31 de juliol 2007

A peu de carretera (2/4)

Amb els anys ja ni s’exaltava en sentir-los cridar i discutir. Ben trist. Aquella melodia s’havia convertit en una rutina que ella suportava gràcies amb un ritual particular, també monòton, que ella duia a terme amb solemnitat, com si fos un acte protocolari: anava a la seva habitació, jeia sobre el llit, cap per amunt, i mirava el sostre amb els ulls fixos, sense apartar la mirada. Després obria el calaix amb la mà dreta i en treia el walkman (que al cap dels anys va evolucionar en un discman i més tard es va convertir en un mp3). Els auriculars a les orelles i prémer el botó del play. Així acabava el ritual. Al cap d’una estona aixecava un dels auriculars i escoltava: si ja s’havia acabat el murmuri, jugava o llegia, però sempre a la seva habitació. Si encara durava la baralla, seguia escoltant música una estona més. Així s’acabava tot per ella, no entenia el per què de tantes discussions i li feia por sortir de l’habitació amb el mal ambient que es respirava. A més a més, encara que els crits s’haguessin acabat, potser el pitjor era el període post-baralla. Entrava el pare en acció, intentant buscar tres peus al gat a tot, tot amb un silenci sepulcral que només es trencava per criticar o dur a terme algun interrogatori. Si trobava papers fora de lloc els estripava sense preguntar ni mirar què hi havia escrit, posava al dia la llibreta del banc i volia justificar en què s’havia gastat cada cèntim... I la mare... La mare en acabar les crítiques, insults i males cares, encara somicava una estona amb uns ulls que li brillaven, fent pampallugues. Després es resignava a anar amb peus de plom, no dir res, no fer res.


La noia va aixecar el cap, protegit fins aleshores entre les cames. Els pantalons estaven xops d’humitat i llàgrimes, l’esquena estava encarcarada i notava que no tenia forces ni per aixecar-se. Així que va seguir asseguda meditant, reflexionant sobre tot el que recordava, lligant caps, preguntant-se i maleint-se per què no se n’havia adonat abans. En realitat ho sabia tot: escoltava rere les portes i fugia si sentia passes, no era tant innocent i no estava absent dels problemes casolans. Així doncs, per què no havia fet res? No era tan petita... I ara? Per què fa uns instants la por l’havia petrificat i havia actuat d’aquella manera? El fred li congelava les idees, així que les seves galtes van trobar altre cop els genolls i un sospir resignat va reprendre els pensaments que li rondaven el cap aquella nit.


Anys més endavant, tot continuava igual. De tota manera, la relació amb el pare sempre havia sigut freda i distant. Un hola i un adéu cada dia i poca cosa més; inclús de vegades ni això. I no trobava a faltar res més, perquè mai havia tingut res més que allò. Com podia trobar a faltar llargues converses, somriures, afalacs o abraçades si ni les recordava? Així que el que sí recordava eren més baralles i discussions, encara que cap era tan clara com la del ganivet. La imatge d’un garatge es creuà de sobte en els seus pensaments i va desaparèixer de cop i volta. Què significava...? És clar, la casa de la tieta; el dia que en una de les seves paranoies va començar a llençar el que tenia al davant contra la porta del garatge, cops que ressonaven per tot el carrer: troncs petits, un martell, un tornavís... La porta de color groc pàl·lid va quedar plena de ratllades de color gris metàl·lic. Ella i el germà s’ho miraven a través de la finestra de l’habitació, fins i tot reien una mica perquè la situació fregava un humor desorbitat, sense solta ni volta.


El germà... El trobava a faltar des que havia marxat de casa. Es guanyava bé la vida, i tenia suficients estalvis com per viure a cos de rei. Així que era normal que no s’ho pensés dues vegades. Després de la mare, ell era el segon al qual li havia tocat més el rebre. No sabia per què però ella estava sovint fora de les discussions, amb ella no s’hi ficava. Però amb ell sí, i no una vegada ni dues. La mare sempre deia que n’estava gelós: gelós de no poder competir-hi, de sentir-se inferior, de no haver aconseguit arribar on era ell i conformar-se amb una feina d’administratiu després d’haver deixat penjada la carrera, que el sou que guanyava el seu fill cada mes superava el seu en un 200 %... Encara ara a la noia li costava entendre aquella teoria. Com podria un pare estar gelós del seu propi fill? (I de ben segur que era el seu pare... A les fotografies de quan eren petits, eren físicament pastats) Però és clar, o era allò o bé les seves reaccions, les vegades que li havia fet la punyeta, i tot el que resultava irracional de la seva conducta seria degut a una paranoia psicòtica, a una ment embogida. I la veritat, li feia molta més por pensar que dues habitacions més enllà hi vivia un paio amb el cervell mig girat i que a sobre era el seu pare, que no pas admetre que els gelos se’l menjaven per dins.


Però el germà va marxar feia uns sis o set mesos. El detonant va ser la nit de Sant Joan, quan a les dotze i mitja de la nit va entrar a l’habitació de l’ordinador i, amb unes estenalles a la mà, va tallar alguns dels cables de l’ordinador del noi. Van saltar guspires per tot arreu i va anar de ben poc que no s’enrampa ell també, però ho va fer sense dir res ni discutir. Van saltar els ploms. El germà, atònit, no sabia què dir, mentre el pare s’allunyava poc a poc cap a la seva habitació i abans de desaparèixer rere la porta va dir bona nit amb un to cínic repugnant. Dues setmanes més tard ja havia trobat un pis per a ell sol a l’altra punta del poble, feia les maletes i fugia d’aquell infern. Ella li hagués demanat que se l’emportés, però deixar sola la mare... Valia més que no.


[Continuarà]

Avui: Se m'ha acabat anar a la piscina, me la tanquen fins al setembre... Paciència, Laia, paciència!

30 de juliol 2007

A peu de carretera (1/4)

Això és el principi. Quan estigui inspirada, escriuré petites històries que em passin pel cap, perquè tan fugisseres com són, no es puguin escapar de mi.

És un divendres a la nit i fa fred, molt fred. Des d’on ella està, veu el poble com una taca grisa pena de petits punts grocs per totes bandes. Petites llums de les cases que encara no s’han adormit, dels carrers que encara són desperts. Però tot li queda molt lluny i no sent pas l’escalfor de les llars, tot el contrari. Asseguda a terra, a la vora d’una carretera secundària de muntanya, poc a poc va notant com la fredor de l’asfalt li penetra dins el cos fins a petrificar-li els ossos. Hi ha una bicicleta vermella molt atrotinada al seu costat amb el manillar i els pedals trencats. Ella té les cames doblegades, encarcarades, i amb els braços les envolta i apreta ben fort, abraçant-se a si mateixa, intentant donar-se una mica d’escalfor. El soroll dels grills és per tot arreu, i de tant en tant sent el so de branques que espeteguen. Deu ser algun porc senglar, pensa. I llavors encara fa més pressió amb els braços, com si volgués convertir-se en una massa irreconeixible i que la bèstia passés de llarg. Amb la cara enfonsada entre els seus genolls, no pot evitar que se li humitegin els ulls mentre pensa. Com pot ser que hagi arribat fins aquí?, es pregunta una vegada i una altra. I sembla una pregunta sense resposta, perquè la humitat es condensa i li comencen a caure petites llàgrimes galta avall. No ho sabia, no ho recordava. Potser tot va començar quan... Bé, segurament no va començar llavors, però ella n’era conscient des d’aquell moment, des d’aquell dia...


Dins el menjador d’un setè pis, una dona para taula. Els plats i els gots, els coberts i la beguda. La noia de la carretera nou anys més jove s’ho mira des d’un cantó de la taula mentre el seu cos es balanceja a banda i banda, al compàs d’un ventilador. És un mes d’agost insuportable, fa molta calor. La mare fa un crit i arriben un noi més gran que la nena i un home d’uns trenta-cinc anys. Tots seuen a taula i gaudeixen del dinar fins que després del primer plat comença una discussió. L’home i la dona criden, i gradualment pugen el to de veu. Se’ls sent des del replà de l’escala, i potser des de la porta d’entrada del bloc de pisos i tot. De sobte l’home calla i la dona s’aixeca, com si no hagués passat res, i quan torna porta una safata amb el segon plat. La nena i el noi s’ho miren sense immutar-se, els pares ja havien discutit d’altres vegades. Però més tard, mentre l’home talla la síndria que hi ha per postres amb el ganivet, un petit comentari de la dona fa que la baralla torni a esclatar. Es tornen a encendre, a cridar; de sobte, l’home agafa el ganivet i l’alça amb to amenaçador. La dona calla i no diu res, i els nens tampoc: prefereixen mirar-s’ho a distància i ben callats. La nena, però, no resta indiferent, té els ulls oberts de bat a bat i mira espantada el seu pare amb el ganivet a la mà. Llavors, veu com l’home deixa el ganivet damunt el moble del menjador, al costat dels diccionaris i els àlbums de les fotografies del casament, mentre amb un to concís diu: val més que ho deixi aquí o encara em portaran a la presó. Potser ella és petita, però no lo suficientment ingènua com per no entendre les poques paraules que suren a l’ambient i que l’home no ha pronunciat pas, però que tots han entès. Prefereix quedar-se quieta, asseguda a la cadira i ben recta, així no podrien renyar-la per res, que ja se sap que en moments crítics, quan es respira un aire massa carregat, qualsevol detall pot acabar amb un càstig monumental.


Després d’allò en recordava molts, de moments d’histèria. Però aquell els superava a tots dins la seva memòria, era el que recordava amb més claredat, cada gest, cada mirada. I allò va acabar allà, no va continuar l’endemà ni més tard; en canvi els pares havien tingut en altres ocasions discussions d’una setmana sencera o més. Què tenia d’especial aquella situació? Ella recorda que aquell dia no va patir pas, potser li va semblar tot un somni. Potser ho tenia tan present perquè des de llavors ja no podia mirar amb els mateixos ulls al pare, potser perquè des de llavors li havia agafat por.



[Continuarà]

28 de juliol 2007

Què seré quan sigui gran?

Divendres estava frustrada perquè no entenia tot allò de l'autoconsciència (ara ja sí! Gràcies Carquinyol i pd40 :D). Tenia calor, l'habitació de l'ordinador estava a 31º C, i amb la mala llet es va formar un còctel explosiu impossible de calmar. Quan la mare va arribar, vaig decidir anar a prendre alguna cosa, no perquè en tingués moltes ganes sinó per desfer-me de l'angoixa que portava a sobre. No sé si totes, però la meva mare i les seves reflexions/opinió/"consells" són capaços de frustrar-me encara més. I és que va qüestionar un aspecte de mi que jo feia ja molt de temps que no li veia forats. En canvi ella el veia com un colador, i va insinuar que potser m'estava equivocant.

L'una davant de l'altra en una taula d'una granja. Silenci sepulcral entre nosaltres, no a l'establiment. Tan sols sento el sorollet dels glaçons del seu refresc i noto com el cacaolat gelat em baixa pel coll lentament, com la lava fosa. I és que l'angoixa et fa un nus a la gola que costa de desembussar. I gairebé hagués estat millor que continuéssim d'aquella manera, sense dir res, jo mirant fixament el carrer sense tenir un blanc precís. Però el silenci al cap de l'estona resulta incòmode, així que ella el va trencar.

- I encara estàs enfadada perquè allò no et surt, Laia?
- Sí. M'ho deixaré per més endavant, li diré que no ho he entès i que m'ho torni a explicar.
- Però si només és això, rai.
- Ja, però és que se m'està fent pesat el treball, no tinc ganes de posar-m'hi. M'ha decepcionat molt.
- I tu què t'esperaves? Si t'haguessin deixat banyar amb els dofins, o assistir a algun entrenament ja t'agradaria el treball?
- No ho sé... Potser el problema és que el comparo amb d'altres treballs molt més pràctics, com el de l'Oriol (el meu germà va fer una web), el de la Sònia (un curt amb ninots de plastilina)...
- Jo crec que el problema és que ets massa competitiva. Ja t'ha passat d'altres vegades. No t'agradaria treure pas menys nota que d'altres. Estàs molt mal acostumada a treure bones notes i ara per dir-ho és com si et veiessis en perill.
- No, no es per això (vaig dubtar una mica i espero de tot cor que en el fons no sigui aquesta la raó... He de fer una sessió profunda de meditació...)

[més tard]

- Doncs potser t'hauries de plantejar això de la Biologia, perquè si fer un simple treball ja t'angoixa... Durant la carrera faràs coses d'aquestes sovint! I hi estaràs obligada igual que ara. Si no t'agrada el treball encara ets a temps de canviar...
- Sí home, ara canviar. A més a més m'agrada, ha estat un petit daltabaix. Ja ho faré, no et preocupis (aquesta última frase amb un to burleta :P)
- Però no val la pena que t'amarguis l'estiu per una cosa així... Pel matí vas al gimnàs o a la piscina una estona, i després et poses a l'ordinador, avances una mica el treball i la resta de la tarda estàs emprenyada. No sé si és perquè no vas fer allò de l'esplai, perquè voldries sortir i els altres no et truquen... Però no val la pena que passis un mal estiu.

[aquí la mare ha tocat la fibra... I continua]

- I per què volies fer allò de l'esplai (ser monitora)? Perquè vas fer el curs? O perquè alguns companys que coneixes treballen al Mc Donald's, o al restaurant aquell, per exemple, l'Elena, no? [Apunt: l'estiu passat, al juny, vaig fer un curs de dinamitzadora esportiva i tinc el Títol de Tècnic Esportiu Base. Estava subvencionat per la Generalitat perquè el meu institut s'ha adscrit al Pla d'Esport a l'Escola]
- Ho vull fer perquè m'agradaria fer-ho: estar amb els nens, fer activitats...
- I en canvi no t'has plantejat fer res de Biologia.
- És una feina d'estiu, mama. A més a més, de Biologia? Que vols que vagi a treballar al zoo netejant gàbies o que vols que faci?
- No vull dir això i ho saps. Però potser si t'agrada això d'estar amb els nens, Biologia no és la carrera més adequada...
- I què? Faig INEF? Magisteri? No, jo vull fer Biologia... Jo vull ser Biòloga.
- Doncs potser...

I a partir d'aquí no poso res més perquè el record és borrós i no vull posar mentides. I és que a partir d'aquell instant la Laia va deixar d'escoltar-la i es va tancar en banda. Li va fer molta ràbia que la qüestionés d'aquella manera, que pensés que volia treballar perquè els altres ho feien, que posés en dubte el que ella volia, que li estigués dient indirectament que era una immadura i que no tenia personalitat. Si ella ja sap com és la Laia: un dia està bé perquè tot va sobre rodes i en cinc segons pot estar practicant la lluita lliure amb els coixins. Però el que li va fer més mal és que li digués que potser la Biologia no era el que volia estudiar. I sí que ho és, des de fa ja un parell d'anys (d'acord, no és una vocació d'aquelles profundes, que des de ben petit ja dius: Quan sigui gran jo seré... I s'acaba complint). Però jo aquest any he disfrutat molt a Biologia i ho penso seguir fent més endavant: al segon de batxillerat i a la universitat. I això em va fer pensar en el que els altres veuen en mi. Potser sóc inexpressiva? Sembla que no m'agradi l'assignatura, el treball de recerca, el que faig? Bé, com veieu, un conflicte mental més. Però penso que aquest no és una simple collonada d'adolescent de setze anys. Coi, em plantejo la meva carrera, el meu futur! Jo no vull estudiar una carrera qualsevol i quan l'acabi dir: ai, no, aquesta no era la que jo volia... I llavors cinc anys més! A part que són masses anys estudiant (i cremen), ni crec que disposi tampoc de capital per fer-ho.

Encara no entenc el per què d'aquell discurs. Bé, val més que ho deixi estar i que no hi pensi més, encara que tampoc sé per què però hi penso sovint, se m'ha quedat gravada la conversa. En fi, només puc dir una cosa.

Jo vull ser Biòloga.

27 de juliol 2007

Autoconsciència i cultura

Poc a poc el meu treball va avançant. De moment està quedant força bé, a mi m'agrada... Però encara no se m'havien torçat les coses (bé, deixant de banda els meus conflictes amb els dofinaris/zoològics). I quan se'm destorota tot sóc molt susceptible, dèbil i tot se'm fa una muntanya. Perdre el control, no saber per on agafar-ho, com redactar-ho o simplement no entendre-ho és per a mi un daltabaix. Tinc aquest defecte: posar-me histèrica en comptes d'intentar trobar-hi una solució. I ja que he descobert que el bloc s'ha convertit en una teràpia excel·lent en aquestes ocasions, aquí estic.

Hi ha un apartat del treball en el qual esmento si podríem parlar d'una cultura dels dofins. Tracto temes com l'aprenentatge per imitació, l'ensinistrament de dofins, les tècniques de caça que utilitzen (un exemple magnífic de coordinació i cooperació que es transmet de pares a fills)... I finalment, després d'haver llegit uns articles molt interessants del PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences) vaig decidir incloure l'autoconsciència. Resulta que en diferents experiments s'ha demostrat que els dofins tenen consciència d'ells mateixos com a individus davant d'un mirall, és a dir, que al veure's reflectits saben que són ells i no pas un altre dofí (més endavant faré un post d'això que és molt maco i m'agrada molt). Per altra banda, en els dofins mulars s'ha observat que cada individu té un xisclet característic, com si es tractés del seu nom, que utilitza per comunicar-se amb els altres. Bé, en resum, que a l'hora de redactar aquest apartat he de fer una petita introducció, no puc entrar "a saco"... I aquí ve el problema, perquè jo no sé què té a veure l'autoconsciència amb la cultura. Tenir consciència de nosaltres mateixos, que som un organisme independent de la natura (vull dir que no som una muntanya, per exemple...) i la cultura... No sabia per on agafar-ho, així que vaig enviar un mail a meu tutor. I em va contestar això: "l'autoconsciència i la cultura estan del tot interrelacionades, en el sentit que el fet de ser conscient del que ens envolta i d'un mateix indica al mateix temps que ens en distanciem, i per tant som capaços de tenir un món (de pensament, imaginació, etc...) propi i diferent de la realitat o món natural." Jo no sé si és perquè és filòsof o per què, però no ho veig clar. I la fase següent és demanar consell a qui tinc més a prop. I la meva mare dient-me que sí, que ho entenia, i intentant explicar-m'ho amb uns exemples totalment allunyats del que estava parlant, de manera que no em va solucionar res. I la Laia ho busca a Internet, sense treure res en clar. Ha trobat escrit molts cops que a partir de l'autoconsciència va néixer la cultura però PER QUÈ?¿?¿ Ahir a la nit m'ho vaig tornar a llegir, i després de destrossar el xiclet que mastegava (és una altra teràpia anti-estrès, mossegar un xiclet o alguna cosa amb totes les teves forces) vaig decidir deixar-ho per l'endemà, que hauria passat una nit i tindria el cap més clar. Però avui m'hi torno a posar i res de res.

Em sento estúpida i descol·locada. Segur que no és tan difícil d'entendre, però no m'entra. I no perquè jo no vulgui, ja m'agradaria... Tinc un conflicte intern amb el meu caparró, que m'està fent pujar la mosca al nas.

Potser llegireu el que em va dir el meu tutor i direu: si s'entén la mar de bé! O fins i tot sense llegir-ho ja em sabríeu donar una explicació magistral de com estan relacionats aquests maleits dos termes. I és que això de pensar en abstracte se m'està resistint molt. I em faria molta ràbia que m'ho acabessin explicant pel Conte de la vella, ja sabeu, com si fos una nena petita (només faltaria que amb dibuixets i tot...)

Bé, continuaré la meva recerca i fins que no ho entengui m'ho llegiré tants cops com calgui perquè això sí, potser em frustro de seguida, però la meva tossuderia... Encara pot més (això espero...)

26 de juliol 2007

El país de Xauxa

Xauxa és una país imaginari on hi ha de tot i per a tots els gustos, no hi ha conflictes, ni problemes econòmics, polítics, socials ni de cap mena, i on tothom pot viure en pau i harmonia. El país ideal, en podríem dir. No sé pas d'on ve aquesta expressió, però m'agrada i sona bastant bé el nom, és simpàtic, divertit. El fet és que conec una poesia que va fer Antoni Borí Fontesta sobre aquesta terra d'alegria i llibertat, i us la poso a continuació perquè els que no la conegueu pugueu gaudir llegint-la. L'autor va néixer el 1862 a Badalona i hi morí el 1912, després d'haver participat en els Jocs Florals amb un clamorós èxit i en revistes renaixentistes que defensaven la recuperació de la llengua (com ara Lo Gay Saber o La Renaixensa). A veure què us sembla.

Xauxa

Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència;
allà es neda en l’opulència
i de pobres no n’hi ha.
Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s’acata i respecta
el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni plets, ni guerres civils.
No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.
Allà ningú té la dèria
del treball per l’interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria.
Tothom troba el que demana;
per acontentar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.
La pluja no els encaparra;
el dilluns, plouen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, fruites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols.
Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
albercocs del pinyol dolç.
Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d’or i plata;
i els camps, coberts de capons.
Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.

Allà no s’ha de passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.
Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s’hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.
I quan ja s’és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i… bona nit i bona hora!
Amb això, sense disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.
I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai…
d’eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada.

Bé, espero que us hagi agradat i ja sabeu... Si algun dia hi aneu, no dubteu en fer-me dentetes i explicar-me on és i com s'hi està!

Ben pensat... Avui queda exactament un mes pel meu aniversari, i no estaria pas malament que el meu regalet fos un petit viatge a aquesta terra de llum i disbauxa! Bon diaa!


25 de juliol 2007

Tot s'hi val

Pel que fa a la proposta del test de Rorschach anterior no hi han hagut gaires propostes, però de ben segur que cadascú hi veu una cosa diferent. A part de la barçamania d'en Pd40 i el punt de vista d'en Carquinyol (l'esmòquing no l'havia vist, i l'ós de peluix em sembla molt original encara que segueixo sense veure'l per enlloc!), jo he fet el test als de casa, i vaig riure una bona estona: tenim maneres de veure les coses que s'allunyen bastant (no sé si això té relació amb la personalitat o no...) Tal i com vaig dir, no penso pas buscar què signifiquen les meves interpretacions (encara que per fiar-me'n del tot hauria de consultar un professional), però no estic pas angoixada, ni malalta, ni estressada, ni depressiva, així que tampoc vull que em busquin les pessigolles i em trobin traumes infantils que resulta que poden tenir efectes col·laterals en un futur no molt llunyà.

Bé, sense més dilacions, l'enfrontament de visions casolà:

Quan a la làmina 1 jo hi veia un ratpenat, el meu germà hi veia un àngel decapitat.

A la següent jo hi veia dues persones, l'Oriol dos pollastres i la meva mare dos elefants tocant-se amb les trompes (com veieu, n'hi han per tots els gustos, però ells són més bèsties...)

A la quarta làmina l'Oriol hi veia un ós mirat des de sota, des de la zona ventral.

A la cinquena no ens vam allunyar gaire els uns dels altres: ratpenats, papallones...

Amb la meva opinió de la sisena no vaig rebre comprensió moral. I com podeu anar comprovant que el meu germà és bastant surrealista, ell hi veia un violí estil Dalí, esparracat cm si fos de plastilina.

A la vuitena la meva mare (i després el comentar de zazpi) m'han fet veure que també es pot interpretar com l'anatomia humana: clavícula, abdominals, braços...

I la més excèntrica de totes, la desena: jo amb el meu oceà particular (és que vaig veure la taca grisa i ben juro que em va semblar un escamarlà a primer cop d'ull...), l'Oriol amb un mag que duu un barret i uns sostenidors de color blau, i la meva mare em va fer veure un home pèl-roig grenyut, de bigoti verd i ulleres blaves (que reconec que un cop t'ho diuen es veu molt clar).

Bé, em feia gràcia mostrar altres visions d'aquest test. Espero que no l'hageu de fer mai... Voldria dir que esteu estirats en una butaca i amb un mal rotllo a sobre que no desitjo a ningú.

Què hi veus aquí?

Per sort no he hagut d'anar mai al psicòleg: no he tingut davallades emocionals importants ni cap esdeveniment a la meva vida m'ha traumatitzat . Però no sé ben bé per què, barrinant m'han vingut al cap les típiques làmines que els psicòlegs de vegades ensenyen als seus pacients mentre diuen aquella frase mítica: què hi veus aquí? Són taques de tinta on hi pots veure des d'un elefant fins a una fada o un cotxe de carreres. Tot és vàlid. I mentre la gent s'ho va mirant i diu el que li passa pel cap, el psicòleg els mira des de la seva butaca de psicòleg (aquelles de color negre, ben embuatades i enormes), mentre amb una mà va fregant-se la barbeta i amb l'altra escriu les seves reflexions de mag mentalista, ja que se suposa que en funció del que la gent li diu sap què ens passa o quin és el nostre problema.

Doncs bé, tafanejar és una de les meves especialitats i buscant ho he trobat. La prova s'anomena test de Rorschach. Consta de deu làmines on hi ha unes taques de tinta (de vegades de color negre i d'altres en color) sobre fons blanc. I com ja tots sabem, la prova tan sols consisteix en dir què hi veus allà, ja que el resultat dependrà del que tu descriguis. Alguns dels aspectes que els psicòlegs tenen en compte a l'hora de fer el "diagnòstic" són la rapidesa a contestar, si gires la imatge (90º, 180º) o bé si ho veus tal i com t'ho ensenyen, si et fixes en les taques negres o bé en la part blanca, si distingeixes un animal, una persona, un objecte, etc... Bé, després d'aquest cúmul d'informació no sé si realment es pot saber què té una persona pel simple fet d'interpretar unes taques en un full. Però després de reflexionar-hi, suposo que si el mètode no funcionés no es faria servir per psicòlegs de tot el món des de fa més de vuitanta anys.

I com que em fa gràcia i no ho he hagut de fer mai... A continuació poso les deu làmines del test, i al final de tot posaré què hi veig jo. Mentre les mireu aneu pensant què hi veieu, ja que si us espereu a llegir el que jo interpreto la vostra ment tindrà certa tendència a decantar-se cap allò que heu llegit (almenys a mi em passa... És com allò d'ensopegar dos vegades amb la mateixa pedra). Bé, començo:

Làmina 1
Làmina 2
Làmina 3
Làmina 4
Làmina 5
Làmina 6
Làmina 7
Làmina 8
Làmina 9
Làmina 10

Bé, espero que us les hagueu mirat i remirat molt bé. Tot seguit, les meves interpretacions (que no penso enviar a cap psicòleg perquè les analitzi, no fos cas que em diagnostiqués una esquizofrènia de cavall o alguna cosa per l'estil i em condemnés a fer teràpia o a prendre pastilles anti-bogeria)

Làmina 1: Un ratpenat (amb el cap molt petit i unes ales descomunals) però un ratpenat al cap i a la fi.

Làmina 2: Dues persones assegudes cara a cara, que es toquen mútuament amb els palmells de les mans. Porten un barret i estan fumant (la part superior vermella serien els dos caps, i la de sota els pantalons)

Làmina 3: Dues dones cara a cara i amb sabates de taló, que duen una gerra d'aigua a les mans. Entre elles hi ha una papallona (zona vermella) volant.

Làmina 4: Un monstre pelut amb els peus enormes i el cap molt petit (una espècie de big foot diria...)

Làmina 5: Una papallona de les que surten de les crisàlides dels cucs de cera, que són molt lletges i tenen les antenes molt llargues (almenys em recorda a una papallona que va sortir d'un cuc de cera que de petita vaig alimentar...Era molt lletja! Tota grisa...).

Làmina 6: Bé... Ehem... La part de dalt de tot (l'allargada) em recorda un penis i la resta, una pell d'animal, com d'un gat o un altre animal petit amb pèl (Em sorprenc de la meva interpretació, però és que si no poso el primer que em passa pel cap l'experiment no funciona!)

Làmina 7: Dues dones hawaianes fent aquells típics moviments onejants amb els braços, que duen al cap unes plomes com les de les ballarines de can-can (s'estan mirant de cara).

Làmina 8: Un tigre que vol travessar un riu i recolza una pota sobre un tronc mig caigut. La imatge es veu reflexada en un llac (heu de girar el cap 90º a l'esquerra)

Làmina 9: Una dona amb els braços en 90º amb el tronc, formant un "aro" (com les ballarines de ballet). La cara és la zona blanca, és pèl-roja, la camisa és blava i la faldilla rosa. Les dues ratlles verticals que apareixen al centre del dibuix (amb fons blanc) serien els mugrons de la dona.

Làmina 10: És un paisatge marí: la zona vermella seria corall, les dues taques blaves dels costats són crancs (la zona verda que tenen enganxada a la part de dalt és una pinça), la part gris de dat de tot de la làmina es un escamarlà cap per avall, les taques grogues i taronges són peixos, i les taques verdes i primes de sota són dos cavallets de mar cap per avall.


Bé, en aquests moments no sé què pensareu de mi, però us ben juro que m'ho he passat molt bé fent aquest test, sobretot veient les coses surrealistes que m'anaven passant pel cap. M'agradaria que si ho llegiu, feu el test i em poseu què hi veieu (si és molt cansat, amb una làmina ja em fareu molt feliç :D)

I com que buscant una cosa en trobes una altra, m'ha sobtat molt un altre test (i aquest no l'havia sentit mai). És el test de l'home sota la pluja, i precisament consisteix en això: dibuixar una persona sota la pluja. Sembla que la pluja és un element que ens altera i davant el qual hem de recórrer a mètodes de defensa. Doncs a mi la pluja m'agrada, així que aquí teniu el meu dibuixet particular. Si no està pintat és perquè dibuixar a mà alçada amb el ratolí costa molt i ja n'estava cansada (no és que visqui en un univers en blanc i negre ni tampoc que estigui immersa en una depressió...)




Apa, bon dia!

24 de juliol 2007

L'any que tu vas néixer

Ja feia molts i molts anys que veia els dels meus pares rondar per casa quan un bon dia vaig veure'ls en una botiga de Cerdanyola. I rebuscant vaig trobar el meu: el 1990. N'hi havia pocs, mira que vaig tenir sort. I em feia gràcia i me'l vaig comprar. Hi ha esdeveniments i curiositats sobre l'any que has escollit. I avui estava regirant els calaixos buscant una cosa que no trobava i l'he vist.

Llegint-lo per darrera vegada m'han sobtat dues dates: 26 d'agost i 24 de juliol. El primer, perquè és el dia que vaig néixer, i el segon perquè és avui. Bé, quan ho estava llegint he pensat: ui si demà estarem a 24. Ho posaré al bloc!. Però ara que ja estem a dia 24 és inútil parlar en passat.

Doncs resulta que avui fa 17 anys que es van descobrir centenars de fòssils humans a la Sima de los huesos, a la serra d'Atapuerca, gràcies als quals es va poder aprofundir la investigació sobre la morfologia de l'esquelet humà de fa uns 200.000 anys, que es diu aviat.. Va ser un descobriment important. Però en canvi si busquem a la wikipedia què va passar el 24 de Juliol de 1990 ens diu que les tropes de l'Iraq es van començar a congregar a la frontera entre aquest país i Kuwait. Ara no em sorprèn però fa un parell d'anys sí. I és que quan va haver-hi tot el cacau de la guerra de l'Iraq al s. XXI vaig saber que els noms que jo sentia per primera vegada els meus pares ja els coneixien i des de feia temps. Iraq, Sadam Hussein i companyia no eren noms anònims sense cara i ulls.

Llavors vaig agafar el fulletó de L'any que tu vas néixer. I al primer full surt que el 26 d'agost de 1990 la fragata Santa Maria i les corbetes Descoberta i Caçadora, (tres vaixells espanyols) salpaven rumb al Golf Pèrsic per participar en el bloqueig internacional contra l'Iraq. Ma mare em va dir que mentre era a la clínica, després de que jo vingués a tocar-li la pera i a voler néixer un dia en que plovia a bots i barrals, va veure a les notícies com salpaven els vaixells. Vivim en un món que no para de donar voltes al voltant del Sol i sobretot sobre sí mateix, circularment, revivint altre cop totes les vivències i cometent els mateixos errors.

Tot torna. Tot es torna a repetir un dia o un altre: per exemple, el 24 de juliol de 1990 també era dimarts, i el líder dels EUA es deia George Bush.

I per acabar, un dels èxits internacionals que sonaven:

23 de juliol 2007

Viu o no?

Ara no n’és el temps, però quan arriba l’hivern i el fred tots patint per no agafar la grip i haver de fer llit. Tots coneixem el mal de cap, la suor freda, els esternuts... Però la grip en sí què és? Un ésser viu, no? O potser no? Però si ens ataca i ens posa a 39 de febre segur que està ben viu...

A primer cop d’ull sembla una pregunta una mica estúpida... Com no ha d’estar viu, un microorganisme que és capaç de provocar-nos una malaltia tan freqüent com aquesta? Doncs perquè la grip és causada per un virus, i encara avui en dia hi ha debat en el món científic sobre si els virus són éssers vius o no. La principal característica dels éssers vius és la cantarella que quan anem a primària ja ens ensenyen: un ésser viu és un organisme que fa les tres funcions vitals: nutrició, reproducció i relació. Però els virus són uns organismes tan diferents de la resta que són difícils de classificar.


Un virus és molt diferent de les cèl·lules del nostre cos: no té ni membrana, ni nucli, ni orgànuls ni res de res. Només té material genètic i una espècie de càpsula proteica que s’anomena càpside. Per tant, si no té res de res no pot realitzar cap funció per ell sol: no sintetitza ni proteïnes, ni glúcids, ni lípids... Si no disposa de biomolècules tampoc pot reproduir-se ni nodrir-se. Totes aquestes carències fan que quan no parasita cap cèl·lula, sigui un organisme inert, que no realitza cap procés metabòlic ni fa res. Els virus tampoc poden desplaçar-se perquè no tenen ni cilis ni flagels que li permetin fer-ho, per tant només podrà parasitar les cèl·lules que, per dir-ho d’alguna manera, “passin per allà”. És com quan volem agafar l’autobús, que només té parada en un lloc determinat, no pots anar a l’altra banda del carrer i dir-li que s’aturi. Bé, doncs el virus estaria permanentment a la parada de l’autobús i hi pujaria quan aquest s’aturés. Llavors se n’aprofitaria i baixaria a una altra parada. Un cop allà, com que no es pot moure, hauria d’esperar a un altre autobús (de la línia que fos, els virus ho parasiten absolutament tot) i hi tornaria a pujar per parasitar un altre cop. Doncs bé, baixem de l’autobús i ens plantegem la següent qüestió. És un ésser viu? Quan està en fase inerta no fa res del que un ésser viu teòricament fa! És veritat que quan parasita es reprodueix, però mai es nodreix ni es relaciona! I si donés la casualitat que la parada d’autobús ja no estigués a la ruta i per allà no hi passés cap autobús? El virus seria com una pedra permanentment!


Deixo estar el transport públic que al final acabaré parlant del que no toca...


Llavors fins aquí arribem a la deducció que els virus són paràsits obligats: sense un bacteri o una altra cèl·lula no poden viure. Però com s’ho fan per reproduir-se si no tenen mecanismes per sintetitzar glúcids (que formen part de l’ADN) o proteïnes (que formen la càpside)? Doncs la veritat és que no sé pas com però aconsegueixen que la cèl·lula parasitada els ho fabriqui tot i a sobre gratis! No! Encara pitjor! En la majoria de casos, la cèl·lula mor quan el virus en vol sortir, ja que rebenta la seva membrana perquè ell i tots els seus fills surtin a l’exterior. Doncs resulta que un cop dins dóna ordres al nucli cel·lular perquè li fabriqui les biomolècules que ell necessita (ja que ell té les instruccions de com es fa tot al seu material genètic). Jo diria que és com si el virus autobusero fos un atracador amb pistola. Quan puja al bus, es treu la “pipa” de la butxaca i és clar, la gent al veure-ho es caga de por i li dóna tot el que ell vol. Alguna cosa així deu ser...


Ja ha tornat a sortir l’autobús... M’he de concentrar més...


Bé, un cop ja ha tingut minivirus (que s’anomenen virions) i surten a l’exterior, tornen a estar inerts fins que passi la pròxima cèl·lula. Però hi ha casos molt curiosos sobretot en els fags (els que parasiten bacteris), i és que pot ser que entrin dins la cèl·lula i no l’obliguin ser la seva esclava, sinó que s’enganxin al seu material genètic i s’hi passin un bon temps allà. I un bon dia surten i tornen a actuar, i a sobre sense avisar. Vist així no és tan greu, es posposa l’hora de la mort i punt... Però el bacteris es reprodueixen, i molt ràpid per cert! Per fer-ho es divideixen per la meitat, ben fàcil. I si el material genètic del virus s’ha incrustat al del bacteri, quan aquest es divideixi també repartirà el material genètic viral entre els dos bacteris fills. I si cadascun d’aquests bacteris es torna a dividir, ja tindrem quatre bacteris amb un virus inert que pot esclatar en qualsevol moment. És com si barregéssim plastilina de dos colors: tothom sap que és impossible separar els dos colors si ho hem barrejat bé. Doncs ara, d’aquesta pasta bicolor en fem dues parts, i de cada part dues més i així successivament. Tindrem un munt de boletes de dos colors. I si per casualitat la plastilina blava es tornés radioactiva o prengués vida o jo que sé, atacaria l’altre color (vermell, groc... és igual) i el faria desaparèixer. En aquest procés (el del bacteri i el virus, no el de la plastilina), el virus s’anomena pròfag i el bacteri passa a ser una cèl·lula lisògenica.


Bé, amb aquests exemples macarrònics espero haver explicat alguna cosa de profit, que en realitat tot això dels virus és una lliçó d’aquest any. Em va agradar molt com ens la va explicar la meva professora de Biologia (lògicament sense aquests exemples macarrònics), que l’any que ve no serà amb nosaltres, i fa uns dies nimue m’hi va fer pensar. El meu homenatge personal.


Bé, bon dia i salut!


22 de juliol 2007

Una nit assolellada

Bé, avui ha estat un dia gris, ple de núvols. I jo sóc molt influenciable pel temps. Els núvols m'han confós les idees i fins i tot, quan queien quatre gotes a fora al carrer, podia sentir-les dins meu. I el resultat d'aquesta tempesta interior ha estat el post anterior, que té un aire estrany i rebuscat, poc apropiat. Preocupar-se per coses que en realitat no tenen la importància que els acredito s'està convertint en el meu esport preferit últimament, però no m'agrada fer-ho perquè només em porta més maldecaps. Però poc a poc vaig aprenent a mirar-les des d'un altre punt de vista i a desdramatitzar-les i col·locar-les al lloc que els pertoca. Així que el post anterior quedarà arxivat com un mal moment d'un 22 de juliol. He de reconèixer que un cop he recapacitat volia eliminar el post però ben pensat, he desistit. Cada escrit que faig és per alguna cosa: per explicar fets que m'han sorprès, coses que sento, que m'agraden... Cadascun d'ells té una essència especial, l'essència del moment que queda reflexada en cada lletra, en cada paràgraf. La mateixa idea escrita quan estic contenta produeix un text completament diferent. Les sensacions queden gravades de manera invisible a cada lletra, i en canvi quan es llegeix el text es poden veure perfectament. Per tant, el post anterior forma part del meu bloc, de la meva vida, del que sóc jo. I tot s'ha d'acceptar, ja que les coses bones perduren com a bons records, i els mals moments s'arxiven en el passat i s'obliden per poder continuar sense entrebancs.

Màgia

Desapareixen. Com per art de màgia i sense cap explicació. Bé, la meva conclusió es diu hipocresia, interès o qualsevol altre mot per l’estil.


Les tardes, que sempre duraven des de que acabava de dinar fins que el sol s’amagava a la vesprada, ara són llargues, llarguíssimes, infinites. Com per art de màgia.


I no només s’allarga el temps, sinó que desapareixen coses. Més que coses, desapareix la gent. Els uns perquè marxen a rascar-se la panxa muntanya amunt com les cabretes, d’altres ho fan a peu de platja i estirats damunt la sorra. Però els que no marxen també desapareixen i es tornen invisibles, no es deixen veure. S’amaguen sota un llençol que desmaterialitza la matèria i esdevenen pols, aire, o una altra cosa microscòpica, no ho sé ben bé. El que sí que sé és que desapareixen. I no ho voldria pas que ho fessin. Però és així.


M’envolta la hipocresia, i no em deixa anar, em lliga de mans i peus i em posa un esparadrap a la boca perquè no cridi. Tampoc pensava anar enlloc ni xerrar pas. M’hagués conformat amb el que em tocava viure, com tothom. Ben mirat, és una hipocresia estranya, poc corrent, mútua i necessària alhora. Bé, no sempre és mútua, i aquests casos són els pitjors. Quan jo no la veig per enlloc i en canvi ella hi és present en l’altra gent, però no dins meu. I com que no la veig, ni m’entristeixo ni decaic, i tot és possible i meravellós. Però quan arribes al final es deixa veure, alhora que cobreix amb el llençol desmaterialitzador a l’altra gent i els fa invisibles. I són els pitjors moments, quan em sento enganyada per ella, perquè no es deixa veure, perquè s’amaga covarda fins l’últim moment. Des del principi m’ha anat esprement mica en mica, amb cura, i jo poc a poc anava perdent tot el suc, tot el que jo podia donar de mi. I quan me n’adono, ja s’ha fet visible i em mira amb uns ulls fixos, mentre poc a poc va bevent un deliciós suc de cirera, i jo me n’adono que estic prima i raquítica, que m’he quedat amb la pell mig arrugada i el pinyol mort de fàstic al mig.


Sembla que estic condemnada a somriure entre les quatre parets d’allò que s’anomena institut, i ja és ben trist. Tot sembla fugir i esvair-se, estar fora del meu abast. I sento que he fet tot el possible per evitar-ho però que, evidentment, no ha servit de res. Jo no en tinc la culpa que un cop surto d’allà tothom tingui un llençol desmaterialitzador d’aquells. Jo també en vull un, no sé pas on el compren. Però si el tingués em perdrien de vista durant una temporada.


També existeix la situació inversa. Aquells que creies desapareguts, simples individus que rondaven pels passadissos; i que ara de sobte la soledat els supera, i recorren a tu com si fossis l’aire que necessiten per respirar. Però deixo que s’ofeguin perquè no signifiquen res per a mi, per despit. A mi la soledat ja no em supera, he aconseguit associar-m’hi i saludar-la quan la veig pel carrer. Em sembla que viu al mateix barri que jo, últimament la veig molt sovint...

20 de juliol 2007

Faraons del desert

M’agradaria viatjar amunt i avall sense parar fins que no quedés cap racó del món que els meus ulls haguessin inspeccionat i dels quals hagués pogut gaudir. M’agradaria conèixer noves maneres de veure la vida i el que m’envolta, nova gent, nous costums, tastar nous menjars. Massa coses m’agradaria fer, però qui diu que no puc fer-les? De què em serveix l’ordinador, Internet, la National Geographic i la imaginació de la ment sinó per exprimir-los al màxim i treure’n tot el suc?

No puc dir que no hagi visitat coses al llarg de la vida, ja que he estat a Itàlia, França, Espanya i Andorra (ja mítica... Jo no ho entenc però la meva iaia cada any hi va amb la parròquia, cada any... Jo no sé què més li queda per veure d’allà!). Però allò que en dius un viatge més aventurer, exòtic... No n’he fet cap. En viu vull dir, trepitjant terra ferma i palpant. Però sí dins el meu caparró, doncs en els meus somnis us puc assegurar que he visitat mig món i, afortunadament, encara me’n queda mig més per descobrir. I un dels que encara em queda és Egipte.


Un jeep de color verd em porta entre les dunes fins a la ciutat d’El Caire. Porto una espècie de mocador al cap lligat d’una manera estranya, però que em manté la closa i les idees ben fresques. De sobte el jeep s’atura: sense adonar-me’n sóc davant les piràmides de Giza, l’única de les set meravelles del món antic que es manté de peu, amb magnificència i imposant-se, gegants que des de les alçades controlen el món. M’imagino les seves entranyes, els passadissos que condueixen a la cambra reial i els que no porten enlloc. Bé, sí, a una mort segura per aquells que volguessin destorbar el descans del faraó. Foto mental (m’he deixat la camera). I ben a prop, la Gran Esfinx, una mescla de lleó i home que sembla interrogar a tota persona que s’acosta a les piràmides.


Tot seguit, la tomba del faraó Tutankamon, que amb tan sols dinou anys ja va morir. S’hi amagaven nombrosos tresors que han viatjat per tot el món . És famosa per conservar-se en molt bon estat, per les seves pintures i jeroglífics, però sobretot perquè els seus descobridors van morir temps després, segons es va dir al principi, víctimes de la seva maledicció... Millor seguim amb el viatge, que encara queda molt per veure (Una altra foto mental).


Petites gotes de suor em van caient pel front. Em passo la mà pels ulls i ja sóc dalt d’un dromedari, camí de Karnak. La veritat és que tants sotracs i aquest gep... m’estan deixant el cul fet un manyoc! Però ja hi hem arribat: el temple d’Osiris, el de Ramsés II, el d’Amón... Columnes amb milers de secrets inscrits amb cura, pedres que han resistit el vent, el sol i la pluja, i més esfinx presidint aquests santuaris sagrats de la història d’Egipte (saturació de fotos mentals).


Tot el que veig és el llegat d’una de les civilitzacions més antigues, que va crear amb les seves pròpies mans aquest paradís, un dels paratges més vells (i bells) del món. I us ben juro que una posta de sol al desert és un espectacle meravellós. Si per mi fos no tancaria mai les parpelles, mai, mai... Merda, s'han tancat, però les tornaré a obrir... Oh! ja torno a estar asseguda davant l'ordinador i pitjant les lletres del teclat... Però ha estat bé, m'ha agradat força ser-hi.


Bé, ara només em queda anar-hi de debò. M’agradaria tant tenir un zèppelin com nimue... però ja que no el tinc, us presento el meu amic que m'ha acompanyat durant el viatge.



[Aquí podreu gaudir del llegat de l’Antic Egipte]


19 de juliol 2007

Aires d'artista

Aquest estiu m'ha donat per pintar, ves per on. Vaig començar al juny, quan vaig acabar els exàmens i podia saltar-me alguns dies perquè les aules estaven reservades pels exàmens de suficiència. Al passadís de casa la mare va decidir posar-hi uns dibuixos a l'aquarel·la fets fa un parell o tres d'anys per mi, però que la veritat no m'agradaven gaire. I com que tota l'estona rondinava, doncs em va dir: en comptes de remugar fes-ne algun que t'agradi. I així ho vaig fer. Principalment per omplir aquelles estones mortes en les quals m'estirava, arronsava, asseia i tornava a estirar al sofà sense saber què fer. I el més difícil és començar: buscant per tot arreu alguna cosa per plasmar en el full vaig acabar berenant llet amb galetes. Però al tornar a posar la llet a la nevera vaig veure unes pomes ben ufanoses que feia uns dies que rondaven per allà, així que vaig decidir pintar-les. Vaig fer una petita composició amb un drap de cuina i aquest és el resultat:



I com que hi havien dos quadres al passadís, vaig decidir fer-ne un altre. Aquesta vegada no vaig sortir de l'habitació, i els afortunats van ser un ren de peluix que acompanyava a una colònia un aniversari (ara no me'n recordo quan va ser...) i la capsa on en realitat guardo el carregador del mòbil, auriculars, el cable de la ràdio i tot allò que ma mare es troba per terra quan passa l'escombra... I... walà!



No és que hi tingui molta mà però per passar l'estona... Això sí, la capsa de color blau va estar una setmana i mitja castigada al calaix quan estava a mig pintar perquè no m'havia quedat com jo volia... Però quan es passa la rabieta i el full s'ha assecat del tot, te n'adones que... Màgia! Pots tornar a pintar a sobre i la pífia més o menys es pot arreglar.

Avui mirant el diari se m'ha alegrat el dia. Havia començat com un dia normal i indiferent, encaminat a la rutina de les últimes quatre setmanes, però sempre hi ha alguna coseta que llegeixes o trobes que fa que tinguis un positivisme que no fa pas cap mal. I a més a més he fet una empanada de tonyina per dinar que m'ha quedat... És que em ve salivera només de pensar en la pinta que fa! I jo SOLA! Per fi...

Avui o ahir, no ho sé ben bé, s'han publicat les notes de tall de la universitat. Encara em queda un any i queda molt per fer, però jo ja en tinc unes ganes enormes i no me'n puc estar de mirar tota l'estona les assignatures que la carrera té (m'hauré d'esperar fins al tercer any per fer Biologia Marina...), crèdits, notes de tall... Lògicament vull anar a la UAB, (que la tinc a mitja horeta de casa caminant sense presses) i aquest any necessiten un 6,4 per entrar a Biologia. Com que aquestes notes no experimenten grans davallades ni pujades d'un any a l'altre, de moment ho tinc a l'abast i això, vulguis que no, t'alegra una mica el dia. Pot passar de tot, ja que sé que puc tenir també un mal any, però de moment ja tinc la guspira de l'il·lusió ben encesa, i això de moment no m'ho treu ningú. Estic escoltant una cançó d'aquelles que t'arrenquen un somriure de la cara i amb les quals cridaries i botaries com un boig si estiguessis sol a casa. I tinc ganes d'escriure, explicar coses, xerrar molt, i molt ràpid (és la meva especialitat).

M'he llevat amb el peu dret i bufa un aire agradable al carrer. Avui serà un bon dia.

18 de juliol 2007

A vista d'ocell

Fa dos segons que m’he assegut a l’escriptori i ja m’he d’aixecar: sona el porter automàtic. És un home de la casa OTIS que ve a arreglar un ascensor del bloc de pisos que està espatllat des d’ahir. Torno a la cadira. Al cap d’una estona (potser un quart d’hora), torna a sonar. Remugo, torno a desenganxar el cul de la cadira i torno a contestar. “Correo comercial, me puede abrir por favor?”, i ja que estava allà doncs li he obert, encara que no sempre ho faig, sobretot quan sento cinc o sis persones més que van dient: Sí? Digame? Qui és?

Visc en un bloc de pisos que té vuit plantes, i a cada planta, quatre portes. Molt típic. Doncs jo visc concretament a l’última porta de totes de l’últim pis de tot el bloc, és a dir, al 8è 4a. Té alguna cosa en especial? És atractiu, el número? Llavors, per què sempre els de correus, els que pregunten si es lloga algun pis, l’home de l’ascensor o els que només volen tocar la pera em piquen a mi? De 35 habitatges que hi ha a tot l’edifici, quina casualitat que jo sóc la que té el privilegi d’obrir-los la porta del carrer. I mira que hi ha botons... I precisament tampoc és que topis de nassos amb el botó que posa 8è 4a, ja que al ser l’últim pis has d’alçar bastant el braç (bé, potser això ho dic perquè em trobo bastant per sota la mitja pel que fa a l’alçada...)


Això de parlar de l’alçada m’ha fet recordar quan era una baldufa i no arribava al botó del meu pis. I quan tampoc podia pujar en ascensor perquè el número vuit és a dalt de tot i el meu braç menut no arribava a pitjar-lo... Això sí, pujava les escales tan ràpidament que feia por! Ara pujar els vuit pisos d’una tirada em fa molta més mandra i no ho faig gaire sovint, però baixar-los sí, home, és molt més fàcil!

M’agrada on visc, amunt, ben amunt. Poder veure-ho tot a vista d’ocell des del meu balcó o la meva habitació, que juntament amb els altres dos dormitoris donen a la plaça, on hi ha un parc amb tobogans per la canalla i altres andròmines...



I malauradament també donen a l’aparcament...



El parc li dóna vida a la plaça. Cada tarda està plena de nens que juguen i corren amunt i avall, i pren un aire i un color diferent. No penso el mateix quan estic en època d’exàmens i tinc els xisclets dels nens ficats ben endins de l’orella (sí sí, són petits i potser des de casa són petites formiguetes, però les seves veuetes ben bé que se senten...) I el balcó és un bon lloc per fer el xafarder sobretot de nit, mirant com la gent ve i va, mirant la lluna, els estels, els avions... I quan neva? Tinc el privilegi de veure les teulades nevades dels blocs de pisos dels voltants, i els arbres del parc que llueixen barrets blancs.


Avui no neva i encara no és de nit, però fa un airet agradable i surto a fer el xafarder igualment. La plaça és plena: nens omplint globus d’aigua a la font, mares fent petar la xerrada sota l'ombra dels arbres, avis que surten a donar un tomb de bracet i... Merda! De lluny ja veig venir el carter! Si sona el porter automàtic... Li sortiran arrels abans que jo li obri!

17 de juliol 2007

Ni comptant ovelles

Avui em ve de gust altre cop parlar dels dofins. Ja he escrit unes quantes pàgines més del meu treball i de moment m'agrada força, i encara més: cada dia aprenc coses noves. I del que volia parlar és del son. Tots necessitem dormir, ja sigui més o menys, ja que recarregar les piles per al dia següent és indispensable per a la nostra salut. Tots hem passat una o dues nits sense dormir però a la tercera segurament caiem baldats, no ens aguantem gairebé drets, i les ulleres ens arriben fins a terra. Doncs els dofins són especials perquè juntament amb l'equidna (un mamífer que posa ous) són els dos únics mamífers del món que tenen una manera de dormir bastant especial. Però per entendre bé del tot el perquè de tot plegat una breu introducció sobre com dormim nosaltres.


Quan ens estirem al llit ens costa una estona aclucar els ulls i adormir-nos, i de ben segur que no recordem en quin instant hem perdut la consciència, per dir-ho així. I és que fins que realment podem dir que un individu s'ha adormit han de tenir lloc una sèrie de canvis en el nostre cervell dels quals no en som pas conscients (a més a més de la pèrdua del to muscular). Durant el període de vigília (és a dir, quan estem desperts) l'activitat cerebral del nostre cervell està composta principalment per un tipus d'ones anomenades ones beta. Aquestes cada vegada s'alenteixen més (ones alfa i theta), i quan apareix el complex K i els pics del son podem dir que ens hem adormit (el complex K és una ona de gran amplitud i el pics del son són ones de freqüència elevada). Una hora i mitja més tard, i quan ja estem profundament adormits, apareix el famosíssim son REM, durant el qual els nostres ulls es mouen de dalt a baix en uns moviments molt ràpids iguals que els que fan mentre estem desperts. Durant aquesta fase somiem, ja sigui amb alguna peli, platges paradisíaques o el veí (o veïna) de dalt. A més a més, el nostre cos té un sistema inhibidor que ens paralitza els músculs, de manera que no reben impulsos nerviosos i no es mouen gens.


Després d'aquest petit repàs, entren els dofinets en acció. En què es diferencien de nosaltres? Doncs ells tenen una activitat cerebral diferent a la nostra i mai dormen completament ni profundament. Això és degut a que el seu sistema respiratori és voluntari i no pas involuntari com el nostre, de manera que si s'adormissin s'ofegarien i moririen (per aquest motiu tampoc es poden anestesiar). A més a més, tampoc tenen son REM i per tant no somien (pobrets, no poden fantasiejar amb una dofineta del Pacífic...). Mai podrien tenir-ne, ja que comporta una relaxació muscular total i l'espiracle dels dofins es contrau i relaxa com un múscul! A més a més el son REM sempre apareix quan estem profundament adormits, mai semi-adormits. I és que els dofins no dormen mai completament pel motiu de la respiració i per vigilar els depredadors.


Però com s'ho fan? Doncs resulta que el seu cervell, dividit en dos hemisferis com el nostre, té un model de son unihemisfèric: quan una de les dues bandes descansa, l'altra està activa; i com que l'encreuament del quiasma òptic (el "punt de trobada" dels nervis òptics) és total, quan l'hemisferi dret dorm l'ull esquerre està tancat i a la inversa. Per tal que els dos hemisferis puguin descansar, en un interval de dues hores més o menys el dofí fa un canvi: l'hemisferi "adormit" es desperta i l'altre "s'adorm". D'aquesta manera no dorm profundament, i qua descansa sol estar a la superfície o bé neda lentament, seguint una trajectòria fixa i surt de tant en tant a respirar.

Algunes de les curiositats més sorprenents d'aquesta manera tan peculiar de dormir és que quan neix una cria, com que aquesta no sap encara respirar independentment, la mare l'ha de vigilar constantment i no dorm durant els primers tres dies; després es detecta que mica en mica va tancant els ulls i conforme passen els dies, el registre augmenta. Però com a bona mare, sempre neda al costat del seu fill i mai tanca l'ull de la banda a la qual està el nadó.


Hi ha moltes més coses sobre aquest tema però trobo que el post ja és prou llarg. Així que ja que nosaltres sí podem dormir profundament, espero que tingueu feliços somnis i que dormiu de gust. I si no és així, sempre ens quedarà el recurs de comptar ovelles! (jo prefereixo comptar dofinets :D)

16 de juliol 2007

Incògnites i embarbussaments lingüístics

El català té un lèxic molt ampli del qual en desconec milers de paraules . No sé si algú també l'ha vist alguna vegada però a tv3 feien un programa anomenat "Caçadors de Paraules", i es viatjava per tot el territori de parla catalana "caçant" paraules pròpies de certs dialectes, d'altres de més conegudes, frases fetes i refranys, s'intentaven recollir el màxim de mots d'alguns argots... El programa el trobava entretingut i alhora em sorprenia en moltes ocasions, ja que hi ha mil maneres de dir el mateix i la majoria les desconeixem.

N'hi ha algunes que les fem servir cada dia. Per exemple, per la meva part puc dir que sé fins a cinc sinònims de morir, com ara dinyar-la, palmar-la, anar-se'n a l'altre barri, passar a millor vida o estirar la pota. També sé diverses frases fetes que contenen parts del cos, concretament amb la : ser un mà foradada, ser la mà dreta d'algú, donar un cop demà, posar la mà al foc o rentar-se les mans.

Sobretot tenim també mooooltes paraules a la nostra disposició a l'hora d'insultar a algú (som molt malparlats?), i algunes de les que em van fer més gràcia en aquest programa se'm van quedar, però val a dir que la majoria no les havia sentit mai. Per exemple, jo en conec alguns (encara que he d'admetre que quan m'encenc passo directament als més tradicionals) com ara xitxarel·lo, titafluixa, tros de quòniam, cap de pardals, carallot, perepunyetes, malapècora... I de les que no coneixia pas, les més curioses em van semblar borni de cervell, campanar de bajoques, mestretites i mastegatatxes. Però segurament la reacció davant d'aquests insults o els ja típics no és la mateixa... Aquests semblen més lleus, no?

Per altra banda el català també té paraules impronunciables, o si més no que he trigat un bon temps a aconseguir dir-les d'una sola tirada sense entrebancar-me. Se'm feia un garbuix al cap quan intentava dir inintel·ligible, processionària, desoxiribonucleic o bioluminescència, però poc a poc ho he anat superant i ja em surten d'una sola tirada (la processionària encara està en procés...). I ja per acabar-ho d'adobar, he trobat la paraula Hipopotomonstrosesquipedaliofòbia (espereu que agafo aire...), que és la por a pronunciar paraules llargues i complicades, i només de pronunciar-ne el nom ja pots patir un síncope. Val a dir que avui en dia existeixen fòbies per a tot, i que sovint els noms per denominar-les resultes impronunciables.

I no acabaríem mai de dir paraules impossibles o sinònims d'altres paraules, així que us animo a que me'n deixeu alguna: la que us sembli més estranya, la que mai heu sabut pronunciar, si sabeu molts sinònims d'alguna paraula o verb també ho podeu deixar escrit per aquí... Del tema que vulgueu, en el dialecte que vulgueu, però sempre que siguin en català.

Bona caça!

15 de juliol 2007

Màgia lunar

Sens dubte té un encant especial per a mi, i no crec ser l’única que ho pensa. Al nostre satèl·lit des de sempre se li han atribuït propietats misterioses i és observada cada dia per milions de persones. Moltes nits, des de la finestra de l’habitació em quedo una estona mirant-la, i és tot un espectacle. Potser és la influència de la nit, tan fosca i sempre plena de misteris, a més a més de l’enigmàtica cara oculta de la lluna, o que sigui una circumferència tan increïblement perfecta quan està en la fase de lluna plena. Però des de sempre ha tingut ressò en totes les societats del món. El nostre calendari es divideix en dotze mesos, que coincideixen amb les fases de la lluna; el primer dia de la setmana, ja sigui dilluns, lunes, monday (de moon day) o lundi té referències indiscutibles a aquest astre, i té un simbolisme especial sobretot en religions politeistes i en llegendes antigues. Per exemple, a la mitologia grega, la deessa Selene n’era la seva representant, i la seva corresponent a la mitologia romana era Febe.

Però deixant de banda els mites i llegendes que se li atribueixen a la lluna, jo volia parlar de la influència que pugui tenir sobre nosaltres. No parlo pas de la creença que és la causant de les marees degut a la força d’atracció entre els dos astres i tot això, sinó a la influència en el comportament humà. Tampoc em refereixo a si us convertiu en homes llop ni res d’això quan hi ha lluna plena, sinó a les diferents teories que algunes persones defensen o que elles mateixes experimenten sobre els canvis de comportament que tenen amb les fases lunars. Les ja tradicionals com l’increment de naixements durant la fase de lluna plena, recollir les collites durant la lluna minvant o tallar-se el cabell també durant aquesta fase perquè després creix més lentament estan bastant desestimades, ja que s’han fet estadístiques que no corroboren aquests resultats. Però molta gent afirma que durant la lluna plena està més malencònic o estrany, i d’altres tot el contrari. N’hi ha que en fase de lluna nova se senten més susceptibles i s’emprenyen més fàcilment... N’hi ha per a tots els gustos. Jo no sé mai quan és lluna nova, plena o minvant, només ho sé quan arriba la nit i m’assec al costat de la finestra a mirar-la. No he analitzat mai com m’ha anat el dia o com em sento i he intentat relacionar-ho amb la fase en la qual es troba la lluna. Si algú ho ha provat o hi creu, pot compartir la seva experiència. Potser els dies que estigui de mala lluna miraré per la finestra i hi trobaré alguna coincidència, però serà difícil convèncer a tothom que només poden emprenyar-me un cop cada mes.


12 de juliol 2007

El julivert

Mai ho faig i curiosament avui m'he posat a llegir un diari digital. Disputes amb ETA, el màxim aforament aconseguit ahir als cinemes degut a l'estrena d'una nova entrega del famós Harry Potter, enquestes, política... I en un raconet, algú ha volgut recordar que ahir feia cinc anys de l'inici de l'exitosa campanya espanyola que més tard recuperaria l'illot de Perejil. Va ser el dia 11 de juliol de 2002 quan 24 gendarmes marroquins hi van desembarcar i van plantificar-hi un parell de banderes del seu país. De seguida que se'n va adonar, hi va intervenir la Guàrdia Civil i més tard, el govern del que era aleshores president del govern espanyol (del qual ens estalviarem el nom) va sol·licitar que els gendarmes abandonessin l'illot i que retiressin les banderes per tal que l'illot retornés al seu estat «statu quo ante», és a dir, deshabitada. Però gràcies al magnífic desplegament de l'Operació Romeo-Sierra, el 17 de juliol, tropes espanyoles van prendre terra triomfalment a l'illot, capturant i desarmant els marroquins que hi havia i retornant al país quatre pedres mal posades. Legionaris de Ceuta feien vigilància permanent per tal d'evitar cap nou incident i després de totes les picabaralles entre els dos països durant nou dies, finalment Espanya va tenir un èxit rotund: tenia en possessió una massa rocosa que surava enmig de l'Estret de Gibraltar.

No puc evitar llegir el que va passar i no riure a la vegada. Hi haurà gent que no pensarà com jo o no... Però de veritat, ara en serio... És tan còmic!!! Ningú sabia què o qui era Perejil abans que passés tot això (a part de la verdureta, és clar)!! I el més divertit és que és un tros de roca enmig del mar que fa 500 x 300 metres... No ho sé, potser volien recalificar el terreny? Ni per això serveix!

Recordant aquesta "gesta" no podia evitar que una imatge em vingués a la memòria una i una altra vegada, i en podeu fer la prova: "Un nen petit, de tres o quatre anyets té un germanet i es posa gelós, ja que les atencions de la mare es desvien cap al nou individu, quan fa dos dies ell era el rei del mambo. Quan el germanet potser ja té sis mesos o un anyet, els gelos van en augment. Posem una situació senzilla: el germà gran té una pilota petita i una pilota gran davant seu i comença a jugar amb la pilota gran, posem per cas. La mare, per tal d'entretenir el germanet petit, li dóna la pilota petita que l'altre ignora al seu fill petit. Quan l'altre vegi això, voldrà de seguida jugar amb la pilota petita simplement perquè l'altre no la tingui. Encara que ell no hi vulgui jugar, encara que li sembli horrible, lletja o inútil."

Doncs ben pensat, un illot perdut enmig del mar, que el govern no feia servir per res, que no li feia pas cas, que havia deixat de banda, que la gent ni tan sols sabia que existia... Però tan bon punt hi posen els peus els marroquins... Apa, a recuperar-la! I a plantar-hi la bandera, sobretot! Sincerament, no us recorda a aquest conflicte de gelos que jo no puc evitar recordar?

Però tranquils, la rebequeria es va acabar i la pilota petita torna a ser seva...

11 de juliol 2007

La promesa

Bé, pels que vau llegir el post sobre el Mulla't que vaig escriure dilluns, aquí deixo e que vaig prometre: el meu "diploma" hehehe... 4100 metres, que els vaig comptar! És la meva gran fita solidària de l'any, i a la pròxima edició també m'hi veuran! Tan sols ho he penjat per corroborar la credibilitat que pogués tenir... Ja que no tinc escàner he hagut de fer una fotografia del full... Però encara es veu força bé, no?

Apa, bon dia a tothom i salut!

[nota del 12/07/07] ha sortit a la revista local de Cerdanyola que en total es van fer 52000 metres (aproximadament, ara no me'n recordo del número exacte...) i es van recaptar un total de 3000 euros, dels metres recorreguts i dels objectes que es venien: ventalls, samarretes, ulleres i tovalloles de piscina...


10 de juliol 2007

Les meves primeres passes

Bé, aquest post en realitat és per provar si d'una vegada per totes sé com funciona més o menys el Photoshop i l'Image Ready. Era la creu de l'estiu passat: no me'n vaig sortir. Cada dos per tres mirant el manual, no sabia fer res... Aquest any m'ho he pres més amb calma i he anat tocant, investigant a poc a poc i sense intentar imitar un model que hagi trobat per allà perdut. I ja que aquest bloc és abstant nou i necessitava una petita reforma, he decidint fer-hi unes quantes modificacions. En primer lloc la imatge que apareix a dalt de tot. aquesta segurament canviarà sovint ja que no n'estic gaire convençuda. Per altra banda volia posar un calendari al marge, ja que n'havia vist a altres blocs i em feia gràcia. Però em vaig barallar amb el codi HTML i no vaig ser capaç de saber com funcionava i on havia de col·locar totes aquelles frase interminables que comencen i acaben amb els signes <> . Gràcies però al Carquinyol per tal d'intentar ajudar-me desinteressadament. I ja que no sabia com plantificar-lo i a més a més estava aprenent Photoshop, vaig decidir fer-lo en format jpeg, és a dir, que el que veieu és una fotografia que hauré de canviar cada mes però tranquils, és poca feina i ja tinc tres mesos fets per endavant! I l'últim crit han estat les animacions. Amb l'Image Ready en vaig aprendre i el meu primer projecte ha estat la cirereta que veieu més avall, que no para de sorprendre's... Encara no sé de què... Potser de l'allau de comentaris que donen vida al meu petit bloc...

Image Hosted by ImageShack.us

09 de juliol 2007

Mulla't 2007

Ahir, com cada any, es va celebrar a unes 600 piscines de Catalunya el Mulla't per l'esclerosi múltiple, un esdeveniment que consisteix en anara nedar i comptabilitzar els metres, que després seran enregistrats. De tota la campanya que duu a terme durant aquest dia la fundació FEM (Fundació Esclerosi Múltiple), s'aconsegueix recaptar diners que serveixen per fer campanyes de sensibilització, ajuda al malalts amb noves infraestructures i hospitals.. etc.

Tot i haver estat nedadora a un nivell bastant alt, mai hi havia participat i aquest any em va fer gràcia. Vaig anar a la piscina municipal de Cerdanyola, però en total n'hi havia sis, d'obertes. L'horari era de 9:15 a 15:00, amb algunes activitats com ara partits de water-polo, màrfegues d'aigua i altres jocs per nens, i a les 12:00 se celebrava l'acte central de la jornada, amb un relleu ja mític que es volia superar i per tant aconseguir un nou rècord. A les 10:00 em planto a la piscina. Jo anava mentalitzada de que no podria nedar gaire a gust ja que hi hauria molta gent, però en canvi quan vaig veure que el vestidor estava mig buit i, encara més, quan la piscina estava mig desèrtica, em vaig desil·lusionar una mica. Per una banda millor, podria nedar més a gust, al meu ritme, sense haver de fer "slàlom" entre la gent gran (amb tot el respecte) ni canviar de carril cada dos per tres. Vaig pensar que més endavant la gent s'animaria i aniria fer unes piscinetes però no va ser així. Un efecte de les fortes radiacions solars i l'absència de nuvolositat al cel, sumades a que era un diumenge em feien sospitar que la gent no trepitjaria pas la piscina, ja que a més a més és coberta. No es va fer cap partit de water-polo i tan sols hi havia un nen d'uns tres anyets amb el seu pare nedant i jugant amb la màrfega de color rosa. A les onze i mitja vaig abandonar la piscina amb el meu germà (que ja que també havia sigut nedador, va ser arrossegat a ser solidari un cop l'any per una servidora). Jo vaig fer 4100 metres i el meu germà 4200 (més o menys fèiem el mateix) i vaig acabar ben cansada.. Des que vaig deixar la natació que no feia tants metres seguits en un dia! (bé, quan nedava en feia més). Però el fet que ho vaig fer per una bona causa és el que compta, que jo els diumenges sóc d'aixecar-me a les nou i fer una mica el dropo.

(Si puc penjaré el "diploma" que vaig rebre al sortir, perquè veieu que no us enganyo!)