Sense títol

Noia. Arriba a casa després d'un matí llarg i ple d'emocions. Té un sentiment estrany que la posseeix, entre l'egoisme i l'enfurismament. No sap ben bé d'on li ve aquest neguit, aquesta angoixa, aquest petit brot de mala llet. Li agradaria que les coses haguessin anat un pèl diferents però ja no s'hi pot fer res. No està contenta amb ella mateixa, no està d'acord amb el que sent, no voldria sentir-ho. Fa que se senti bruta per dins i massa cruel, no imaginava que pogués sentir aquest tipus de coses i sobretot envers certes persones. "Però tots som humans" pensa; un raonament en veu baixa, molt baixa, tan dèbil que no se sent i no serveix ni per autoconsolar-se. I comença un episodi estrany.

Els coixins que té a mà van a parar a terra. Intenta evitar els miralls per no espantar-se del que pugui veure-hi. No la imatge, no, sinó el que s'hi reflexa a través d'una mirada de pròpia decepció. Recorda que no ha dinat. Un plat de llenties eixutes jeu sobre els fogons amb un cartellet que posa el seu nom. L'agafa, obre el calaix de dalt, en treu una forquilla i comença a endrapar, sense respirar gairebé, amb ràbia. Les llenties que intenten fugir de l'estri són caçades aviat, sense gaire dificultat. No en pot quedar ni una! Tot seguit les postres... Avui, doncs una pera, que desapareix en tres minuts.

L'estómac satisfet, l'ànima no. Ara una cullereta d'aquestes de postre, i a per la nevera: melmelada d'albercoc, un glop de llimonada... No hi ha res interessant. Tanca la porta amb rapidesa i àvidament corre cap al primer armari. Les mans inquietes obren el paquet de galetes, que acaba estès sobre el marbre. Un parell de galetes a la boca, quatre queixalades i gola avall. Un grapat de cereals amb mel i un altre dels integrals amb fibra, els de l'esmorzar. Ara l'armari del costat: a dalt a l'esquerra un pot de crema d'avellanes que va sobrar farà un mes. Els ulls esbojarrats busquen pertot la cullereta, amagada sota el diari. Un "pop" a l'obrir el pot. La cullereta va rascant l'envàs de vidre i una llengua serpentina, llefiscosa, la va llepant i rellepant. Una altra ullada a l'armari. Però sembla que no hi ha res.

La cuina empantanegada de dalt a baix, en un desordre caòtic i irracional. La noia torna a ser conscient i sense acabar-s'ho de creure mira al seu voltant. La cullereta s'allibera i cau a terra amb un "ding" suau. La jove obre la porta que comunica amb el rebedor i es mira al mirall que cobreix tota la paret. Es deixa caure a terra de qualsevol manera i continua mirant-se al mirall mentre una llàgrima minúscula li cau galta avall. I un malestar físic i mental indescriptible que ja no es pot reparar

L'estómac massa ple. L'ànima massa buida.

Sons

Sons, que no sorolls. Agradables, emotius. Que ens serveixen per indentificar llocs, cançons, persones. Vibracions que a 340 m/s penetren la nostra oïda, acariciant-nos els sentits.

La remor del mar, amb aquell vaivé. Com una respiració lenta i costosa. Inspira, i s’emporta tota l’aigua; expira, i el so de l’aigua que flueix amb més força, més violència, intentant arribar el més enllà possible, més enllà que aquella última goteta de l’onada del costat.

La guitarra. Un instrument màgic i un timbre encantador. Els dits que recorren les cordes amb delicadesa i a cada pas deixen anar una nota que desapareix de l’aire, però que ja he fet meva, l’he empresonat ben endins i es repeteix una i una altra vegada.

O aquella cançó que té un significat especial però no per la lletra. És d’aquelles que ni tan sols sabem què volen dir o què s’hi diu, ja que són en un idioma estranger. Ens limitem a deixar-nos endur pel seu ritme i elegància i per això ens agraden. Parla de sexe, d’amor, de gelosia? Ni idea. Em parla de sensacions. Li contesto amb un moviment de cap o amb tot el cos, surant enmig de l’atmosfera que les seves notes creen, agitada sobre el coixí que el mi, el re i el sol teixeixen en l’aire.

Un so que no és encantador, ni fabulós, ni tendre. És quotidià, familiar. Sola a l’habitació, amb la casa buida. El so metàl·lic d’unes claus que juguen dins el pany. Nyeeeeeec. La porta grinyola i es plany demanant 3 en 1. Qui serà? La mare, el pare, el germà? Nyeeeeec. La porta es tanca. Ningú diu res. De seguida apareix altre cop aquell so metàl·lic que repica. Xoca contra algun objecte, segurament de fusta. Jeu i s’adorm sense fer més xivarri. És la mare, inconfusiblement. Com un robot mecànic programat, cada vegada que arriba del carrer obre la porta, tanca i tot seguit deixa caure les claus sobre la caixa del quadre de llums i el diferencial. La caixa que té aquell paisatge verd amb uns ocellets volant a través d’un cel blau artificial.

Alguns sons dels que diàriament metrallen els nostres pavellons auditius. Ah! Me’n deixava un. Una veueta fina, amable i dolça que m’explica coses de la seva vida, em fa confidències sobre com se sent o què li passa. Té una vida paral·lela a la meva, amb coincidències massa coincidents que m’ha conduït a denominar-la “el meu jo interior”.

Visions

El tercer dels sentits. Imatges que ens penetren i dins el nostre cap s’instauren sense demanar permís, però que sense elles cauríem dins un món fosc del qual no en podríem sortir. La màgia dels colors, del moviment... Fusions d’elements que acaben formant una meravella, un petit regal als nostres ulls.

La natura en estat pur ens proporciona paisatges i imatges inoblidables. L’horitzó. Una línia definida, nítida, que trenca l’harmonia del mar i l’ajunta amb el cel. Les ones es perden cap al cel, i d’un blau fosc intens passem a un cel clar amb petites taquetes blanques aquí i allà. Taquetes que formen basses de cotó fluix, que sembla que puguis agafar amb les dues mans i moldejar com et vingui de gust. El ventet que bufa fa enfurismar una mica les onades, que trenquen enmig del mar desprenent flames blanques d’escuma que de seguida es perden, però que sembla que per un instant intentin marxar cap al cel. Frustrant allargar la mà per poder toca la línia nítida que t’espera amb els braços oberts i no poder. Avances un pas i ella retrocedeix, juganera. Mai arribes a tocar-la. Però ella segueix allà, disposada a deixar que la teva mirada s’hi perdi per sempre i es buidi el teu cap de cabòries. Permetent que et sentis lliure, fresca i plena de la seva immensitat.

Plou a la ciutat. Una imatge trista, amb la gent descansant a casa, amb poques ganes de sortir. Però també té el seu encant, excentricitats, i una curiosa perfecció i simetria en tot el que l’envolta. M’ha enxampat enmig del meu passeig matinal. Corrent em refugio sota d’una balconada per no agafar una pulmonia i a veure si para. M’ajupo i embobada vaig observant el bassal que es forma als meus peus. L’aigua s’escola pel clavegueram a la meva esquerra, però la pluja és intensa i el bassal va creixent. Una pluja d’aquelles finíssimes, amb gotes que cauen com agulles i que tan sols tocar a terra es trenquen. Sobre el bassal, formen cercles perfectes que es propaguen i es van fent grans i grans fins a morir i desaparèixer. Com tothom.

Un petit detall del que som nosaltres. Del que sóc jo. Un forat indiscret que em mira fixament i em segueix allà on vaig. Les nostres direccions es troben vagi on vagi. M’intimida a la vegada que jo a ell. Si m’allunyo del mirall, llavors puc veure el meu nas, ple de pigues petitones, i uns llavis tallats que no paren de jugar. Si m’apropo més, aquell forat verd torna a acostar-se’m, intentant veure més enllà del que pot veure a simple vista. I ja posats, l’analitzo bé: Obscur i misteriós, s’envolta d’un bosc de mil tonalitats verdoses i blaves indefinibles. Línies que es creuen i entrecreuen sense parar, caòticament, amb un encant difícil de descriure. T’inclouen dins una roda que et captiva i no te’n deixa sortir.

Ben curiosa és l’última imatge que em ve al cap. Em va donar la sensació que el temps s’aturava. No sé si alguna vegada haureu vist un rellotge semblant als de sorra, però que en el seu interior hi ha una substància llefiscosa, com si fos gelatina. Al tombar-lo, aquesta comença a lliscar lentament i silenciosa. Quan arriba al límit de l’orifici, comença a baixar lentament, formant un fil gruixut i dens que conforme va caient, es va fent prim, prim. La monotonia del seu descens es trenca de sobte. Comença a baixar en forma d’espiral com per art de màgia. L’espiral es fa gran, l’arc descrit va en augment fins que altra vegada sense motiu aparent, retorna a la monotonia inicial del seu descens. En aquest instant sembla que no llisqui, que estigui en suspensió, sense moure’s, regalant-me uns segons que només jo, pel sol fet de mirar-lo i donar-li vida, tinc dret a gaudir.

Sabors

Avui toca parlar de teca... Dels petits detalls que fan que certs plats o aliments ens proporcionin una sensació instantània tan gratificant. No menjar per nodrir-nos. No menjar per subsistir. Menjar per plaer. Menjar per gaudir.

La poma que es cull abans de que maduri té aquella consistència dura i un punt àcid, ideal quan es té set. Només de veure-la em fa venir salivera, i la llengua es mou inquieta d’una banda a l’altra de la boca. Cap a dins. Al cap d’unes sis o set mossegades ja no en queda res... Bé, a veure què més trobem... Xocolata! Però d’aquella fosca, negra, intensa, d’un 70% com a mínim, pura, exòtica. Amb les mans en trenco una presa que se’m resisteix una mica. Observo atentament amb els ulls el que tinc davant, mentre lentament la ressegueixo amb la punta de la llengua sense poder evitar estremir-me de gust. Un cop a la cova, les dents la destrossen, fort, amb un moviment sec, dur. L’escalfor del meu cos poc a poc la va fonent, recorrent tota la boca. Amb la punta de la llengua repasso totes les dents, aprofitant fins a l’última espurna d’or negre que es pugui haver escolat entre els queixals. Els efectes són immediats. A part de la satisfacció i l’instant irrepetible viscut, tinc una aroma dolça i plaent per tota la boca. Em sento els llavis molsuts, gruixuts, i la pell bucal fina, finíssima.

A l’hivern sempre tinc les extremitats glaçades. I és un altre plaer a confessar el de sostenir entre les mans la tassa de llet amb cacau ben calenta, massa calenta. I per tal d’espantar el fred i que fugi corrents del meu cos, acosto la tassa als llavis, primer deixant-me impressionar per l’olor que desprèn. Després, sentint la barreja calenta i dolça com baixa pel coll, pel pit, lenta, poca poc, fent que tota jo entri en calor i que un calfred de satisfacció i gust em recorri l’esquena. A l’estiu, una situació similar però ben contrastada. Ara l’instrument és fred, molt fred. Gelat. De vainilla o fuites, concretament. Però aquest, tan sols tocar la meva llengua es comença a desfer i mor, fet una sopa. Ràpid! Es desfà... Es perd! Mai! Regalimen unes gotetes cucurutxo avall fins a tocar l’ungla. Ràpid , amb un moviment digne d’un llangardaix, desapareix dins la meva boca. Cada porció gelada i dolça s’aprofita, cada porció desfeta però deliciosa és un regal.

Un soroll monòton que fa rebombori i desperta a algú, que tot seguit remuga. Després la calma. Un got ple fins dalt d’una substància ataronjada amb petites bassetes que no sabria definir jeu sobre la taula. No hi ha res millor per començar el dia! Un suc de taronja natural, fresquet, amb la polpa inclosa...

I ja per acabar... No podien faltar les meves cireretes! Dolces i ben madures, d’aquell color roig que es va enfosquint fins a convertir-se en un morat-granat. I un cop entren a la boca, tan tovetes, tan sols entrar en contacte amb les dents es deixen mossegar i delectar, com si es fonguessin. Ei, que això no es menja! El pinyol encuriosit treu el cap a través dels llavis i va a parar damunt del plat. Ara tres o quatre de cop cap a dins la boca! Quina sensació... Que dolces! Quin gust...

També podeu deixar el vostre gust preferit per aquí, aquella delícia que us faci estremir :-)

Olors

Deu n'hi do com plou a fora.. a bots i barrals! Però un cop els núvols han marxat atemorits, el carrer desprèn una olor característica... Olor que sorgeix de cada llosa, de cada arbre... L'olor que ens deixa com a record. Una flaire fresca, com si no fos enmig de la ciutat. I gaudir de les olors em porta a recordar-ne d'altres, que a la vegada desperten antigues sensacions i moments, tan bons com dolents. Però cal retenir aquelles olors dolces i que ens agraden, no pas les que ens deixen un gust amarg a la boca o les que ens fan fer una ganyota de fàstic. En general solen ser coses ben senzilles, quotidianes. En el meu cas, m'encanta l'olor que el jardiner municipal deixa al seu pas després de tallar la gespa a les vuit del matí, o la fragància que desprenen les meves mans després de tocar un ramat de menta fresca. O la farigola, amb la qual la mare me'n feia sopes quan tenia mal de panxa; una mescla d'aromatització i màgia.

La cuina és un niu d'olors. Adoro l'olor que fa la nevera quan la mare ha posat en bols les maduixes ensucrades, que es van macerant lentament tremolant de fred... O també la flaire que fa tota la casa quan la llet bull sobre els fogons, aromatitzada amb pell de llimona i canyella per fer crema catalana o arròs amb llet. Aquesta és la meva preferida, la meva gran debilitat. És com si entrés dins el cervell i totes les preocupacions i maldecaps s'esvaïssin en un instant pel sol fet de tancar els ulls i deixar-me empresonar per aquesta olor tan dolça...

Passar pel costat d'un forn de pa és també tot un esdeveniment. El pa, coent-se dins el forn, desprèn una oloreta inconfusible... Pel sol fet d'olorar sents que mossegues amb delit el crostó, ben torrat, que fa crec-crec entre les dents, calent.

D'altres em fan recordar... Una espelma que s'ha apagat i encara fumeja fa olor d'aniversari, fa olor del desig que has demanat abans d'apagar-la amb totes les teves forces. L'olor d'un estoig nou de trinca em recorda el primer dia de col·legi de quan era petita. Preparar-lo era tot un ritual: els llapis ben afilats, un per un i sobretot un de cada color. La goma d'esborrar ben neta i nova. El regle petit, de color taronja, amb lletres buides per tal de repassar-les amb un llapis molt ben afilat... Finalment, tot cap a dins de l'estoig nou, brillant, amb aquella olor de plàstic tan característica.

Finalment una que m'acompanya cada matí i que realment és ben gratificant a l'hivern sobretot: el quarto de bany després de dutxar-me, impregnat de l'oloreta a sabó. L'aigua calenta que em mullava de dalt a baix i recorria tot el meu cos instants abans s'evapora i forma un núvol espès, embafant el mirall i el "posa-tovalloles"de metall. La fragància del sabó es mescla amb les diminutes gotetes d'aigua en suspensió sobre el meu cap, creant un ambient nou que es distribueix per tot arreu quan trenco la màgia i obro la porta del bany.


Feu la vostra aportació... Transmeteu aquella olor que més us agradi... Que us faci recordar...

Records de silenci

Per Sant Jordi vaig rebre un llibre anomenat Luna de Lobos, que parla de tres soldats republicans que van haver de fugir, refugiar-se a les muntanyes i robar per tal de sobreviure durant la Guerra Civil Espanyola. Curt però intens. M'ha fet sentir com si jo fos allà, com si el fred que descriu el sentís a la vora, atacant-me, a punt d'engolir-me i matar-me per sempre més... Morir abans d'entregar-se. Dignitat. Orgull. Ideals. Lluita.

M'ha fet comprendre i entendre més a la meva iaia, potser. Una dona que durant l'època de la guerra era tan sols una nena petita, jove, però que va viure en primera persona com anava el món i què passava al seu voltant. Com una ciutat es tornava gris, negra, fosca, com s'emmudia i s'impregnava de figures que passejaven pels carrers com fantasmes. L’autor d’aquest llibre fa unes descripcions màgiques, sensacionals. El llegia abans d’anar a dormir i quan m’aixecava pel matí. Dins el llit. Embolcallada amb els llençols, com si estigués dins la cova on Ángel, Juan, Gildo i Ramiro s’amagaven i des d’on vigilaven el poble, el seu poble de tota la vida. Des d’on veien les seves dones, amics i familiars, que passejaven pel carrer i als quals no podien ni saludar, per no comprometre’ls ni comprometre’s ells mateixos. Per no llençar-se a les mans dels altres com dient: mateu-me. La gana que passaven, el fred, la tristor, el cansament... Tot m’ha fet estremir i amagar-me sota els llençols, com si estigués recordant alguna cosa que em fa mal. Com si esclafant el nas i la cara contra el matalàs aconseguís que tot allò marxés per sempre.

Per tot això i més m’ha recordat a la meva iaia. La seva memòria que va en decadència fa que de vegades l'hagi escoltada amb certa indiferència, ja que aquella cançoneta me l’havia explicada la setmana anterior. Però sempre m’ha quedat a la memòria com li brillaven els ulls mentre parlava. Sempre m’ha explicat alguna història de la guerra. No és la típica dona que només explica batalletes, però sí que fa comentaris en el cas que surti el tema a la conversa. Moltes vegades m’ha parlat de la fam. Conscient de que no pertanyia a una família benestant, sé que a casa seva hi havia poc menjar per massa boques. Quan m’ho explica puc tancar els ulls i imaginar-me-la, agafada de la mà de la seva mare, anat a comprar amb la cartilla de racionament. Només el que feia falta. Per dinar, una sopa de farigola amb una llesca de pa sec que s’estovava i es desfeia a mesura que la meva iaia l’aixafava amb la cullereta, amb desgana, mentre arrufava el nas. El pa, negre, poc atractiu als ulls de la societat d’avui en dia. La carn i el peix eren gairebé de festa major.

Però les històries més divertides i que sempre m’han atret més són les de la vida del meu avi, que va morir quan la meva mare era molt petita; per tant, tot el que en sé és per boca d’ella. La meva iaia actualment encara viu en aquella casa, enmig d’un carrer de Sants molt canviat. Costa de creure que en aquella galeria, ara d’alumini, hi havia un safareig enorme en el qual la meva àvia hi rentava la roba a mà, pujada sobre un tamboret petit, deixant-s’hi la pell de les mans. I com imaginar-me que quan hi vivia la meva besàvia hi havia un pou, compartit pels tres veïns de l’escala, del qual en treien aigua amb les típiques galledes de fusta i ferro rovellat. Un pou enmig de Barcelona! La meva mare reia per la cara que jo feia quan m’ho explicaven. Els arcs de la galeria fets d’obra, irregulars i ara una mica malmesos, van ser construïts per republicans que la meva besàvia amagava durant la guerra. I milers d’històries que no em cansaria mai d’explicar i que fa tan sols uns sis, set anys a molt estirar, em sonaven tan repetitives i avorrides.