29 de setembre 2007

Rialles

Feia dies que no sortia i passejava tranquil·lament pel carrer, sense presses. Sense pensar en res, simplement mirant al meu voltant. Però ha acabat sent una passejada accidentada, ja que de sobte un munt de persones han trencat l'harmonia amb el seu batibull, sobretot famílies amb nens que no paraven de cridar. I m'han obligat a tornar del món paral·lel en el qual em trobava immersa. I a sobre un cotxe de bombers ha aparegut de sobte fent igual o més soroll que la gent. I enmig de tothom, intentant divisar algun incendi o alguna cosa que justifiqués aquella aparició insòlita, una Laia desconcertada deixant-se arrossegar per la onada de gent.

Quan me n'he adonat, estava molla de cap a peus, però difícilment podria haver agafat un refredat o res per l'estil, ja que l'aigua que sortia de la mànega del cotxe de bombers era de color blanc i tenia gust de paper. Una pluja relativa, altrament anomenada confeti. I els nens cridant al meu voltant, i jo envellint per moments, amb els cabells blancs i mirant embadalida el cotxe de bombers que ben bé semblava de cartró. I anava en la mateixa direcció, així que he seguit la rua envoltada de quitxalla que recollia el confeti del terra i se'l llençava per damunt altre cop. No recordo l'última vegada que ho vaig fer això, però sí tinc molt present com em divertia amb tan poca cosa. I al meu voltant, dones de trenta anys que agafen els nens de la mà o que empenyen cotxets carrer amunt, riuen i juguen i es fan petites com ells, fent el burro amunt i avall com si tinguessin altre cop l'edat dels seus fills. En aquest aspecte tenir fills et rejoveneix, et fa reviure moments com aquests i et retorna la il·lusió i la innocència. Tot això segur que s'encomana. I en aquest precís instant les envejo. A elles i a ells. Als més petits i a les ja no tan petites.

Més amunt, a la plaça de l'església, hi ha festa grossa. Allà hi ha la carpa i l'escenari principals del FIT (Festival Internacinal de Teatre), i allà s'acabarà la rua que jo perseguia feia uns instants. Se sent la música des de lluny i la veu amplificada d'uns homes que parlen un idioma initel·ligible. M'hi acosto, i veig que a més a més mouen cap, braços, cames i mans en un ball estrambòtic, fent escultures estranyes i cantant alhora frases sense sentit. Però a baix de l'escenari, més de cent nens els segueixen la corrent, els imiten, cauen per terra al perdre l'equilibri, i s'aixequen i hi tornen, i corren, i riuen. Riuen sense parar. I els homes de dalt també riuen. Però el que trobo més fascinant és que fan riure. La vergonya la deixen a casa i la tanquen amb clau, s'expressen amb total llibertat i arrenquen somriures dels llavis dels nens. I els envejo també. Perquè jo no podria, no en seria capaç, no podria fer burrades indescriptibles dalt d'un escenari mentre se'm claven les mirades de dos-cents ulls petits, i encara menys a aconseguiria fer-los riure. Sé que aquesta capacitat no la tinc, i precisament l'envejo perquè la trobo fascinant i màgica.

És l'atracament perfecte, sense violència i amb un botí immillorable. D'ofici: lladres de somriures de nens.

28 de setembre 2007

Tic - Tac

Com un d’aquells MAGLEV, o com un raig de llum, o com qualsevol cosa que se us vingui a la ment que vagi a una velocitat trepidant i que de seguida perdeu de vista. Així és el temps: fugaç, imperceptible, de vegades lent per a uns i ràpid per als altres. Però no ens enganyem, mai s’atura el temps, sinó que va fent al seu ritme particular. És per això que l’altre dia li deia a en Xexu que el present és tan efímer que a la pràctica gairebé ni existeix. Ell mencionava el carpe diem, això de gaudir el present, però és que per poder-ho fer primer s’hauria de definir què és això del present (sé que en realitat el que significa carpe diem és aprofitar la teva situació actual i intentar gaudir dels bons moments que se’t presentin a la vida, però és que si em poso literària se me’n va la tesi en orris :P).


Si el passat és tot el que ja ha transcorregut en el temps i queda enrere, i el futur el que encara està per arribar, què és el present? Tot ha passat i tot està per arribar. Cada paraula que llegiu pertany al passat, ja l’heu llegida, ocupa un lloc en el temps. I cada paraula que escric també en forma part, ja l’he plasmada a la pantalla i el temps que he empleat en crear-la s’ha acabat. Per tant, on és el present? Quin espai de temps ocupa? No puc fixar-lo, i és diferent en cada persona. Potser algú considerarà que el present és l’any en què viu, d’altres que el present és el dia a dia, i d’altres potser pensaran que no existeix. Cadascú fixa el seu propi temps present, i tots són vàlids. En canvi, qui pot negar-me que l’any 1546 pertany al passat? I que el 2063 està per arribar?


Al passat pertanyen les nostres experiències, el que hem viscut. Allò ja no tornarà, però podem tornar a viure experiències molt semblants que la vida ens planti al mig del pas. Però no serà el mateix, sinó semblant. Si fa temps ens vam trencar un braç i ara ens el tornem a trencar segur que no serà en el mateix punt exacte de l‘altra vegada, ni tampoc trigarem els mateixos dies a recuperar-nos-en. De la mateixa manera, si algú del passat s’interposa altre cop en el nostre camí i ens fa la mateixa putada, per exemple, no haurem tornat al passat malgrat que puguem pensar allò de merda, la història es repeteix. Perquè si el present no existeix, també nosaltres evolucionem amb ell i una part de nosaltres es queda enrere cada segon. I gràcies a un possible retrobament amb algú indesitjat, l’experiència que podem recuperar del nostre jo del passat ens ajudarà a enfrontar-nos a aquesta situació, a corregir una possible reacció errònia que vam tenir i a saber actuar correctament. Ja no podem tenir-li por, perquè tot això ja ens ho coneixem i hem de ser conscients que no hem viatjat enrere en el temps: ara tot serà diferent perquè sabem per on van els trets i podem actuar en conseqüència. Ja no juguem amb desavantatge. Tenim els daus a la mà i és el nostre torn.


Tot el que acabeu de llegir ja no existeix en el present (no s’autodestruirà ni res eh!), sinó que forma part del passat. Del meu passat i del vostre. Del meu perquè ara ja farà unes hores que ho he escrit, o potser dies. I del vostre, perquè el temps que he heu desaprofitat llegint aquest post ja no el recuperareu, i mentrestant potser un bon colacao amb galetes us hagués sigut més gratificant. Però com que l’heu llegit els nostres passats ja tenen coses en comú, i per a mi això ja és suficient per poder estar satisfeta d’haver-lo escrit.


Reviso el post i puc dir: l’he llegit ara. Però aquest ara ja no existeix, ja ha passat. Ha marxat i no tornarà. No puc dir que pertany al present, perquè ni tan sols sé què és.


25 de setembre 2007

Cansament

Fins i tot les picabaralles aquàtiques que em munto per entretenir-me em porten a algun aspecte científic. Sembla que torni a tenir tres anys i que vagi preguntant el per què de tot. Però ara ja no em conformo amb un perquè sí, o amb alguna resposta un pèl estúpida...

M'he creuat el professor de física a l'aula de profes després d'haver usurpat un mantecado d'aquells de Nadal i haver-me'l partit amb un company (mantecados al setembre? Bé això ja és una altra història...). Bé, retono al professor de física i al meu objectiu: saber per què Múscul-man es cansa la meitat quan va xupant de mi (recordeu: en l'argot de la natació!) i per què jo en canvi acabo rebentada i traient el fetge per la boca. Se m'ha quedat mirant així una estona i m'ha donat una resposta menys científica del que m'esperava però convincent, i ja que avui el Déu Mr. G. no m'ha ajudat gaire, doncs us passo aquesta "teoria".

M'ha dit que l'aigua és un medi elàstic, és a dir, que és com si estigués lligada: quan arrosseguem aigua amb la mà per esquitxar algú, no és que una part de l'aigua es desplaci endavant i l'altra es quedi on era, sinó que per dir-ho d'alguna manera totes les molècules estan com interrelacionades entre sí i es mouen conjuntament.

En primer lloc, el que ja sabia: que el de darrere va molt més descansat. Per què? Doncs resulta que quan nedem, "tallem" l'aigua, obrim un camí que facilita la feina al que neda darrere, ja que ha de fer menys esforç perquè s'ha format un corrent que l'impulsa i no li ofereix resistència. Podem trobar un símil en el món del ciclisme, ja que tothom ha vist com els corredors es van alternant per col·locar-se davant de tot, ja que el primer "talla" l'aire i obre un camí invisible, facilitant la feina als companys.

Però per què el del davant es cansa el doble? Si en teoria ja ha passat i no hi ha ningú davant que li remogui l'aigua o li crei un corrent en direcció contrària... Per què té aquest desgast d'energia tan gran? Tornem a remoure l'aigua amb la mà. Si féssim lliscar la mà per sobre la superfície de l'aigua crearíem un petit corrent, i si tot seguit hi col·loquéssim un vaixell de paper, aquest es deixaria portar pel corrent i no ho notaríem. Però si canviéssim el vaixell per un tros de fusta gruixuda, ens costaria molt més arrossegar l'aigua ja que en certa manera, com que hem dit que tota ella està "lligada", estem arrossegant una part del pes de la fusta. Així que quan Múscul-man se m'acobla darrere, he de malgastar l'energia que em proporciona la meva preciosa ATP en arrossegar també una part de la seva estimada massa muscular cultivada de gimnàs (a part de que jo menjo per a mi...)

Quan al maig es va fer allò del Mulla't per l'esclerosi múltiple, jo i el meu germà vam anar a nedar i vam acumular 8300 metres entre els dos. I per no esgotar-nos, vam fer allò dels ciclistes: una estona jo vaig darrere i després vaig davant. Quan em va tocar ser la capdavantera vaig aguantar molt més que no pas aquests dies i em vaig esgotar menys, i si ho relaciono amb el que he expicat té la seva lògica, perquè el meu germà ni de bon tros està tan musculat com aquell home i segur que tampoc pesa el mateix.

Si algú veu que he dit alguna burrada que em corregeixi siusplau! Ja me n'encarregaré de picar-li la cresta al profe... O de plantejar-li la segona opció i muntar un debat que pot durar dies (és bastant tossut...)!

24 de setembre 2007

Les cireres ingènues

A la penúltima pàgina del llibre de text de literatura catalana hi he trobat aquesta poesia que Josep Carner, ja amb previsions de futur, em va dedicar en el seu dia. I m'han vingut al cap molts records de quan era petita: la tieta sempre venia per darrere i me'n col·locava un parell a l'orella, dues cireres unides per la cua, i jo lluïa les arracades durant una bona estona fins que acabaven a la panxa. O els cireres florits, amb les diminutes flors rosades cobrint totes les seves branques, i a la que hi ha un cop de vent, deixen a terra una catifa molsuda i preciosa...


LES CIRERES INGÈNUES

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat:
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior,
i canten i s'empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor;
mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres.

Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla
i vora seu convoca els cants i la batalla:
-Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls-

I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d'unes regors vermelles
de llurs dentetes d'esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l'estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
-L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l'alegria.

Josep Carner, Els fruits saborosos


[L'altre dia no vaig explicar-vos el tercer encontre natatori, però va ser realment important i comparable al d'avui. Quan Múscul-man va arribar dijous, va llançar-se al carril del meu germà i va ser derrotat per ell en un pis-pas. Després, va decidir acompanyar-me i de sobte me'l vaig trobar al meu carril. Aturat a la paret, va esperar a que jo passés i després se'm va enganxar. Que malparit! Si alguna vegada heu nedat durant una estona, sabreu que que quan algú se t'enganxa al darrere (en l'argot de la natació dèiem carinyosament que l'altre xupava de tu) a tu et costa el triple nedar, mentre que el de darrere va molt moooootl descansat. Cansada que s'aprofités de mi, vaig apretar el ritme i el vaig deixar al cap de 200 metres, això sí, rebentada! I vaig consolidar el 3-0. Avui, quan he arribat ja hi era. M'esperava, segur. I m'he posat al seu carril perquè era el més buit (vaaaaaaaale i perquè em motiva molt això de picar-me...) . En només 50 metres ja s'ha aturat i m'ha deixat passar, intentant dur a terme el pla maquiavèl·lic de l'altre dia. Però no l'hi he deixat fer, de seguida m'he allunyat i li ha sortit el tir per la culata. Derrotat, ha canviat de carril i ha fet esquena durant uns deu minutets. Així que ja porto un 4-0. El 5-0 serà millor (per a mi) que aquell famós Barça-Madrid. Ho pressento! I ja en tinc unes ganes...]

PD: Tinc molta curiositat per saber per què jo em canso el doble... El de darrere és normal que vagi descansat, perquè jo li tallo l'aigua però... i jo? Li preguntaré al professor de física o a algú, a veure què me'n diuen. I si la resposta em convenç, ho deixaré escrit per aquí. Lògicament, tot aquell que passegi pel camp de cirerers i em sàpiga donar una resposta, li agrairé molt també!

23 de setembre 2007

Un morrió especial

Una setmana amb dofins per tot arreu, que surten de sota les pedres, que me'ls creuo pels passadissos, que els sento a la ràdio... Doncs no puc acabar la setmana sense un post sobre dofins :D.

Un pas més per poder parlar d'una cultura dels dofins seria trobar en ells algun tipus de raonament que apliquessin per resoldre un problema. I si a més a més per fer-ho fan servir algun tipus d'instrument, això ja és lo más. Doncs avui us parlo de com els dofins d'una població de la badia de Shark Bay a Austràlia (que són els dofins més estudiats i que presenten un comportament bastant sorprenent, ja que dominen tècniques de caça molt específiques) fan servir les esponges de mar d'una manera molt peculiar.

Resulta que arrenquen les esponges del fons marí i després se les col·loquen al morro, per evitar així ferir-se'l quan estan caçant. En aquella zona hi predominen peixos que es caracteritzen per enfonsar-se a la sorra i així passar desapercebuts; però els dofins els localitzen amb el seu sistema d'ecolocalització (el sonar) i enfonsen el morro a terra, fent-hi un forat. El fet de fer servir algun tipus d'instrument per poder caçar millor mostra un nivell de complexitat de comportament bastant elevat, però aquí no s'acaba tot. I és que després de biopsiar els dofins de la badia i identificar-los a tots, es va veure que només feien servir les esponges 13 de les 141 femelles adultes i 7 cries de dofins (també femelles), que eren filles de les femelles que feien servir esponges. Aquest descobriment va fer que els biòlegs es plantegessin si aquest comportament es transmetia per aprenentatge i imitació (és a dir, culturalment) o bé per via genètica.

En primer lloc van descartar que l'ús d'esponges fos causat per algun factor ambiental, ja que la zona habitada per aquestes 13 femelles i les seves cries també era freqüentada per d'altres femelles i mascles.

I ja en segon lloc, calia descartar qualsevol tipus de transmissió per herència per poder afirmar que el comportament en qüestió es transmetia culturalment.

Primer es va obtenir una seqüència d'ADN mitocondrial de les femelles adultes, ja que en podria ser una possible via de transmissió genètica. I què és això? Tothom creu que l'ADN només està al nucli de la cèl·lula, però també en tenim als orgànuls encarregats de la respiració cel·lular, els mitocondris. Quan un espermatozou fecunda un òvul, els mitocondris del gàmeta femení també formen part de la nova cèl·lula diploide (el zigot), i és per això que si en aquest ADN mitocondrial hi hagués un gen que codifiqués la informació de l'ús d'esponges, també es transmetria a la nova cèl·lula que originaria un dofinet. però es va descartar aquesta teoria. Per què? Doncs perquè com ja es va veure, hi havia 12 femelles que feien servir esponges i només un mascle; i com que el sexe de la cria el determina l'espermatozou (que pot ser X o Y), en teoria hi hauria el 50% de possibilitats que la cria fos mascle o femella, i per tant no només les femelles farien servir esponges.

D'altres hipòtesis genètiques també es van descartar: per exemple, aquesta informació tampoc podia codificar-se en el cromosoma sexual Y, ja que llavors només es manifestaria en mascles i això va en contra totes les observacions fetes. I si el gen només es trobés en un cromosoma femení, com s'explica que un mascle fes servir aquesta tècnica també?

Tot apunta a que les cries aprenen aquesta tècnica de les seves mares, i s'avança poc a poc cap a una possible cultura dels dofins que ens permet apropar-nos al seu nivell de complexitat individual i social. Queda un interrogant obert encara, i és el per què només les femelles utilitzen esponges i en canvi els mascles no. Es diu que caçar és una activitat que les femelles duen a terme individualment, només amb les seves cries, i que les fortes aliances que uneixen els mascles entre ells no són l'ambient més propici perquè aquesta tècnica es faci servir. Però la hipòtesi és bastant ambigua encara i caldrien més estudis per confirmar-la.

Així que en agafar la forquilla per atacar els macarrons, penseu que no som els únics que fem servir instruments per fer-nos la vida més fàcil...



21 de setembre 2007

Crònica del que hagués estat el millor dia de la meva vida

Ahir estava massa nerviosa per poder escriure cap post, per llegir els comentaris del post anterior, per visitar d‘altres blocs, per fer qualsevol cosa, en resum. Ahir nit el dia era realment prometedor. Però tantes coses bones i relacionades entre sí... Vaig arribar a plantejar-me una petita hipòtesi sobre que tot està escrit, que les coses tenen un per què i que no és casualitat que se’ns presentin determinades oportunitats a la vida. Allò havia de passar.

I he de dir que tot va ser possible gràcies al meu bloc. Aquest petit racó de món que poc a poc he anat modelant a la meva manera ha estat el causant del meu trasbals, el responsable d’una activitat nocturna hipernerviosa però sana alhora, una porta que em va conduir a un paradís fantàstic d’emoció i alegria, de vitalitat, de ganes de fer coses, de positivisme. Aquesta és la paraula. I per homenatjar el meu bloc, què millor que explicar la meva aventura que malauradament no va acabar com m’hagués agradat, ni molt menys. Podria haver estat el millor dia de la meva vida.


Però anem a pams...


Ahir a la tarda, després de tornar de l’institut, vaig fer un petit estudi valoratiu sobre com m’havia anat el dia i vaig somriure. Havia estat un bon dia, sens dubte.


En primer lloc, la professora de Biologia (tot i que no és la meva tutora del treball) m’havia dedicat tota la seva hora del pati a ensenyar-me una base de genètica, i així jo podria desenvolupar una part del meu treball amb més fluïdesa i podria concretar més certs aspectes. Ella havia de preparar una sessió de laboratori pels de tercer, però amb un somriure em va dir que ja improvisaria i que no em preocupés, que li preguntés qualsevol cosa que no entengués quan fos. Em va deixar les portes obertes i em va alliberar la ment, que per fi comprenia què era un gen recessiu, un dominant, i el fenotip.


Després, vaig tenir una reunió amb el meu tutor de treball de recerca, per presentar-li l’esbós d’entrevista que havia decidit enviar al dofinari de Marineland perquè me la contestessin (ja que els era impossible rebre’m els vaig demanar si seria possible trametre-la per Internet i hi van accedir). La va trobar fantàstica, tan sols hi va afegir una pregunta més i em va dir que ja la podia enviar quan volgués, que havia fet una bona feina. L’ego i l’ànim em pujaven com l’escuma, tot anava rodat! Quan arribés a casa a les 5 l’escriuria en un arxiu Word i els l’enviaria a través del correu electrònic. I un cop la tingués acabada... El treball ja estaria quasi fet.


I vaig arribar a casa. Vaig obrir el correu, decidida a enviar l’entrevista, i vaig veure la safata d’entrada amb vuit correus nous (i jo el miro gairebé bé cada dia...). vaig deixar-ho estar i vaig anar per feina. Un cop acabada l’entrevista i enviada, vaig consultar els missatges nous, centrant de seguida la meva atenció envers el d’una noia (ja que la resta eren de poca importància). I en començar a llegir-lo vaig quedar-me petrificada sense saber què fer...


Era de Catalunya Ràdio. Em deia que hi havia un programa de nit anomenat Fet a Posta en el qual la gent intercanviava experiències. Funcionava de la següent manera: ells tenien una bústia d’experiències on la gent hi deixava l’experiència que ells sabien fer i que voldrien compartir, a canvi d’agafar-ne alguna de la bústia que els fes gràcia. Per exemple, a la bústia hi havia de tot com ara fer rebosteria, aprendre a fer ioga correctament, fer bijuteria amb materials reciclats... Si algú estava interessat en alguna de les experiències, podia trucar i escollir-la, a canvi de deixar-ne una seva a la bústia. Llavors, la persona que havia deixat l’experiència i l’home que l’ha escollit es posen en contacte i realitzen aquella determinada activitat. Però no és això el fet més transcendental, sinó que cada dia el programa proposa una experiència difícil, que d’una altra manera no es podria fer fàcilment. I la d’ahir era FER DE CUIDADORA DE DOFINS DURANT UN DIA. Per donar-li una empenta a l programa (que és nou), busquen persones que hi puguin estar interessades, ja que el guanyador d’aquesta experiència es determina a partir d’un concurs. I heus aquí on entra el meu bloc: va contactar amb mi perquè va topar amb el meu bloc i en va extreure el meu correu electrònic. Tot això m’ho va explicar per telèfon, ja que en el seu correu m’especificava qui era ella i un telèfon de contacte perquè hi parlés i li digués si hi estava interessada. I lògicament li vaig dir que sí. No podia deixar escapar aquella oportunitat! Així que em va dir que el programa era d’una a tres de la matinada, però que el concurs es feia entre la 1:30 i les 2: un dels productors e trucaria a la una per “despertar-me” i ho tornaria a fer a la una i mitja per entrar en antena.


Després de parlar amb ella vaig anar a la piscina corrents. Necessitava moure’m i esgotar-me, descarregar to el nerviosisme que duia dins. Vaig fer més metres que la resta de dies i vaig tenir un tercer assalt amb Múscul-man que, lògicament vaig guanyar i a més a més de manera molt espectacular, perquè es va tornar a picar (però això en un altre post, que aquest ja comença a ser massa llarg...)


A mitjanit la mare em va dir que anés a dormir i que quan em truquessin que li digués, que ella volia sentir-me. Però no vaig poder. Des de les dotze fins al una vaig donar voltes al llit, pensant, cavil·lant, somrient. I és que tantes casualitats juntes no podien ser, havia sigut un dia fantàstic i havia d’acabar de la manera més apoteòsica possible. Estava segura que la roda de la fortuna aquesta vegada girava a favor meu, que el vent m’inflava les veles i se m’emportava a una velocitat trepidant. Em sentia fora de mi, emocionada, intranquil·la, capficada en aprofitar aquesta oportunitat que segurament no tornaria a tenir.


Van trucar-me a la una, i un quart d’hora més tard vaig despertar a la mare. A al cuina, amb el fluorescent petit obert per no molestar als altres, escoltàvem la radio assegudes a la taula, i jo no podia parar de riure o dir coses. Riure perquè semblava que estiguéssim viatjant uns quants anys enrere, quan la gent es reunia al voltant de la ràdio en comptes de fer-ho davant la tele; i d’altra banda era una excel·lent manera de dispersar els nervis previs a la meva participació. La mare va començar a avorrir-se i va treure el paquet de cereals: ja ho veieu, menjant crispis i galetes a la una i mitja del matí. Però va arribar el moment: el concurs. Érem tres dones les que participàvem, i cadascuna va aportar l’experiència que s’hi jugava i que aniria a parar a la bústia si no guanyava. I a mi només se’m va ocórrer jugar-m’hi una introducció a la papiroflèxia: podria ensenyar a fer dinosaures, flors, granotes i d’altres cosetes que ja sabeu que podeu anar veient a la sidebar. Repte acceptat. I va arribar l’hora del concurs: una pregunta sobre els dofins, a modo de patata caliente: si una no l’encerta el presentador diu més o menys i contesta la següent, i així fins que algú ho encerta. Els nervis se’m menjaven per dins, i la mà que aguantava el mòbil enganxat a l’orella no parava de tremolar. I...


A quina velocitat pot nedar un dofí? 7 km/h, més, 30 km/h, més, 40 km/h, més, 60 km/h: siiiiiiiii!


Però no era jo. Jo era la dels 40 km/h. I desconnecto, em passen amb la centraleta, i bona nit i tapa’t. I com us podeu imaginar, decepció. Segurament la culpa va ser meva per muntar-me aquella utopia, per donar-ho tot per fet. Però des que havia rebut el correu podia sentir a la punta els dits el tacte suau i relliscós de la seva pell, em veia donant-los menjar, fregant-los l’espiracle... Jo era al seu costat i els tenia a un pam de la cara, i els tocava, i els admirava durant un dia sencer. Eren meus, només meus per un dia. I em veia explicant-ho a tothom, plorant d’alegria i saltant eufòrica per tot arreu. Però què no sé què vol dir la paraula concurs? Qui m’havia assegurat res del que jo somiava? Ningú! Però necessitava il·lusionar-me, sentir que era possible. Un somni fet realitat? Sonava a pel·lícula, però hi ha moments a la vida que són de pel·lícula. Per què no podia ser aquell el meu? Una de les coses que em faria més il·lusió ara mateix i passava volant davant meu, a 60 km/h...


Així va acabar el que hauria pogut ser el millor dia de la meva vida. La fortuna i el destí ho havien volgut així, suposo... Havia omplert el meu cupo de sort anual amb el sorteig de les samarretes de la tele, potser? O simplement havia de ser així? Tenia unes ganes boges de que em toqués, de poder aconseguir l’experiència del dia i tocar un dofí per primer cop a la meva vida.


L’altre dia parlava d’aquell altre primer cop... Em pregunto com i quan serà aquest, si és que realment arriba.


19 de setembre 2007

Sexe, sexe, sexe!


El sexe és un dels aspectes que més inquieta i alhora atreu a la societat. Els passos previs al que podria desencadenar una aventura amorosa cada vegada es resumeixen més, fins que gairebé esdevenen unes quantes paraules i de seguida es va per feina. El festeig, seduir, insinuar... Tot això es va perdent mica en mica, i cada vegada es triga menys a deixar de ser verge: l'intères dels joves envers el sexe cada vegada és més gran, i atrets per la curiositat de què se sent i encoratjats per ser uns herois l'endemà, hi posen el seu granet de sorra per acabar d'enfonsar la tècnica de l'enamorament i robar-li tot l'encant a allò de el primer cop.

D'altra banda, ja de més grans aquesta febre es manté, i tan si es té una parella fixa com si no, s'intenta fer sexe i cobrir una freqüència mínima, ja sigui per gust i plaer o necessitat. Una necessitat que en realitat no existeix, que la pròpia persona s'imposa com a fita, pressionada pel conjunt de la societat en què vivim. Se li dóna molta importància al sexe però no com a símbol d'afecte i amor, sinó per ser algú i no pas anònim, per tenir alguna cosa a explicar, per aconseguir algun rècord absurd i fer juguesques.

És un peix que es menja la cua. Tothom vol fer sexe: n'hi ha que tenen una activitat sexual millor que d'altres, i mútuament s'influencien (sobretot els primers als segons), de manera que l'obsessió creix. I el conjunt de la societat dóna suport a fer sexe, el promociona en pel·lícules i anuncis publicitaris de manera que acaba situant-se dins les prioritats de molta gent. I això ens fa tornar altre cop al principi: tothom vol fer sexe (fins i tot aquells que estimen tant a Déu) .




L'àmbit publicitari és un dels que més ens transmet aquesta sensació: noies i nois ben plantats, vestits provocativament amb roba ajustada, faldilles curtes i camises mig descordades, en postures compromeses...... Tot per intentar caldejar l'ambient. Però de vegades la insinuació no és tan clara, i subliminalment aconsegueixen transmetre missatges que encara que la gent no els percebi, hi són. Sovint ens ho han de dir i llavors els veiem clarament i diem allò de ostres, i tant, però excepte per aquells que en part s'hi dediquen, passen davant els nostres ulls sense adonar-nos-en.


En cap moment he volgut tirar per terra fer sexe (que em sembla genial, l'activitat sexual és molt sana i allibrerem endorfines a grapats), però no li sé veure aquest afany que sembla que a alguns els falti l'aire si no arriben al cupo setmanal. Penso que s'ha de fer sense presses, gaudint-ne sense pressions i sobretot quan et ve de gust. Segurament algú em tiraria plats pel cap i pensaria que no tinc raó, i d'altres ne canvi coincidiran amb mi en algun aspecte. Suposo que encara em queda molt per aprendre...

[Tercer assalt: avui finalitza la meva crònica de la batalla Laia vs. Múscul-man. Avui, 19/09, el meu contrincant no s'ha presentat. Sotmès en una terrible depressió, no ha tingut coratge de venir a la piscina. M'hagués agradat acabar amb un 3-0, però no ha pogut ser. Ha penjat el banyador i les xancletes. definitivament? Qui ho sap? Jo per si de cas estaré a l'aguait i sempre a punt per acceptar un nou repte... Una revenja, si ell ho vol ;)]

18 de setembre 2007

Sublime

Tot allò que ens envolta està fet de matèria. I aquesta pot estar en quatre estats físics: sòlid, líquid, gas i plasma. I lògicament, en funció de la temperatura a la qual estigui sotmesa la substància pot canviar d'estat. L'exemple típic i més clar és l'aigua, ja que en l'àmbit quotidià la trobem en els tres estat físics típics: el gel (sòlid), l'aigua normal i el vapor d'aigua (gas).

I cada canvi d'estat físic té un nom concret: de sòlid a líquid, fusió, i de líquid a gas, evaporació. I també a la inversa, si cada vegada la temperatura disminueix: de gas a líquid, condensació, i de líquid a sòlid, solidificació. Fàcil, no? Però és menys habitual i més curiós pensar que un element pot passar de ser sòlid a gas i a la inversa, sense passar per un estat líquid enmig. Si és el primer cas s'anomena sublimació, i si el pas és de gas a sòlid es diu sublimació inversa. Les pràctiques de laboratori típiques mai inclouen una sublimació, però la professora de química ens va explicar com s'havia de dur a terme el procediment per poder-ho fer a final de curs, i també ens va ensenyar una sublimació ja feta que hi havia guardada a dins l'armari del laboratori (al qual recomano accedir-hi amb una mascareta de metge o amb la samarreta davant el nas per no acabar anestesiat de certes olors que desprenen certes substancies químiques... visca la ventilació!). I ens va deixar amb la mel als llavis, ja que al final no ho vam fer.

Però és interessant així que allà va: sublimació de iode (però han de ser cristalls de iode, no el de les ferides perquè no és iode pur i a més més és líquid!)

Doncs bé, primer de tot es col·loquen els cristalls de iode dins un vas de precipitats i a sobre, com si fos una tapa, hi posem un mirall de rellotge invertit, d'aquests que són còncaus (de manera que quedi en forma de barca, amb la panxa cap avall), i a sobre del vidre hi posarem uns glaçons de gel. El vas de precipitats l'haurem d'escalfar pel cul, de manera que el iode s'anirà escalfant a poc a poc i passarà d'estat sòlid a gasós. Ja haurem fet la sublimació, però per comprovar l'efecte contrari hem col·locat el gel: un cop el iode gasós entri en contacte amb la superfície freda del vidre, se sublimarà altre cop i passarà a ser sòlid, disposant-se a la superfície del vidre en forma d'agulletes (i crida molt l'atenció!). El resultat és molt espectacular, però fer-ho seria encara millor!

[A les 19:10, múscul-man ha fet la seva aparició, puntual. I altre cop s'ha col·locat en un carril paral·lel al de la Laia, encara que ella avui estava sola. I ha tornat la picaresca: la Laia ha posat el turbo i l'ha superat clarament, fent honor a la seva joventut dedicada a la natació. Però no ha estat tan emocionant com ahir: avui no hi ha posat ganes ni ímpetu, s'ha deixat avançar sense més enfonsat encara en la profunda depressió de la seva derrota d'ahir...]

[Bé: Laia - 2, Musculitos - 0]

17 de setembre 2007

I ja en són tres!

Un matí calorós, horrible. Les aules a les vuit són un forn que s'està preescalfant fins a arribar als 200 graus centígrads just abans de l'hora del pati. I és llavors quan sortim a fora ofegats, a respirar aire pur. I mitja horeta després, 500 galetes, pans, croissants o pans de pessic van entrant altre cop dins el forn per acabar-se de coure i estar a punt per dinar dues hores més tard.

He arribat a casa suada de cap a peus, amb l'única idea al cap de treure'm la roba enganxosa del damunt i de no tornar a la tarda a l'institut (i això malauradament no ha pogut ser...). En obrir la porta i deixar la bossa a terra, els ulls de seguida s'han fixat en un parell de paquets sospitosos que hi havia damunt la taula. Què podia ser allò? I si era un paquet bomba? Ostres, no fotem! Va, quines coses de dir... A més a més, tampoc sé per a qui és el paquet... Per l'Oriol segur que no, perquè és a casa i ja els hauria obert... O potser sap que és un paquet bomba i no el vol obrir per no dinyar-la... Apa, va, quina paranoia que t'estas muntant, acosta-t'hi una mica i mira a veure què coi són...

Però si són per a mi! Al sobre hi posa el meu nom! Els ha portat una empresa de missatgeria urgent farà un hora i jo els he firmat l'entrega, em diu el meu germà. L'envoltori taronja dels paquets és el típic plàstic que s'ha de trencar amb unes tisores, perquè si no només s'allarga i s'allarga com un xiclet. N'agafo un amb les dues mans: no pesa, és tou (existeixen les bombes toves?) I és per a mi. Si jo no rebo correspondència: ni gas, ni llum ni res de res... De tant en tant alguna cosa de publicitat o coses que em regalen per omplir no sé què... L'altre paquet és igual, pesa gairebé el mateix i també hi posa el meu nom. Dos paquets estranys en un dia... Doncs alguna cosa haurem de fer no? He passat de les tisores, els ganivets i d'altres objectes tallants i he entrat en acció, amb les ungles i les dents. Sí, sí, com si estigués afamada mastegant un bistec de carn ressec de fa un parell de dies. I el plàstic s'estiraaaaaaava i s'estirava com un xiclet, però finalment he vençut, he fet un foradet i hi he posat el dit per palpar què hi havia dins i fer l'orifici més gran alhora i...

Booooooooom! Que no, home que no, que no hi havia cap bomba! Això és el so que ha fotut la cadira en caure a terra després del cop de colze que li he fotut sense voler! En realitat a dins hi havia... Una samarreta, de color negre i amb el logo del 3xl.cat. Per qui no ho conegui, es tracta d'un espai televisiu similar al famós Club Super 3 però en versió juvenil. Principalment s'emeten sèries d'anime i d'aquest estil; algunes d'elles les mirava fa un parell d'anys però actualment ja no hi estic pas ficada. Però resulta que als concursos que fan sí que hi participo, perquè m'hi vaig registrar quan mirava les sèries aquelles i encara conservo la direcció de correu. Viatges, entrades per a Port Aventura, iPods, una consola Wii, bicicletes, un GPS, llibres, entrades per a concerts... Tot això han sortejat a través de la seva pàgina web. Per concursar-hi tan sols havia de respondre a una pregunta molt fàcil i ja està. Doncs ves per on que cada any sortegen 400 samarretes, 200 de noi i les altres 200 de noia. I jo sempre hi he participat a dues bandes, que la iniciativa no es quedi a l'aigüera! Per això m'he sorprès tant en veure dos paquets... No m'imaginava que em poguessin tocar les dues samarretes! Ara en tinc una de noia que em va a la mida i una de noi, que és una L i que em va més aviat de camisó, així que el germanet ja té samarreta nova...

Però si algú entrés a casa i em remenés el calaix de la roba, hi trobaria la samarreta de noi de l'any passat. I per què? Doncs perquè també em va tocar! I també és una L i m'arriba fins als genolls, però la segueixo guardant i no li he ofert a ningú. Aquesta no... Així que ja en són tres!

I jo em pregunto... Per què només em toquen samarretes? I un iPod d'aquests no podria ser meu també? O la bici, que la meva està mig desmanegada allà dalt... O les entrades per a Port Aventura, que deu fer uns cinc anys que no hi vaig... Però quines coses de dir! Si tinc tres samarretes per la cara! No sé si la sort és passatgera o si es quedarà uns dies més... Potser hauria de fer una quiniela o una 6/49 d'aquestes, a veure què passa... Ara que amb l'experiència obtinguda,val més no temptar-la, la sort! Perquè em sembla que només li agraden les samarretes!

[Avui, 19:10, piscina municipal: la Laia va fent les seves piscinetes amb un tio al mateix carril que no sap que la línia negra del fons serveix per separar l'anada i la tornada, no per passar-hi per sobre. Entra un noi d'aquests quadrats, que es nota que va al gimnàs perquè els seus braços són com les meves cames d'amples. En principi ha fet un gest per incorporar-se al meu carril, però ha desistit. Millor, he pensat, menys gent. I es col·loca al del costat. I he vist que jo corria una miqueta més que ell, que vint centímetres de més, i tan múscul i tanta mandanga no li servien de gaire cosa, i em decideixo a atrapar-lo. Picar-me de vegades és la manera més entretinguda de nedar :D. Un cop l'he atrapat, al cap d'uns 200 metres, el tio se n'ha adonat i també s'ha picat. I m'ha intentat aguantar el ritme, i els dos nedàvem en paral·lel separats per la surada fins que la Laia ha vençut i l'he deixat enrere. Cansada, però amb la moral pels núvols i un somriure interior d'aquells imponents. Resum: Laia - 1, Musculitos - 0 ]

16 de setembre 2007

La casa-armari

L'altre dia la Boira parlava d'una comunitat de veïns molt diferent de la meva on va viure en arribar a Barcelona. Hi havia gent de tota mena, i el fet de viure en una comunitat tan peculiar em va fer analitzar la meva. Hi ha més de trenta habitatges dins el meu bloc de pisos, i a la majoria de veïns els podria reconèixer si me'ls trobo pel carrer. Però hi ha una dona que és coneguda pel barri sencer i per la meitat de l'altre, jo diria que és el tret més distintiu i extravagant de la meva comunitat. Tot un personatge.

És una dona gran, molt petita i esquifida, que sembla que un petit cop de vent l'hagi de deixar estesa a terra. Camina molt a poc a poc, fent passes curtes, però sense perdre el ritme. No la conec gaire, tan sols de vista, però sens dubte el que en puc veure amb els ulls és el que més m'impacta i el que l'ha fet popular pel meu barri i rodalies.

Surt de casa com a mínim uns cinc o sis cops al dia, normalment amb una gossa blanca de no sé quina raça (jo de gossos no hi entenc) però que de vegades li tiba tant de la corda que sembla que s'hagi d'endur arrossegant a la pobra dona. Un dia estava aturada a la plaça, al costat de la "rotonda per a vianants" que li dic jo (on hi ha uns quatre arbres i uns rosers plantats) i no parava de cridar una tal Rita tota l'estona. La gossa era allà al costat i no li feia pas cas, i fins que no m'hi vaig apropar una mica no vaig veure que la dona duia una tovallola rosa al braç i que a la gespa hi havia una tortuga de dimensions considerables "campando a sus anchas". Així que vaig descobrir que tenia un parell de mascotes, i que de tant en tant treia a la tortuga Rita perquè fes una volta a la rotonda. Però per a mi personalment el fet que tingui una tortuga i la tregui a passejar no és el fet més rellevant de la dona (encara que déu n'hi do, em va xocar bastant això de la bèstia... I el nom...). I és que els pisos dels baixos són una mica més petits que el meu (que no és gaire gran), i jo no sé on deu dormir la dona si la casa és plena d'armaris. Ho ha d'estar. Segur. Per força. I si no, no sé pas on deu guardar l'ampli repertori de jaquetes, samarretes, pantalons, faldilles, barrets i joies amb les que es guarneix faci fred o calor.

He dit que sortia uns sis cops de casa cada dia. Però cada vegada va vestida de manera diferent, amb una samarreta i uns pantalons diferents, amb unes sabates que no són les que duia i amb un collaret encara més gran que el que portava dues hores abans. Això sí, sempre ben aconjuntada: samarreta groga? La faldilla també, i les sabates, i la gorra, i la bossa. Amb els anells que duu a les mans no m'hi he fixat mai, però si es tragués de sobre la quincalla pesaria un quilo menys i encara seria més susceptible al vent. A cada dit en porta un, i a això li podem sumar les arracades, els collarets, els braçalets... Només de pensar l'estona que s'hi deu passar col·locant-s'ho tot a sobre... Sigui l'estació que sigui, el dia de la setmana que sigui, ella no surt de casa sinó va ben empolainada (això també: els llavis sempre ben vermells o rosats i maquillada fins a les celles). I realment crida molt l'atenció, ja que no dubta en vestir-se de colors llampants o amb abrics i barrets exuberants per sortir a donar una volta. I la meva teoria sobre la casa-armari és que encara no recordo haver-li vist el mateix conjunt, la mateixa samarreta o els mateixos pantalons dues vegades. L'element que sí ha fet servir més d'un cop (i que et crida l'atenció des de l'altra vorera) és un barret d'aquells enormes, peluts, com els típics russos, que va lluir incansablement pels carrers de la ciutat l'hivern passat.

I ara he quedat jo com una xafardera que es passa el dia rere la finestra... Però és que me la trobo quan surto a les vuit per anar a l'institut, a les dues menys quart quan arribo, a les sis quan vaig al pavelló i després quan en torno també és allà...

Doncs heus aquí el veí que jo considero més peculiar. És tot un personatge, una dona estranya a qui sens dubte li agrada, li encanta la roba, i no li fa pas mandra canviar-se dos cops al dia si és necessari, amb un sentit del gust per combinar la roba amb el qual jo discrepo de cap a peus. Però ella es deu agradar davant el mirall, empolainada, amb els seus models característics i la bijuteria a sobre. Suposo que tal com diuen, para gustos los colores.

15 de setembre 2007

Paral·leles o secants?

Ben mirat amb aquest títol això sembla una futura lliçó de geometria... Però prometo que no ho és pas. tenia un post pendent que me va proposar la Boira, però abans m'ha agafat un rampell. I és que hi ha coses que et fan rumiar i hi comences a donar voltes, i voltes...

Les coincidències que van sorgint de mica en mica en una relació a distància. Dues persones que no es coneixen pas i que un dia topen per casualitat, però no físicament: segueixen sent dos anònims als ulls de l'altre. Eren dues línies paral·leles, que vivien en món diferents, també paral·lels entre ells, i que un bon dia Miss Coincidència va decidir creuar. Des de llavors ja no van tornar a ser línies paral·leles, ni tampoc secants. Són com les línies que deixen les parelles d'esquiadors a la neu, que són dues esses que s'entrecreuen, formant una cadena que queda gravada a la neu. Els esquiadors creuen els seus recorreguts en un punt determinat constantment: doncs en el cas anterior, cada punt és un nova coincidència, una nova cosa en comú... I cada vegada les corbes són més tancades i les esses es creuen més, i les dues persones descobreixen que tenen més en comú que el dia anterior. Però la distància física pot fer-te dubtar moltes vegades... I vas pensant que t'ho diu per dir, que no existeixen tantes coincidències, que potser se'n fot de tu i et va donant la raó com els tontos, donant-te pistes d'una persona invisible que en realitat no existeix però que segueix tenint esperit perquè tu te'l creus i no pots comprovar la seva falsedat.

I què passa si un dia és seva la iniciativa, si no és ell qui et diu és veritat a mi també em passa o jo també sóc això o també m'agradà això, sinó que és ell qui et diu alguna cosa, i per dins se't remou tot en veure que allò a tu també et passa, t'agrada o et caracteritza? Si tot això estigués escrit en un diari de fa uns quants anys fins i tot rumiaria una possible reencarnació (encara que no hi cregui...)

I aquestes coincidències constants... Perfilen un individu llunyà, una figura sense consistència que m'encantaria que fos al meu costat, per compartir-hi un munt de coses que se'm fan difícils d'enumerar de tantes que són. Però tal i com he dit, segueix sent una ombra utòpica a l'altra banda de la pantalla de l'ordinador....

14 de setembre 2007

Ritmes

Han passat un parell de dies, però sembla que el cos encara demana una mica més de marge per adaptar-se i recuperar el ritme de fa tres mesos. La Laia se'n va a dormir relativament d'hora, més d'hora que aquests últims dies d'estiu però a la mateixa hora que abans d'iniciar els tres mesos sabàtics i calorosos de cada any. Però el cos encara està mig adormit, no ha canviat el xip i el cervell no para d'enviar impulsos nerviosos sense parar a la mà dreta perquè s'aproximi al ventre i així estar literalment "rascant-se la panxa". No ha entès encara que s'ha acabat, que ja no s'hi val fer el dropo i que la rutina dels últims cinc anys ha tornat a fer la seva aparició triomfal.

El sistema nerviós es manté alterat a les nits, els ulls no es tanquen fins que el rellotge del menjador ja ha tocat la una i mentrestant, el cos va d'un cantó a l'altre, seguint el compàs de la coreografia del ball mundialment titulat com "la croqueta". I al cap de sis hores i escaig, no recorda que ja ha arribat l'hora, i el cos pesat es vesteix, esmorza, i emprèn un viatge curt de cinc minuts fins a l'institut. Allà, a un ritme constant de badall per minut, els pavellons auditius tot just comencen a obrir-se i les mans es van fregant lentament els ulls i eliminant-ne totes les lleganyes. La musculatura del cos encara esdevé dèbil davant les dificultats a les quals s'enfronta la Laia estudiant: per prendre apunts durant tres quarts d'hora les falanges de la mà dreta ja se'n ressenten, i les lumbars criden als quatre vents que deixi la motxilla a terra d'una vegada (el contingut de la qual sol ser: cinc o sis llibres d'uns 250 fulls cadascun, l'estoig, l'agenda, la llibreta, la calculadora, el moneder i les claus per poder entrar a casa i no quedar-se tirada al carrer afamada).

Les orelles però semblen adormides al cap d'un parell d'hores, o potser la Laia pateix un trastorn auditiu que li provoca un eco intern i per tant sent les paraules repetides milers de cops. En les tres primeres hores n'hi ha una que li retomba dins el cap sense parar: selectivitat, selectivitat... Ah, no, no és pas cap problema auditiu, simplement que aquesta és la paraula de l'any. Potser hauríem de fer un recompte de la quantitat de vegades que aquesta paraula apareix en els monòlegs dels professors i de ben segur que la llista arribaria al miler, pensa. Però d'altra banda és lògic, no? És aquesta la finalitat del curs i l'única paraula màgica que aconsegueix que en ser pronunciada tothom calli en un parell de segons. És millor que un silenci cridat amb totes les forces. És una paraula poderosa, que imposa respecte.

Cridòria a l'aula: 33 boques no paren de dir bestieses i murmuregen qui sap què, creant un núvol que neutralitza qualsevol so pronunciat per la professora. Faré els exàmens iguals que els que us podreu trobar a la selectivitat, se sent de sobte. I automàticament les 33 boques callen, i les respectives cares es miren les unes a les altres. Tot és nou, i tot allò desconegut espanta. No estem acostumats a sotmetre'ns a nous canvis. Els canvis i les novetats ens espanten fins que no ens hi hem acostumat. I la selectivitat l'any passat quedava massa lluny des dels ulls d'un aspirant a estudiant de Batxillerat. Ara és un fet imminent que se t'acosta cada vegada més i que imposa respecte. I a més a més, s'ha convertit en una arma que supera a qualsevol crit o xiulet: és capaç de domar a 33 bèsties d'una revolada i arrencar un somriure d'orella a orella al professor.

Poc a poc la lletra passarà de ser horrorosa i initel·ligible a fer-se coherent i entenedora, les falanges de les mans deixaran de queixar-se després d'un matí de feina, ja no espantarà veure l'agenda més blava de tinta que blanca i el cos es llevarà automàticament tres minuts abans que soni el despertador.

Però amb calma, que només han passat dos dies...

13 de setembre 2007

Llobarros "escalfats"

En els éssers humans el sexe es determina ja en el moment de la fecundació de l'òvul: tothom sap que el parell de cromosomes sexuals femenins són XX i que els masculins són XY. Per tant, durant la meiosi el material cromosòmic es duplica i es reparteix en quatre cèl·lules sexuals haploides (n) diferents: els òvuls femenins seran segur X, en canvi, durant la meiosi dels mascles s'obtindran dos espermatozous X i dos Y. Existeix un 50% de possibilitats que l'espermatozou que fecundi l'òvul sigui X (i per tant el fetus esdevingui una nena) o que sigui Y, i el nou ésser sigui per tant un noi. Es miri com es miri, sempre recau en l'home la "responsabilitat involuntària" de decidir si el seu fill serà noi o noia. Però no passa el mateix en alguns altres éssers del regne animal que es reprodueixen sexualment, és a dir, no és sempre el material genètic masculí qui decideix el sexe de les cries.

Els factors ambientals com ara la llum, la humitat, la pressió atmosfèrica, etc. fan que moltes espècies s'hagin d'adaptar i que desenvolupin sistemes per tal de sobreviure en les condicions del medi (els peixos abissals es destaquen per la bioluminescència, els vegetals com ara els cactus tenen arrels i tiges carnoses per emmagatzemar aigua i evitar la deshidratació, molts mamífers tenen el cos envoltat de pèl o amb una capa de greix que els permet mantenir la temperatura corporal dintre d'uns límits...). I un d'aquests factors, la temperatura, va molt més enllà: no només fa que els animals adoptin mètodes per contrarestar-la sinó que en alguns casos fins i tot condiciona altres aspectes com ara el sexe de les cries. Algunes espècies de peixos, entre ells el llobarro, en són un exemple molt clar.

Les larves d'aquests peixos surten de l'ou sense tenir un sexe definit. I fins que no han passat uns quants mesos i les cries ja han arribat a medir entre 8 i 14 centímetres (en el cas del llobarro), continuaran en la mateixa situació, sense saber si són mascle o femella (és lògic que el sexe vindrà determinat pels seus gens, però acabades de néixer són encara molt immadures i aquest aspecte no s'ha desenvolupat). Doncs bé, resulta que la temperatura de l'aigua on visquin aquests peixos pot determinar el seu sexe, ja que s'ha obervat que si la temperatura és més alta, el nombre de mascles s'eleva vertiginosament. Normalment el nombre de mascles per una posta concreta oscil·la entre el 30% i el 70% dels ous totals, però els investigadors van observar que si la temperatura era més alta dels 13-18 graus habituals, aquesta proporció pot augmentar fàcilment fins al 80% o 90%.

En aquest cas el mascle hi té poc a fer, ja que la temperatura condiciona brutalment el sexe de les larves. I si al final el mar cada vegada és més calent pel canvi climàtic aquest i l'escalfament global del planeta... El cromosoma Y serà el rei dels llobarros!

12 de setembre 2007

Calculadora manual

De petits ens han ensenyat les taules de multiplicar, a fer-ne de més complexes amb paper i llapis, i ja de més grandets ens deixem endur per les captivadores calculadores que ens ho donen tot mastegadet i que acabem fent servir per fer multiplicacions ben senzilles. I avui he recordat un mètode que els romans utilitzaven per multiplicar i que vaig llegir de petita en un llibre. Tan sols serveix per fer multiplicacions senzilles amb nombres compresos entre el 6 i el 10, però és ben curiós com els dits de les mans ens poden servir per més coses a part de comptar fins a deu, tocar el piano, senyalar a algú o enviar-lo a pastar fang.

En primer lloc, cal col·locar les mans davant els ulls enfrontades entre sí, amb els dits mirant cap a endins. Llavors, assignem a cada dit un nombre, començant pel 6 i acabant pel 10. Així.


Com haureu pogut comprovar, la fotografia de la mà està a l'inrevés, però com que ja no sóc a temps de canviar-la la deixo així... Seguim: després, ajuntem els dits que volem multiplicar: si volguéssim fer 6x6, ajuntaríem els dits xics (en els vostres mans, en les de la foto serien els dits polzes), si en canvi volguéssim fer 8x8, uniríem els dits cors d'ambdues mans (apa, aquest és polivalent). En aquest cas la multiplicació model és 8x9.


Ara es separen els dits en dos grups: els que estan en contacte més tots els de sota valen 10 cadascun, i els que estan per sobre dels dits ajuntats valen 1 cadascun. El que hem de fer ara és sumar tots els que valen 10, i en aquest cas el resultat és 70. Dels que queden a dalt, se sumen els de cada mà per separat: com que a la mà esquerra només n'hi ha un, el valor és 1, i com que a la mà dreta n'hi ha dos, sumem 1+1 i el resultat és 2 (ostreeees, aquí m'hi he lluït eeeeh!).


A continuació, multipliquem els resultats dels dits de dalt: 1 x 2 = 2. I ara sumem els dos números obtinguts: 70 + 2 = 72. I curiosament, hem decidit multiplicar 8 x 9 que si recordeu bé (si voleu podeu fer servir la calculadora) és 72.


Podeu provar-ho amb qualsevol altra combinació de dits, que sempre és correcte el resultat!

Tot això ha vingut perquè he vist a Internet la manera de comptar fins a 1023 només amb els dits de les mans... Especial per a informàtics!

11 de setembre 2007

L'última vuelta al cole

Renovació de calaixos. Bé, no, de calaix. Una cosa que potser ja hauria d'haver fet al juliol però que aquest any he decidit esperar fins a l'últim moment. El segon calaix de dalt començant per l'esquerra, el calaix del "cole". L'he obert i feia una mica de por (i mira que jo normalment sóc endreçada...) Papers per aquí i per allà, dossiers, llapis rodolant amunt i avall cada vegada que el tancava i l'obria, el resguard de les notes (ui, que l'he d'entregar demà!), una granota i un dinosaure d'origami fets amb paper reciclat, un parell de pilotes d'aquelles petites de goma que boten una barbaritat (per cert, què hi fan aquí?), el llibre que m'estic llegint ara, la conjura de los necios, i ja per acabar una altra pila interminable de llibres un pèl masegats, i a totes les portades hi posa "primer de batxillerat". Cal apartar-los, arxivar-los, deixar enrere el curs passat. Així que els he desat al bagul que ara mateix tinc al costat i m'he disposat a col·locar en lloc seu els llibres que duen escrit a la portada un "segon de batxillerat" amenaçador. Per curiositat n'he agafat un a l'atzar per fullejar-lo, i merda! havia de ser el de física... vectors, fórmules, números, imants, més vectors... L'he tancat de cop per evitar un possible síncope imminent. Un cop arrenglerats al fons del calaix no semblava pas que es tractés d'un nou curs. Tots són de segona mà, no en vaig haver de comprar cap excepte dos (i aquests els vaig comprar de segona mà perquè penso que no val la pena deixar-s'hi la pell i la butxaca, i a més a més inclouen dibuixets o gràfics originals que poden fer més entretingudes certes classes...). En resum: ma mare, més contenta que un gínjol, només ha invertit 27, 55 euros en total, tot un rècord tenint en compte que els de l'any passat sumaven aproximadament uns 180 euros.

Però jo estava immersa en un món paral·lel on no era conscient del que l'arribada del demà suposava. I he traspassat la barrera per tornar a aquest món quan he sortit a la galeria a recollir la tovallola, les xancletes i el banyador per fer-me la motxilla d'esport i la mare m'ha aturat pel passadís i m'ha dit: què fas? Li anava a respondre que m'anava preparar la motxilla per anar demà al matí al pavelló, però he callat després de reflexionar l'estupidesa que anava a dir. Així que demà al matí ja no podré anar a la piscina i m'hauré de conformar en anar-hi per la tarda, envoltada de nens de sis anys que remenen els xurros de gomaespuma com si fossin espases làser d'un cantó a l'altre i que no paren de cridar; i de iaios que se'm queixen quan els intento avançar, senyalant-me que estic al carril lent i jo remarcant-los que els que van pel carril ràpid no superen el mig metre per segon. I s'han acabat els passejos de la tarda, les estones de lectura sense preocupacions, les hores llargues que em passava davant els esquemes d'origami fent figuretes enrabassades que al final no em sortien i que acabava maleint...

Demà torna la Laia en potència, la que vol tenir-ho tot sempre a punt i saber on té els apunts de cada cosa, la que es posa nerviosa a cada examen encara que s'ho sàpiga tot de conya, la que s'estira dels cabells aferrissadament davant els problemes incomprensibles de física i que davant la desesperació ha d'acudir al seu germà que l'espera amb un somriure d'orella a orella i amb un to burleta li diu què és el que no entens avui?, la que es pot passar les hores que faci falta davant un llibre intentant entendre què li volen dir aquell grapat de fulls... Una Laia lluitadora i complidora que no es deixarà vèncer i que aconseguirà assolir el seu objectiu, la seva meta, que només sap ella i ningú més, i que perquè es pugui fer realitat ha de continuar estant en l'anonimat. Un cop assolida (creuo els dits perquè sigui així) ja podrà ser revelada, però mentrestant ha de continuar enterrada en els meus pensaments per ajudar a superar-me dia a dia. És com un secret: quan es diu ja deixa de ser secret, i jo noto que si ho revelo ja no serà el mateix. Tinc un secret, el meu secret, que em fa més forta i m'ajudarà a superar les adversitat que se'm presentin aquest curs. [D'aquesta declaració de propòsits i bones intencions espontània que acabo de fer, més pròpia de cap d'any, tot sigui dit, en podré fer una valoració més endavant i analitzar si tinc la llengua massa llarga alhora de fer coses d'aquestes o bé si sóc realista i conscient dels meus límits i possibilitats... Tota una reflexió introspectiva...]

Així que demà comença per a mi l'última "vuelta al cole" a l'institut. I sé que el que més trobaré a faltar són les dues hores setmanals d'Educació Física que m'han tret... Quan descarrego l'estrès acumulat de prendre apunts com una burra, jo ara?

10 de setembre 2007

Llàgrimes de cocodril

Estem tristos o ens emprenyem. N’hi ha “d’expressius” que doneM cops de puny als coixins o crideM ben fort com si volguéssim treure el fetge per la boca. D’altres s’asseuen en un racó i sense fer res s’hi poden estar llargues estones, o bé caminen molt lentament amb la mirada perduda, seguint una trajectòria fixa que els condueix a un destí indeterminat. Però sovint moltes d’aquestes reaccions vénen acompanyades de llàgrimes i plors, que ens rodolen galta avall lentament o bé entre elles fan una carrera frenètica per veure qui xopa primer el coll de la camisa. I si plorem sense parar, amb unes llàgrimes enormes ens deixen la cara mullada i enganxosa, i en aquell precís moment ens veu algú, ja surt la típica frase de quines llàgrimes de cocodril!

I és que avui tornava del pavelló esportiu amb uns amics i hem topat amb una mare que portava el seu fill de la mà, fent la típica marranada (allò que ploren només per cridar l’atenció durant una bona estona fins que se’n cansen); i la mare vinga a renyar-lo i a dir-li que callés, carregada amb les bosses d’anar a comprar, els ulls oberts com dues tasses i els nervis a flor de pell. I un dels meus amics ha deixat anar la típica frase. I jo, que de vegades tinc ganes de fer-li una mica la punyeta li he dit que pobre nen, mira que dir-li cocodril, que era molt maco i no tenia pas la pell arrugada, i que si els cocodrils ploraven que m’ho demostrés perquè jo no ho havia sentit a dir mai, i que pobre nen. En acabar el meu discurs absurd i després que em mirés amb cara estupefacta i pensant que em falta un bull, després de fer-li una abraçada i dir-li que ja sap que ho faig en broma i que avui em tocava a mi perquè l’altre dia ell ja havia tingut el seu moment de glòria, el cap m’ha començat a donar voltes. Els cocodrils ploren? No podia arribar a pensar que la meva pròpia paranoia em faria rumiar fins a arribar a casa, que després d’estendre la tovallola i la resta de la roba aniria corrents a l’ordinador a demanar consell a Mr. Google, i que ja per acabar-ho de rematar descobriria que els cocodrils sí ploren.


Tothom sap que els cocodrils poden viure dins i fora de l’aigua, que dominen ambdós medis. Doncs resulta que els cocodrils “ploren” quan surten de l’aigua ja que els seus ulls necessiten estar sempre humits, igual que els nostres. Per aquest motiu, les seves glàndules lacrimals segreguen llàgrimes constantment mentre són fora de l’aigua, i així aconsegueixen protegir els seus ulls. Nosaltres en canvi amb tancar les parpelles en tenim prou, però tothom ha estat alguna vegada una bona estona sense tancar-los i aquests li han començat a plorar o bé a picar (i llavors inevitablement els hem hagut de tancar, ja que és llavors quan s'humitegen). I curiosament els cocodrils també ploren mentre devoren les seves preses. Algú pot pensar que després d’haver-li llevat la vida a un pobre animaló se’n compadeix i s’entristeix. Si aquesta en fos la causa jo personalment la trobo un pèl cínica, ja que el mal ja està fet i és absurd sentir-ne llàstima i menjar-se’l a la vegada, però aquesta precisament era la creença que dominava a l’època romana. Afortunadament aquesta no n’és la causa, ja que les glàndules lacrimals es troben a pocs centímetres de les glàndules salivals: aquestes últimes estan en funcionament mentre l’animal menja, segregant saliva per poder ingerir els aliments; i si això ho unim al moviment constant de la mandíbula de l’animal, es demostra que per això s’estimulen constantment les glàndules lacrimals i ploren.


[Notícia del dia: a Bucaramanga, Colòmbia, un lladre que duia una arma de foc va entrar a robar a una acadèmia de karate i va ser hospitalitzat després de rebre una pallissa per part dels aprenents que en aquell moment feien classe. Un examen sorpresa...]


09 de setembre 2007

L'avet

L'últim avet que vaig tenir a casa va ser fa uns deu anys diria, per Nadal. No era pas d'aquests de plàstic que tenen les fulles d'un color verd excessivament llampant, ni dels que ara abunden als basars xinesos i que són d'un color blanc-blavós i els va caient la purpurina per tot arreu... Era un avet de veritat, dels que fan la fotosíntesi, dels que si els rasques el tronc salta un trosset d'escorça i a sota és de color verd clar i tendre, dels que necessiten ser regats per sobreviure. Era el més gran que havia tingut mai, i no hi cabia pas a dins de casa, sinó que el teníem a fora al balcó. M'impressionava aquell avet, el trobava preciós. Vam guarnir-lo amb les garlandes de colors que tant m'agradava posar-me al coll i fer veure que era una ballarina de cabaret, amb les pilotes daurades que es trencaven tan fàcilment i que ja no gosava tocar perquè n'havia trencat una l'any anterior, amb les figuretes de pare Noel, de rens, d'angelets i bastonets de caramel vermells i blancs. I al capdamunt, l'estrella, no gaire sumptuosa però sí especial, perquè coronava l'avet. El meu avet. Aquell va ser l'últim avet de Nadal que vaig tenir a casa, perquè els pares deien que ja érem grans i que l'avet era una tradició exportada dels americans, i que a casa turrons i el pessebre. Fins llavors havíem fet les dues coses, però l'avet va desaparèixer i el pessebre va convertir-se en el rei de la casa.

Quan acabava el Nadal el pare portava l'avet a un lloc on els recollien i els tornaven a plantar. Ja que en compràvem un de viu, no el condemnàvem i el tornàvem a deixar en llibertat. Però aquest últim avet no va anar a parar al punt de recollida d'avets. La tieta s'havia comprat la caseta de la urbanització feia poc, i hi havia un tros de terreny pla i sense cap arbre, palmera o qualsevol tipus de vegetació. Bé, sí, allò era un camp de males herbes que creixen per aquí i per allà sense un ordre lògic. Així que li vam oferir l'avet. Era una molt bona solució, així mai em desfaria d'ell i cada vegada que pugés a la caseta podria veure'l. I va acceptar.

D'entrada tampoc sabíem si el terreny li agradaria, si viuria, si moriria, si li agradaria el clima, la terra, o si bé no hi estaria prou a gust i ens deixaria, a mi i a la terra. Per sempre. El pare fa fer un sot prou fondo i li va treure el test on les arrels s'entortolligaven buscant un trosset de terra per on buscar aliment. Un test massa petit per un avet. Un cop dins el sot, vam acabar-lo d'omplir de terra i vaig tenir l'honor de regar-lo per primer cop en la seva nova llar. Desitjava anar-hi al cap d'un mes i que estigués igual de maco i ufanós, que encara seguís allí, que visqués per sempre.

Des de fora el reixat l'avet treia el cap. Tímidament. Havien passat tres mesos i el meu avet seguia allí, lluitant, arrelant-se a la terra i adaptant-se a la seva nova vida. Vaig somriure. Potser havia crescut una mica? No ho sabia, però m'agradava que encara estigués allà i que les seves fulles seguissin de color verd fosc i no pas que s'haguessin engroguit com a símbol d'una possible mort imminent o a llarg termini, vés a saber. Però no. Resistia, vivia, i m'esperava perquè jo l'anava a veure.

Des de fora el reixat l'avet treu el cap. Majestuosament. Des d'aquesta última visió han passat unes dotze hores i el meu avet segueix allí, després de tants anys. He somrigut i l'he anat a visitar, m'he assegut al seu costat i després de mirar-lo una estona m'hi he assegut a sota i he llegit una estona. Potser fa dues laies i mitja com la d'ara. Unes quatre laies de vuit anys. El tronc ja és un senyor tronc, robust, gruixut i ufanós. A les puntes hi té fulles de color verd claret que contrasten amb la resta, ben tendres, com si l'avet s'hagués pintat les ungles. I aquestes fulles poc a poc s'enfosquiran i el faran créixer, més maco i fort que ara. El faran arribar ben amunt, fins al cel. Observant el pas del temps, els canvis, la gent. Esperant-me.

08 de setembre 2007

Draps bruts

Un drap t'ajuda a treure la pols de tots el racons de casa: les cadires, l'armari, la tauleta de nit, els calaixos... I s'ha de saber fer servir, no es pot agafar amb els mans brutes, fer-lo voleiar i ja està. S'ha d'agafar amb cura i fer-lo lliscar sobre el moble perquè absorbeixi bé tota la pols, i recórrer amb ell una per una totes les figueretes de la col·lecció de nines vestides d'època que tens a sobre la prestatgeria. I un cop tens la casa neta com una patena i el drap que fa llàstima (que en realitat només és un tros de samarreta vella ruixada amb un producte químic d'aquests que venen i que treuen la pols per art de màgia), et disposes a llençar-lo a la paperera. Total, és un drap brut, ja no serveix per a res... I de ben segur que en qualsevol racó en trobaràs un altre que et farà el mateix servei. Però aquest, qui el podria pas voler, ple de brutícia i masegat? Ja només és un drap brut.

N'hi ha alguns que segueixen el ritual de "usar i tirar" al peu de la lletra. Una samarreta vella descolorida pel pas dels anys i per les múltiples vegades que ha passat per la rentadora. Una samarreta que mai t'ha agradat, que sempre estava al fins del calaix, que te la posaves per canviar-li l'oli al cotxe perquè no t'importava pas si li passava alguna cosa. Unes tisores la fan a trossos i te'n surten uns quatre draps. Un per cada dia de neteja. Mai t'hi has fixat en la samarreta, i ves per on ara que s'ha convertit en draps li parem atenció. Agafes amorosament el drap i neteges les copes dels campionats anuals de tennis que has guanyat amb la colla. Però un cop està brut, a l'escombraria. Perquè ja li has trobat utilitat i no el necessites pas per res. Perquè ja no és ni samarreta ni drap. És un drap brut.

N'hi ha d'altres que li tenen més apreci i els dol haver de desfer-se de la samarreta. I un cop tenen els draps a les mans, deixen la casa ben neta i el drap ben brut altre cop. Però alto! El drap passa de llarg del cubell de les escombraries i se'n va de pet al cubell de la roba bruta. I l'endemà entra dins el cau fosc de la rentadora. I el refresquen, li netegen la cara i el mimen amb un suavitzant que fa olor als sabons que es feien servir abans. I torna a ser un drap net i suau.

Mentrestant, els primers s'ho miren des de darrere la porta i s'escandalitzen... "Què és això? Si només és un drap brut! Quina manera de malgastar el suavitzant... Cadascú té una funció en aquesta vida, i un drap només serveix per ser utilitzat quan ens dóna la gana, deixar-lo emmerdat de pols i llençar-lo a la paperera. És així com funciona".

I alguns miren la samarreta i hi veuen quatre draps a punt per poder-los fer servir i llençar-los un cop siguin bruts; i d'altres hi veuen alguna cosa que els acompanyarà dia a dia, que els portarà records, que els ajudarà a no passar fred i que els farà sentir nets i acollits dins seu quan estigui recent acabada de sortir de la rentadora.

No paro de fregar-me la pell tota l'estona, no em puc treure de sobre aquesta olor a netejador multiusos. Em sento un drap brut.

07 de setembre 2007

Calladament

Un petit trasbals dins la blogosfera. Un ambient un tant tristot s'ensuma en alguns blocs, on he pogut llegir posts molt bons, textos magnífics, que m'han seduït i fet rumiar molt, que m'han fet vibrar i alhora entristir-me una mica per les seves paraules. Llegint-ne alguns m'ha vingut al cap aquest poema de Miquel Martí i Pol que expressa en part el que he pogut sentir i sento. Només en part. Un petit buit que de moment hi és, però que poc a poc s'anirà omplint altre cop amb nous posts, comentaris i una vida per endavant plena de sorpreses. Però mentrestant, m'engoleix una petita melancolia que penso fer volar aviat. Però que aquesta nit encara hi és.

    Des d'aquesta aspra solitud et penso.

    Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
    els pollancs que miràvem en silenci
    des del portal de casa.
    Tantes coses
    se m'han perdut amb tu que em resta a penes
    l'espai de mi mateix per recordar-te.

    Però la vida, poderosa, esclata
    fins i tot en un àmbit tan estricte.
    Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
    el verd proclama vida i esperança
    i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
    i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
    m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.



    Miquel Martí i Pol

06 de setembre 2007

L'etiqueta del mono

Avui he vist a la televisió a un químic que parlava de les etiquetes de menjar. Llegir-les és una mania que tinc, sobretot quan esmorzo sola i no tinc amb qui xerrar. Si menjo cereals, xocolata, melmelada... Tinc tendència a llegir-ne les etiquetes. Bé, tenia. No sé per què ara ja no ho faig, si perquè ja me les sé totes o perquè m'espantava només de llegir els "complements" artificials que porten alguns productes. I és que recordo que algú un dia em va dir: no si jo ja no menjo d'això perquè he vist tot el que porta i... uf! Recordo que li vaig respondre que no ho tornés a fer això de llegir etiquetes, perquè es moriria literalment de gana si seguia el mateix mètode. Doncs bé, resulta que aquest home li agrada col·leccionar-les. És clar que jo no m'ho miraré amb els mateixos ulls que ell: on jo hi vegi un edulcorant E-nosequè, ell hi veurà àcid ascòrbic o ciclamat.

Tot això bé a que l'home, un cop acabada l'entrevista, ha explicat un fet curiós sobre el famós anís del mono, que jo no coneixia però que potser molts de vosaltres sí (l'anís sí que el conec, em referia a tot el que ha dit el químic!) . I ja que m'ha fet molta gràcia i m'ha sorprès, us ho poso. I potser és una cosa famosíssima que la coneix tot déu, però jo fins avui no! (és que ho he buscat al google i m'ha sortit a la primera, per això penso que potser ja és de domini públic i em penso que he descobert la sopa d'all...)

Bé, en resum, que a l'etiqueta d'aquest anís hi ha un mono mig humà que en una mà hi té una ampolla i a l'altra un pergamí que diu: es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento. I a sobre, la cara de l'home-mico aquest és la de Charles Darwin, mundialment conegut pel seu plantejament de la teoria de l'evolució i la selecció natural al llibre L'origen de les espècies. Es veu que el comerciant Vicent Bosch li va fer aquest homenatge l'any 1872, tretze anys després de la publicació de la seva teoria, i dins una regió on les idees de progrés científic sonaven a maledicció satànica o alguna cosa així.



















[reflexió del dia: Porto més de trenta i pico fulls del treball i la paraula dofí hi apareix 164 vegades exactament. Per què després d'haver-la escrit tants cops encara no sóc capaç d'escriure-la bé quan no miro el teclat? Cada vegada escric dofñi i ho he de rectificar... Quina ràbia! ]

05 de setembre 2007

Arrels científiques

[La Laia, per sí mateixa i caminant d'un costat a l'altre a una velocitat trepidant]: Falten cinc minuts. Merda, arribaré tard segur. I ja hauria d'estar en camí... Però on és? No el trobo!

I enmig de centenars de capses amuntegades a terra, fulls per tots arreu i l'estrès acumulat, he trobat una petita capsa amagada en un racó, darrere de la làmpada de peu que utilitzo a l'hivern quan a les cinc i mitja ja és fosc i he de fer deures o estudiar. Una capsa rectangular i blava de galetes daneses que creia que havia llençat quan em van canviar tots els mobles de l'habitació; que em porta records d'ara farà uns set anys. L'obro i a dins hi ha tot de fulls din-A4 escrits i doblegats per la meitat. I ric. I em fa gràcia trobar-ho, perquè només en obrir un dels fulls ja recordo què hi guardava a aquesta capsa. Són papers escrits amb amb la cal·ligrafia típica d'una nena de deu anys i que també tenen dibuixos esquemàtics plens de colors, que vaig anar recopil·lant i guardant curosament per poder-ho recordar i que mai se m'oblidés.

A cada paper hi ha explicat un experiment diferent. Bé, "experiments", d'aquells típics que fas als nens perquè es quedin amb la boca dos pams oberta i pensin que ets un mag prodigiós que sap fer levitar objectes o fer desaparèixer coses; però que en realitat són coses ben simples que fins i tot tenen una base científica (com la majoria de coses); el que passa és que no conèixer certes lleis físiques o les propietats dels materials fa que la majoria de vegades aquest petits detalls ens passin desapercebuts. Doncs bé, era la meva capsa dels experiments. Allà hi guardava petites proves que havia pogut experimentar personalment i que m'havien encantat. I després de reaccionar en mirar el rellotge, he deixat la capsa sobre el llit i he marxat a corre-cuita. Pensativa i alegre alhora després d'haver recuperat la meva capsa de galetes.

Quan he tornat la capsa seguia damunt el llit tal i com jo l'havia deixada. I l'he tornat a obrir i n'he agafat dos papers a l'atzar. Dos qualssevol. I després de llegir-los he rigut en imaginar-me la cara que jo deuria fer deu anys abans en llegir aquell mateix paper: de sorpresa, admiració. I ja que eren bastant fàcils però sorprenents a la vegada (aquesta mà innocent ha fet una bona elecció) , els he tornat a fer. Una altra vegada. Com abans. Amb una expressió diferent al rostre, però amb la mateixa il·lusió.

El primer consistia en desviar el raig d'aigua de l'aixeta sense tocar-lo amb les mans ni tampoc bufant; i l'únic instrument que es podia fer servir era un boli tipus BIC (no valia esquitxar amb el boli tampoc!). Abans de tot calia que el rajolí d'aigua fos bastant prim i uniforme; després s'agafava el bolígraf, es fregava ben fort amb un drap de llana i s'acostava al raig d'aigua que... es desviava i s'apropava al bolígraf! Això sí que era màgia! Tots hem fet allò de trencar trossets de paper, fregar el bolígraf perquè es carregui amb electricitat estàtica i observar com es convertia en un imant que atreia el paper. Però l'aigua és molt més espectacular! Malgrat tot ara comprenc que en realitat es tracta del mateix: l'aigua és una molècula bipolar, és a dir, que malgrat que siguin neutres perquè tenen el mateix nombre de càrregues positives que negatives, aquestes no es distribueixen de manera uniforme dins la molècula i això crea un extrem positiu i un altre de negatiu. Quan freguem el bolígraf, aquest adquireix un excés d'electrons i el drap de llana queda carregat positivament; en conseqüència, en apropar el bolígraf a l'aigua, les molècules d'H2O s'orienten en l'espai de manera que el seu extrem positiu és atret pel plàstic, ara carregat negativament. Tan senzill i sorprenent com això.

Doncs passem al segon experiment. Aquest me'n recordo que m'encantava i a sobre era molt útil per jugar a detectius o tenir secrets molt secrets i poder-los mantenir com a tals. Tan sols es necessita un parell de trossos de paper més o menys de la mateixa mida, un llapis o bolígraf i un mirall. Primer, es mulla un dels papers i s'enganxa al vidre (d'amagat de la mare que em renya perquè li deixo fet un nyap i ple de regalims). Després, col·loquem l'altre tros de paper a sobre i com que el de sota és moll, encara que el vidre sigui en vertical s'aguantarà. Tot seguit escrivim el secret tan secret, la confessió d'un delicte o simplement una "xorrada". Destruïm el paper sec de sobre per continuar amagant el nostre secret i deixem assecar el paper moll. Quan ja és ben sec... No hi ha res escrit! És un simple paper en blanc (això sí, un pèl arrugat per l'efecte de l'aigua). Però... i si volem llegir altre cop el missatge? Només hem de mullar altre cop el paper amb cura i ja està! Les lletres tornen a aparèixer. I recordo que això m'agradava moltíssim. Escrivia notes i després les passava les meves amigues, que em miraven amb una cara de i aquesta què em dóna ara?, però que un cop mullaven el paper a casa i veien que hi sortia el meu missatge, venien corrents a preguntar-me com m'ho havia fet.

Doncs aquí els dos experiments de la meva capsa. En tenia molts més, com el de tapar una espelma amb un got i veure com s'apagava al cap de l'estona, posar imants amb forma d'anella a una palleta (això sí, ajuntant els pols que es repel·leixen) i veure com leviten... Per cert, ara recordo d'on els treia la majoria! Algú havia vist El món d'en Beackman, un programa on feien experiments d'aquests i hi sortia un paio amb els cabells de punta, una noia i un home disfressat de rata? Doncs jo n'era fan, ves per on... Ostres quina gràcia, recordar-me'n ara mentre faig el post! I tot per haver retrobat la meva capseta...

Són aquestes les meves arrels de científica?

[Nova adquisició: un Tyranosaurus rex de color verd. Ah, sí, a la meva col·lecció d'origami eh! Amb una mica de sort es deixarà veure a la sidebar de tant en tant... ]