07 d’octubre 2007

Sorra

En moviment, sempre. La quietud és inexistent. Una força invisible els empeny d'una banda a l'altra, tots en la mateixa direcció. Tots tenen el mateix destí. I enmig de tant moviment, silenci. Ni crits, ni corredisses, ni res de res.

Silici i res més. Només són petits grans de sorra que es mouen al compàs del vent i que cada dia són en un lloc diferent. En resum, un nomadisme imposat per la condició de ser granet de sorra. I només estar envoltat de granets de sorra gairebé idèntics a un mateix, i no poder decidir cap a on anar, i resignar-se a deixar-se endur per la multitud, i topar només de tant en tant amb alguna serp del desert o un cactus carnós ple de punxes que sense obrir boca ja rebutja la teva companyia... I estar envoltat de silenci.

Els paisatges de desert relaxen? Sí, a les fotografies. Almenys a mi. La idea de trobar-me enmig del desert sola m'angoixa. Massa silenci oprimeix al meva oïda en comptes de relaxar-la, jo necessito tenir gent al voltant, sentir xivarri, o música, o ocellets. Enmig de les dunes hauria de resignar-me a ser un granet de sorra més, a deixar-me endur pel vent del desert sense rumb. Però la idea de ser un granet de sorra més m'espanta massa: envoltar-me de clons i anar tots en una mateixa direcció, com si fóssim un exèrcit però sense anar enlloc. Perquè avui sóc aquí i demà allà, i ningú m'espera enlloc ni em trobarà a faltar perquè només sóc un granet de sorra més, idèntic a tants d'altres. A més a més la sorra és matèria inorgànica. Inanimada. No parla. Resta en silenci.

I n'estic farta de tant silenci, així que no vull ser granet de sorra. Vull moure'm, créixer, viure! Puc ser una flor que creixi ben amunt, envoltada d'insectes que em xuclin el nèctar. O bé puc ser una cuca de llum i ser el fanal dels boscos...

Encara millor. Vull ser jo. Però necessito saber com fer-ho.


"A mí siempre me gustó el desierto. Uno se sienta sobre una duna de arena. No se ve nada. No se escucha nada. Y sin embargo hay algo que irradia en silencio..."

Antoine de Saint-Exupéry a El petit príncep.

6 comentaris :

  1. No ho crec pas que ho siguis, un gra de sorra més. Cada dia ens demostres aquí que no ets com molts d'altres, així que ni ho pensis, tens molt per oferir, i el món ho acabarà sabent. Temps al temps.

    ResponElimina
  2. Potser un granet de sorra no sembla res... però aquesta sorra esta formada com ben dius de silici, i sense aquest silici la nostra societat no seria pas com la coneixem, ni estaríem escrivint ací !!

    A més, la sorra també pot fer cristalls, i formes diverses, potser no és tan maco com una flor, però també té el seu encant ;)

    ResponElimina
  3. Et puc assegurar que estar-se al desert, allà enmig, amb ben poca gent, sentint-se una ben petita i poca cosa, et relaxes meravellosament... és una sensació increïble!
    I de la sorra del desert en surten unes roses precioses, Laia... preciosa!

    ResponElimina
  4. Pots seure sobre una duna, meravellar-te de la força del silenci, deixar que el vent et moldegi, sense estar sola i sense ser un gra de sorra més, petit i que es deixi portar. Potser ser la tempesta d'arena que tot ho remou i forma noves dunes al so d'una cançò, pots ser una rosa del desert, una flor d'oasis, un dàtil que donaran la vida a uns llavis nòmades que vagaran per una nit dolça del desert...

    Si hi pogués posar una imatge, seria aquesta:

    http://farm2.static.flickr.com/1325/1332209238_ca69bb68d6.jpg

    ResponElimina
  5. Si hagués de triar un desert el triaria al fons del mar. Allí el que entenem per sorra no només és sorra. És inorgànica però amb moltes restes i molt diferent i entretinguda.

    I pensa que les coses inorgàniques poden ser entrentingudes tot i no poder parlar.

    Joan.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies xexu :D Uiiii el que li espera al món, no ho sap pas!!! :P

    Apa Carquinyol, un cristall? Això ja és de categoria eh!

    No m'angoixa sentir-me petita elur (al contrari, és fantàstic ser una formigueta dins d'un món immens!), ni estar en silenci una estona tampoc... però pensar com seria estar sempre així en silenci em trasbalsa una mica!

    ostres Carme quina descripció! Vist així sembla un paisatge idíl·lic! I la fotografia és molt maca, de veritat.

    Bé, jo és que temporalment potser sí que aniria al desert, però no el triaria pas com a modus vivendi. No crec que pogués viure-hi sola, però vull dir en plan nòmada i vagant per les dunes, no en cap ciutat!

    ResponElimina