17 de desembre 2007

Sortir de l'ou

Ho sabia tot i res alhora. Creia que tot el que l'envoltava era el món sencer, que més enllà de les parets negres i el marc de fusta les coses eren caòtiques, el món trontollava i que només allà dins estaria segur. Allò desconegut era el perill. Allò que hi havia fora no s'havia de tocar ni mirar, podia hipnotitzar-te de per vida i arrossegar-te fins l'abisme.

Tot això li havien dit. I ell s'ho creia. Perquè un infant sense gaires recursos tan sols es pot limitar a creure allò que li diuen els erudits, els homes de diners, els grans empresaris i els homes de lletres. Però el vailet no sabia que tots els interessos d'aquella gent se centraven allà fora, i el veritable descobriment d'un altre món podia suposar un daltabaix enorme. Així doncs, el secretisme havia de ser la seva arma secreta. I per tal de defensar el seu territori, el millor mecanisme era la por.

Així doncs, el noi no gosava treure el cap enfora perquè els monstres sense cap podrien escalfar-lo viu, les bruixes li farien mil i un conjurs i els forats negres sense fons l'adduirien fins al més enllà, i mai seria capaç de tornar. I això el limitava, l'esporuguia, el feia tirar enrere centenars de vegades, quan ja era a punt de trepitjar el llindar del marc, quan de sobte sentia dins seu uns sorolls esfereidors que el feien recular. Però tot era dins el cap. Només dins el cap. Només a la seva ment. I l'havia d'alliberar.

Finalment, la curiositat va trencar totes les barreres, límits i pors conegudes, i el vailet es decidí a creuar el marc de fusta. Una nova dimensió s'estenia davant dels seus ulls, un nou món ple d'elements desconeguts, alguns meravellosos, d'altres que hagués preferit no veure mai però que sempre era millor saber alguna cosa de la seva existència. I amb uns ulls oberts com taronges, va anar investigant i descobrint tots els racons d'aquest nou món, ara ja sense tenir por als monstres, les bruixes i els forats negres.




Font: wikipedia

4 comentaris :

  1. Doncs ja podia haver anat a investigar a un altre lloc... què se m'ha fotut el meu plat de sopa !!

    :P

    ResponElimina
  2. Ei Laia, un molt bon relat! Saps que hauries hagut de fer? Enviar la imatge a l'adreça de relats conjunts, i potser la triarien per proposar-la per un relat d'aquests. Potser dóna més peu que les pintures rupestres, no?

    ResponElimina
  3. Bon relat.

    D'altra banda el fet de passar de dues dimensions a tres ha de ser una experiència molt traumàtica

    ResponElimina
  4. Apaa segur que ha estat ell carquinyol?? vols dir que no te l'has menjada tu i aquesta és l'excusa per tenir-ne una ració doble???

    No sabia que es podia fer, xexu :D El cert és que ho vaig fer amb aquesta idea, un relat basat en una pintura o imatge, i com que un professor ens l'havia ensenyat, el vaig buscar i aquí està! Doncs els la enviaré, veure si algun dia d'aquests cau... :D

    Ui, seria com alguna d'aquestes pel·lícules que mesclen dibuixos i persones reals...

    ResponElimina