08 d’octubre 2007

Marinera de pac sucat amb oli

Havia abandonat el vaixell durant dues hores per dur a terme les tasques obligatòries de cada dilluns a la tarda. Però en sortir-ne i de camí cap al vaixell, ja va notar que en passaria una de grossa. Els núvols ennegrits, flonjos i irrigats de milers de gotetes de pluja a punt de condensar-se cada vegada s'acostaven més al seu vaixell. Tronava. I els trons ressonaven per tot arreu, creant una atmosfera de terror que no presagiava res de bo. En qualsevol moment passaria una desgràcia i seria una hecatombe! Calia afanyar-se!

Cada vegada feia unes passes més llargues i més ràpides. I aviat va se davant el seu estimat vaixell. I a més a més, just a temps, ja que en aquell precís instant la força retentiva dels núvols feia fallida i les gotes de pluja queien precipitadament damunt els caps dels altres mariners i comerciants, que xisclaven esverats i es dirigien cap a les seves respectives embarcacions, intentant protegir-les de la tempesta. De sobte, va alçar la vista i la maledicció es va materialitzar en forma d'escotilla oberta: això podia desencadenar en una inundació del seu camerot! Va col·locar-se entre les dents el que portava entre mans i va aferrar-se a l'amarra que mantenia l'embarcació al port, impedint que la mar se l'endugués. Únicament amb la força dels seus braços va trepar amunt fins que va ser a coberta. Amb una velocitat trepidant va arribar al seu camerot i va tancar l'escotilla: per sort, tan sols un petit bassal lluïa enmig de l'habitació, sense cap altre tipus de desperfecte. I després de repassar totes les altres escotilles de l'embarcació, va respirar alleujada sense imaginar-se que el pitjor encara estava per arribar...

La tempesta es va enfortir, els trons rugien enmig dels núvols furiosos i la pluja queia com feia anys que no s'havia vist en aquella contrada. De sobte, uns quants llamps van il·luminar el cel, i el perill que algun d'ells incidís en algun masteler la va trasbalsar, de manera que calia estar alerta. Però de seguida es van esvair i ella va tornar a respirar fondo. I amb aquest gest va tornar a cometre un gran error: confiar-se. La natura li'n tenia una preparada encara...

Un terrabastall la va sorprendre quan descansava al seu camerot. El persistent balanceig de l'embarcació no la molestava, ja que hi estava acostumada i pensava que la tempesta de seguida marxaria. Però aquell soroll sonava malament. Sonava a destrucció. Destrucció del seu vaixell? No! Mai! I va sortir corrents a proa a veure què coi passava. Mentida. No va arribar a sortir a l'exterior, ja que un cop de vent la va fer rodolar escales avall altre cop fins a les entranyes de la nau. Aferrant-se a la barana de fusta i amb la roba xopa enganxada a la pell, va aconseguir recórrer la coberta, de proa a popa i de babord a estribord, fins que la va veure. L'amarra s'havia trencat i el seu vaixell navegava enmig de les aigües braves i enfurismades del Mediterrani. però no havia estat l'amarra la que havia provocat el terrabastall, sinó que havia estat una cosa pitjor. Molt pitjor. Un masteler havia fet fallida i una de les veles, mig esquinçada, onejava i es precipitava envers l'aigua salada, corrent el perill de desaparèixer per sempre. Però amb un gest ràpid i arriscat, va aconseguir atrapar-la al vol i recuperar-la. Ara només calia tornar-la a lloc, tornar-la a enganxar al masteler. Però el vent se l'enduia! No podia! Ella relliscava, queia a terra, es tornava a aixecar, intentava subjectar la vela però la força del vent era superior, molt superior a la seva... calia fer alguna cosa, el vaixell no podia desaparèixer! Mai! I per què precisament aquell dia ningú podia ajudar-la? On eren els tripulants? Què se n'havia fet d'ells? Res, res, era un mal moment per lamentar-se. Calia una idea. Ràpida i eficaç. I amb unes llambordes robades d'unes obres en ciutat estrangera, unes quantes pinces de la roba i un parell d'objectes resistents de metall va fer el fet, travant la tela de manera que no pogués fugir ni desaparèixer. El vent va amainar, i ella orgullosa contemplava com el seu invent a lo Mac Gyver havia donat resultat. Ella sola havia recuperat la nau! I mentre amb una galleda mig foradada retornava a la mar l'aigua que s'havia acumulat a coberta, un cel ara ja blau i net de núvols li regalava un arc de Sant Martí lluent i definit, que creuava el cel de banda a banda.



[Aclariment: crònica de la meva lluita aferrissada d'aquesta tarda per impedir que la cortina del balcó sortís volant.]

8 comentaris :

  1. Doncs si que ha estat una gesta, tal i com ho expliques! Tan forta era la tempesta per Cerdanyola? A mi no m'ha semblat que plogués tant, però l'arc de Sant Martí que s'ha vist avui era espectacular, tant de bo hagués portat la càmera a sobre.

    ResponElimina
  2. em sona una mica el relat, jo he tingut un de similar a Badalona per anar de la popa a la proa... bé, per anar del metro a casa !! ;)

    ResponElimina
  3. Ui xexu, que en explicar les gestes sempre hi posem una mica d'èmfasi per la nostra part no? :P però realment durant un quart d'hora la pluja i el vent eren una passada... I la cortina volant por ai!

    Ja he vist la fotografia Carquinyol... El xexu i jo hauríem de fer com tu! Jo tenia un professor de visual i plàstica que sempre en duia una a sobre, i quan veia alguna cosa que li agradava... clic! Foto!

    ResponElimina
  4. No sé per què però sabia que t'havia passat alguna cosa amb una cortina.

    Jo vaig enganxar l'inici de la pluja de camí cap a casa i com ja és usual en mi va començar a ploure fort quan ja havia creuat la porta.

    Pel que fa a l'arc de Sant Martí era impressionant. També hi havia un segon arc i jo vaig ser capaç d'apreciar uns petits arcs de color verd i morat per sota del morat de l'arc principal.

    PS: Després de veure'l jo i indicar on era tots van aconseguir identificar-lo.

    PPS: I sí, vaig fer alguna foto

    ResponElimina
  5. Caram, les cortines de casa teva, veig que són rebels! ;-)

    ResponElimina
  6. si és el que j dic! que les tempestes no poden ser bones! bé, bones per a fomentar la imaginació ja veig que sí... ;)
    Jo vaig arribar al meu camarot sana i estàlvia però com una sopa. El meu vaixell va sobreviure. :)

    ResponElimina
  7. Passa epl meu, de bloc, per si t'interessa la literatura.

    ResponElimina
  8. Doncs a veure si algun dia veig aquesta foto alasanid!



    Benvinguda per aquí, lingüista! Ui rebels... són hiperactives! Ahir van tornar a donar guerra!


    Ai nimue tu i la tardor... que avui ja ha sortit el solet, ho veus? Què farien les plantes sense l'aigua de la pluja? S'assecarien i no tindríem prats verds, ni muntanyes nevades a l'hivern, i els rius s'assecarien i tot seria una catàstrofe! Sí a l'H2O :P!


    ja hi faré una ullada Ferran... benvingut!

    ResponElimina