22 de novembre 2007

Pintures Rupestres [Relats Conjunts]


Supervivència. Cooperació. Rapidesa. Enginy. Termes clau per poder arribar a l'èxit, per poder veure com el sol es lleva cada dia per l'horitzó, per viure i fer-me un lloc dins d'aquest petit món.

El menjar no abunda, i hem d'anar d'un lloc a l'altre buscant ramats de búfals o qualsevol altre animal que ens proporcioni carn i pells per poder-nos abrigar. Però no són manyacs i s'acosten a nosaltres, sinó que els hem de perseguir, els hem d'anar a buscar. Normal, qui s'aventura a trobar-se cara a cara amb l'assassí? No és l'instint natural el que ens fa fugir de les situacions perilloses? Per què doncs haurien de donar-nos un vot de confiança?

El més curiós és el còctel de sentiments contraposats i tot el que comporta la cacera. Gairebé diria que és el mòbil de la meva vida, el que necessito per sobreviure, el meu objectiu primordial. Perquè sense carn estic condemnat al regne del foc; i sense pells, a quedar-me arraulit dins la cova fins que el fred m'arribi fins a l'ànima i la congeli per sempre. Així doncs, caçar. De dia o de nit. Al matí o a la tarda. No depèn de mi, depèn d'elles, de les preses. I quan apareixen, llavors s'ha d'aprofitar l'ocasió. El fill de l'"home triat pels déus" dóna l'avís a tota la tribu. Agafem doncs, les llances de coure i les nostres cames. Silenciosament ens dividim en un parell de grups i cadascun ataca per una banda. El primer, espanta el ramat, que marxa en direcció contrària on la resta els estan esperant. I és llavors quan comença de veritat la cacera. Embogeixen, van d'un lloc a l'altre com posseïts pel déu del mal i entren en un estat de deliri, però això sí. Sempre tots junts. Si hi ha homes suficients podem reduir una mica l'espai i llavors la presa està assegurada: instants abans de morir, l'animal tan sols veu una pluja de llances que se li abraonen i se li claven a tots els músculs del cos. I l'animal cau a terra, es rebolca en sí mateix i formula uns sons en un idioma estranger que no som capaços de comprendre. A partir d'aquí, ja no cal patir. Però la cosa es complica si el ramat és més gran del que ens esperàvem o si embogeix de tal manera que som incapaços de controlar-lo. L'únic que podem fer és perseguir-los i intentar treure'n alguna cosa, perquè sinó estem perduts de totes, totes. Les cames són el millor aliat, i la velocitat un punt a favor. Però en el moment que comences a córrer darrere les bèsties, et posseeix la seva bogeria i no penses en res més. Només en vèncer i alhora sortir-ne viu. Això dispersa el grup, t'esgota i fa que se't congeli l'ànima, et tornes insensible davant de situacions desesperants i colpidores. Quants cops he hagut de córrer perquè per darrere em perseguien bèsties enfurismades, i he vist com companys que queien esgotats a terra eren trepitjats i lapidats? I no he pogut tornar erere... O no he volgut? Que ha estat allò que m'ha impulsat a continuar endavant? Valorar què val més, la meva vida que la d'un altre? L'instint de supervivència? La fam? L'egoisme?

No ho sé del tot, però en moments així no sóc capaç de raonar. Tan sols em guien les meves cames i em deixo endur per la massa animal. Ben bé, sóc un més d'ells.

4 comentaris :

  1. Que bé que t'hagis animat a participar un cop més a RC!
    Molt bona història, descrius perfectament el que sentiria un homento d'aquells. Però el millor, el final, gairebé filosòfic. Molt bo, de veritat, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
  2. Uhmmm... Una vida passada, interessant.

    És una situació en la què duraria molt menys del que em penso.

    En més d'una ocasió amb la carronya suposos que ja quedaven satisfets.

    Ah, un bon relat.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies a tots, me n'alegro que us hagi agradat.

    ResponElimina