Noia. Arriba a casa després d'un matí llarg i ple d'emocions. Té un sentiment estrany que la posseeix, entre l'egoisme i l'enfurismament. No sap ben bé d'on li ve aquest neguit, aquesta angoixa, aquest petit brot de mala llet. Li agradaria que les coses haguessin anat un pèl diferents però ja no s'hi pot fer res. No està contenta amb ella mateixa, no està d'acord amb el que sent, no voldria sentir-ho. Fa que se senti bruta per dins i massa cruel, no imaginava que pogués sentir aquest tipus de coses i sobretot envers certes persones. "Però tots som humans" pensa; un raonament en veu baixa, molt baixa, tan dèbil que no se sent i no serveix ni per autoconsolar-se. I comença un episodi estrany.
12 de maig 2007
Sense títol
10 de maig 2007
Sons
Sons, que no sorolls. Agradables, emotius. Que ens serveixen per indentificar llocs, cançons, persones. Vibracions que a 340 m/s penetren la nostra oïda, acariciant-nos els sentits.
04 de maig 2007
Visions
El tercer dels sentits. Imatges que ens penetren i dins el nostre cap s’instauren sense demanar permís, però que sense elles cauríem dins un món fosc del qual no en podríem sortir. La màgia dels colors, del moviment... Fusions d’elements que acaben formant una meravella, un petit regal als nostres ulls.
Un petit detall del que som nosaltres. Del que sóc jo. Un forat indiscret que em mira fixament i em segueix allà on vaig. Les nostres direccions es troben vagi on vagi. M’intimida a la vegada que jo a ell. Si m’allunyo del mirall, llavors puc veure el meu nas, ple de pigues petitones, i uns llavis tallats que no paren de jugar. Si m’apropo més, aquell forat verd torna a acostar-se’m, intentant veure més enllà del que pot veure a simple vista. I ja posats, l’analitzo bé: Obscur i misteriós, s’envolta d’un bosc de mil tonalitats verdoses i blaves indefinibles. Línies que es creuen i entrecreuen sense parar, caòticament, amb un encant difícil de descriure. T’inclouen dins una roda que et captiva i no te’n deixa sortir.
en el seu interior hi ha una substància llefiscosa, com si fos gelatina. Al tombar-lo, aquesta comença a lliscar lentament i silenciosa. Quan arriba al límit de l’orifici, comença a baixar lentament, formant un fil gruixut i dens que conforme va caient, es va fent prim, prim. La monotonia del seu descens es trenca de sobte. Comença a baixar en forma d’espiral com per art de màgia. L’espiral es fa gran, l’arc descrit va en augment fins que altra vegada sense motiu aparent, retorna a la monotonia inicial del seu descens. En aquest instant sembla que no llisqui, que estigui en suspensió, sense moure’s, regalant-me uns segons que només jo, pel sol fet de mirar-lo i donar-li vida, tinc dret a gaudir.
Sabors
Avui toca parlar de teca... Dels petits detalls que fan que certs plats o aliments ens proporcionin una sensació instantània tan gratificant. No menjar per nodrir-nos. No menjar per subsistir. Menjar per plaer. Menjar per gaudir.
ica. Observo atentament amb els ulls el que tinc davant, mentre lentament la ressegueixo amb la punta de la llengua sense poder evitar estremir-me de gust. Un cop a la cova, les dents la destrossen, fort, amb un moviment sec, dur. L’escalfor del meu cos poc a poc la va fonent, recorrent tota la boca. Amb la punta de la llengua repasso totes les dents, aprofitant fins a l’última espurna d’or negre que es pugui haver escolat entre els queixals. Els efectes són immediats. A part de la satisfacció i l’instant irrepetible viscut, tinc una aroma dolça i plaent per tota la boca. Em sento els llavis molsuts, gruixuts, i la pell bucal fina, finíssima.
01 de maig 2007
Olors

La cuina és un niu d'olors. Adoro l'olor que fa la nevera quan la mare ha posat en bols les maduixes ensucrades, que es van macerant lentament tremolant de fred... O també la flaire que fa tota la casa quan la llet bull sobre els fogons, aromatitzada amb pell de llimona i canyella per fer crema catalana o arròs amb llet. Aquesta és la meva preferida, la meva gran debilitat. És com si entrés dins el cervell i totes les preocupacions i maldecaps s'esvaïssin en un instant pel sol fet de tancar els ulls i deixar-me empresonar per aquesta olor tan dolça...
Passar pel costat d'un forn de pa és també tot un esdeveniment. El pa, coent-se dins el forn, desprèn una oloreta inconfusible... Pel sol fet d'olorar sents que mossegues amb delit el crostó, ben torrat, que fa crec-crec entre les dents, calent.
D'altres em fan recordar... Una espelma que s'ha apagat i encara fumeja fa olor d'aniversari, fa olor del desig que has demanat abans d'apagar-la amb totes les teves forces. L'olor d'un estoig nou de trinca em recorda el primer dia de col·legi de quan era petita. Preparar-lo era tot un ritual: els llapis ben afilats, un per un i sobretot un de cada color. La goma d'esborrar ben neta i nova. El regle petit, de color taronja, amb lletres buides per tal de repassar-les amb un llapis molt ben afilat... Finalment, tot cap a dins de l'estoig nou, brillant, amb aquella olor de plàstic tan característica.
Finalment una que m'acompanya cada matí i que realment és ben gratificant a l'hivern sobretot: el quarto de bany després de dutxar-me, impregnat de l'oloreta a sabó. L'aigua calenta que em mullava de dalt a baix i recorria tot el meu cos instants abans s'evapora i forma un núvol espès, embafant el mirall i el "posa-tovalloles"de metall. La fragància del sabó es mescla amb les diminutes gotetes d'aigua en suspensió sobre el meu cap, creant un ambient nou que es distribueix per tot arreu quan trenco la màgia i obro la porta del bany.
Feu la vostra aportació... Transmeteu aquella olor que més us agradi... Que us faci recordar...
Records de silenci
Per Sant Jordi vaig rebre un llibre anomenat Luna de Lobos, que parla de tres soldats republicans que van haver de fugir, refugiar-se a les muntanyes i robar per tal de sobreviure durant la Guerra Civil Espanyola. Curt però intens. M'ha fet sentir com si jo fos allà, com si el fred que descriu el sentís a la vora, atacant-me, a punt d'engolir-me i matar-me per sempre més... Morir abans d'entregar-se. Dignitat. Orgull. Ideals. Lluita.
M'ha fet comprendre i entendre més a la meva iaia, potser. Una dona que durant l'època de la guerra era tan sols una nena petita, jove, però que va viure en primera persona com anava el món i què passava al seu voltant. Com una ciutat es tornava gris, negra, fosca, com s'emmudia i s'impregnava de figures que passejaven pels carrers com fantasmes. L’autor d’aquest llibre fa unes descripcions màgiques, sensacionals. El llegia abans d’anar a dormir i quan m’aixecava pel matí. Dins el llit. Embolcallada amb els llençols, com si estigués dins la cova on Ángel, Juan, Gildo i Ramiro s’amagaven i des d’on vigilaven el poble, el seu poble de tota la vida. Des d’on veien les seves dones, amics i familiars, que passejaven pel carrer i als quals no podien ni saludar, per no comprometre’ls ni comprometre’s ells mateixos. Per no llençar-se a les mans dels altres com dient: mateu-me. La gana que passaven, el fred, la tristor, el cansament... Tot m’ha fet estremir i amagar-me sota els llençols, com si estigués recordant alguna cosa que em fa mal. Com si esclafant el nas i la cara contra el matalàs aconseguís que tot allò marxés per sempre.
Per tot això i més m’ha recordat a la meva iaia. La seva memòria que va en decadència fa que de vegades l'hagi escoltada amb certa indiferència, ja que aquella cançoneta me l’havia explicada la setmana anterior. Però sempre m’ha quedat a la memòria com li brillaven els ulls mentre parlava. Sempre m’ha explicat alguna història de la guerra. No és la típica dona que només explica batalletes, però sí que fa comentaris en el cas que surti el tema a la conversa. Moltes vegades m’ha parlat de la fam. Conscient de que no pertanyia a una família benestant, sé que a casa seva hi havia poc menjar per massa boques. Quan m’ho explica puc tancar els ulls i imaginar-me-la, agafada de la mà de la seva mare, anat a comprar amb la cartilla de racionament. Només el que feia falta. Per dinar, una sopa de farigola amb una llesca de pa sec que s’estovava i es desfeia a mesura que la meva iaia l’aixafava amb la cullereta, amb desgana, mentre arrufava el nas. El pa, negre, poc atractiu als ulls de la societat d’avui en dia. La carn i el peix eren gairebé de festa major.
Però les històries més divertides i que sempre m’han atret més són les de la vida del meu avi, que va morir quan la meva mare era molt petita; per tant, tot el que en sé és per boca d’ella. La meva iaia actualment encara viu en aquella casa, enmig d’un carrer de Sants molt canviat. Costa de creure que en aquella galeria, ara d’alumini, hi havia un safareig enorme en el qual la meva àvia hi rentava la roba a mà, pujada sobre un tamboret petit, deixant-s’hi la pell de les mans. I com imaginar-me que quan hi vivia la meva besàvia hi havia un pou, compartit pels tres veïns de l’escala, del qual en treien aigua amb les típiques galledes de fusta i ferro rovellat. Un pou enmig de Barcelona! La meva mare reia per la cara que jo feia quan m’ho explicaven. Els arcs de la galeria fets d’obra, irregulars i ara una mica malmesos, van ser construïts per republicans que la meva besàvia amagava durant la guerra. I milers d’històries que no em cansaria mai d’explicar i que fa tan sols uns sis, set anys a molt estirar, em sonaven tan repetitives i avorrides.