06 de desembre 2007

La pell freda II

Ja fa molts dies que me'l, vaig llegir, que el vaig entregar i que en vaig fer l'examen. I repassant posts que havia fet, me n'he adonat que encara no havia dit res sobre ell, ni què em semblava ni quines sensacions m'havia transmès.

Val a dir que estic d'acord amb el que vau dir alguns de vosaltres. Quan el vaig tenir a les mans no sabia que havia estat un best-seller perquè ni tan sols l'havia sentit anomenar. I potser sí, que no n'hi havia per tant. O no, no ho sé. És que hi ha centenars de gustos, i per tant hi ha centenars de llibres que agraden als uns i a d'altres no. A mi em va agradar molt L'ombra del vent, encara que hi ha molta gent que no el pot ni veure o que simplement pensa un no n'hi ha per tant.

Doncs bé, que potser jo també soc del grup dels de no n'hi ha per tant en La pell freda. I tampoc estic d'acord amb la meva professora en allò de: o t'agrada molt o no t'agrada. Esta bé, m'ha agradat llegir-lo i em va deixar una sensació estranya, una barreja de sentiments. Satisfacció, sorpresa, tendresa.

És un post una mica ambigu perquè sé que hi ha gent que potser no se l'ha llegit i no hi ha res pitjor que explicar el final d'un llibre o pel·lícula. Rellegint però els comentaris passats,trobo adequat l'adjectiu que li va atribuir en Xexu, això de la novel·la psicològica. Personatges que se'ns presenten amb una aparença inicial que difereix completament de la del company d'illa, que evolucionen, apareixen paral·leismes encara mesclats amb incomprensió i rebuig, una figura que intervé i que provoca noves sensacions. La bèstia i l'home. La bèstia humanitzada. L'home bestialitzat.

En alguns moments tenia ganes de deixar-lo, no ha estat un llibre que m'hagi enganxat de la primera a l'última plana. Però el final sí m'ha atret. L'he trobat... encertat, ben triat. El canvi de xip total, el fet de com poden arribar a canviar les coses, com ens condiciona tot allò que ens envolta.

Apa, més o menys he fet un post sense dir res. :D feliç pont! Jo trauré el cap per aquí...

2 comentaris :

  1. Arribo tard, però espero que no ho sigui massa per xerrar del tema, ja que recordo quan vas fer-ne el primer post, i a sobre, ara em cites. Perdona per trigar, però aquí estic.

    Fas una descripció que jo hagués pogut fer, i llegint-te m'adono de com n'estic de d'acord. A mi tampoc no em va apassionar, no em va enganxar, a estones tens sentiments contradictoris, però té alguna cosa, alguna cosa que et fa acabar-lo. També estic completament d'acord amb que no és d'aquests que o t'agrada molt o no t'agrada gens. Justament penso tot el contrari, a estones t'agrada molt, i a estones gens. Una barreja de sensacions, això si, al voltant d'una història original, i que pot ser versemblant si l'extrapoles a situacions més quotidianes, i no tan surrealistes.

    Vaja, que el llibre em va agradar, però amb reserves, i trobo que la teva crònica està molt bé, jo la firmaria. I molt bé d'intentar no explicar res de l'argument, encara que sembla inevitable. Mai s'ha de destapar cap trama, per qui el vulgui llegir, qui sap si algú s'hi animarà encuriosit per l'ambigüitat de les teves paraules.

    ResponElimina
  2. Me n'alegro que coincidim en aquest aspecte :D Realment un cop vaig haver acabat el llibre recordava el que m'havies dit i hi estava totalment d'acord. No és una novel·la d'amor. Ni d'aventures. Ni de por. És una novel·la per reflexionar, per fer-te pensar i analitzar els personatges en profunditat, per tal d'intentar entendre les seves accions i pensaments...

    ResponElimina