26 d’abril 2007

Lladres d'idees

M'assec davant el teclat amb un núvol dins el cap que no em deixa pensar gaire bé. Serà el dia. Està gris i no ha sortit el sol durant tota la tarda. Bé, alguna cosa se m'acudirà. No, res. Vinga una mica d'esforç... Poc a poc el tap es va desfent, i les idees circulen amb fluïdesa. Ei, quina bona frase aquesta... la posaré així.. o millor d'aquesta altra manera... Així, així queda millor. Sempre hi ha un moment, mentre escric, en el qual la llumeta esdevé incandescent i els dits més ràpids que el vent, teclejant i pitjant amb força les lletres del teclat que no es queixen pas, elles volen ser escrites, formar paraules, tenir sentit, ser alguna cosa. Buff.. l'obra acabada! I surt aquella gran riallada d'orella a orella que et fa sentir bé i que no pots amagar. I no pots evitar tampoc llegir i rellegir allò que has escrit, fascinant-te amb cada línia i pensant que com pot ser que puguis escriure així. No cal gaire cosa, només tenir alguna cosa a explicar, alguna cosa que vulguis que els altres sàpiguen, bé perquè a tu et fascina, bé perquè et fa sentir tan malament i necessites explicar-ho a algú... però ja està fet i això és el que importa. Un botonet blau, a dalt a la dreta, i tot solucionat. Ja has publicat la teva obra, ja està tot fet. Ara a esperar si algú et deixa un comentari. T'és igual si et critica o no, el fet és que participin en la teva obra i diguin el que pensen.

Una setmana més tard no tens cap comentari. No pots evitar decepcionar-te una mica... Et va costar una mica fer-ho, i hi vas posar tan de sentiment... Bé, no passa res, el pròxim serà millor. Això també estimula el teu afany de superació. Obres el Mozilla, a veure què trobes. Se t'acudeix pensar que potser si escrius a la barra del navegador unes frases de la teva obra sortirà el teu nom a Internet i això et farà sentir important. Màgia. Un tal "nene_18" té un magnífic blog en el qual hi figura una entrada mooooolt semblant a la teva... massa i tot no?

Poca gent crec que ho sap, però avui és el dia internacional de la propietat privada, instaurat per l'ONU el 2001. Defensa, reconeix i dóna suport a autors, inventors i artistes. En definitiva, a la creació intel·lectual en general. En el cas d'Internet, jo avui faig un homenatge a tots aquells que escriuen, publiquen i mostren al món com són i com se senten sense esperar res a canvi. Bé, potser un comentari curtet que els digui "Oh, m'ha agradat molt" o bé "doncs sí, jo també m'he sentit així alguna vegada.." Però res més. No busquen els diners ni la fama... Simplement volen expressar i desfogar-se, donar a conèixer un nou món o, per què no, fer crítica del sistema o de com estem destruint el món. Però és molt decepcionant trobar a qualsevol racó de la xarxa que algú, amb tan sols dos clics, ha fet seves unes paraules que han sorgit de la teva ment i que els teus dits han escrit, lletra per lletra, acuradament, amb tot el sentiment i afecte del món.

Jo no pretenc posar un nom a la meva “obra”. Només demano que si un dia topeu amb una cirereta madura que ha caigut de l’arbre no la trepitgeu. Deixeu que ella sola, amb el pas del temps, torni a la terra d’on ha sortit i contribueixi a enriquir-la amb la seva aportació.

23 d’abril 2007

Sant Jordi

Sant Jordi. Dia de roses i de llibres. Tothom sap la mítica llegenda que des de petits hem anat sentint any rere any: hi havia una vegada un drac que tenia a tota la ciutat atemorida, i s’anava menjant a les noies que els habitants li oferien i que eren escollides per sorteig; però un dia li va tocar a la princesa i quan era a punt de cruspir-se-la, va arribar Sant Jordi damunt del cavall i la va salvar; i de la sang en sortiren roses vermelles.... Molt maco ben plegat. Però avui hem fet un petit treball de reflexió a Filosofia sobre les interpretacions (de vegades exagerades) que es pot donar a aquests mites i llegendes. I aquest n’és un exemple.

El nom de Jordi (en castellà Jorge) prové del terme grec "Γεώργιος" que té el seu origen en la unió dels mots "γη" (geo, que vol dir terra) i "έργο" (ergos, que vol dir treballar). Per tant, podríem sintetitzar el seu significat com a "el que treballa la terra". De la mateixa manera, si investiguem l’etimologia del mot cultura veiem que prové del llatinisme colere, que significa cultivar. Per tant, s’esdevé una estreta relació entre ambdós conceptes: Jordi és aquell que treballa la terra, que cultiva, que “fa cultura”. Així s’explica com ha perdurat en el temps aquesta llegenda i com ha esdevingut un mite i una diada tan importants en les cultures del món, no tan sols en la catalana (ja que sant Jordi no és patró només de Catalunya, sinó també de Geòrgia, Grècia, Anglaterra, Lituània, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia). La lluita de l’home per sobreviure i per imposar-se sobre les altres espècies té un espai reservat també en aquesta llegenda. El drac no solament és un individu monstruós, sinó una suma de tots els elements fins llavors coneguts i que creien que eren els que formaven tota la matèria: terra, foc, aire i aigua. Mirant-nos el nostre estimat drac amb uns altres ulls, veiem les seves escames de peix (aigua), les urpes d’àguila i les ales (aire), que llença foc per la boca (foc) i es desplaça també caminant, i la seva aparença general ens recorda a la d’una espècie de rèptil estrany (terra). Així, quan Sant Jordi (el camperol, aquell que treballa la terra) venç al drac, es converteix en la persona capaç de vèncer al món, de sobreposar-s’hi, d’imposar-se sobre les altres espècies i fins i tot sobre els quatre elements, consolidant-se la seva potència de domini.

I la rosa? S’ha de ser una mica ingenu per tal d’imaginar que de la sang en surten roses, Així que no us talleu un dit i deixeu regalimar la sang dins un test perquè no funcionarà. Sembla que té a veure amb la Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona el segle XV.

Però és clar.. Per què el dia 23 i d’abril precisament? Mira que hi ha dies a l’any eh... Primerament, la rosa floreix durant la primavera, i aquesta data és una època on l’escalforeta del sol que s’ha amagat durant l’hivern comença a fer el seu efecte i a despertar les flors i els camps... que maca la primavera... A més a més, i relacionant-ho amb la diada dels llibres (que no té res a veure amb la llegenda, ja que crec que Sant Jordi no llegia pas novel·les mentre muntava a cavall, i que jo sàpiga més tard no va escriure les seves memòries...), veiem que el dia 23 d’abril es commemora la mort de Miguel de Cervantes, l’autor d’El Quixot (1616) i casualment també és el dia que va néixer i morir William Shakespeare (1616) i Josep Pla, (aquest sí del cert, l’any 1981).

Bé, a tots els que llegiu això avui, espero que tingueu molt bona diada i que rebeu un llibre o bé una rosa. I per tots aquells que no en rebin cap, jo els regalo aquests d’aquí, que encara que siguin virtuals, tenen el mateix valor, tenint en compte que us els ofereixo amb molta estima

Feliç dia!




21 d’abril 2007

Una vida molt curta

El meu cos sencer es mou a banda i banda del llit com si un terratrèmol sacsegés tota la casa com una coctelera. Un moment... Terratrèmol? Obro els ulls, sobresaltada, i d’un bot em quedo asseguda sobre els llençols, arrugats, que instants abans m’acollien i em protegien del fred i la humitat que a ara a poc a poc s’estan apoderant de les meves mans. Davant meu, el meu nebot segueix sacsejant el matalàs sense parar de cridar: “que neva, que neva! Desperta’t , va, que neva!”. Faig ús de la meva superioritat d’edat i d’una empenta l’engego fora de l’habitació. Però en el fons jo també sento aquesta curiositat que em fa llevar del llit i acostar a la finestra. Amb els peus nus camino a poc a poc fins que sóc davant del vidre. No és gaire freqüent que nevi per aquí i quan ho fa és realment un espectacle: tothom surt al carrer com si no hagués vist mai com neva. La poca neu que cau mai arriba a cobrir el terra, ja que quan ho intenta, de seguida surten milers de marrecs de tots els racons que cridant com bojos la trepitgen amb avidesa. Des de la finestra puc veure la neu que fuig de tothom i es diposita sobre els arbres i les teulades, intentant sobreviure a la batalla campal del carrer. M’adono que no veig res, que estic tan a prop del vidre que la meva respiració, lenta i encara mig adormida, l’ha cobert de baf i no em deixa veure res. Per què estic tan amorrada al vidre? En realitat no ho puc negar... Si sóc com ells... Com aquells nens que amb ben poca cosa ja són capaços de regalar el millor dels somriures... Si en realitat només desitjaria estar allà amb ells, agafar la neu amb les mans, sense guants, deixant que es desfés mica en mica entre els meus dits i que després les mans em quedessin tallades pel fred... Però es clar, ells tenen com a molt estirar quatre o cinc anys, i que algú de vint-i-pocs anys (d’acord, vint-i-molts) es posi a fer boletes amb la neu marronosa que queda sota els cotxes de la plaça crea una imatge bastant còmica. És millor que la nena rebel i entremaliada que porto dins es quedi allà on és de moment, ben endins. Ja n’estic farta de no poder veure res, hi fa massa calor a dins de casa i el baf continua fent-me la punyeta. Sense pensar-m’ho gaire obro la finestra de bat a bat. Una ràfega de vent gelat em fa voleiar els cabells, m’acaricia les galtes i els llavis i em desperta de cop. Els crits i els murmuris dels nens del carrer omplen tota l’habitació i ofeguen els crits de la meva germana que em crida perquè vagi a esmorzar. Sobre les teulades ara hi ha més neu que abans, i la verdor dels arbres ja quasi ha desaparegut. Els flocs de neu continuen caient com per art de màgia. Ells mateixos són tan enigmàtics, tan purs, tan perfectes... Formes cristal·lines inimaginables que la naturalesa crea del no-res, sempre diferents, mai n’hi han dos d’iguals. Sembla mentida que tan sols siguin aigua... Allargo les mans cap a fora, que fins i tot tremolen una mica i es tenyeixen de color morat pels artells, i deixo que la neu hi caigui a sobre. Però el vent ara bufa en direcció contrària i tots els flocs fugen de les meves mans. De sobte, un de petit i entremaliat cau suaument i es diposita sobre el palmell dret. Ha estat un instant només: m’ha fregat com un petó curt i molt dolç, un d’aquells en que uns llavis molt freds gairebé ni et toquen. De seguida s’ha esvaït, ha desaparegut, no ha suportat la meva pell càlida, acollidora i alhora mortal, ara humida pel seu record.

19 d’abril 2007

Un dia meravellós... de moment

Per fi m'he decidit a escriure. No recordo ja quan vaig decidir crear un blog ni què em va motivar a fer-ho. Suposo que poder expressar com et sents o el que penses a algú que o et coneix és reconfortant. A l'altra banda de la pantalla hi ha algú que mentre llegeix va fent que sí amb el cap, riu, plora o bé pensa que estic mig boja, tan m'és. Però segur que ell no em jutjarà pas pel que sap de mi o pel que he fet o dit abans-d'ahir, sobretot perquè no em coneix. Però espero que aquells que algun dia topin amb mi per casualitat (o no) dediquin una estona a llegir i potser troben alguna cosa en allò que escric que els fa pensar, o amb la qual es poden identificar o, simplement, animar-se si el dia ha estat molt feixuc.

No hauria pogut triar un millor dia per començar a escriure. Fa mitja hora que he tornat de l'institut i estic posseïda per un optimisme fascinador. feia dies que noem sentia així, normalment no sóc tant positiva; per això potser em sorprèn tant quan el cervell se'm gira i ho veig tot ple de llums de colors. En primer lloc a segona hora he fet educació física, i això ja és motiu per tenir un dia radiant. No sé què em dóna l'esport però m'omple de vitalisme i energia, en comptes de xuclar-me-la com una sangonera. Corrent a banda i banda del pati de l'institut, acabant esgotada, asfixiada, intentant inspirar el màxim d'oxigen a cada respiració... però contra pronòstic, cada vegada em sento millor, més viva i tinc ganes de córrer més i més, sense parar, cridant, rient... A més a més, el professor ens ha donat el paper de l'autorització per tal d'assistir a la sortida anual d'educació física d'esports d'aventura. És la millor de tot l'any, aquell dia queda gravat a la meva memòria per sempre. Les recordo totes, des de que anava a primer. Ara que faig batxillerat ja em pensava que no al faria i vet-ho aquí això no és així. A partir d'avui comptaré les hores, els minuts i els segons i quan el dia arribi i hagi passat tindré un parell de dies de nostàlgia, però tot el que hauré viscut quedarà gravat en els meus records i quan vulgui ho podré recuperar i reviure aquest dia.

D'altra banda he tingut un examen de biologia que m'ha anat genial. Val a dir que és la meva assignatura preferida i que m'agrada. Però quan he sortit de l'aula tan sols tenia ganes de botar i fer crits i xisclar. Un llit elàstic dels de la fira hagués sigut l'instrument idoni per reviure aquell moment. Virus i bacteris. Bacteris i virus, tan se val. La professora em planta el full davant dels nassos i un parell en blanc per tal de que li expliqui el que vulgui (bé, si li expliqués la meva vida no crec que li fes gaire gràcia...) Primer, el nom, a dalt a l'esquerra, amb el bolígraf blau cel, sempre blau. Després, la prova de foc: una repassada a totes les preguntes de l'examen, una per una i amb deteniment. La primera, genial, la segona, la tercera... Quan vaig per la cinquena me n'adono que un somriure entremaliat s'ha dibuixat als meus llavis sense adornar-me'n. La sisena, la setena, i el que en castellà diuen "la risa floja" em posseeix i no puc parar. Qualsevol burrada que algú digui en aquell moment és fantàstica per dissimular i que els altres no pensin que estic sonada. Nou, nou en total. La mà agafa altre cop el bolígraf, sempre el blau, i comença a escriure. Ràpid, sense mirar-s'ho gaire si aquella "a" és més gran que la següent o no. A tota màquina, cada vegada amb un somriure més gran, ara ja és d'orella a orella. L'entregues, i ja està tot fet.

Un dia perfecte per començar.