d'esperit viatger i que dintre d'un temps tornaran a les meves mans, però potser s'estan allargant massa aquestes vacances! Encara conservo arracades desaparellades de quan tenia cinc anys...

29 d’octubre 2007

Idees i realitat

Plató deia que tot el que hi ha al nostre món és una còpia d'una Idea que es troba en un món superior, que és el de veritat. Més o menys. Així doncs, totes les muntanyes del nostre món són una còpia de la Idea de muntanya que es troba en aquell món superior, i també existeix la Idea de Justícia o de Bondat. Francament, no és al meva assignatura preferida, però hi ha coses que encar que siguin irracionals des del meu punt de vista, de vegades em fan pensar i construeixo un món interior ple de paranoies dins el meu cap, potser fruit de l'avorriment o d'una ment massa retorçada.

M'imagino un món superior on hi conviuen totes les Idees, i m'imagino que el meu món és com si fos un món d'holografies, llocs i objectes que en realitat no són allà, sinó que simplement són imatges d'una realitat que es troba en aquell altre indret. Però si aquí tot és fictici, jo també ho sóc? Existeix una idea de Laia allà dalt? Però això voldria dir que totes les Laies tenen una Idea comuna, i per tant més coses en comú... O només existeix una Idea d'home o dona? O ni tan sols això? Ben mirat, és igual. El que m'és m'espanta és pensar que jo podria ser irreal, una simple imatge fictícia reflectida en un món irreal, còpia d'un altre. Pensar que sóc tan fràgil, que podrien tocar-me i traspassar-me sense ni esforçar-se, que tal i com he aparegut puc desaparèixer i no tornar...

Sovint també em pregunto què som. Sé que sóc un conjunt de matèria orgànica molt ben posadeta que forma un cos, que té vida i que va fent dia a dia. De vegades em miro les mans des d'un punt de vista estrany, al·lucinant, i alhora paranoic. Es mouen els dits i penso que inconscientment el meu cap està ordenant aquest moviment, i també penso que a la vegada el meu cervell ordena que jo pensi que jo no faig conscientment tots i cadascun dels moviments del meu cos. I no puc evitar pensar, en un moment paranoic total, que sóc un ésser humà, que tinc vida, que sóc una màquina de rellotgeria precisa que segueix uns patrons fixos dia rere dia amb un objectiu, l'objectiu de viure... I què és això? I per què?

Però cal fer-se aquestes preguntes? Qui sóc? Potser un ésser real, o una còpia d'una Idea, o...? Per què vivim? Amb quina finalitat? No m'agrada fer-me aquestes preguntes, les trobo irrellevants i absurdes, sense sentit. Les contestaria totes amb un perquè sí, i em quedaria tan panxa.

- Per què podria pensar que no sóc irreal, sinó un individu real en aquest món? perquè sí
- Per què vivim? perquè sí
- Per què un cos és una màquina tan precisa? I com s'ho fa? perquè sí i... (per a la segona he de buscar una altra resposta crossa...)

- Per què escric aquest post tan absurd, il·lògic i enrabassat? Doncs... perquè sí.

28 d’octubre 2007

Peixos i dofins que juguen a fet i amagar

Apa, ja que he aconseguit extreure un petit fragment del vídeo de la National Geographic, i com que us vaig dir que si ho podia fer el penjaria, aquí el teniu! Trigo bastant a penjar-los amb el meu ordinador i la meva connexió a Internet, així que us els aniré posant de tant en tant...


27 d’octubre 2007

Divendres excepcional

Fa un parell d'anys, em van proposar de fer un curs gratuït subvencionat per la Generalitat, que pretenia formar a joves que estiguessin estudiant per tal de crear associacions de l'esport als instituts i axí promoure l'activitat física. De seguida vaig dir que sí. Vaig estar una setmana al complex educatiu de Tarragona, fent classe teòrica pels matins i per la tarda, practicant tota mena d'esports. M'ho vaig passar d'allò més bé i vaig conèixer a molta gent, així que no tornaria pas enrere!. Un cop a l'institut, l'any següent vam formar l'associació i lògicament ara hi estic ficada (era el preu per estar una setmaneta gratis al juny a Tarragona). Hem engegat equips de futbol, de bàsquet, de tennis-taula, de bàdminton, hip-hop i gimnàstica rítmica, i trobo que va prou bé per ser que només fa un any que funciona. I ahir es va organitzar una trobada de tots aquells que havíem fet el curs de dinamitzadors durant els dos anys, ja que es vol crear una entitat esportiva nivell de Catalunya però dirigida per joves, ja que així som nosaltres qui decidim com i què volem fer. En primer lloc, hi havia un acte institucional al qual hi va assistir Carod Rovira, i després teníem la resta de dia lliure per gaudir de totes les prestacions que ens oferia Port Aventura. Sí, sí, ens regalaven l'entrada, el dinar i el transport! Realment, s'ho van currar!

Però què va passar? Que Renfe ha monopolitzat tots els autocars, així que els nostres van arribar molt tard perquè eren autocars de rutes escolars, que deixaven als nens de primària a les 9 al cole. Per això vam arribar a Port Aventura a les onze tocades, quan l'acte ja havia començat. Així, "malauradament", vam haver de passar directament cap a les atraccions i no entrar a l'acte inaugural. Ooooooooooooh... I juntament amb uns altres tres nois de batxillerat, vam començar la ruta: Dragon Khan (el meu primer cop asseguda a primera fila), Huracan Condor, Stampida, Furius Baco (que et graven amb vídeo des del seient del davant i després et pots veure, amb la cara de velocitat i el cap que se te'n va enrere!), dinar una pizza, coca-cola i patates per valor de 8.50, tuuki splash (malgrat estar a l'octubre, al migdia feia caloreta), i altre cop em van arrossegar al Dragon Khan i al Huracan Condor un parell més de cops (és que hi havia deu minuts de cua només!). I per acabar la jornada, altre cop a 135 km/h! Mai no he estat tanta estona cap per avall en un mateix dia, mare meva! Vaig tenir la sensació de caure al buit, de caure a l'aigua a una velocitat trepidant, de menjar-me el seient del davant en qualsevol moment i cinquanta sensacions més. I una d'excepcional: la de passar-m'ho genial durant tot el dia. Però malgrat estar cap per avall, i girar, i pujar, i baixar, i frenar, no estava pas marejada. No vaig notar res fins arribar a casa, que de sobte em va agafar una cosa estranya al cap, que em pesaaaaaaaaava i se me n'anava una mica... Per això no vaig fer ahir la crònica, no m'hi veia en cor!


Un moment especial i un altre de divertit: el retrobament amb alguns dels companys de l'estada de feia dos anys i els estrangers que ens vam trobar al tutuki splash. Amb els primers, petons i abraçades i amb els altres no podíem parar de riure. Es cobrien amb bosses d'escombraries per no mullar-se i no paraven de cridar, i de sobte vinga a riure! I nosaltres pensant I de què coi riuen? I ens girem i una onada d'aigua es precipitava cap a nosaltres. En dos segons estava un company meu xop com un pollet, i ens mirava amb cara d'empanat amb les ulleres plenes de minúscules gotetes d'aigua. Quina imatge! Vaig baixar l'últim tram gairebé pixant-me de riure... Meravellós! Espero que dilluns no vingui constipat!

24 d’octubre 2007

De cacera!

Un dofí en llibertat no rep "X" quilos de peix al dia, completant així una dieta ben equilibrada. Un dofí salvatge no veu davant de seus nassos una maneta que li lliura el peix ja mort, sinó que s'ha d'espavilar per tal de trobar un bon banc de peixos o bé algun que altre peixet. Un dofí salvatge té l'instint natural de caça, com la resta d'animals del planeta, i el posa en pràctica per tal de poder sobreviure. Per tant, ja que són indispensables per viure, també les tècniques de caça s'aprenen a través de la observació i imitació de les mares, completant així el "procés educatiu" de les cries.

Però no totes les espècies de dofins cacen de la mateixa manera, sinó que tot depèn de si les poblacions tenen un gran nombre d'individus o no, de la zona geogràfica i també de les espècies de peixos predominants en el seu hàbitat natural. Mitjançant pel·lícules, vídeos i pàgines web he arribat a distingir fins a cinc mètodes diferents de caça utilitzats pels dofins:

Un d'ells és específic d'una comunitat de dofins de la famosa Shark bay, a Austràlia (exacte, allà on els dofins són capaços d'utilitzar esponges i on s'ha realitzat l'estudi dels sons individuals). Allà, s'ha observat que sobretot algunes femelles cacen els peixos arraconant-los, tot fent servir la costa com a barrera natural. Tot comença divisant el peix que serà el banquet del dia, la presa. Llavors, el dofí comença a nedar en paral·lel a la costa, fent que el peix cada vegada s'acosti més a la sorra de la platja fins que aquest no té la suficient profunditat per nedar i és atrapat pel dofí. Però si un dofí és molt més gran que no pas un peix, com pot ser que ell no quedi embarrancat a la costa? Doncs gràcies a la capacitat que té d'hidroplanejar: els dofins tenen el cos en forma de fus, que els proporciona una aerodinàmica excel·lent que els permet nedar arran de la superfície, gairebé surant. És per això que poden aplicar aquesta tècnica de caça sense sortir-ne malparats.

La següent tècnica també és individual, és a dir, que els dofins no actuen cooperant per tal d'aconseguir aliment, sinó que cadascú fa per ell. També cal tenir molt present el sonar dels dofins i els clics d'ecolocalització, ja que són indispensables en aquesta ocasió. Aquesta tècnica se sol observar en zones on el fons marí és de sorra bàsicament, i on moltes de les espècies de peixos que hi habiten utilitzen el fenomen del mimetisme o s'enterren a la sorra per tal de sobreviure. El primer que fa el dofí és localitzar el peix, que en veure el seu depredador s'enterrarà. Però això no li suposa un problema al dofí, ja que immediatament posarà en marxa el seu sonar, i amb l'eco dels clics emesos podrà saber en tot moment on es troba la seva presa, en quina direcció va i molta informació més. Així doncs, en un moment donat, es precipita contra el fons marí fent uns forats i clavant el morro, regirant la sorra, fins que aconsegueix capturar la seva presa.

La següent també és restringida a un grup específic de dofins, concretament a Carolina del Sud. Allà, els dofins aprofiten la baixada de la marea als estuaris per tal de programar i caçar satisfactòriament. En aquest cas els dofins actuen en grups reduïts, d'uns tres exemplars, tot cooperant i coordinant els seus moviments. Consisteix en agrupar-se a uns quatre metres de la costa (un cop el banc de peixos ha estat localitzat) i llavors nedar sincronitzadament, en direcció al llot que queda al descobert quan baixa la marea, creant una gran onada que fa que els peixos quedin varats al llot. Els dofins sempre solen quedar inclinats al llot sobre el seu costat dret, i llavors atrapen els peixos que es mouen frenèticament en busca d'aigua. És molt curiós observar com, abans que els dofins creïn la gran onada, moltes espècies d'ocells de la zona es col·loquen a la costa, en renglera, atents a l'espectacle al qual ja estan acostumats. Un cop els dofins han fet la feina, ells aprofiten per alimentar-se dels peixos que els mamífers no han pogut atrapar.

La penúltima tècnica apareix en molts dels documentals de la televisió, potser ja la coneixereu. aquí es necessiten bastants dofins que cooperin i coordinin els seus moviments, ja que l'objectiu és un suculent banc de peixos, normalment bastant gros (pot arribar als 300 metres de diàmetre!). Primer de tot cal delimitar el perímetre del banc, ja que els peixos, en notar la presència del depredador, tendeixen a unir-se encara més i formar una gran massa, fet que facilita la feina als dofins. Un cop la massa està formada i controlada, els dofins s'alternen entre sí: mentre uns continuen nedant al voltant del banc perquè no es fragmenti, els altres ataquen els peixos més externs. Un cop els primers s'han alimentat, s'intercanvien els papers i els que tenen l'estómac buit omplen el pap. Podem trobar un exemple millor d'esperit d'equip?

I ja per acabar, una de les tècniques més sorprenents: cooperació entre dofins i homes. S'ha detectat a una zona concreta de Mauritània i a Laguna, Brasil. Es tracta de pobles pobres de pescadors, on la infraestructura pesquera es limita a les xarxes de cada individu. Petites barques tampoc farien el fet, ja que els peixos són molt ràpids i amb els mètodes tradicionals resulta molt complicat fer una bona pesca. Així doncs, quan arriba l'època de les migracions dels peixos, poblacions de dofins apareixen a aquests països, tot arrossegant els peixos cap a la costa. Llavors, els homes entren a l'aigua i obren les seves xarxes, i com que els peixos estan esvalotats i salten contínuament, desorientats, la pesca és fructífera. Resultaria ingenu pensar que el dofí recorre uns quants quilòmetres només per beneficiar a l’home si ell no en tragués pas profit d’aquesta associació: per sí sol és capaç d’alimentar-se, però un banquet d’aquests és sens dubte molt més productiu i ja se sap que la vida al mar és imprevisible: mai saben si hauran de recórrer molts quilòmetres per poder trobar menjar; per tant cal aprofitar les oportunitats.

Així doncs, ja veieu les diferents tècniques que utilitzen els dofins salvatges, molt més complicades i laborioses que no pas trobar-se cada dia el peix ja mort a la boca sense haver mogut ni un dit (bé, ni una aleta :D).

Totes aquestes tècniques són molt espectaculars vistes en vídeo, així que si aconsegueixo sel·leccionar fragments del DVD i extreure'ls us els penjaré (de moment he aconseguit treure-li el copyright i ja el tinc al disc dur, ueee!)



23 d’octubre 2007

Trencanous

La nou és el fruit misteriós i resistent per excel·lència. És com una petita capseta molt forta, que dins amaga el fruit... o potser no, si s'ha florit o és buida. La gràcia està en que no ho saps fins que no l'obres, ja que de fora totes semblen bones. A més a més, necessitem fer sevir totes les nostres forces per obrir-les, jaq ue jo no sé per què però mira que són resistents les punyeteres!

De petita sempre amb el trencanous a la mà, mentre mirava envejosa com els altres les sabien trencar com diu l'Alasanid, agafant-ne dues i fent pressió fins que una d'elles dues es trenca. També havia vist el mètode que proposa en Carquinyol, agafar-ne una i col·locar-la entre els palmells durs de la mà, fent pressió fins que cedeix. Però si no podia fer-ho amb dues nous (i principalment és que no m'hi cabien les dues a les mans), amb els palmells encara menys! Així que trencanous a mà i anar fent. I ja de més gran vaig intentar aplicar aquests mètodes, però no sé per què no ho he aconseguit mai.

Fins fa relativament poc, un any o dos. Vaig veure a la televisió aquest mètode per trencar nous i realment és senzillíssim, malgrat que al vídeo que veureu la taula foti un bot (és que aquesta nou se'm resistia!) Sí, exacte, les manetes que veureu són les meves. Col·locar els dos dits sobre la juntura, allà on s'uneixen les dues closques, i llavors... pam! Un cop sec sobre els dits. I en realitat els meus dits acaben intactes i les nous es trenquen en un tres i no res, no com aquesta maleïda! M'ha tocat la nou rebel, què hi farem... Però no en tinc més per provar-ho, així que us conformeu amb aquesta. Aaaara, així s'explica un post tan xorra, no? Mira, em feia gràcia penjar un vídeo!


22 d’octubre 2007

deslaboratorització

Física, 11:45. El professor arriba a l'aula corrents, amb els papers arrugats sota el barç i amb cara de pomes agres. I penses, d'acord, val més no fer segons quins comentaris avui. Però per sort no era amb nosaltres amb qui estava emprenyat, i suposem que necessitava descarregar tota la mala llet que duia dins. Així que hem tingut un míting del profe de gairebé mitja hora. I pobre home, és que no hi ha dret amb el que han fet i com ho han fet. Decididament, com ell diu, hi ha massa gent asseguda als despatxos de l'administració amb les butxaques plenes i que no saben ni què vol dir la paraula treballar.

Una llei sorgida no se sap quan i un noi de dinou anys amb rastes i amb cara de "a mi no em preguntis, només sé el que he vingut a fer i prou" s'han presentat a l'institut amb un únic objectiu: enterrar, segrestar, arrasar i buidar els nostres laboratoris. El noi duia sota el braç una llista llarguíssima de productes químics que segons ells no podem tenir perquè són tòxics. Sorprenentment entre aquests elements s'han endut iode, sofre, blau de metilè i moltes altres substàncies amb les quals els alumnes ni tan sols entren en contacte. Ja sabem que gairebé totes les substàncies químiques són tòxiques, però no ens les mengem pas! Que són per fer experiments, no receptes de cuina! I ja en segon lloc, aquesta suposada normativa aprovada... quan? Potser a l'estiu? Quan tothom es de vacances i les notícies no corren? I per què això tan absurd? Han de justificar les seves sessions de minigolf de despatx amb canvis inoportuns i irracionals? I per què ara? Si havien de fer-ho, no podrien haver-ho fet a l'estiu, quan encara no s'havia planificat el curs següent, i d'aquesta manera no aixafar la guitarra als professors i alumnes? Precisament l'hora abans del pati aquest professor estava fent classe amb els de 4A al laboratori. Què els havia de dir als alumnes de 4B, a l'hora següent? Que demanessin als seus companys els apunts perquè en un període de dues hores havien buidat el laboratori, s'havien endut el material i ells no podien fer les pràctiques? És manera aquesta de fer les coses?

Alto, que dintre de poc els ordinadors seran proclamats elements extremadament nocius per a la vista i ens buidaran la sala d'ordinadors, o les pipetes, erlenmeyers i matrassos de vidre seran armes blanques que caldrà exterminar. O fins i tot asseguts a les cadires patirem el risc de caure a terra i serà millor fer les classes ajaguts, amb mantetes... Sento ser tan dramàtica i exagerada, però m'emprenya. Algú em pot dir com coi podré fer pràctiques de laboratori, jo ara? :(

Bé, deixant de banda el tema... per acabar m'agradaria formular un parell de preguntetes:

En primer lloc, si algú coneix algun programa o em pot dir si és possible escollir un fragment d'un DVD original i extreure'l, i tenir així un vídeo petit només del tros escollit (no se si m'he explicat bé...) Bé, tinc un DVD de dofins i voldria extreure'n una escena de caça per tenir-la independent, i no sé com fer-m'ho.

I la segona no és ben bé una pregunta... És com un petit joc o endevinalla... Sabeu com trencar una nou (sense un trencanous, és clar!) i no fer-vos gens de mal? (ho dic perquè n'hi ha que les trenquen amb el cap...) Apa, us diré el meu mètode en el pròxim post :D

20 d’octubre 2007

I jo que remugava...

Avui no podria escriure un post més contradictori al d'ahir. Vaig omplir-me la boca de renecs, queixant-me de certs companys d'institut que realment es comporten com a criatures i que això m'irrita i em fa sentir fora de lloc. Però si m'haguéssiu vist avui, el comentari per excel·lència seria: i tu deies que els altres eren com nens? Així doncs, ja em faig jo mateixa l'autocrítica i m'avanço a la vostra ment, que de ben segur que després de llegir el post pensarà el que us he dit fa dos segons...

Avui he tornat a anar a la caseta de la meva tieta. I realment ha estat un bon dia, m'ho he passat força bé tot i l'aïllament al qual estic sotmesa i a la falta de recursos per passar l'estona. Així que amb La pell freda sota el braç, he sortit de casa i a mig matí ja érem allà dalt. En arribar-hi, ens han dit que segurament vindrien a instal·lar una nova cuina que havien comprat, ja que es veu que l'antiga tenia una fuita i calia reemplaçar-la. Dit i fet, en deu minuts l'home ja era allà i ha fet sonar el clàxon perquè l'ajudéssim a descarregar. I mentre ell i el meu pare eren a la cuina fent el canvi, el meu germà (que és més gran que jo, eh!) ja mirava amb delit un objecte curiós present al mig del menjador...

Suposo que cal donar-me corda i un cop això, m'engresco com qualsevol altre. M'he quedat sola al menjador i xafardejava què feien els de la cuina, quan he sentit un soroll darrere meu. En girar-me no hi havia ningú, només la capsa de cartró que contenia la cuina nova i les cadires mal col·locades. Però... sorpresa! La capsa es movia! Ha començat a avançar feixugament cap a mi, silenciosament, sense saber que jo me l'estava mirant. Les rialles i el fet de xocar contra una de les cadires l'han delatat. I no m'he ne pogut resistir: m'hi he apropat i m'hi he assegut a sobre, fent presoner al ratolinet gegant que la feia moure, que era del tot inconscient que jo era allà damunt. I ha començat a xerrar en veu alta: ui, ui, merda, que això no avança! Fins que no he pogut més i he esclatat a riure, sense poder parar. I nanaaaaaa, surt d'aquí sobreeee, ja veuràs ja! Un cop avall, l'home-caixa m'ha perseguit pel jardí fins que m'ha atrapat i m'he guanyat un petit calbot :P I m'he sorprès de mi mateixa quan en un impuls dels meus llavis ha sortit un ara jo. Així doncs, hem estat jugant una estona al gat i a la rata, cobrint els forats de la capsa quan un dels dos era dins (i fins i tot li he llençat cacauets per l'escletxa de dalt, en un acte una mica cruel :P). Després l'hem desfet del fons, l'hem col·locada sobre una petita fusta amb tres rodetes (que la tieta fa servir per carregar coses feixugues) i ens hem dedicat a llençar-nos pendent avall... I gairebé em foto una nata de campionat! Ale, aquesta és la noia "centrada" i "madura" que ahir se sentia frustrada per no saber com reaccionar precisament davant de situacions d'aquest tipus...

Ah! Per cert! Un feliç encontre amb el meu avet, ja que... Té tres pinyes! Les primeres de la seva vida! I ha pegat un estirón diria! Aix, fa un goig veure com creix... Mireu, són com aquestes...


Per cert... Aquest post és el que fa 100!

19 d’octubre 2007

Diarrea mental

Un nou concepte. Adreçat al jovent d'avui en dia, a tota la societat menor de divuit anys. O potser també per a alguns que ja sobrepassen el llindar. Encara no té una entrada al Diccionario de la Real Academia Española, però tot arribarà. És un nou moviment sorgit de la unió de trenta-cinc alumnes de batxillerat en una mateixa aula. Fer segons quines barreges pot tenir efectes nocius sobre la salut i pot provocar una onada expansiva, que alguns intentem evitar amb vestits invisibles d'astronauta aïllants, creant una barrera entre un sector de la societat que desprèn hormones infantils de nens de vuit anys per tots els porus de la pell, però que a la vegada ja s'afaita cada dos dies o pateix els efectes de la menstruació mensualment.

No arriben als extrems de sentir caca pedo culo pis i riure durant mitja hora, mentre es tapen la boca amb les dues mans i no paren de repetir el que ha dit, el que ha dit! De vegades, però, fins i tot em sorprèn que no ho facin. Trobo trist i deplorable haver de sentir els crits desesperats d'una persona teòricament adulta que crida a la professora, i que més tard argumenta que no se la té prou en consideració perquè no se li presta prou atenció, amb un fil de veu propi d'una nena que fa "morros" en un racó de la classe. Una altra de les variants és girar el rostre i veure tot de cares empantanegades amb trossets de paper quadriculat, que simulen un segon rostre darrere del qual l'inculpat s'amaga dels altres i riu. Com un nen. Un nen amb barba i que podria estar conduint si volgués. Sincerament, ho trobo xocant.

I ha sortit el comentari de la diarrea mental, que trobo prou gràfic i explicatiu. Una barreja de conceptes, idees i comportaments que acaba en una mescla incomprensible i desagradable (a qui li agrada anar al bany cada cinc minuts...?). I ara surt l'altre que em considera avorrida (per voler destruir l'esperit de parvulari que es respira pels racons), o el que m'acusa de ser repel·lent, individualista i egocèntrica (és que no voler jugar a cuit i amagar als meus disset anys és tot un sacrilegi! Dec tenir febre...)

I enmig d'aquesta realitat, em converteixo en una alumna pilota per excel·lència per mantenir una conversa amena i totalment allunyada de les assignatures que s'imparteixen a classe, una conversa agradable amb algun professor, totalment allunyada d'aquesta relació que tenim dins l'institut, simplement una conversa persona-persona enriquidora i que m'ha retornat l'esperança en el gènere humà, que m'ha permès pensar que un cop es traspassa el llindar dels... 20?25? No ho sé. Bé, que més endavant la gent canvia.

Doncs sóc jo, sóc així, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles, ale.

18 d’octubre 2007

Emissor, receptor i missatge

Ja que avui en Carquinyol ha penjat un post excepcional, d'aquells que t'entendreixen i que no pots deixar de "llegir" (un dels millors posts per a un 0,00...3 % de la població? Bé, és igual, sublime per a mi), jo també m'afegeixo a la campanya, i és que ja fa massa dies que no parlo d'ells!

Els dofins salvatges són famosos per la gran quantitat de sons que emeten en el seu medi natural i per les complexes "converses" que semblen establir entre ells. Un d'ells emet una sèrie de xisclets, i després l'altre sembla que li respon amb el mateix mètode. Frisem per saber què coi es diuen, quina finalitat tenen aquells tocs d'aleta o els salts espectaculars realitzats enmig de la immensitat de mar, però malauradament això encara queda força lluny del nostre abast. A més a més, cada so o moviment té molt a veure amb el context en el qual s'emet i envers a qui, ja que els dofins viuen agrupats en poblacions molt jerarquitzades.

Però... i els dofins captius? També es comuniquen de la mateixa manera? Com afecta la captivitat en un dofí pel que fa al seus sistemes de comunicació? Segueix emetent els mateixos sons, esdevé més agressiu, canvia les postures que adopta dins l'aigua? Evidentment, sí.

Cal analitzar com es comuniquen els dofins. Igual que en les persones, la comunicació no verbal cal tenir-la molt present perquè ens aporta molta més informació de la que ens podem imaginar. Així doncs seria un gran error pensar que els dofins només es comuniquen mitjançant els sons: un complex sistema de postures i fregaments amb diferents parts del cos completen la situació comunicativa d'aquests animals, juntament amb l'ample ventall de sons (els audibles i els que no!). Per tant, ens fixem en els quatre principals mètodes que utilitzen per comunicar-se: les postures, el contacte físic, els sons audibles i els clics d'ecolocalització.

En primer lloc, les diferents postures que adopten els dofins en captivitat no són aleatòries, sinó que cadascuna té un significat específic en funció del moment en què es realitza: pot significar que s'ha divisat un banc de peixos, es pot realitzar un salt determinat per mantenir cohesionat el grup, o simplement es fa per cridar l'atenció o jugar. Per tant, quan aquests animals passen a viure en captivitat, el fet que el seu contacte amb altres dofins es resumeixi en uns tres o quatre individus fa que moltes de es postures siguin innecessàries. A més a més, tal i com hem dit els salts i postures dels dofins salvatges tenen un significat específic, en canvi la majoria de les que els dofins captius realitzen són obligades, amb l'única finalitat d'entretenir-nos, i per tant podríem dir que són "buides", no tenen pas significat.

Després tenim el contacte físic entre dofins, que en llibertat és constant i molt freqüent entre mares i cries. Això és perquè els dofins tenen una sensibilitat molt acurada a la pell, i cada frec els permet transmetre's moltes sensacions diferents o indicar alguna cosa. Però en els zoològics no sempre les mares i les cries es troben juntes en tot moment, i la competència per aconseguir una femella en època de zel és mínima o bé nul·la. Tot aquest contacte (ja sigui afectiu o violent), les relacions que estableixen gràcies a aquest i la quantitat d'informació transmesa pateix una davallada considerable.

Pel que fa als sons, malgrat que sí que n'emeten en captivitat, aquests no poden comparar-se amb el gran ventall que es dóna en el medi salvatge. Un dels canvis més importats és degut a la bona visió dels dofins: en llibertat, els sons els permeten comunicar-se i mantenir el grup cohesionat, ja que es reconeixen els uns als altres amb el "xiulet individual" (del qual ja us en parlaré la pròxima vegada). Així doncs, quan passen a viure en un tanc, els dofins no necessiten emetre una sèrie de sons que en llibertat són indispensables, i per tant es basen més en estímuls visuals que no pas acústics (i els exercicis que entrenen per després realitzar l'espectacle tenen una part important de discriminació visual). El seu repertori es redueix a uns quants sons que utilitzen per comunicar-se amb la resta de dofins, i els estímuls auditius que perceben provenen dels altres dofins i en gran part, també del xiulet de l'entrenadora.

I finalment, podríem parlar dels clics d'ecolocalització, que resulten inservibles en un medi de tan poca profunditat com és el tanc, ja que l'aigua és clara i la llum arriba a tots els racons (a diferència de les profunditats marines, que a partir de cert punt la llum ja no penetra i el medi s'enfosqueix). També han perdut o no han tingut mai l'instint de caça, de manera que no necessiten els clics per detectar les preses ni res d'això (ui, si també he de parlar dels sistemes de caça, realment interessants!). A part, emetre clics suposa per a ells un desgast energètic important i a part, són molestos per a la seva oïda tan fina (s'ha observat que en llibertat, disminueixen la freqüència dels clics en passar molt a prop dels altres, suposadament per no fer-se mal a l'oïda), de manera que si emetessin clics en un tanc, aquests rebotarien a les parets contínuament (i a més a més els tancs solen ser circulars), provocant desequilibris en el seu sistema sonar.

Amb tot això es veu com els dofins que veiem als dofinaris difereixen pel que fa als sistemes de comunicació dels dofins salvatges. Malauradament, per a la majoria de nosaltres és l'única manera de poder-ne veure un de viu i que no sigui a través d'una pantalla.

------------------------------------------------------------------------------------------------

Vaig entregar la conclusió del meu treball al tutor i em va dir que havia d'insinuar una pregunta, així com si seria necessari aplicar canvis en els zoològics: han de desaparèixer els dofinaris? Cal modificar-los? No cal que ho explicitis aquí, però prepara-t'ho per al tribunal perquè segurament t'ho preguntaran. T'hauràs de mullar.

Doncs per quedar-me xopa prefereixo anar a la piscina! Bé, fora bromes és cert que es una pregunta delicada. La majoria dels experiments importants i basats en un mètode científic estricte que he inclòs al treball han estat realitzats en llibertat, potser en tancats provisionals, però sí en aigües marines. Després els dofins han estat alliberats, ja que el que es buscava era analitzar el seu comportament en llibertat, amb la màxima fiabilitat possible. Per tant, justificar l'existència dels dofinaris com a instal·lació per poder-los estudiar queda obsoleta en alguns casos. D'altra banda, és cert que en captivitat l'esperança de vida és més alta, però és llei de vida exposar-se als depredadors o a les malalties, i la cadena de la vida consisteix en això precisament. Però els sentiments sempre són contraposats. Gràcies als zoològics he pogut estar a tres o quatre metres d'un dofí, i la distància es redueix a uns quants centímetres tenint en compte que després jo era a l'observatori subaquàtic, en contacte amb el vidre, i l'animal s'aproximava fins a la meva mà: en aquell instant, la distància era l'equivalent al gruix del vidre.

Bé, però encara em queden un parell de mesos per pensar-m'ho bé...



16 d’octubre 2007

La pell freda

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.

Així comença la novel·la la pell freda, d'Albert Sánchez Piñol, la meva lectura obligatòria d'aquest trimestre. Segons la tutora, un llibre fantàstic. També segons ella, o t'enganxa des del principi i no pots parar de llegir-lo perquè vols saber què passarà, o bé no el tragues i no gaudiràs gens. No hi ha grisos, sense matisos. Intentaré començar-lo aviat, i espero ser dels del primer grup!

Algú se l'ha llegit? Què en penseu?

15 d’octubre 2007

Sol, solet

M'encanta el metabolime, els enzims i tot això. Tot està connectat, res no passa perquè sí. El nostre cos és un mecanisme increïble i realment complex del qual no en coneixia ni la meitat. I ja que he descobert com s'ho fan les plantes per transformar el diòxid de carboni en matèria orgànica, us en faig cinc cèntims, que ja feia temps que no escrivia res de ciència i ja ho trobava a faltar.

Per poder sobreviure hem d’ingerir aliments, ja que aquests ens aporten matèria orgànica que podem utilitzar per regenerar teixits i que alhora degradem per obtenir energia. Aquesta energia després es fa servir en els processos anabòlics de síntesi de glúcids, greixos...

Però que passa si deixem d’exposar les plantes a la llum del sol? Doncs que se’ns marceixen i es moren, ja que elles necessiten la llum solar per dur a terme la fotosíntesi. Tothom sap que les plantes fan la fotosíntesi, és un tecnicisme que tothom coneix, però explicar-ho no és tan senzill. Com abans he dit, nosaltres ingerim directament matèria orgànica, però excepte les plantes carnívores, jo no conec cap vegetal que tingui "boca" per ingerir aquest tipus de matèria (i ara no em pregunteu que com funciona el seu metabolisme perquè no en tinc ni idea!). Per aquest motiu no ho tenen tan fàcil per obtenir la matèria orgànica, regenerar les seves cèl·lules i créixer. Però disposen d’un sistema que els permet absorbir matèria inorgànica i llavors transformar-la. I per dur a terme aquest procés és imprescindible la llum solar, l’aigua i el CO2, la font de carboni inorgànica.En primer lloc, trobem la fotolisi de l’aigua, que consisteix en descomposar l’aigua en protons (H+), electrons (e-) i oxigen (O2). D’aquest procés les plantes només aprofiten els dos primers elements, i és per això que són tan beneficioses per al medi ambient, doncs són una font d’oxigen que restableix el que nosaltres consumim.En general la fotosíntesi es fa en dues fases: la lluminosa i la fosca. I com podeu haver deduït, a la primera fase es necessita la llum solar i a la segona no. Així que comencem per la fase lluminosa.

I entra en joc la clorofil·la, que en realitat és un pigment capaç de captar l’energia lluminosa a una determinada longitud d’ona. La clorofil·la es troba en uns orgànuls citoplasmàtics exclusius dels vegetals, els cloroplasts, i és allà on es duu a terme tota la fotosíntesi. Però tornem a la clorofil·la. Resulta que amb la llum solar els electrons de la clorofil·la s’exciten i per dir-ho d’alguna manera “s’escapen”, alhora que es carreguen d’energia (el buit que han deixat els electrons es restableix amb els electrons obtinguts a partir de l’aigua). Aquests electrons excitats són captats per un “reductor” i diferents substàncies se’ls van passant, com si fos la “patata caliente”. Durant aquesta cadena, els electrons van desprenent l’energia acumulada, que l’aprofita l’ADP (Adenosina Di Fosfat) per annexionar-se un àcid fosfòric i convertir-se en ATP (Adenosina Tri Fosfat), la molècula energètica per excel·lència del nostre cos. Però els electrons no disminueixen d’energia eternament, sinó que hi ha un moment en el qual són captats pel NADP, un coenzim (substància que ajuda als enzims a realitzar les reaccions químiques) i el redueixen, creant el NADPH2 que també és anomenat poder reductor.


I fins aquí la fase lluminosa. Amb aquestes dues substàncies obtingudes, el NADPH2 i l’ATP, i juntament amb el CO2 que les plantes capten de l’aire a través dels estomes, es produirà la fase fosca i amb ella es generaran les molècules orgàniques.


A la fase fosca té lloc el Cicle de Calvin, un procés a través del qual s’utilitzen els “ingredients” de la fase lluminosa per produir glucosa. Aquí en teniu una imatge:




Així que finalment, podríem resumir la fotosíntesi en això:



Ale, i ara perquè algú digui que no em curro els meus apunts (que ho he pintat i tot eh!)

13 d’octubre 2007

En préstec

Ja des del final del carrer les llums de colors se li reflectien a la cara i els ulls, hipnotitzats, no podien deixar de mirar-les. Pampalluguejaven sense parar i de tant en tant, es quedaven quietes, per tornar a ser intermitents deu segons després. I conforme s'anava apropant al seu destí, més brillants i més maques li semblaven les llums. Però encara millor era el que hi havia dins. Una realitat diferent, un món per explorar, un laberint de plantes i passadissos plens d'objectes de tota mena.

Un cop davant el centre comercial, va aturar-se per admirar els llums del cartell gegant un cop més. Feia fred. Es fregava les mans, l'una amb l'altra, fins que els dits tornaven a entrar en calor. Els necessitava actius, desperts, vibrants. Sense pensar-s'ho dues vegades, va entrar com de costum. Com cada setmana. Com aquell que cada dissabte a la tarda va a la granja del costat a prendre un tallat, doncs ell setmanalment acudia a la seva cita amb el centre comercial, que l'esperava amb candeletes.

Un cop a dins, tot era diferent. Hi havia gent que caminava amunt i avall frenètica, arrossegant els nens de la jaqueta; també hi havia molts avis que hi anaven a passar la tarda al final no compraven res; alguns joves que sobretot tenien el monopoli de la secció de roba i de la d'articles de regal de broma. Entre la multitud, ell esdevenia un home més, una persona com qualsevol altra. Així que no havia de patir per a res.

Anava poc a poc, passejant tranquil·lament i xafardejant i tocant tot el que tenia al seu abast. Diguem que tenia la vista als dits: inspeccionava les vaixelles, els matalassos, la roba, les sabates, els articles de jardineria, la bijuteria, els mocadors, els moneders de pell... Tot ho tocava, i mentre ho feia, els ulls li brillaven amb la mateixa intensitat que les llums del cartell del carrer. Era al paradís, envoltat de milers i milions d'objectes amb una funció aparent, i que encara que no sabés per a què servien, el fascinaven igualment. Alguns eren suaus, d'altres rugosos, d'altres metàl·lics i freds... Fossin com fossin, tots passaven per les seves mans una o més vegades... I com sempre, abans de marxar, anava a xerrar una estona amb el seu amic el guàrdia de seguretat, que des de feia ben bé un parell d'anys feia el mateix horari els dissabtes. I un cop havien acabat de fer-la petar, per tal que no hagués de tornar a donar tota la volta per entrar al centre comercial , el guàrdia el deixava sortir per la porta falsa de la seva cabina, que conduïa directament al carrer.

En arribar a casa, ja de nit, caminava feixugament fins a la butaca del menjador i s'hi asseia. Es treia la jaqueta i la bufanda, i les deixava a la butaca del costat perquè dins la vivenda s'hi respirava un ambient més calorós que no pas al carrer. Allà assegut, encenia la televisió, o llegia una estona el diari, o bé agafava el marc de fotos que tenia sobre la tauleta i observava una fotografia en blanc i negre de la seva dona, i li preguntava que per què l'havia deixat sol. I es veia reflectit al vidre del retrat i no se'n sabia avenir. Com passava el temps! Els cabells blancs li queien a banda i banda de les orelles, les seves celles prominents també s'havien esblanqueït, el seu somriure incomplet es dibuixava rere uns llavis feixucs que amb prou feines es movien quan parlava, i la pell tensa i brillant de quan era jove s'arrugava inevitablement.

I quan ja estava cansat i decidia anar-se'n al llit, agafava la jaqueta per desar-la al penja-robes i se n'adonava que pesava més del compte. I era llavors quan de les butxaques en sortien tisores, clauers, mocadors de coll, moneders, coberts, arracades de bijuteria... I per què ho he agafat tot això? No tinc cap dona ni néta a qui regalar unes arracades, i tinc una coberteria completa per a mi sol, ni tampoc faig servir mocadors de coll... I es donava un copet al front, mentre feia que no amb el cap i es repetia: ai mare, ja ho he tornat a fer, ja ho he tornat a fer... Bé, pensa que només ho has agafat en préstec, la propera setmana quan hi vagis ho tornes dissimuladament i ja està...

I a la setmana següent, les butxaques tornaven a casa plenes de nous tresors.

12 d’octubre 2007

Catalanitat

Des del meu punt de vista, el meu poble no és gaire independentista ni res d'això. Més aviat al contrari, crec que cada vegada els ciutadans tendeixen més cap a "l'altra banda", i hi ha una profunda incorporació de costums de la resta d'Espanya que aparten i deixen en un segon pla la cultura catalana, i tot perquè la castellanització de la població s'ha estès molt últimament. Inclús crec que al govern aquest any ERC ja no hi té representació. És per això que no hagués dit mai que avui, des de la finestra, veuria això....



M'esperava la reacció contrària: balcons amb banderes espanyoles, en tot cas. Potser en algun racó encara queda una mica d'esperança...

11 d’octubre 2007

Vida d'estudiant


Eii que encara sóc per aquí! He pensat: ara creuran que la tempesta d'ahir va endur-se el meu vaixell mar endins i que aquest matí m'he despertat en paratge desconegut... Doncs no! He estat complint amb la meva missió com a estudiant, i puc passar el pont més alleujada i tranquil·la, encara que la setmana que ve m 'esperen alguns exàmens més!

Primer, el de física dilluns: Dos qüestions de dos punts cadascuna i dos preguntes de tres punts cadascuna, com sempre. I ale, que si una molla amb una constant de tal, derivar una funció amb sinus, cosinus, logaritmes neperians d'aquells i la mare que els va ...... A sobre vaig arribar tard (mentida, vaig arribar a l'hora però el professor s'havia trobat amb els alumnes estudiant a l'hora del pati i els havia deixat entrar abans), i em vaig posar nerviosa: va començar el pàrkinson, les inspiracions i expiracions, pensar en dofinets o postes de sol i au, a calcular!

I avui m'han donat la nota... hehe... hehehehehe.... HEHEHEHE! (apa, ja està tot dit)

El pitjor va ser el d'anglès, perquè va arribar el profe dilluns i va dir: apa, demà passat examen. I em va posar un text sobre la NASA, que promocionava el turisme espacial i no sé què més. Gramàtica, vocabulari i la redacció: descripció de la parella ideal: no he fet mai una redacció tan pèssima i ensucrada com aquella... Però en moments crítics tot s'hi val!

I finalment avui el d'Història: amb tant embolic de dates, invasions i guerres em pensava que el cacau mental seria impressionant, però crec que no he posat cap bajanada...

Tot seguit, unes dates clau:

10 juny: 09:00 - 10:30 h --> llengua castellana i literatura
11:00 - 12:30 h --> llengua catalana i literatura
13:00 - 14:30 h --> llengua estrangera (anglès)

11 juny: 9:00 - 10:30 h --> Filosofia
13:00 - 14:30 h --> Biologia

12 juny: 9:00 - 10:30 h --> Física
11:00 - 12:30 h --> Química

I després d'això, ja podré respirar tranquil·la...

08 d’octubre 2007

Marinera de pac sucat amb oli

Havia abandonat el vaixell durant dues hores per dur a terme les tasques obligatòries de cada dilluns a la tarda. Però en sortir-ne i de camí cap al vaixell, ja va notar que en passaria una de grossa. Els núvols ennegrits, flonjos i irrigats de milers de gotetes de pluja a punt de condensar-se cada vegada s'acostaven més al seu vaixell. Tronava. I els trons ressonaven per tot arreu, creant una atmosfera de terror que no presagiava res de bo. En qualsevol moment passaria una desgràcia i seria una hecatombe! Calia afanyar-se!

Cada vegada feia unes passes més llargues i més ràpides. I aviat va se davant el seu estimat vaixell. I a més a més, just a temps, ja que en aquell precís instant la força retentiva dels núvols feia fallida i les gotes de pluja queien precipitadament damunt els caps dels altres mariners i comerciants, que xisclaven esverats i es dirigien cap a les seves respectives embarcacions, intentant protegir-les de la tempesta. De sobte, va alçar la vista i la maledicció es va materialitzar en forma d'escotilla oberta: això podia desencadenar en una inundació del seu camerot! Va col·locar-se entre les dents el que portava entre mans i va aferrar-se a l'amarra que mantenia l'embarcació al port, impedint que la mar se l'endugués. Únicament amb la força dels seus braços va trepar amunt fins que va ser a coberta. Amb una velocitat trepidant va arribar al seu camerot i va tancar l'escotilla: per sort, tan sols un petit bassal lluïa enmig de l'habitació, sense cap altre tipus de desperfecte. I després de repassar totes les altres escotilles de l'embarcació, va respirar alleujada sense imaginar-se que el pitjor encara estava per arribar...

La tempesta es va enfortir, els trons rugien enmig dels núvols furiosos i la pluja queia com feia anys que no s'havia vist en aquella contrada. De sobte, uns quants llamps van il·luminar el cel, i el perill que algun d'ells incidís en algun masteler la va trasbalsar, de manera que calia estar alerta. Però de seguida es van esvair i ella va tornar a respirar fondo. I amb aquest gest va tornar a cometre un gran error: confiar-se. La natura li'n tenia una preparada encara...

Un terrabastall la va sorprendre quan descansava al seu camerot. El persistent balanceig de l'embarcació no la molestava, ja que hi estava acostumada i pensava que la tempesta de seguida marxaria. Però aquell soroll sonava malament. Sonava a destrucció. Destrucció del seu vaixell? No! Mai! I va sortir corrents a proa a veure què coi passava. Mentida. No va arribar a sortir a l'exterior, ja que un cop de vent la va fer rodolar escales avall altre cop fins a les entranyes de la nau. Aferrant-se a la barana de fusta i amb la roba xopa enganxada a la pell, va aconseguir recórrer la coberta, de proa a popa i de babord a estribord, fins que la va veure. L'amarra s'havia trencat i el seu vaixell navegava enmig de les aigües braves i enfurismades del Mediterrani. però no havia estat l'amarra la que havia provocat el terrabastall, sinó que havia estat una cosa pitjor. Molt pitjor. Un masteler havia fet fallida i una de les veles, mig esquinçada, onejava i es precipitava envers l'aigua salada, corrent el perill de desaparèixer per sempre. Però amb un gest ràpid i arriscat, va aconseguir atrapar-la al vol i recuperar-la. Ara només calia tornar-la a lloc, tornar-la a enganxar al masteler. Però el vent se l'enduia! No podia! Ella relliscava, queia a terra, es tornava a aixecar, intentava subjectar la vela però la força del vent era superior, molt superior a la seva... calia fer alguna cosa, el vaixell no podia desaparèixer! Mai! I per què precisament aquell dia ningú podia ajudar-la? On eren els tripulants? Què se n'havia fet d'ells? Res, res, era un mal moment per lamentar-se. Calia una idea. Ràpida i eficaç. I amb unes llambordes robades d'unes obres en ciutat estrangera, unes quantes pinces de la roba i un parell d'objectes resistents de metall va fer el fet, travant la tela de manera que no pogués fugir ni desaparèixer. El vent va amainar, i ella orgullosa contemplava com el seu invent a lo Mac Gyver havia donat resultat. Ella sola havia recuperat la nau! I mentre amb una galleda mig foradada retornava a la mar l'aigua que s'havia acumulat a coberta, un cel ara ja blau i net de núvols li regalava un arc de Sant Martí lluent i definit, que creuava el cel de banda a banda.



[Aclariment: crònica de la meva lluita aferrissada d'aquesta tarda per impedir que la cortina del balcó sortís volant.]

07 d’octubre 2007

Sorra

En moviment, sempre. La quietud és inexistent. Una força invisible els empeny d'una banda a l'altra, tots en la mateixa direcció. Tots tenen el mateix destí. I enmig de tant moviment, silenci. Ni crits, ni corredisses, ni res de res.

Silici i res més. Només són petits grans de sorra que es mouen al compàs del vent i que cada dia són en un lloc diferent. En resum, un nomadisme imposat per la condició de ser granet de sorra. I només estar envoltat de granets de sorra gairebé idèntics a un mateix, i no poder decidir cap a on anar, i resignar-se a deixar-se endur per la multitud, i topar només de tant en tant amb alguna serp del desert o un cactus carnós ple de punxes que sense obrir boca ja rebutja la teva companyia... I estar envoltat de silenci.

Els paisatges de desert relaxen? Sí, a les fotografies. Almenys a mi. La idea de trobar-me enmig del desert sola m'angoixa. Massa silenci oprimeix al meva oïda en comptes de relaxar-la, jo necessito tenir gent al voltant, sentir xivarri, o música, o ocellets. Enmig de les dunes hauria de resignar-me a ser un granet de sorra més, a deixar-me endur pel vent del desert sense rumb. Però la idea de ser un granet de sorra més m'espanta massa: envoltar-me de clons i anar tots en una mateixa direcció, com si fóssim un exèrcit però sense anar enlloc. Perquè avui sóc aquí i demà allà, i ningú m'espera enlloc ni em trobarà a faltar perquè només sóc un granet de sorra més, idèntic a tants d'altres. A més a més la sorra és matèria inorgànica. Inanimada. No parla. Resta en silenci.

I n'estic farta de tant silenci, així que no vull ser granet de sorra. Vull moure'm, créixer, viure! Puc ser una flor que creixi ben amunt, envoltada d'insectes que em xuclin el nèctar. O bé puc ser una cuca de llum i ser el fanal dels boscos...

Encara millor. Vull ser jo. Però necessito saber com fer-ho.


"A mí siempre me gustó el desierto. Uno se sienta sobre una duna de arena. No se ve nada. No se escucha nada. Y sin embargo hay algo que irradia en silencio..."

Antoine de Saint-Exupéry a El petit príncep.

05 d’octubre 2007

Post no apte per als fidels als reis

- Mama, i què els hi puc demanar als reis?
- No ho sé, Laia, el que vulguis... Però no demanis coses gaire complicades que hi ha molts nens al món i potser llavors no ho troben eh...
- I portarem la carta demà allà al Continente, eh mama? Que si no arribarà el dia i no l'hauran llegida...
- Sí, Laia...
- Però i si no hi és Gaspar? Que jo li vull donar a ell!
- Doncs li dones al que hi hagi que ja li donarà a Gaspar... Que no veus que són molt amics dona...
- Bueno. I mama...
- Queeeeee...
- Mama, com és que un rei pot estar alhora al Continente i al Pryca, eh? Que es mouen molt ràpid o com s'ho fan? I per recórrer tots els llocs del món en una nit? No és massa feina? Que la Judit em va dir l'altre dia que avui li duria a Gaspar al Pryca, i jo li he dit que no el trobaria perquè estaria al Continente, que m'ho vas dir tu... I com s'ho farà per ser-hi als dos llocs, eh mama?
- A veure Laia.. Tu què en penses? Com creus que s'ho fan?
- No ho sé, però és que ho trobo molt difícil.
- Ai... Mira Laia ara ja ets gran i la mama t'ho diu d'acord? Els reis no són reis de veritat, els reis d'orient són els pares, el papa i la mama.
- I tu portes els regals a tots els nens???????????? I com t'ho fas???
- No Laia, vull dir que són els pares en general. Cada pare li fa els regals al seu fill. I els reis que tu veus són homes disfressats.
- Ah... I per que no m'ho deies abans eh? Vaya tela, m'heu tingut enganyada molt de temps...
- Ara ja ets gran i et fas moltes preguntes lògiques, i és per això que t'ho he dit. Els nens quan són més petits està bé que tinguin il·lusions i creguin en la màgia.
- Ja... Bueno, doncs no li diguis res a l'Oriol encara, perquè no es desil·lusioni ho dic...
- Laia... L'Oriol és més gran i ja fa temps que ho sap, ha estat ell qui m'ha ajudat a que no ho sabessis!
- Aaaaanda o sigui que era un complot unànime!
- No t'ho prenguis malament dona!
- No, si no passa res, ja sabia jo que alguna cosa no quadrava. Espera un moment... I llavors tot el turró de xocolata, i el de xixona, i el d'alcant, i els crispis i l'aigua pels camells que deixava al balcó... Us ho menjàveu tot vosaltres???????????????
- No dona... L'aigua la tornàvem a l'aigüera i els crispis a la bossa :P
- Ala ja us vaaaaaaaaaal! Jo dormint i vosaltres fent el gran tiberi!

I curiosament això va ser el que em vaig prendre pitjor... La usurpació a les meves esquenes dels deliciosos turrons i neules!

04 d’octubre 2007

M'acompanyeu

Fa uns dies estava mig emprenyada per haver de deixar de banda coses que adoro, com escriure al bloc. I ara, malgrat que la taula és plena de fulls de física amb fórmules per tot arreu, he menjat una mica (necessito glucosaaa) i aprofito per escriure. I és que unes de les coses que el bloc m'ha aportat sou vosaltres. Els comentaris dels lectors freqüents, dels no tan freqüents, els lectors anònims (que les cireretes que s'han deixat caure per aquí d'ençà que vaig posar el comptador ja en són més de mil! Què us pensàveu... Us vigilo a tots!!!).

I sobretot els més freqüents ja formeu part de mi malgrat que no us conec gaire, malgrat que no sé la pinta que feu, malgrat que sé ben poca cosa de la vostra vida (només les que vosaltres voleu que sàpiga...). Us tinc present encara que faci uns dies que no segueixi el bloc: és que sortiu de sota les pedres eh!

Biologia, 9:20 h: ... perquè tenim un enzim anomenat tripsina que degrada proteïnes i que secretem al duodè... Coi, i va i em ve el Xexu a la ment! I me l'imagino fent "pastetes" al laboratori, amb tot el material esterilitzat, guants, pipetes... Precisió, pols...

Història, 12:45: ... la unió de la corona catalanoaragonesa el 1137... durant el segle XIII va viure un important període d'expansió per la Mediterrània. Amb Jaume I El Conqueridor es van annexionar Mallorca, València, etc. etc. etc... I quan em pregunten que si n'havia sentit a parlar abans o què en sé d'aquest home, surto triomfal i com qui no vol la cosa sé que allà a la plaça St Jaume, a la façana de l'ajuntament hi ha l'estàtua del conqueridor... Influència d'en Carquinyol (per cert, m'has fet quedar d'allò més bé!) I també quan expliquen totes les disputes entre reis i nobles, i l'art romànic i jo que sé més... A cada full, en comptes de mapes hi han micacos gairebé!

Física, 10:20: Problema 24, pàgina 78 [PAU 03-04] La Lluna descriu una òrbita circular al voltant de la Terra en MCU... i la llum ens arriba al cap de 1,28 s... I té un període de 27, 4 dies... Bé en resum Lluna, que he descobert (perquè suposo que aquestes dades no se les han inventat del tot) que tens una velocitat angular de 2.654*10e-6 rad/s i que la teva acceleració centrípeta és de 2,7*10-3 m/s2. Però això tu ja ho saps... Ara ja sé més coses de tu encara que siguis tan lluny! [Us pot semblar insòlit que en plena classe de física em vingui al cap la Lluna blocaire en comptes de centrar-me en resoldre l'exercici... Doncs què hi farem, ha estat així! Deu ser la febre blocaire que tinc últimament!]

Català, 11:15: La professora entra a classe i l'escolto. I encara que no té l'accent valencià sí que és d'allà, i de sobte és la nimue qui m'explica la història de la llengua catalana, amb la repressió franquista, la recuperació amb Edicions 62, Cavall Fort...

I enmig de tantes hores asseguda a una cadira tinc moltes estones per badar, mirant per la finestra. Plou, bastant.

I jo aquí dins. Quan surti no obriré pas el paraigua... Ja veuràs com arribaré a casa!
Et constiparàs.
Però m'és igual. Uf, si encara no és l'hora de dinar, si em queda una classe! Mmm però els canelons m'esperen després a casa.
Ei que jo també en vull eh! Per cert, Laia, quines paranoies t'has imaginat aquest matí amb els blocaires!
Doncs saps què? Quan arribi els ho explicaré!
Noo, primer fes els deures!
Que sí home que sí...

Doncs apa, me'n torno amb les meves derivades i moviments harmònics...

02 d’octubre 2007

The son of man [Relats Conjunts]



Massa temps sola. Massa temps sense notar l'escalfor d'un altre cos dins el llit, sense trobar-me mitjons o camises per tota la casa. Si no ho hagués tingut no ho trobaria a faltar, però que ell marxés va ser per a mi un daltabaix, no m'ho esperava. I tancada a casa no soluciono res, i vull anar al gra que ja no tinc vint anys. M'enfilo a la cadira fent equilibris i agafo las páginas amarillas. I vaig llegint la lletra diminuta mentre ressegueixo les columnes amb el dit índex, fins que per fi ho trobo: agències matrimonials. N'hi ha massa, ara no sé per on començar, no sé quina triar! No tinc cap més sortida: tanco els ulls i amb el mateix dit d'abans dono unes quantes voltes i el clavo en un punt indeterminat de la pàgina. Agafa aire, Laia. Em trec l'altra mà de davant els ulls i llegeixo quina d'elles he escollit. Un nom poc original, però què hi farem. Apunto en un bloc de fulls els nou números i començo a marcar... Piiiiiiiiip.... Piiiiip.... Piiiiip (merda, segur que no l'agafen i ara hauré de fer el joc del ditet altre cop...)
- Agència matrimonial X, digui'm?
- Sí... emm... Hola, bon dia. Volia obrir una fitxa amb les meves dades per buscar parella.
- Molt bé, però hauria de venir a les nostres oficines a omplir el qüestionari amb les seves preferències: edat, home o dona, aficions... Bé, ja sap (ja sap? que faig veu de dona viciosa o alguna cosa per l'estil que cada dos per tres ha de buscar parella perquè la deixen plantada pels seus gustos estranys a l'hora de...)
- D'acord, ja passaré aquesta tarda. Bon dia.
- Bon dia.

Quina mandra, ara hauré de caminar tres quarts d'hora per anara la merda d'agència aquesta i tot perquè després em tinguin penjada durant un any en una llista d'espera secreta, sense que ningú s'interessi per mi, perquè potser els candidats interesants els desvien cap a una altra banda i se'ls queden per a elles... Segur... Aquestes teeloperadores fan estraperlo segur...

[una setmana més tard]

Riiiing..... Riiiing.... Riiiiiiiiiiiiiiing - Collons ja va, ja va!
- Sí digui'm?
- Laia? Hola, li truco de l'agència matrimonial X perquè hem trobat un candidat ideal per a vostè.
- Ah sí? Que bé (segur que el guapo d'ulls verds ja te l'has quedat per a tu...). I ara què he de fer?
- L'home estava molt interessat en la seva fitxa i ens ha dit que només poden quedar aquesta tarda. Com ja sap, han de dur algun tret que els permeti distingir-se allà on es trobin. En aquest cas l'home ha estat estricte i ha exigit que vostè portés una poma golden de color verd, ja que ell en durà una altra.
- Ah, molt bé... I on ens hem de trobar?
- Doncs al port a les set de la tarda d'acord?
- D'acord, moltes gràcies. Adéu.

Una poma golden? No en tinc ni una a la nevera... I ara he d'anar a la fruiteria a comprar una poma golden...? Quin ridícul (em pot pesar aquesta poma siusplau?) A més a més... No se sol portar un mocador, una peça de roba d'un color determinat, una flor... Una poma? Un maniàtic de la cuina? Un pagès? Ui quina mala espina...

Ja ho tinc tot: la camisa de quadres de color terra, cordada. La bragueta dels texans, cordada. Les sabates, cordades (ai no que no tenen cordons!). A la bossa: el mòbil, les claus, el moneder i un esprai antivioladors (mai se sap, mai se sap...) I sobre la taula, la poma. Doncs bé, ja està. M'hi arribaré xino-xano que encara arribaré massa d'hora i es pensarà que estic moolt desesperada.

Fa deu minuts que he arribat al port i no hi veig a ningú amb una poma. Potser ell ha arribat massa d'hora i d'esperar-me li ha entrat gana i se l'ha fotuda. O potser aquella que va de bracet del tio guapo és la teleoperadora que m'ha gastat una broma i ara se n'està enfotent de mi. Ai no sé... Ostres, aquell home d'allà duu una poma! No em diguis que és ell... No me l'imaginava tan formal... Amb el bombín de color negre i l'americana ben planxada, la corbata vermella, la camisa cordada fins l'últim botó... Jo no sóc tan estirada... Crec que aviat s'acabarà això. Però... i la poma? Per que cony la duu davant la cara?
- Hola...
- Hola. Per fi has arribat. T'esperava.
- Perdó, però és que no veia a ningú amb una poma golden... Com és que se t'ha ocorregut portar una poma?
- Coses meves
- Aahh... I no te la podries treure de davant la cara? Se'm fa una mica estrany parlar amb una poma parlant amb braços i cames...
- Encara no, tot arribarà.
- Va, home, que així no podem xerrar ni res, que és massa incòmode!
- Què més dóna quina cara faci, si encara no sabem res l'un de l'altre! Petits detalls com aquests faran que no gaudeixis la cita...
- Què cony petits detalls, jo et vull veure la cara!

I m'hi llenço al damunt, que a sobre a mi les pomes golden m'encanten! Però no li trec la poma de la cara sinó que li clavo queixalada, i alhora li queda encastada al nas. Retrocedeixo i espero pacientment a que marxi i em deixi plantada. Si ja sabia jo que no sortiria pas bé aquest experiment... Però de sobte comença a riure amb la poma mig aixafada a la cara, i d'una revolada se la treu del damunt.
- Hola Laia!
- Rogeeeeeeeeeeeeeeer?????????

01 d’octubre 2007

Prioritats

No m'agrada haver de fer un plàning de les meves prioritats, ja que això vol dir que alguna cosa no rutlla. Vol dir que he de fer massa coses i que no dono l'abast. O que voldria fer més coses de les que puc fer. O que he d'agafar un bolígraf i anar subratllant tot allò que està més val en la llista de prioritats i que ara no em puc permetre el luxe de fer. Vol dir que he de dir que no.

En primer lloc i com haureu comprovat, he hagut de renunciar a poder escriure un post diari com aquest estiu. M'encantava fer-ho i ara ja no puc. Malgrat tot segueixo en actiu i escrivint sempre que puc, perquè m'encanta. Si no fos com sóc, si no m'exigís tant, si no fos tan meticulosa, tindria més temps. Però és superior a mi, porto massa anys cultivant aquesta personalitat i ara està massa arrelada com per intentar desfer-me'n. Així que al bloc, mitja ratlla.

Les visites a la piscina també s'han reduït a unes tres entre setmana i si puc, hi vaig dissabte i diumenge també. Només si puc. Ma mare encara deu estar contenta perquè el consum de galetes ha disminuït, ja que a mi l'aigua i el clor m'obren la gana, què voleu que us digui. Ara que hi penso, Múscul-man em deu trobar a faltar ;) Així que la piscina, mitja ratlla també.

Les classes de repàs. Encara conservo la classe d'anglès dels divendres per la tarda, però he hagut de renunciar a fer classe de química a una noia. No podria, ja que a banda de que ja tinc prou feina amb els meus deures i amb el TR, per davant de les classes hi tinc altres prioritats de la llista. La piscina per exemple és un graó més amunt. Prefereixo no comprometrem entre setmana, ja que llavors hauria de deixar de banda algunes sessions de piscina perquè alhora, lògicament, l'institut té prioritat davant la piscina i no deixaria de banda l'estudi per fer xip-xap una estona. També em sabria greu creure'm super-woman i dir que sí, perquè sé que al final acabaria petant per algun cantó, ja sigui per TR, selectivitat o qualsevol altra cosa, i llavors hauria de deixar penjada a la noia. I com que no suportaria que m'ho fessin a mi, més val dir no a temps. Així que classes de química, ratlla completa.

No m'ha agradat la meva llista de prioritats, ara amb paraules enterrades sota una mar de línies del meu BIC blau. Però sóc prou conscient que tard o d'hora es prenen decisions, i voler-ho tot i voler-ho ara és de ser massa capritxosa. Tot arribarà. Només he de tenir paciència...

[Moment de frustració: és normal que hagi estat dues hores senceres per llegir un text de llengua castellana i fer-ne un comentari? Els odio! Estic segura que somiaré amb aquell paio i amb les metàfores, la función referencial y conativa, el lèxic, la semàntica i la mare que em va parir! :( ]