31 d’agost 2007

L'escarabat turquesa

El meu millor amic ha estat aquest estiu a Egipte i ahir ens vam veure. Portava un paquetet que vaig desembolicar de seguida, i a dins hi havia això:

A ell li apassiona la història i sap un niu de coses: tenir una conversa amb ell sobre certs temes fa que se't passin les hores volant. M'explica centenars de coses que gairebé no puc ni assimilar, però alhora són tan interessants i les explica d'una manera tan... No ho sé... captivadora! Que mentre parla no em ve res més de gust que escoltar-lo l'estona que faci falta. Doncs bé, la meva falta de coneixements en la cultura egípcia concretament em van obligara preguntar-li què coi era allò. Em va dir que era una espècie de recipient on els egipcis hi posaven les vísceres del faraó a momificar i que després es col·locava al costat del sarcòfag.

Em va xocar, no n'havia sentit a parlar mai. Bé, que als faraons els buidaven per dins durant el procés de momificació sí que ho sabia, i que els omplien amb herbes aromàtiques i sorra, resina i altres productes també. Així que em va picar la curiositat i vaig acudir a Mr Google (ho veus Lluna? :P)

En resum, que és un vaso canopo, i la seva funció és exactament la que el meu amic m'havia dit. Però he descobert que d'aquest recipient n'hi ha quatre tipus i que representen els Fills d'Horus, que impedien que els òrgans es destruïssin o que els déus del mal encantessin als difunts amb els òrgans (que abans d'emmagatzemar-los eren rentats i submergits en diferents solucions aromàtiques). Doncs mireu, són aquests:


D'esquerra a dreta són Amset, Hapy, kebehsenuf i Duamutef. El cap del primer té forma humana i s'hi guardava el fetge, el del segon és el d'un babuí i protegia els pulmons, el tercer tenia cap de falcó i guardava els intestins i per acabar, Duamutef tenia cap de xacal i emmagatzemava l'estómac del faraó en qüestió. Un cop el sarcòfag contenia el faraó ja momificat, era portat a l'interior de la piràmide juntament amb els quatre "vasos canopos". Un cop allà, els quatre Fills d'Horus eren col·locats de manera que estiguessin orientats al Sud, al Nord, a l'Oest i a l'Est respectivament.

Doncs ara ja sé que tinc ficada a casa una petita reproducció d'un dels fills d'Horus que protegia algun òrgan dels grans faraons. Però el meu no conté res d'això, és buit (o això em pensava): en obrir-lo hi vaig trobar un petit escarabat blau. Vaig mirar al meu amic que em somreia tímidament i em va dir: és un escarabat turquesa, un amulet llegendari a Egipte. Diuen que porta bona sort en els moments difícils, encara que originàriament era col·locat damunt el cor de les mòmies simbolitzant així el renaixement d'una nova vida. I mentre el tenia als dits no podia deixar de mirar-li el color blau turquesa que s'enfosquia depenent d'on el mirava, en un joc de llums i ombres captivador.

I en alçar altra vegada la vista ell m'estava mirant. I amb aquell somriure que mai se li esborra dels llavis va deixar anar un fes-lo servir que se'm va clavar.

Una nova vida? Més canvis? És això el que necessito?

30 d’agost 2007

Epizoòtia imparable

Tenia ganes d'escriure un article sobre dofins ja fa dies que no en faig cap. Però pensava fer-lo sobre la investigació en la qual estic treballant actualment en el meu TR. Malauradament no va d'això aquest post.

Ahir vaig llegir un article a La Vanguardia digital que datava del dia 28 d'Agost, és a dir, del dimarts (podeu llegir-lo aquí). Hi diu que aquest any s'ha tornat a detectar un altre brot de morbillivirus en els cetacis, concretament en el dofí llistat (una espècie molt freqüent al Mediterrani amb uns 12010 exemplars estimats l'any 2003, que sovint es confon amb el dofí comú). Aquest virus es propaga vertiginosament i origina una epizoòtia (una epidèmia però en els animals), i milers de dofins n'esdevenen víctimes i moren. Tan sols som conscients d'aquells que han arribat a les nostres costes (29 dofins a les costes valencianes i 4 a la costa catalana), però a les profunditats marines també en moren centenars.

Però el que m'ha sobtat més de la notícia és que ja va haver-hi una epizoòtia idèntica l'any 1990, que es va propagar de la mateixa manera, durant la mateixa època de l'any i a la mateixa regió geogràfica, però que va provocar motles més víctimes que el brot d'enguany. No sé si n'és aquest el motiu, però he sentit que de vegades algunes malalties els provoquen danys en el seu sistema d'ecolocalització i que això els desorienta, fent que perdin el rumb i s'acostin massa a la platja, quedant-hi encallats.

Fa17 anys van ser recollits 52 dofins a les costes de València i 31 a les de Catalunya, i els encallaments massius més espectaculars van tenir lloc la segona quinzena de juliol a València, i un mes més tard Catalunya, és a dir, a finals d'agost. Deu anys més tard la població s'havia recuperat i algunes espècies eren immunes al morbillivirus, però com hem pogut comprovar a les noves generacions els ha agafat per sorpresa.

Vaig començar a lligar caps. Tot això dels encallaments massius em sonava d'alguna cosa.

Farà un o dos anys, la Vanguardia va proposar un concurs anomenat El dia que tu vas néixer, que consistia en buscar a la seva hemeroteca digital el diari que es va publicar el dia que havies nascut, escollir-ne una notícia que et cridés l'atenció i fer-ne una redacció. M'hi vaig engrescar però al final no la vaig enviar, no m'agradava res del que havia escrit. Però la versió digital de La Vanguardia del 26 d'agost de 1990 sí que la vaig consultar. I em vaig sorprendre de veure-hi el nom de Sadam Hussein i d'altres coses. Però ves per on, en un racó d'aquells on es publiquen notícies breus hi deia això:

La mare sempre ha fet conya pel que fa a la notícia: mira, ja saps d'on et ve aquesta febre que t'ha agafat per aquestes bèsties! Ahir jo sabia que havia llegit alguna cosa al respecte. Per això tot em conicidia: fa 17 anys... dofins a les costes catalanes... encallament massiu a finals d'agost... Malgrat tot, no recordava haver llegit res de cap morbillivirus, i és que la notícia parla de substàncies tòxiques i no de cap malaltia vírica. No haurien detectat el virus encara, suposo.

Bé, una coincidència, però no d'aquelles que et fan gràcia i que te fan pensar que el món en realitat és ben petit. Una trista coincidència. El virus contraataca.

29 d’agost 2007

Plagi?

M'agrada la música. M'agrada ballar-la i escoltar-la també. Però cada estil i cada cançó té el seu moment concret.

Quan estic mooolt contenta, tant que cridaria d'alegria pel carrer i saltaria dalt d'un matalàs elàstic fins a tocar les estrelles, escolto música bastant alegre de tipus rock, normalment. Això sí, han de tenir lletres alegres i alhora la música ha de tenir una tornada d'aquelles que acabes xiulant per tots els racons, i que després tothom ve darrere teu amb un rotlle d'esparadrap per fer-te callar d'una vegada.

Quan estic trista, les cançons melòdiques tipus balades, o alguna també de rock però no gaire animada, que acaben sent sempre les mateixes.

Per a qualsevol hora del dia... Qualsevol cançó excepte aquesta nova tendència del reggaeton (no sé si s'escriu així) i la música excessivament estrident, com ara el house o el techno o coses d'aquestes. Mmm i el hip-hop també em costa... Però la música que sí m'agrada no és només actual i en català, castellà o anglès; sinó que també incloc en el meu repertori altres artistes més antics que existien quan jo no era ni un projecte de fetus.

I també tinc molts moments d'estrès, sóc massa nerviosa, ja ho sé... Llavors hi ha tres tipus de cançons que m'agrada escoltar: en primer lloc, aquelles composicions que mesclen sons de la natura com ara les onades, la pluja o els ocells (mmm... bé... tinc un CD on només hi ha una cançó, i durant els 65 minuts que dura tan sols se senten les onades i... dofinets! Potser m'ho faré mirar... tants pòsters, música i mandangues...). Després també me relaxen cançons que no sé de quin estil són, però sobretot escolto les d'un artista que m'agrada molt que es diu Chris Spheeris. No són pas cantades, però la melodia és molt maca i m'ajuda a respirar fondo! I ja per acabar... La música clàssica (però una petita part, eh!). No hi entenc pas però hi ha fragments de concerts per a tal o qual instrument i coses d'aquestes que m'ajuden bastant a tranquil·litzar-me, que les duc al mp3 en una carpeta a part i que de vegades, a l'hora del pati prèvia a un examen m'han ajudat considerablement, mentre alguns em miraven fent ganyotes i clamant al cel com podia agradar-me aquella música que feia dormir.

De tots els estils que he dit seria molt difícil escollir-ne una coma preferida. Molt. N'hi ha tantes, però tantes... Que és gairebé impossible! Però de música clàssica no. Ho tinc molt clar. N'hi ha una que m'encanta. Que quan arriba i veig el seu nom que corre de dreta a esquerra de la pantalla de seguida pitjo el botó de "repeat". És veritat que el meu repertori d'aquest estil de música és bastant limitat, però des que la vaig sentir em va enganxar. I m'acompanya sempre. És el cànon de Pachelbel.



I jo un dia anava tota cofoia amb el meu mp3 i va i se m'acosta una de les noies que estudia la branca humanística i em diu: què escuchas? I què escoltava jo? El cànon. I li deixo un auricular. Tot just acabava de començar la cançó i va i diu: Ah! Esta yo la conozco! Em vaig quedar de pasta de moniato. No podia ser que allò que intuïa davant meu si m'hi fixava bé, sota les deu o dotze capes de maquillatge que portava, coneixés el meu cànon. Si tan sols li agradava aquest ditxós reggaeton o el que sigui, i es dedicava a gronxar els trenta collarets que li penjaven del coll a les discoteques! (bé, aquí queda la meva simpatia envers el subjecte X). Però vaig respirar tranquil·la, perquè tot seguit va i em diu: sí, esta no es la de Friends Forever? Si yo me la bajé no hace mucho.. Ah, mierda ahora no me acuerdo como se llamaba el grupo.. Bueno, da igual. Em va lliurar diplomàticament el meu auricular i va marxar. Jo em vaig quedar igual en sentir el nom de la cançó que "teòricament" estava escoltant, i una mica alleujada en comprovar que la bombolla de polvos i rímmel no coneixia pas el meu cànon. Li hagués tret una mica d'encant, la veritat.

Bé, i tal i com sóc jo, vaig buscar al google això de Friends Forever i em va sortir de seguida un grup: Vitamin C. Ni idea, no el coneixia de res. Així que vaig buscar-ne el videoclip al youtube. Doncs és aquest.



Després d'escoltar-la, la boca em va quedar un parell de pams oberta (apaaaaaaaa, exagerada!). I no d'emoció. De sorpresa. La melodia és idèntica. Els mateixos acords, la mateixa música però adaptada a bateria, guitarres i tot això en comptes del violí. Però era (bé, és!) tan semblada... I ostres, no és un plagi això? Encara que l'home sigui mort des del segle XVIII es pot seguir respectant la seva obra no? ostres, i a sobre havien de plagiar el meu cànon, no cap altra cançó. Déu n'hi do...

Per cert, acabo d'adonar-me que tota l'estona vaig dient el meu cànon... Pobre home... Aquells li roben la melodia i jo els drets d'autor!

28 d’agost 2007

Enzims i bombolletes

- Que algú posi aigua oxigenada dins els tubs d'assaig. Prepareu-ne un per grup, és a dir, tres.
- Yo, yo!
- Té, té! Si que et fa il·lusió...
- Va, vosaltres talleu trossos de fetge i un cop ell hagi omplert els tubs, els poseu a dins.
- Sí hombre, yo no toco eso ni loco!
- Yo tampoco, qué asco!
- Apa, dóna-m'ho que si no ens estarem fins demà. Porta el ganivet.
- Buf, qué peste!
- Calla i acosta'm el tub, va.
- Bé, ja ho heu fet o no? Que només queda un quart d'hora perquè comenci el pati i d'aquí no marxa ningú si no està tot recollit, eh!
- Vengaaaa. Terminas ya o qué?
- Vols fer-ho tu?
- No!
- Doncs calla! Va que ja està.
- Bé, agafeu unes pinces i deixeu anar el fetge dins l'H2O2.

I milers de bombolles van sorgir dins els tubs d'assaigs, que van anar pujant de temperatura gradualment a les nostres mans. I com que els tubs eren bastant estrets i els trossos de fetge crus massa grans, van acabar vessant i la taula feta una bassa. Però ens havia sorprès molt, no ens ho esperàvem. D'on sortien totes aquelles bombolles? I l'escalfor? No ho havíem posat pas al foc. I per què quan ho vam provar amb fetge bullit no va passar res de res? Ni bombolles, ni escalforeta ni tubs vessant per aquí i per allà.

- Doncs bé, us presento els peroxisomes.

Així va acabar la classe. I va ser genial poder posar en pràctica els centenars de paraules que omplien dues pàgines senceres del llibre dedicades només a ells. Els peroxisomes. I és que més o menys tothom sap que el cos està format per cèl·lules eucariotes, que tenen tres parts principals: el nucli, el citoplasma i la membrana. I que al nucli hi ha l'ADN. I que la membrana delimita la cèl·lula i la relaciona amb les altres. I que al citoplasma, una mena de bassa d'oli, hi ha cosetes surant que es diuen orgànuls, i que els més coneguts són el reticle endoplasmàtic, els mitocondris, els lisosomes... (no sé per què però la morfologia cel·lular me la sé des que la vaig aprendre a 3r d'ESO... I no m'ha tornat a marxar del cap, ves per on). Però un cop al Batxillerat, en funció de la branca que esculls tot s'especialitza. I en el meu cas, la Biologia. Que m'encanta. Que m'impulsa. Que em sorprèn dia a dia. I em va sorprendre amb els peroxisomes. Perquè no els coneixia, perquè era un terreny per explorar que tal i com havia pogut observar, era la mar "d'explosiu".

Doncs bé, els peroxisomes són uns orgànuls que també suren al citoplasma cel·lular i que al seu interior hi tenen enzims (els enzims són unes partícules encara més petites que estan formades per proteïnes, i que duen a terme generalment les reaccions químiques que es produeixen al nostre cos). En aquest cas els enzims protagonistes són la peroxidasa i la catalasa. Doncs bé, resulta que els peroxisomes s'encarreguen de degradar substàncies tòxiques per al nostre organisme a través de reaccions d'oxidació. Però en les diferents reaccions metabòliques que tenen lloc dins aquest orgànul s'hi produeix una alta quantitat de peròxid d'hidrogen (H2O2), altrament conegut mundialment com a Aigua oxigenada, que a la vegada és una substància també molt tòxica per al nostre cos i que cal eliminar. I aquí entra en acció la catalasa, que silenciosament s'acosta a l'aigua oxigenada i la degrada, convertint-la en aigua i oxigen.

Poc a poc ens acostem a l'objectiu... A les bombolletes del fetge. Doncs resulta que el fetge és un òrgan que conté molts peroxisomes. I què ocorre si el submergim en aigua oxigenada? Que entren en acció! Tenen debilitat per declarar la guerra a l'aigua oxigenada i degradar-la quan en tenen oportunitat! Doncs és precisament això el que fan. I quan fan la reacció, què es desprèn? Oxigen [ 2 H2O2 --> 2 H2O + O2 ]. I com es manifesta? En forma de bombolles, com si es tractés d'una llauna de coca-cola utilitzada com a maraca. El sortidor és fantàstic, i el fetge redueix el seu volum, s'endureix i es queda esblanqueït. Però encara queda un altre misteri. Per què quan posem fetge bullit no fa sortidor ni res? S'agafen vacances les catalases? No, es desnaturalitzen.

Abans he dit que els enzims són proteïnes. I les proteïnes són biomolècules delicades, que no toleren certes temperatures ni un Ph molt extrem i diferent al qual estan acostumades. Si s'excedeixen els seus límits es desnaturalitzen, és a dir, deixen de ser funcionals i ja no poden fer cap tipus de reacció (en el cas que siguin enzims).

Doncs si el fetge té molts enzims, i el fem bullir... Tots aquests es desnaturalitzen i ja no reaccionen amb l'aigua oxigenada.Per això ni bombolletes, ni sortidor, ni res.

El mateix passaria amb un tros de carn, el fetge no és l'únic òrgan que reacciona. Però no és tan espectacular. En surten unes quantes, de bombolles, però ni de bon tros vessa l'aigua. Si no es fa merder, no val :D

Bé, com sempre, és una classe de ciència macarrònica i molt per sobre. I crec que més o menys era així, però ostres... Si hi ha algú que ho llegeix i hi entén una mica (ehem... xexu?) i veu que he ficat la pota, que m'ho digui :P Que no tinc edat per jugar a mestres com quan era petita!

27 d’agost 2007

Fotografies



Sí sí! Sóc jo!

Quan s'és petit és tot més màgic i fantàstic, no sabem gaires coses del món exterior sinó el nostre propi món, creat per nosaltres mateixos. I és una bona etapa de la vida, on aprens les coses més bàsiques i on tot ens fa gràcia, on tot ha de tenir un "per què" i ens conformem amb poca cosa. I també quedem bé a les fotografies. Me n'he adonat avui, fetn enteja del calaix, quan he trobat un àlbum que vaig omplir fa cosa d'uns quatre anys. Hi vaig osar fotografies meves que m'agradaven, on robava que estava simpàtica. I és que en totes ho estic! Ja sigui al mig del bosc de la mà del germanet, o amb la palma de diumenge de rams, o disfressada de Minnie (amb el nasset pintat i les orelles de felpa), o al sofà de ca la iaia, o sota la pluja amb l'impermeable groc. Sempre somrient a la càmera: encara que m'hagués caigut una dent o que fent el burro al parc m'hagués caigut de morros (és que tinc fotos per a tots els gustos...). I m'agrado. Ara no m'agrada que me'n facin, de fotos. I és que no sé com posar-me. Si sé que me la faran, em poso de mil i una maneres, faig mil somriures forçats i queda una foto horrorosa. Potser seria millor que fos d'improvisada, però llavors surts o bé parlant, o amb una ganyota estranya als llavis, o vés a saber què, no se m'acut res més.

Bé, en resum, que he fet una fotografia a les dues que m'agraden més (no tinc escàner, què hi farem...) D'una a l'altra hi va ben poc temps, però la dels rínxols és anterior. I és que per art de màgia, després d'anar a la "pelu", em van marxar de cop. I no els he tornat a tenir mai més. Ni aquest cabell tan ros tampoc, ara és de color castany mig vermellós (és que me'l tenyeixo amb henna de tant en tant). Els ulls sí que els conservo de color verd, però fins i tot diria que se m'han enfosquit un pèl. Ah! I la disfressa és handmade, eh! Que ma mare era una artistassa! Totes les disfresses de quan era petita eren fetes a mà.

Apa, ara ja sabeu com era la mini-laia. L'actual... segueix sent un misteri :P

26 d’agost 2007

I un altre... I un altre encara...

Doncs bé, ja en tinc 17. Des de fa una estona. Des de fa unes horetes. I què canvia? Doncs res. Tot segueix igual que ahir o abans d'ahir. Noto que he canviat en els últims anys, sobretot aquest últim any (i no vull dir físicament, que l'únic canvi important és el meu tall de cabell, que ara el porto curt... Ni un centímetre d'alçada de més!) he canviat, sóc diferent. Em miro les coses des d'un altre punt de vista, he canviat les meves prioritats, i coses que abans semblaven que determinarien el meu món es tornen petites i inservibles, i jo mateixa me'n ric de la importància que fa tan poc temps els atribuïa.

Quan en tenia quinze estava boja per fer-ne setze. Però unes ganes boges, com si el món amb els quinze s'acabés per sempre i darrere del 26 d'agost de 2006 hi hagués un món multicolor i fantàstic. havien de ser prometedors: més llibertats, accés a certes discoteques, podria treballar... la fi d'una etapa per iniciar-ne una que, amb unes expectatives monumentals i alhora mig incoherents (no m'han agradat mai les discoteques!), havia de ser un canvi radical en la meva vida. I ves per on tot es va quedar en això. Expectatives. I ara passa el mateix, però ja no ho sento en al meva pròpia pell. Només ho capto a través dels sentits. A través dels ulls. veig com els companys d'institut esgarrapen els dies que els queden per complir-ne 17 com si estiguessin afamats, com llops famèlics que amagats durant mesos en una cova estan esquelètics i moribunds. Perquè els disset és una mitja-etapa. Una etapa de transició. Estan a 365 dies de la llibertat total, del "desenfreno" i la bogeria. Si ara ja fan el que els dóna la gana! Què faran? Anar a qualsevol discoteca? I què més? Alcohol i tabac ja en compren ara i no els demanen pas el DNI... Aquests són els seus únics interessos. Almenys de la colla que va amb mi a l'institut, dels COMPANYS de l'institut (que tothom confon companys amb amics... S'ha d'anar amb compte amb això).

A mi avui em falten 366 dies per tenir-ne 18 (eiiiiii que el 2008 és de traspàs!) i ni s'acabarà el món adolescent, ni tampoc marxaré de casa. El canvi tan esperat per alguns crec que es resumeix en poder conduir, votar i anar a la presó en comptes d'un correccional si en fas alguna de grossa. I ja que no sóc una delinqüent juvenil i en política no hi estic ficada ni és el meu al·licient, crec que el més profitós serà treure'm el carnet. En realitat em ve de gust aprendre'n per poder anar allà on vulgui sense necessitat de suplicar als altres que m'hi portin, com si em fessin el favor de la seva vida. I els encanta veure que els necessites i que els hi demanis gairebé de genolls, i que els subornis amb algun pastisset suculent (això sobretot el meu germà :P). A mi m'agradaria sortir més sovint, i ja que ells no ho suporten, si tingués el carnet podria anar amunt i avall quan em vingués de gust, i alhora per a mi és un petit pas que em faria sentir millor, segura de mi mateixa i per què no, un pèl més independent (ai, les fantasies d'adolescents són totes iguals...)


Ja en tinc disset, ni més ni menys. Un parell de samarretes d'aquelles llises del decathlon, un pareo perquè el meu se m'havia foradat i un top per anar al gimnàs. Ho tinc tot sobre el llit, encara ho hé de guardar (bé, les samarretes han de passar primer per la planxa...). També tinc alguns missatges al mòbil, no em puc queixar. M'han trucat alguns amics i d'altres que fa segles que no veig. És un consol que se n'enrecordin sobretot a l'estiu, quan no ens veiem des de fa uns dos mesos i tothom està perdut per aquests mons de déu.

Queda un diumenge per endavant, que es resumirà en sortir a dinar por ai amb els pares i el germà i no crec que gaire cosa més. tampoc vull una super-festassa, ja m'està bé, però una mica més d'alegria i un ambient no tant carregat (és que fa un parell de dies que hi ha mala maror per aquí... I mira que no hi ha platja...) no estarien de més. Volia fer demà un berenar amb els meus amics però no podrà ser. Alguns fora, d'altres no. I no val fer cinquanta berenars, així que m'espero a que hi siguin tots.

El dia que faig disset anys. Ben pensat, un diumenge bastant normal.

25 d’agost 2007

El do de la música

Unes imatges que m'han fet estremir d'admiració i d'enveja. Enveja de posar-me en la seva situació i no poder sentir el mateix perquè no ho porto dins. En canvi ell sí.

Un home davant d'un piano. Un pianista. Que toca les tecles amb cura, sentint la música, deixant que l'envaeixi poc a poc amb dolçor... La melodia és tranquil·la i gairebé una llàgrima li rodola galta avall. La mirada intermitent dels seus ulls demostra que sent. Que arrebossa de plaer. Que gaudeix com ningú ho ha fet mai. Acaricia les tecles com si es tractés d'una dona. Una dona de cristall, que mima, que estima. I canvia la melodia. es torna més brusca, forta, les notes pugen de to i també ell amb les notes. gairebé no li toca el cul al seient però no s'immuta per això, sinó que segueix tocant amb força, amb decisió, amb sentiment. I torna a canviar la melodia, i esdevé com al principi. Una remor llunyana que acaricia l'oïda i que culmina amb el final de la peça. I somriu sense mirar al públic, mig esgotat, mig suat pels focus que constantment l'enfocaven, completament feliç.

M'encantaria asseure'm davant un piano i emocionar-me i sentir el que ell sent. Admirar-me davant els nombrosos martellets que repiquen dins la capsa, que no paren ni un instant. I acariciar les tecles una a una i estremir-me, i notar que necessito tocar alguna cosa. Però no tinc aquesta sensació, mai l'he tinguda. I per això em fa enveja, perquè aquell home en aquell precís instant és realment feliç.

Així que m'he inspirat i he escrit això. A veure què tal.

Dents blanques i negres,
cos lluent i engalanat,
cordes que ballen alegres
i pedals esbojarrats.

Dits fugissers que desperten
a tothom dins el veïnat,
sens parar van i vénen
recorrent el cos de l'amat.

Tanca els ulls i respira,
sent la melodia dins seu,
li aporta tot, li dóna vida
i les desgràcies fa lleus.

Una escala sense graons,
una clau que no té pany,
i notes sense valor:
és aquest el seu parany.




24 d’agost 2007

Feines de casa

Acabem de dinar: algú treu els plats de sobre la taula i els va posant curosament dins l'aigüera mentre un altre ja va mullant el fregall i posant-hi una mica de sabó, d'aquell que fa una olor mig estranya que et perdura a les mans durant tota la tarda. Un altre agafa la baieta rosa (mira, aquesta última ha tocat d'aquest color) i neteja el mantel de sobre la taula, ple de molletes de pa, pinyols d'oliva i una mica de vi que abans d'ha vessat. I n'hi ha un que es fa el boig i poc a poc es dirigeix cap a la porta, d'esquena a ella, controlant tot el que passa a la cuina com si no volgués deixar escapar cap detall. Una mica més... Una mica més... Ja és fora! Però tothom se n'ha adonat de que s'ha escaquejat i de que no hi és, normalment es fa veure bastant. Però deu sentir-se orgullós d'haver aconseguit el seu objectiu, no ho sé. No ho sé perquè malgrat haver aconseguit fugir i ni acostar-se a l'escombra, torna. A vigilar-ho tot. A inspeccionar la feina que sobretot estigui ben feta. Suposo que per fer acte de presència: ei que jo era allà com tots, eh! Sí, és clar, tocant-se el que no sona! Però és que fins i tot fa riure veure'l vagant per allà. Arriba silenciós i sense dir res, intentant passar desapercebut sense aconseguir-ho. I comença a obrir els armaris, com si busqués alguna cosa. Però res, ell només mira i segueix inspeccionant, potser buscant empremtes dactilars al pot buit de galetes per després comprovar qui s'ha menjat l'última, o per mirar a veure si troba a faltar aquella altra cosa que si encara fos allà de ben segur que ja seria caducada. Un cop acabada la inspecció, el detectiu passa la mà per sobre el marbre i topa amb les piles ja gastades que són allà per reciclar. Les arracona al costat de la paret, una a una, que quedin ben alineades i rectes; i potser la casa està una mica torta però l'última pila comença a rodolar marbre avall. I ell s'ho mira, i no la cull pas fins que és a punt de caure a terra. I amb una tranquil·litat i parsimònia estressant, la torna a posar al seu lloc, s'espera un segons per comprovar que no torni a rodolar, i aparta la mirada. Seguidament fa el mateix amb els diaris apilats també a punt de ser reciclats. I esclato, tanta passivitat em rebenta. Li ofereixo amb una subtilesa sorprenent l'escombra, em somriu i la refusa, encaminant-se altre cop cap al menjador. Sento com s'asseu al sofà. Està disposat a descansar. És que no fer res és agotador...

23 d’agost 2007

Semblances

Tot ha de semblar alguna altra cosa, tot ha d'estar relacionat, no s'hi val un sistema de coses aïllades. No s'hi val tampoc ser una sola cosa i prou, el que som. hem de ser més coses. Tot ha de tenir múltiples formes i personalitats. La tendència d'associar elements amb d'altres és ben comuna a tot arreu i en tothom, una tendència curiosa i alhora que la trobo un pèl absurda i alhora curiosa i màgica.

Núvols que són animals o persones, pedres amb formes conegudes o en els quals s'hi poden distingir individus familiars als nostres ulls, estrelles que, observades d'una determinada manera i unides entre sí, formen també elements fantàstics i fins i tot quotidians. Sempre la mateixa tendència d'ajuntar-ho tot, d'intentar trobar-hi un significat que no té, de buscar-hi una nova personalitat pel simple fet de no acceptar que tan sols es tracta d'elements aïllats que per sí sols ja tenen la seva grandesa. Tan sols petites gotes d'aigua, minerals, estels. Per què milions de minúscules gotes d'aigua en suspensió han d'assemblar-se a un cavall o tenen forma humana? No n'hi ha prou en meravellar-nos de com s'ho fan per elevar-se i viatjar d'aquesta manera fins que ja no poden més, fins que canvis de pressió o vés a saber què les fan caure? Què fa caure les gotes d'aigua? Què fa que per sobre meu passi un núvol gris de tempesta i no em regali la seva frescor, sinó que se l'emporti cent metres més enllà i alimenti els arbres del veí? No n'hi ha prou en preguntar-se el per què de tot això, que necessitem trobar-hi deu mil formes diferents perquè signifiquin alguna cosa? I podria dir el mateix de les pedres, que encara que ni es moguin ni tinguin vida pròpia, són mil·lenàries i canvien contínuament, erosionant-se, deixant-se portar per la corrent de les riuades, per les mans dels xiquets que els llencen al riu per fer les saltar...

Però lo dels estels és més antic i comprensible. En un temps on les brúixoles eren en la ment d'algú que encara no existia, el GPS era inimaginable i la contaminació lumínica encara no era un fet rellevant, trobar una referència a l'univers per poder arribar al destí desitjat va ser tot un encert. Però prefereixo també pensar en els estels com una mescla explosiva d'energia i matèria en forma de plasma, suspesa enmig d'un espai fosc indefinit i per descobrir, que fins i tot pot ser de diferents colors i que mor al cap de milions d'anys. Hi trobo un encant especial en tot això i no pas en que alguns d'ells, enllaçats per línies imaginàries, delimitin una forma determinada que s'allunya bastant del nom que li correspon.

L'aigua és aigua, les pedres, combinacions de minerals i els estels una font d'energia i calor que brilla per sobre la testa de tots nosaltres. Anomenem les coses pel seu nom, respectem-ne la personalitat, no cal trobar-hi a tot un doble sentit. Encara que podem de tant en tant fer una escapadeta i somiar una estona amb formes surrealistes i especials que ens facin allunyar del món que ens envolta per un instant, que ens facin somiar en que tot és possible, fins i tot que un núvols s'assembli al veí.

Per cert... Ja us he dit que al riu on em banyava aquestes vacances hi vaig collir una pedra en forma de cor?

22 d’agost 2007

Canvis

I segueixo aplaçant el meu relat de les vacances. I potser ho seguiré fent i no ho escriuré mai. Potser penjaré alguna fotografia perquè pugueu gaudir d'algun paratge realment preciós, però no em ve de gust parlar-ne. Perquè passen coses que trasbalsen el meu entorn i em fan pensar diferent cada hora i cada minut que passa. Les coses, els llocs, la gent, els moments... Tot canvia. A bé i a mal, quan tu vols o bé t'agafa desprevingut. però no suporto els mals canvis i a més a més imprevisibles. El dia s'ha aixecat gris però ha sortit el sol. Malgrat tot, inevitablement s'ha tornat a tapar i sembla que hi haurà tempesta.

I després d'una frustració en ve una altra. Quan sembla que alguna cosa ha canviat i que finalment, encara que hi segueixis en contra t'hi has resignat, apareix un altre entrebanc que encara t'aixafa més i del qual resulta difícil recuperar-se'n. I precisament ha canviat allò en el qual hi tenia més confiança, estav més animada i m'agradava més; allò que realment valia la pena i m'animava a recuperar-me de l'entrebanc anterior. però també ha canviat. sembla que res vulgui quedar-se on és, que tot sigui fugisser i instantani. I el pitjor és que ha canviat per culpa meva, per culpa de les meves limitacions, per culpa de no saber-ne més. I no puc saber-ne més d'avui a demà. Així que hauré de tornar a començar el procés de prendre consciència que allò ja no és el que era i que ha canviat. I que no hi puc fer res. I després de lamentar-me, enrabiar-me i enfonsar-me, em tocarà aixecar-me altre cop però menys feliç que abans, amb menys expectatives i menys il·lusió. Potser vaig ser jo qui vaig picar molt alt i volia arribar als estels quan m'havia de conformar en mirar-los des del terrat. Però m'agrada tenir il·lusió i somriure en veure com un petit projecte avança i pren forma. Un projecte només meu.

No m'agraden els canvis inoportuns. No m'agrada aquest canvi.

21 d’agost 2007

Vidres mullats

Tal i com vaig dir avui tenia pensat contar alguna coseta més de les meves vacances, però he preferit deixar-ho de banda. I és que avui he fet una cosa que feia mesos, i fins i tot anys que no feia. Si més no, no ho recordo pas. M'agradava molt fer-ho de petita com tots els nens. Però no recordo l'última vegada que, darrere d'un vidre xop per la pluja i embafat per l'escalfor que desprenia el meu cos, feia lliscar el dit índex de la mà dreta pel vidre i hi dibuixava. I després, observava la petita obra mestra fins que desapareixia.

Avui he estat fora durant tot el dia. Un dia que a casa s'ha aixecat amb un sol que mig s'amagava de tant en tant entre els núvols i que, a mesura que ens acostàvem a Girona, es tornava tímid i vergonyós fins que s'ha amagat del tot i no s'ha deixat veure més en tot el dia. I poc a poc els núvols grisos i amenaçadors han ocupat tot el cel i han començat la simfonia del xim-xim, que s'ha convertit en tot un concert de pluja i trons. Dins la caseta de la tieta l'ambient estava animat, però jo estava absent d'aquell món. Mig emprenyada pels comentaris que havia hagut de sentir de tant en tant, m'he anat arraconant en mi mateixa i m'he convertit en un individu trist i apartat de tothom. Gairebé no he obert la boca en tot el dia, m'he limitat a escoltar els demés i a escoltar la pluja rere la finestra de tant en tant. Al principi estava emprenyada, però poc a poc he notat que allò volava i que en mi perdurava una tristesa sense fonament, una tristesa capritxosa que desitja tot allò que veu al seu voltant i que no té.

Avui ha estat un dia trist. I a l'hora de marxar, s'ha posat a ploure encara amb més força. Tothom entrava corrents dins l'auto per tornar a casa, i jo hi anava tranquil·lament, deixant que la pluja em mullés la samarreta i els cabells que mica en mica se m'anaven enganxant a les galtes i al front, pensant que no val la pena tanta parafernàlia si tan sols és aigua. I un cop dins, amb l'auto ja en marxa, m'he col·locat els auriculars a les orelles i he escoltat música a la ràdio durant tot el trajecte, i seguia absent i sense parlar. Les finestres eren tancades perquè l'agua no entrés a dins, i poc a poc l'escalfor que desprenien els nostres cossos, l'alè que els altres alliberaven al parlar, tot, ha fet que els vidres s'embafessin poc a poc. Quan me n'he adonat, el vidre era ben moll i translúcid, i automàticament el dit ha anat a tocar-lo. Era fred, com jo avui. I hi he fet un dibuixet. I m'he quedat una estona mirant-lo fins que me n'he adonat que, sense haver tocat el vidre amb el rostre, jo tenia les galtes un pèl molles. Jo sempre dic que tinc un pèl de fusta d'actriu dramàtica perquè sé plorar a voluntat sense posar-me gotes als ulls ni res, però avui no ho he fet expressament. Ha sigut així i no sé ni tan sols per què.

I tot ha marxat de sobte quan de sobte, enmig d'un cel ja ennegrit per l'absència del sol i pels núvols de tempesta, han aparegut els llums del peatge de la roca. M'han enlluernat i he hagut d'apartar la mirada del vidre. Després de sortir-ne, el meu dibuixet havia desaparegut: el conductor del vehicle havia obert la finestra per pagar, i amb l'aire fresc de la vesprada el baf i l'escalfor acumulada a l'interior s'havia esvaït. I sense baf no hi havia dibuixet. I sense dibuixet tan sols podia seguir mirant com les gotes de pluja seguien lliscant pel vidre fred i indiferent.

Així que el dibuixet en un vidre mullat que feia anys que no feia ha volat sense deixar res d'interessant: tan sols un vidre i un rostre mullats.


20 d’agost 2007

Quadern de Bitàcola (I)

En general suposo que en podria treure una conclusió positiva del viatge, encara que com tots, té els seus punts que valdria més oblidar. He acabat de recollir al roba estesa i de fons se sent la batedora: és la mare que prepara el dinar. Mentrestant, faig una repassada a les fotografies del viatge: algunes em fan riure, d'altres em fan tancar els ulls i reviure el paisatge que vaig tenir davant dels ulls, i encara n'hi ha alguna que la faria desaparèixer. Però si ho fes esborraria una part del viatge, que encara que no sigui la millor ni que m'agradi recordar, és allà i va passar, per la qual cosa recordar-la em pot ajudar a no cometre els mateixos errors o a saber reaccionar millor en una nova situació paral·lela.

Però us volia fer un petit resum de la meva setmana de segrest, amb el seus punts bons i els mals moments també.

Sense dubte el que més m'ha agradat del viatge és fer ràfting pel riu Esera dimarts al matí. En realitat, quan al maig una veueta va dir: i aquest estiu, a on anem de vacances?, tothom va callar, com de costum. Ningú mai diu res de bones a primeres, tothom cedeix la paraula als altres. Després, si les vacances han estat depriments o tot ha anat malament, ja se sap a qui donar les culpes i surt allò de: vas ser tu qui va dir d'anar a tal lloc! I és ben fàcil donar les culpes als altres quan no hem obert pas la boca i ens hem espolsat de sobre la responsabilitat de proposar un destí, buscar allotjament o mirar què es podia visitar. Així que la Laia al maig havia anat a fer ràfting amb l'institut i s'ho va passar molt bé, per tant, després de gairebé un mes i mig sense saber a on aniria de vacances, va dir que ella volia tornar a fer ràfting. I van sorgir moltes possibilitats, però com que fer ràfting és tan sols un dia i la Vall d'Aran és un destí ja molt vist per la família (hi estiuejàvem tots els estius quan jo era petita) vam decidir anar al Pirineu Aragonès. I així va ser com dimarts a les dotze del migdia, la Laia amb el seu germà, el seu pare i al seva mare (arrossegada a última hora perquè tenia por i convençuda per la filla de que si no ho feia hauria de passar-se tres hores tota sola voltant per qui sap on) baixava amb una barca inflable pel riu, amb el vestit de neoprè, l'armilla salvavides, el casc groc al cap i el rem a la mà. A mi m'encanten els esports, i els d'aventura encara més: també he fet barranquisme, caiac, escalada i d'altres ja més tradicionals com tir amb arc o vela. Així que va ser genial per a mi. Fins i tot, quan ja havíem acabat el tram més violent i el riu feia un petit ràpid molt suau, el monitor ens va deixar llençar-nos a l'aigua i deixar-nos portar per la corrent.

L'endemà vaig anar al cañón de Añisclo. El riu va seguint el seu curs entre dues parets de roca molt escarpades i altes, que sembla que se't llencin al damunt i que no deixen passar gaire la llum del sol i per això, malgrat que al poble d'Ainsa vam veure un termòmetre d'aquells vermells digitals que marcava 32 graus, allà al mig del cañón hi feia fresca i s'hi estava literalment de conya. Era un paratge molt maco i que jo no havia vist mai, acostumada a les muntanyes tan verdes de la Vall d'Aran.

Bé, ho deixo per avui, i demà us explicaré l'incident de la jornada i l'excursió a la Cola de Caballo, una cascada que hi ha a la vall d'Ordesa.

Per cert, me n'acabo d'adonar que aquest és el meu post número cinquanta! Això ja comença a ser alguna cosa amb cara i ulls...

19 d’agost 2007

De tornada

He arribat fa unes horetes i no he parat de desfer bosses, ordenar pots i roba, fer rentadores i centenars de coses més. Després d'esmorzar, carregar les coses al cotxe, estar asseguda mirant la carretera monòtona durant més de quatre hores, treure'm i posar-me roba no sé quants cops (a Fiscal feia calor, més endavant m'he posat una samarreta perquè el dia s'ha tapat, a Lleida i Guissona tornava a fer un sol de justícia, però on he dinat ho he fet en màniga llarga perquè l'aire condicionat tenia el programa de "fred glacial", i un cop al Bages, m'he tornat a abrigar perquè plovisquejava i de Montserrat només se'n veia el peu de la muntanya) i més coses que ara no recordo ni sabria explicar, estic cansada i només escric per anunciar que el segrest (això sí, voluntari) s'ha acabat. He visitat poblets del Pirineu Aragonès, he fet alguna excursió curteta per la muntanya i alguna de més llarga, he fet ràfting pel riu Esera (per cert, l'objectiu principal del meu viatge) i he fet el badoc per aquí i allà. Potser demà entraré en detalls, després d'haver recollit tota la roba estesa de totes les rentadores que s'han hagut de fer avui. I amb l'esperança de poder conservar l'anonimat que el meu bloc encara té dins l'àmbit familiar deixo d'escriure per avui, perquè tal i com he dit abans, hi ha roba estesa.

10 d’agost 2007

Dia de costa

Avui el dia s'ha aixecat ennuvolat, i una capa bastant gruixuda ha impedit que el Sol m'enlluernés com cada matí, així que no m'he despertat fins les vuit i mitja. I després de rentar-me i esmorzar hem marxat a la platja. Tots quatre. però no he anat a la platja de sempre, a la dels dissabtes de juliol assolellats (sempre vaig a Vilassar), sinó que teníem ganes de sortir tot el dia i hem anat a la Costa Brava. Un mal pressentiment m'ha acompanayat durant tot el trajecte, però s'ha esvaït quan hem sortit de l'autopista per dirigir-nos cap a Palafrugell; i és que cada vegada hui havia més i més núvols. i el meu pare anava dient: No dona, un cop passis el Montseny res de res, i un cop he passat el Montseny encara n'hi havia més. Però per sort el dia s'ha aclarit i ha fet un solet ben maco. I un cop hem sortit de l'autopista, hem enganxat un camió, i co com que tan sols hi havia un carril d'anada i un de tornada, hem hagut d'anar-li darrere a 20 km/h durant una bona estona. I quan per fi l'hem avançat, ens hem trobat uns quilòmetres després un altre merder: un Audi que anava darrere d'una caravana que a la vegada anava darrere d'un altre camió i que a la vegada tenia davant seu un tractor. I crec que llavors ja anàvem a 10 km/h com a màxim. I quan en un tram la carretera era llaaaarga i recta i no venien cotxes, el meu pare li ha fotut canya a l'accelerador i n'ha avançat a alguns, mentre el meu germà, fent conya, m'agafava la mà i l'altra se la posava al cor (he de reconèixer que de vegades és una mica massa "impulsiu"). Un cop passat l'entrebanc, hem arribat per fi a la cala on anem sempre que visitem Palafrugell. I també com sempre (i lògic a les 12 del migdia), plena a vessar. Però anar-hi és una passada: és preciosa i l'aigua sempre està neta i transparent, i per no deixar de banda les costums, avui també ho estava. però plantar la tovallola era tota una cursa frenètica. I a la mínima que vèiem un lloc i hi anàvem, un altre ja hi havia plantificat la tovallola i el para-sol, pitjor que quan vas a un centre comercial i vols aparcar el cotxe, que quan n'hi ha un que estar carregant les bosses al maleter, un altre ja posa l'intermitent i li pregunta si ja marxa.
I vist això, hem optat per deixar la bossa a un racó i cap a l'aigua. Freda, molt freda. I bona. I neta. Després hem anat a un Self service que ja coneixem d'altres vegades, on es menja bé, en abundància i a un preu bastant assequible (9 € menú amb vuit primers plats a escollir, vuit segons plats i molts postres, beguda i pa) . Jo he optat per la fideuà i l'empanada gallega (que l'hagués canviat per la truita a la navarresa quan he vist el plat que li han portat a la mare, que feia una pinta...). Això sí, no m'ho he pogut acabar. El meu pare sempre es posa les bótes allà, però jo no puc amb un plat tan enorme. Jo en tindria ben bé per dos àpats i no em quedaria pas amb gana! Bé i després per caminar una estona hem anat a Palamós, a donar una volta pel port, el passeig marítim, he, vist el canó i finalment quan tornàvem al cotxe hem vist el mercat del peix obert i hi hem entrat. peix acabat d'arribar, ben fresc. El venien però a la gent i no pas en grans quantitats, sinó en unes parades com les del mercat, no era pas com la llotja de les sis del matí (que una vegada vaig anar a la llotja d'Arenys perquè als meus pares els feia gràcia i allò era frenètic!). He vist de tot: sardines, raps, un altre que no sé quin era però encara tenia l'ham a la boca, crancs que no sé per què però treien escuma per la boca, llagostins que encara es movien, musclos, seitons... Bé, de tot i més. I ja finalment hem pres el camí de tornada, cap a Barcelona. I mig endormiscada, de sobte he girat el cap i els que anaven en direcció Girona estaven aturats. Més endavant he vist un fum negre que s'escampava per tot arreu, i com que hi havia una mica d'arbreda, he pensat que potser algun capullo havia tirat la cigarreta per la finestra i allò havia pres foc. Però era un cotxe en flames que cremava sense parar. Estava calcinat, com si hagués sortit del "desguace " aquell mateix moment. Els bombers intentaven apagar el foc i darrere el cotxe de bombers, hi havia una grua amb un cotxe gris platejat. No sé què ha passat, ni si hi havia algú dins el cotxe, però de debò que semblava que allò anés a explotar d'un moment a l'altre...

I la dutxa de la platja no anava gaire bé, rajava molt poc. I ara no sé per què (mira, un impuls) m'he llepat una miqueta el braç i estic saladeta encara...

09 d’agost 2007

De compres

Si no fos perquè quan miro a terra me'ls veig diria que no tinc peus. Els tinc adolorits, masegats i no me'ls sento. He estat des de les cinc fins ara al entre comercial, de compres. I no em puc queixar perquè no he anat a acompanyar només als altres, sinó que també m'havia de comprar una cosa per a mi. per`se m'ha ocorregut posar-me una faldilla fins als peus molt prima, quasi transparent, de tots colors i amb mil dibuixets, una samarreta de tirants blava i unes sabates una mica altes, però no tenen taló. I es que no me n'he enrecordat que als centres comercials mai és etsiu, sempre és primavera, la temperatura sempre és agradable quan es va amb màniga curta o una camisa prima. I jo pelada de fred escales automàtiques amunt, escales automàtiques avall, un passadís rere l'altre. En principi la llista era aquesta:

- Unes ulleres de sol pel meu pare que encara li devíem del seu sant.
- Un banyador per a mi de part de la meva iaia, perquè el meu aniversari és el 26 i en comptes de comprar-m'ho ella doncs em diu que m'ho compri jo (i si m'espero molt ja no farà solet i no podré estrenar-lo, que això sempre em fa il·lusió)
- Cortina per la galeria, que està destrossada
- Cantoneres de plàstic que simulen l'alumini per intentar arreglar la taula de l'ordinador (mentre escric mon pare pren mides...)
- Tres litres de llet perquè no n'hi ha ni una gota i marxem diumenge.
I crec que ja està.

M'he provat... quatre banyadors, i el quart me l'he quedat. El primer era de color taronja i tenia massa poca roba pel meu gust (ensenyava mig cul! A mi no em va...). El segon era de color marró, negre i blanc, i també era massa curt (eren de la mateixa marca... Després m'hi he fixat. Em sembla que eren tots igual però amb diferent estampat... El tercer ja era d'una altra botiga, i realment tenia un estampat preciós, difícil de definir: era de colors marrons, grocs, blaus i vermells, i no era res concret. Però m'anava una mica gran i no hi havia talles a escollir, aixi que he decidit provar-me el quart: genial! També es de color taronja cridaner, com el primer, i té la costura de color marró. Si em poso una mica més morena, encara em ressaltarà més. Ah, si! I mentre me'l provava, una dona gairebé em gira la cortina i quedo jo allà despullada! Però s'ha fet enrere quan he sentit que la dependenta li deia que estava ocupat... Llavors m'ha baixat la taquicàrdia i he respirat moolt més tranquil·la!

Bé, una tarda agotadora però profitosa. Ja tinc el meu primer regal!!

08 d’agost 2007

Estalviar és de savis

Avui ho he fet bé. feia un parell de dies que feia el ronso amb el treball, que no anava ni endavant ni endarrere, i que quan em posava l'odinador feia qautre cosestes i al final em feia tanta amndra posar-me a escriure al word que ho deixava estar. Però el dia s'ha aixecat gris i plujós, queien quatre gotes. I he sabut que avui ho faria bé, que ja era hora. Així que he esmorzat, li he passat el drap de la pols per l'habitació i després he encès aquest trasto. He fet una ullada al correu i després als blocs, però només una ullada ràpida. Perquè avui he decidit que ho faria bé, que venceria les meves temptacions i que primer, abans de comentar altres blocs i escriure alguna coseta al meu, tiraria el meu treball endavant. I així ho he fet, tot és posar-s'hi. He escrit ben bé un parell de pàgines i entre que seleccionava informació, extreia alguna anotació dels vídeos i ho redactava tot, han passat ben bé dues o tres hores. Bona feina, he pensat, i després he llegit més atentament els blocs que havia mirat amb una revolada abans. He escrit quatre comentaris per aquí i epr allà i m'he disposat a actualitzar el bloc. Què m'ha passat? Què he fet avui? I ahir? Gaire cosa a explicar. Tinc el cap una mica espès, i és que m'he aixecat a les tres i mitja perquè hi havia un temporal de llamps, trons i aigua que déu n'hi do (i jo amb la finestra oberta de bat a bat); i després també m'he llevat a les cinc (aquesta segona vegada no sé per què). la qüestió és que no tenia cap cosa a destacar del que hagi pogut fer avui, així que com que porto unes hores mirant, pensant i escrivint sobre els dofins, doncs avui us porto una nova curiositat.

Els dofins són animals que tenen unes habilitats excepcionals com molts sabeu, i una d'elles és que són capaços de comprendre conceptes abstractes, com ara "dreta" i "esquerra", o també alguns han estat ensinistrats perquè aprenguin a distingir entre "poc" i "molt". Si s'ha arribat a aquest nivell, això podria tenir implicacions a nivell biològic que podrien oferir avantatges a l’espècie, com per exemple, si poguessin establir una relació entre el nombre de peixos per unitat de temps (és a dir, a través del concepte abstracte de quantitat), la seva alimentació resultaria molt més efectiva. I precisament aquesta capacitat es va observar al Marine World Africa EEUU (Califòrnia), on un entrenador va establir un sistema per tal que els dofins netegessin la piscina de les escombraries que anaven caient a l’aigua. Va ensinistrar als dofins perquè recollissin la brutícia, i per cada element lliurat els recompensava amb un peix que ell guardava en una galleda. Aviat es va adonar que un dels dofins anomenat Mr. Spock aconseguia la majoria de peixos, així que va decidir vigilar el tanc a través d’una finestra subaquàtica mentre un dels companys estava a la plataforma amb la galleda de peixos, perquè així els dofins percebessin que era allà i li donessin les escombraries. L’entrenador va veure com Mr. Spock tenia un amagatall sota la plataforma, on hi guardava tot de bosses de paper que entregava d’una en una per aconseguir la recompensa. El dofí tenia consciència del temps i de la quantitat de peix, és a dir, sabia que tindria una recompensa posterior per tot allò que guardava, i alhora que per cada bossa aconseguiria un peix; per tant era millor emmagatzemar-los per assegurar-se una recompensa més tard i no pas lliurar-los tots de cop o no emmagatzemar-los i arriscar-se a que un altre dofí les agafés per rebre la pròpia recompensa.

M'ha sorprès que un dofí fos capaç de fer aquest raonament, de tenir una visió de futur i guardar-se les bosses en lloc d'empatxar-se amb totes les recompenses. Només espero que els altres dofins no trobessin el seu amagatall!


07 d’agost 2007

Coincidències

Ahir vaig veure a les notícies que van desallotjar a 300 nois de dos càmpings del Pirineu Aragonès, del Valle de Pineta concretament. Els aiguats van fer que els monitors demanessin que els deixessin anar al poliesportiu, perquè així tots estarien més tranquils i segurs. Tot va acabar en un ensurt, perquè ningú va restar ferit ni malalt, només va ser atesa una noia francesa per un atac de nervis. Doncs bé, casualment jo marxo aquest diumenge al Pirineu Aragonès, però no allà sinó a la vall d'Ordesa, i en un càmping, no vaig pas d'hotel. I és clar, ja et fa una mica més de respecte pensar en si farà bon temps, a veure amb les riuades, etc. Anem a un poblet que es diu Fiscal, i està a prop de Jaca i Sabiñanigo, que a són més grans. I amb tot això del xàfec de l'altre dia, a les notícies van recordar la tempesta que va tenir lloc avui fa 11 anys (més coincidències) al càmping Las Nieves de Biescas, que es va emportar tot el que hi havia per davant i on van morir 86 persones i molts d'altres van quedar ferits. Biescas es troba a mitja horeta de Fiscal, però no em sonava d'això. Jo coneixia molt bé aquest desastre, el recordo molt bé: recordo les imatges que veia per televisió d'un immens riu de fang, recordo la gent refugiada damunt les caravanes, també es crits i els plors d'aquells que havien perdut a algun ésser estimat... I recordo al setembre plantar una olivera al pati de l'escola perquè la meva mestra Mercè s'havia mort en aquell tràgic esdeveniment. Tenia sis anys però me l'estimava moltíssim. I ella a nosaltres. I recordo que jo ja sabia que s'havia mort, que no calia que ningú em digués que era de viatge ni que era amb els àngels, sinó que entenia bastant el concepte de "pols som i en pols ens convertim". Amb sis anys. Al pati hi havia un forat molt gros, i a alguns dels seus alumnes ens van fer treure una mica de sorra amb les nostres pales de plàstic de colors, tan sols un gest simbòlic. Dos mestres van plantar-hi una olivera jove i maca, el seu arbre preferit, i després vam obrir unes bosses d'escombraries de color gris que estaven plenes de globus d'heli, que en un tancar i obrir d'ulls es van enlairar pel cel. I vaig plorar una mica, poquet; aquestes coses no fan tan de mal quan s'és petit i innocent.


Però ahir hi vaig tornar a pensar, i és curiós com alguns records tan llunyans estan detalladament emmagatzemats dins el cap, i en canvi som incapaços de recordar què vam menjar dissabte passat. I és que la tinc tan present la seva cara... I tota ella... Era una dona prima i no gaire alta, de pell més aviat fosca. Sempre duia els cabells curts i era mig rossa, mig morena. Recordo que tot i dur-los ben curts de vegades es feia una mini-cua o bé dues mini-cues amb gomes de colors, i quedava molt graciosa. Recordo les seves faccions ben marcades i la seva pell arrugada tot i que no era gaire gran, en tenia uns trenta i pocs, quaranta a molt estirar. També tinc present la bata de quadrets blaus i blancs, sempre arremangada, i sobretot el seu caràcter. Sempre tenia un somriure als llavis, era una dona excepcional. Encomanava l'entusiasme a tothom i jugava amb nosaltres com si tornés a tenir sis anys, empaitant-nos i preparant-nos jocs. Ens portava galetes per berenar i no parava mai, tenia una energia inesgotable. Crec que no he conegut mai cap mestre que gaudís de la seva feina tant com ella. I parlar-ne m'ha fet recordar-la i pensar altre cop en ella, i somriure per un instant, perquè no la vaig veure angoixada ni enfadada (bé, alguna vegada sí, però ben poques), i el seu record és dolç i afable, d'aquells que seran amb mi per sempre.

06 d’agost 2007

Cel apocalíptic

Bé, fa vint minuts a Cerdanyola hi havia un cel d'aquells ennegrits, de núvols gegants que sembla que se't mengin. I ja que hi ha càmera digital a casa des de fa un mes (i és la joguina, la novetat), li he fet una fotografia. I no me n'he pogut estar: l'he enviada a l'espai El temps del telenotícies de tv3 (és la primera vegada que ho faig, potser tinc la sort del principiant). Així que si avui algú a les 21:25 està escarxofat al sofà i veu a l'espai el temps una fotografia de Cerdanyola (que no és segur, l'han d'escollir, que segur que en reben moltes) enviada per Laia i Montse... la primera sóc jo! I la segona la mama, que hi era present. Apa doncs, que vagi i bé i que no us plogui molt tampoc!

I pels que no ho pugueu veure (si hi surt), la foto:


Tancat per vacances (ei jo encara no eh!)

"Tancat per vacances". És per tot arreu: a les botigues de tot a 100 (mm.. ara seria tot a 100 cèntims no?), a les perruqueries, bars, botigues de roba, de regals (i si tinc algun conegut que fa anys que, eh?)... L'altre dia vaig anar al mercat a comprar quatre coses i feia por i tot: tres quartes parts de les botigues eren tancades, i suposo que per estalviar una mica alguns dels fluorescents tampoc funcionaven. I com que la majoria ha tancat, tampoc hi va gent a comprar (encara que no sé si és a l'inrevés i tanquen a l'agost perquè la gent no els hi va a comprar), per la qual cosa em trobava que estava caminant entre els passadissos delimitats per les barraques amb les persianes avall, sentint com les meves sabates, cada cop que repicaven a terra produïen un eco eixordador, i com les poques àvies que eren per allà com jo, em seguien amb la mirada, encuriosides, mentre caminaven arrossegant un carro massa feixuc per a elles (ara ve quan penso: has vist masses pel·lis...Et penses que trauran una arma mortífera del carro d'anar a comprar i et començaran a perseguir o què?). Però per sort la meva botiga preferida (la de les ensaïmades i croissants deliciosos) estava oberta, i vaig poder berenar com una reina.

Bé, que me'n vaig del tema. En fi que el famós cartellet llueix per tot arreu i fa que el poble sembli mig abandonat, sense vida. Però la frase no s'acaba aquí, ha traspassat els límits de la realitat i s'ha apoderat del paradís virtual blocaire. Ara que havia trobat una activitat genial amb la que distreure'm a l'estiu, ara va i mica en mica també se'n va de vacances. Encuriosida he escrit "tancat per vacances" al Google i ves per on, com a mínim les vint primeres entrades que apareixien eren de blocs. Hauríem de fer una treva i marxar tots alhora, així no ens trobaríem a faltar els uns als altres; però ara que hi penso, llavors les vies i els llocs d'estiueig es col·lapsarien... Res, res, idea desestimada. Però no pas tots, que encara n'hi ha alguns que es queden, o que tenen un portàtil i se l'enduen amb ells i que poden anar escrivint de tant en tant al bloc, deixant les seves sensacions, o bé què han fet durant el dia des d'allà on són. I ara ve lo bo, perquè jo diumenge precisament marxo durant una setmaneta amb la família, i no hi seré per escriure (el meu ordinador és dels normals, amb la torre i tots els cables embolicadíssims al darrere, així que no me'l puc endur. Hauria de penjar el cartell de "tancat per vacances" també? Intentaré no fer-ho, intentaré pensar alguna frase més enginyosa perquè quan la llegiu no penseu: "oh, una altra que se'n va i ens deixa? Tant criticar aquesta que la gent tanca per vacances i mira-la ella... "Jo intentaré marxar amb algun post o frase més enginyosa (si al meu cervellet li dóna per brillar i tenir un flaix d'aquells genials).

Bé, però queda una setmana i molt per fer, així que escriuré cada dia i intentaré no avorrir-me gens, perquè ahir va ser un dia que déu n'hi do... Feia setmanes que no m'avorria tant! Pel matí vaig mirar una estoneta la tele, després vaig llegir fins l'hora de dinar; per la tarda vaig mirar una peli cutre de l'oeste a la tele, més tard, al balcó fent el ronso amb un got d'orxata d'aquella líquida que no té gust a res, i finalment el moment paranoic en el qual desitjava que el dia s'acabés d'una vegada per totes mentre feia la croqueta pel sofà i la mare em mirava amb cara de circumstàncies. Abans de que em digués res la vaig fer callar, perquè sé què em dirà i no ho vull sentir, perquè en realitat és veritat que jo, tants mesos d'estiu sense fer res se'm fan eterns, i desitjaria tornar abans a l'institut (ara si llegissin això els de la meva classe se'm tirarien a sobre com lleons.. A ells se'ls fan curtes les vacances!)

Ah! Però dissabte... Em vaig acabar el llibre El nombre de la rosa! Me'l van regalar pels Jocs Florals de Sant Jordi l'any passat, l'havia començat i el vaig deixar, i ara que ho penso no sé per què... Es que aquesta segona vegada em va enganxar! (les parts de discussions filosòfiques i descripcions interminables les llegia una mica ràpid i m'enterava de la missa la meitat, però bé.. és igual). Bé, que és la meva gesta personal del cap de setmana :D.

Tantes coses diferents en un bloc maregen.. Apa, adéu a tots!


03 d’agost 2007

Discoteca submarina

Des de que a TV3 van donar la sèrie de la BBC “El Planeta Blau” ara fa alguns anys, em vaig quedar fascinada de la vida als oceans. Deixant de banda els meus dofins (que mereixen una atenció especial i un post per ells solets), pingüins, tonyines, estrelles de mar i tota mena d’espècies que us pugueu imaginar, a mi em va xocar molt conèixer aquelles espècies que viuen a les profunditats. Pocs recursos, aigües molt fredes i sobretot, una foscor absoluta. Per diferents motius (ja sigui atreure les preses o una femella o mascle per aparellar-s’hi, o bé defensar-se dels depredadors) alguns peixos abissals disposen de bactèries que són capaces de produir llum mitjançant un fenomen anomenat bioluminescència, encara que n’hi ha d’altres que poden produir llum per ells mateixos. Aquest procés comporta un desgast important d’energia a l’organisme. Aquí trobareu en què consisteix el procés de producció de llum (no em veig en cor d’explicar-ho jo). Un cop s’han dut a terme totes les reaccions i processos metabòlics, es produeix una llum fantasmagòrica que revela alguns dels secrets més amagats dels oceans, com ara cares tan curioses com aquestes.


N’hi ha que emeten una llum blavosa, en altres espècies va tirant a groc, però el meu preferit és un tipus de medusa que en anglès s’anomena Comb jelly (Pleurobrachia pileus) que té unes prolongacions llarguíssimes i veure-la és com admirar una discoteca vivent concentrada en un sol individu. Grocs, vermells, blaus i verds s’alternen en un festival de llum increïble. Quan la miro em resulta inimaginable que cap organisme pugui, per ell mateix, produir un espectacle d’aquesta magnificència. Però no us confongueu, sempre ben de lluny que jo a les meduses no els hi tinc por, sinó pànic, basarda, terror i si sabés més sinònims no dubteu que els posaria. I mira que no me n’ha picat mai cap, però n’he vist de lluny i en un tancar i obrir d’ulls ja era fora de l’aigua


Bé, recomano i qualificaria d’imprescindible veure aquests vídeos, que em sembla que no és la medusa aquella que he dit abans sinó una altra espècia també magnífica. Veureu que no exagero quan parlo d’un veritable espectacle lumínic subaquàtic


http://es.youtube.com/watch?v=Yo5k6K3gxeI

http://es.youtube.com/watch?v=ubIg-WtjUg0&mode=related&search=



02 d’agost 2007

A peu de carretera (4/4)

La noia encara s’ho mira des de lluny, espantada. No sap què fer. Tanca una mica més la porta de manera que el seu camp de visió es redueix a una minúscula escletxa compresa entre la porta i el marc, i just a través d’ella pot veure els cabells de la mare que encara jeu a terra. Al cap d’una estona, el pare s’aixeca del seu costat amb la mà tacada de vermell, i mentre repeteix déu meu, déu meu, queda fora del seu camp de visió. La noia sent un soroll que no sap identificar i un minut després, veu passar el seu pare que se’n va al balcó. Ella decideix sortir del seu amagatall anant amb molt de compte que no la vegi. S’acosta a la mare: té una ferida al front, una a la galta i una altra al coll, però no semblen gens greus. Malgrat això no parla, no obre els ulls. La noia intenta trobar-li el pols al coll però és inútil. Nerviosa, intenta asserenar-se, però li resulta impossible si en tot moment per la seva ment corre la imatge del seu pare, que pot tornar a entrar en qualsevol moment. Amb la mà esquerra li agafa el canell, i amb la dreta intenta trobar-li el pols. Sí! Dèbil i llunyà , però té pols. Respira alleujada i mira al seu voltant: la taula del menjador amb les cadires, el sofà, la tauleta de vidre, el telèfon... de sobte gira el cap en direcció al balcó i hi veu el seu pare, mirant a l’infinit i amb un cigarret a la mà. Ella esperava que es llancés al buit o alguna cosa, però no, seguia allà. Torna a girar el cap i la seva mirada topa amb el telèfon. Ha de cridar una ambulància! Però la seva vista ressegueix el tros de paret on abans hi havia el cable que surt de l’aparell, que pujava i pujava fins a dalt, fins on hi ha els àlbums. Decidida, s’aixeca.


L’home sent el grinyol de la porta corredissa del balcó que s’obre. La filla és darrere seu, mirant-lo fixament. Haurà vist alguna cosa?, pensa. Un cable de telèfon li sobresurt de la butxaca esquerra del pantaló. Segons després, ell mateix es respon quan veu que a la mà hi porta el ganivet que havia deixat amb els àlbums, al costat del moble. Es deu haver enfilat a la cadira... Intenta treure-li, persuadint-la amb paraules pronunciades amb un to infantil i agut que tan sols arrenquen un somriure trist a la noia, un somriure ple de ràbia i de pena. Ella no cedeix, encara que està morta de por i no sap què fer. Ell cada cop és més a prop, ella recula fins que no pot més i quan es veu acorralada, tanca els ulls, mirant capa una altra banda, i comença a fer anar el ganivet d’una banda a l’altra, sense solta ni volta. Nota que no frega l’aire, que alguna cosa li oposa resistència a la fulla esmolada, que l’ha tocat. Quan torna a girar el cap, l’home cau de genolls a terra gemegant i tapant-se amb les dues mans les ferides que la filla li ha fet a l’estómac, i una tos seca amb petites pèrdues de sang domina l’ambient. Sembla que el món s’ha aturat, ni el soroll dels cotxes ni els ocells, ni els nens del parc. Res.


Com si estigués hipnotitzada, la noia surt del balcó amb el ganivet encara a la mà i topa amb el cos de la mare. Està fora de sí, no reacciona, les cames i els braços li van sols com si fos un robot automàtic. Tremolosa, busca les claus dins la bossa que guarda a la seva habitació i intenta obrir la porta del pis. Quan per fi ho aconsegueix, baixa les escales com si l’empaités el dimoni, de dues en dues, de tres en tres, salta fent un soroll espantós i relliscant. S’agafa a la barana per no caure, però no li serveix de res; malgrat tot, es torna a aixecar i a córrer escales avall. Un cop a l’entrada del bloc, amb un cop de peu obre la porta de fusta mig trencada de l’armari de les bicicletes i n’agafa una a l’atzar, una que no té cadena ni candau. Instintivament, es guarda el ganivet allà on hi hauria d’haver l’ampolla d’aigua i comença a pedalar frenèticament, sense rumb.


Ja no pot més, sent que se li acaben les forces. Ja és de nit i encara no sap què fer. Encara que si ho sabés no podria fer-ho, perquè el cos no li respon. Tan sols pot girar una mica el coll cap a la dreta, en direcció a al bicicleta. Intenta recordar com n’ha caigut, com ha rodolat per terra, però la memòria li falla. Poc a poc, ressegueix la bicicleta de dalt a baix amb la mirada: el manillar, els pedals... I veu el ganivet, que encara és allà, no s’ha perdut pas quan rodolava. Devien ser coses del destí: amb ell va començar tot i amb ell tot s’acabava...


L’endemà, a les set del matí, un dentista del poble del costat passa amb el seu cotxe per aquella carretera. En un revolt, comença a divisar una bicicleta mig esparracada i més endavant, un cos estrany. Decideix baixar del cotxe i acostar-s’hi, amb precaució. Quan ja hi és, veu una noia arraulida que està glaçada, inconscient. De seguida truca a la policia i una ambulància mentre la intenta escalfar amb el seu abric de pell perquè torni en sí. Però en tocar-la, queda esgarrifat. Està petrificada, com una roca. Quan arriba l’ambulància, dóna el vist i plau per investigar qui són els pares de la noia i donar-los la mala notícia. Amb signes d’hipotèrmia, la noia hauria mort sobre les tres de la matinada aproximadament. La cobreixen amb un plàstic lluent metal·litzat i se l’emporten a dins del vehicle.


Dos dies després, dos agents de la policia entren a l’ascensor d’un bloc de pisos del poble i pitgen el número set. Quan arriben al domicili indicat, tiren a terra la porta mentre els veïns s’ho miren encuriosits des de casa seva, amb la porta mig oberta. Una dona asseguda al sofà del menjador se’ls mira atentament. Té blaus als braços i unes ferides a la cara, però pot parlar. I parla. Primer amb els agents de policia, que li donen la mala notícia i la reanimen quan es desmaia. Després, parla amb uns quants advocats. I després amb el seu fill, per posar-lo al corrent de tot i demanar-li un favor.


Una setmana després, l’home, que s’està recuperant a l’hospital, rep uns documents dins una carpeta marró que porta el segell d’un bufet d’advocats.

01 d’agost 2007

A peu de carretera (3/4)

Els dits es van tornar de color morat, i els llavis suposava que també, perquè li tibaven i gairebé ni se’ls sentia quan es tocaven entre ells. Els cabells encarcarats li queien per sobre els ulls i li amagaven una mirada trista i decaiguda, i uns ulls que semblava que es volguessin tancar per poder oblidar-ho tot. Però també tenia les parpelles encarcarades, com si la humitat de les quatre llàgrimes que havien fugit abans s’haguessin solidificat amb l’intens fred que feia en aquella carretera de muntanya. Així que no podia tancar els ulls, ni podia esborrar el que sabia, ni esborrar el que havia fet, ni podia tornar a començar.


Dues hores abans, al setè pis d’un bloc de pisos, se sent un murmuri. Més endavant, es converteix en crits, renecs i cops de porta. La gent del replà obre la porta trasbalsada, imaginant-se una catàstrofe. Tot ve de la porta del racó, diuen. I dins d’aquell pis, un home i una dona discuteixen al menjador mentre la filla s’ho mira des del passadís. La dona plora a llàgrima viva, desfeta, amb el davantal brut i mig trencat. L’home té la cara encesa, els ulls fixos i brillants i malgrat que només li queden quatre cabells curts i canosos, té un aspecte descabellat. La dona a la mà duu un objecte que la noia identifica de seguida: el ganivet, el famós ganivet que no s’havia pogut treure del cap des de feia uns nou anys. Tremolosa i insegura, el ganivet li balla entre els dits, li crema, voldria deixar-lo, però és l’única sortida que té. De sobte els veïns truquen a la porta i la dona es despista. Només han estat uns segons, temps suficient perquè l’home li prengui de les mans i somrigui maliciosament, embafat de poder. El deixa sobre el moble del menjador al costat dels àlbums de fotos, fora de l’abast de la curta alçada de la dona, i obre la porta per dir als veïns que no ha passat res, que s’havia caigut una prestatgeria sobre la nena i que per això se sentien crits. Un cop al porta torna a estar tancada, se li desdibuixa el somriure de al cara i s’acosta a la seva muller, l’agafa pels braços i li tona a cridar, sacsejant-la amb força. Ella plora, i se li uneix la filla que continua amagada al passadís, tapant-se les orelles amb totes les seves forces per evitar sentir tot el que els dos s’estan dient aquest vespre: renecs coneguts, desconeguts i d’altres d’inventats, amenaces, records que ara és el moment de reviure, crítiques... Però tot allò passa de veritat, i encara que es tapi les orelles amb força no deixarà d’existir. La dona segueix cridant i plorant, i l’home la llença amb força contra l’equip de música; ella intenta refer-se, ell li gira la cara i la torna a empentar, ara contra el terra. Suat, se li torna a acostar, però ella no ofereix resistència. Es posa les mans al cap i no para de repetir déu meu, déu meu. Dóna voltes pel menjador desesperat, les mans li tremolen com mai i amb el dit cor i índex de la mà dreta intenta trobar-li el pols al coll.


[Continuarà]