14 de desembre 2007

Jo

La Lluna i nimue m'han concedit el premi al bloc solidari que no cal que expliqui perquè cadascun de vosaltres ja l'haurà vist a algun altre bloc dues i tres i quatre vegades.

Explicar vivències, moments, coses curioses, COSES SOBRE DOFINS, i tota la resta mai van ser l'objectiu del meu bloc. Encara que sembli mentida, jo no volia fer un bloc de dofins. No m'ho vaig plantejar mai. Simplement, m'ho van recomanar i vaig decidir provar-ho. Sense una meta, sense un perfil concís. I va anar evolucionant, mica en mica, juntament amb mi. Perquè aquest bloc sóc jo, i m'agrada.

Una vegada vaig dir que no m'agradaven els memes, però m'agraden com els fa la Lluna. Adaptant-los, fent-los seus. Així que aquest també serà així. Ja no és el premi al bloc solidari, sinó...


Una mica cutre, ho sé, però ho he fet en cinc minuts, què voleu! Bé, que aquest premi el concedeixo a tothom que m'envolta en aquest bloc, a la gent que he descobert i que trobo molt maca, i que no puc ni imaginar com han de ser en persona perquè se'm trenquen els esquemes del tòpic que diu que com a casa enlloc. I és que a casa vostra m'hi sento molt a gust, gairebé lliure i absent del que m'envolta. És a dir, un premi a tots aquells que m'han fet somriure alguna vegada, tan els que visiten aquest bloc amb freqüència com els que no. En realitat és una excusa per donar-vos els gràcies de com m'heu ajudat a tirar endavant dins aquest petit món. I com que avui tinc el dia xerraire amb el teclat en mà, posaré els motius pels quals concedeixo aquest premi tan particular a certes persones.



A tu Xexu, perquè si començo a enumerar tot el que vull dir-te se me'n van les hores. Perquè tenies raó quan em vas dir que aviat hi cauria i no podria deixar el bloc, perquè m'animes i em fas somriure quan em deixes comentaris (i no sé per què, però diguis el que diguis no puc evitar somriure!), perquè m'encanta que intentis adduir-me al món bioquímic (encara que potser no et faci cas en un futur :P), per les teves històries, que són d'aquelles que has d'acabar de llegir perquè necessites saber com acabaran; pel teu criteri sempre transparent, que em fa reflexionar i ampliar els meus horitzons fins a límits insospitats... I apa, ja he acabat! Però pensa que encara em deixo alguna cosa, segur!


A tu, Lluna, que des de bon principi has obert les teves portes a tots aquells que t'hem volgut escoltar. I sobretot perquè m'agrada llegir-te i coincidir en molts aspectes, i que de vegades a tu et passi el mateix. Perquè encara que estiguis a més de set mil quilòmetres de distància de la Terra, de vegades la teva òrbita és més forta que la terrenal i el dit se me'n va cap al link que em condueix fins a l'espai exterior, cap a casa teva. El teu esperit i energia, les ganes de viure i de fer coses, el teu racó juganer i exaltat amb el Rubbik Revolution (ara no sé si s'escriu així :P)... Perquè el que intento dir no em surt amb paraules, i potser és perquè el sentiment és massa ambigu d'explicar. Potser millor així, significa que el tinc massa endins i no sé com treure'l enfora :D


A tu, Carquinyol, que m'expliques (a mi i a tots eh!) llegendes i històries que em fan remuntar anys enrere i tornar a viatjar en cavall, vorejar les muralles dels pobles medievals i desembeinar l'espasa quan fa falta. Perquè m'agrada llegir els articles de política que escrius, els que entenc i els que no (per això en molts d'aquests en sóc una lectora i no comentarista!), i perquè m'agrada endevinar el que has intentar dir amb aquella ironia que de vegades et caracteritza. I et prometo que quan sé el que has volgut dir, quan t'enxampo i no te m'escapes el somriure es fa gran, gran! I jo també. Creixo per dins, em fas sentir més segura de mi mateixa en pensar que ja no tinc deu anys i que puc comprendre motles de les coses que fa poc em quedaven tan llunyanes. Perquè parles de la vida tal com raja, sense embuts. I sobretot t'estaré sempre agraïda per la ruta del barri gòtic de Barcelona! Mai no havia gaudit tant passejant virtualment per un indret! I per suposat, per totes les fotografies que fas, pels racons de món que em presentes i que em regales indirectament...


A tu, centpeus, que encara que no passis per aquí jo sempre et tinc bastant present. Perquè vas ser el primer bloc amb el qual vaig topar i el primer que vaig seguir, gràcies als dofins. Perquè expliques la ciència d'una manera tan clara, entenedora i enriquidora que el meu futur com a científica cada vegada el veig més proper. Perquè ajudes a la resta de la gent a no desentendre-se'n sinó a interessar-s'hi. Per la teva aportació en el meu treball, per ajudar-me a comprendre aquells gràfics que no entenia (que vas vèncer a la profe de mates!). Per tot. Un altre somriure per a tu.


A tu, nimue, que amb les teves històries em capbusso fins a les profunditats i no en surto fins al cap d'una estona. Perquè llegir el teu bloc acompanyat d'una cançó és un petit regal que em faig cada vegada. perquè m'agrada que t'agradin els dofins i el que intento explicar de la millor manera possible, i em sento recolzada i realitzada. Perquè t'envejo, perquè jo també voldria un zeppelín i perquè tens una clon de xocolata (que això és immillorable!).


A tu, elur, que puc sentir la fressa de les teves petjades pel bosc a cau d'orella, perquè la tendresa amb la qual expliques les coses em fa volar i deixar-me endur, pels petits racons de món que m'ofereixes amb les teves fotografies...


I...

A tu Alasanid, perquè m'agrada trobar algú que també s'interessi per la ciència i sàpiga apreciar-la com jo; a tu, boira, perquè vaig topar de retruc amb el teu bloc i m'has fet somriure, sentir, entristir-me i tremolar d'emoció; a tu, zincpiritione, perquè si es tracta d'un premi al somriure n'ets el posseïdor indiscutible, perquè ni una sola lectura del teu bloc m'ha pogut mantenir a ratlla sense pixar-me de riure; a tu, matgala, perquè m'agrada trencar-me el cap de tant en tant amb els teus problemes, a tu Pd40, que encara que sé que potser no llegiràs això, durant la teva estada en el món blocaire vas ser un dels que més em va fer sentir com a casa i em vas fer riure, i perquè m'agrada molt el nom de la teva filla, apa :P


I la llista continua i continua fins a límits insospitables...


Així doncs, aquesta espècie de premi (o millor dit, excusa) dóna suport als somriures, a les ganes de viure, de seguir endavant, d'explicar coses i sobretot de continuar escrivint. Individus rere les pantalles que sense tocar-me ni veure'm heu sigut capaços d'arrencar-me una rialla. I això, encara que hagi fet aquest post xorra/commemoratiu, no es pot premiar. Perquè no hi ha trofeus que premiïn els sentiments.


Perquè més de 3300 cireres heu pujat dalt de l'arbre i no heu permès que aquest es quedés sense fruits i morís. I a hores d'ara és viu, ben viu. I per molt de temps.

11 comentaris :

  1. Ostres Laia, t'agraeixo molt aquestes paraules, és molt especial. A mi que tampoc m'agraden els memes, valoro aquest gest perquè el fas amb el cor, i em fas pujar els colors amb les coses que dius. Gràcies, de veritat.

    Ara me'n vaig cap a casa meva, perquè he d'escriure un post similar a aquest. No m'agrada fer-ne propaganda, però com que sé que tard o d'hora passaràs per allà, ja et dic que te m'has avançat, i que tindràs sorpreseta segur. Apa, moltes gràcies de nou i bona nit.

    ResponElimina
  2. Laia, Laia. Qui ho diu que no passo per aquí. Malpensada. Que sigui discret es una altra cosa, punyetera! Gràcies per l'honor, I a sobre, sembla que aquesta nit ens hem creuat bloggisticament.
    ;-D

    ResponElimina
  3. Felicitats a tots vosaltres.

    Crec que te'l mereixies però has rebut més nominacions de les que has escrit al missatge, això és bo.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Laia! M'has fet riure amb això del Rubik Revolution! Jeje! Està esperant a casa, a que l'obri per Reis!

    I gràcies per tot el que has dit! És que és ben bé que la blogosfera és un gran món. I m'ha agradat molt això del premi als somriures! :-)

    ResponElimina
  5. Gràcies xexu!!!! Ja he passat per casa teva, però molt malament això de no oferir-me unes patatetes ehh!! Que no, que el que has escrit és més deliciós que tots els aperitius conjuntament!!

    Aiii Daaaan!! Que jo no ho he dit amb mala fe eh! Que m'agrada molt tenir lectors silenciosos! No és necessari deixar un post a cada bloc que visites! per exemple, jo molts dels teus també els llegeixo i no hi deixo res... :P És que per aquests mons s'ha d'anar amb compte!! ;) Moltes gràcies també per la teva menció... ja veig que al final aconseguiré adduir-vos a tots fins a les profunditats!!!!

    Aiii alasanid, que no havia passat per casa teva!! Moltes gràcies també a tu, per les històries i tot el que expliques!!

    M'has donat una gran idea, Lluna, amb això d'adaptar els memes... Potser al cap i a la fi no em resultaran tan monòtons!! I bé, ja no dic res més del que t'he dit abans... Bé, sí: tu escriu a la carta dels reis que vols aquell helicòpter, que potser cau, ves a saber!!!!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies per la menció, Laia! I moltes gràcies per passar-te per casa meva a resoldre els problemes. Sense tots vosaltres que us passeu per casa a donar-me solucions, el blog no tindria massa sentit (almenys la part dels problemes!)

    ResponElimina
  7. una abraçada, bonica! i moltes gràcies per la part que em toca! :)

    ResponElimina
  8. Ostres Laia, Moltes felicitats pels premis! I gràcies a tu pel teu blog, continua així. Premi al somriures...una idea genial!

    ResponElimina
  9. I tant que us llegeixo!! Moltes gràcies per aquest post i per esmentar-m'hi. Et mereixes aquest premi/meme de sobres, continua així :)

    ResponElimina
  10. moltes gràcies bonica,
    un petonàs somrient! :*)

    ResponElimina