20 d’octubre 2007

I jo que remugava...

Avui no podria escriure un post més contradictori al d'ahir. Vaig omplir-me la boca de renecs, queixant-me de certs companys d'institut que realment es comporten com a criatures i que això m'irrita i em fa sentir fora de lloc. Però si m'haguéssiu vist avui, el comentari per excel·lència seria: i tu deies que els altres eren com nens? Així doncs, ja em faig jo mateixa l'autocrítica i m'avanço a la vostra ment, que de ben segur que després de llegir el post pensarà el que us he dit fa dos segons...

Avui he tornat a anar a la caseta de la meva tieta. I realment ha estat un bon dia, m'ho he passat força bé tot i l'aïllament al qual estic sotmesa i a la falta de recursos per passar l'estona. Així que amb La pell freda sota el braç, he sortit de casa i a mig matí ja érem allà dalt. En arribar-hi, ens han dit que segurament vindrien a instal·lar una nova cuina que havien comprat, ja que es veu que l'antiga tenia una fuita i calia reemplaçar-la. Dit i fet, en deu minuts l'home ja era allà i ha fet sonar el clàxon perquè l'ajudéssim a descarregar. I mentre ell i el meu pare eren a la cuina fent el canvi, el meu germà (que és més gran que jo, eh!) ja mirava amb delit un objecte curiós present al mig del menjador...

Suposo que cal donar-me corda i un cop això, m'engresco com qualsevol altre. M'he quedat sola al menjador i xafardejava què feien els de la cuina, quan he sentit un soroll darrere meu. En girar-me no hi havia ningú, només la capsa de cartró que contenia la cuina nova i les cadires mal col·locades. Però... sorpresa! La capsa es movia! Ha començat a avançar feixugament cap a mi, silenciosament, sense saber que jo me l'estava mirant. Les rialles i el fet de xocar contra una de les cadires l'han delatat. I no m'he ne pogut resistir: m'hi he apropat i m'hi he assegut a sobre, fent presoner al ratolinet gegant que la feia moure, que era del tot inconscient que jo era allà damunt. I ha començat a xerrar en veu alta: ui, ui, merda, que això no avança! Fins que no he pogut més i he esclatat a riure, sense poder parar. I nanaaaaaa, surt d'aquí sobreeee, ja veuràs ja! Un cop avall, l'home-caixa m'ha perseguit pel jardí fins que m'ha atrapat i m'he guanyat un petit calbot :P I m'he sorprès de mi mateixa quan en un impuls dels meus llavis ha sortit un ara jo. Així doncs, hem estat jugant una estona al gat i a la rata, cobrint els forats de la capsa quan un dels dos era dins (i fins i tot li he llençat cacauets per l'escletxa de dalt, en un acte una mica cruel :P). Després l'hem desfet del fons, l'hem col·locada sobre una petita fusta amb tres rodetes (que la tieta fa servir per carregar coses feixugues) i ens hem dedicat a llençar-nos pendent avall... I gairebé em foto una nata de campionat! Ale, aquesta és la noia "centrada" i "madura" que ahir se sentia frustrada per no saber com reaccionar precisament davant de situacions d'aquest tipus...

Ah! Per cert! Un feliç encontre amb el meu avet, ja que... Té tres pinyes! Les primeres de la seva vida! I ha pegat un estirón diria! Aix, fa un goig veure com creix... Mireu, són com aquestes...


Per cert... Aquest post és el que fa 100!

9 comentaris :

  1. Primer de tot, felicitats per arribar a la xifra rodona, que és tota una fita.

    A part d'això, dir que ni de bon tros aquest post es contradiu amb l'anterior. Com explicaves ahir, jo sempre m'he considerat un paio centrat, i ja ho era quan tenia la teva edat. Ara bé, no vegis la de ximpleries que sóc capaç de fer, fins i tot ara, i mira que tinc un bon grapat d'anys més que tu! Però què faríem si no deixéssim sortir el nen que portem dins de tant en tant??

    ResponElimina
  2. Feliç centenari.

    Completament d'acord amb en xexu. Una cosa que s'ha de tenir clara és la diferència entre ser infantil i gaudir amb coses que poden fer els infants. Amb això últim podria gaudir tot humà però la societat ha avançat de tal forma que els únic que segueixen fet certes coses són els petits.

    Joan

    PS: Encara me'n queden 90 a mi... XD

    ResponElimina
  3. Doncs això, jo també et felicito pels 100! I com en XeXu, et dic que m'ha encantat aquest post. Què faríem sense la nena que totes portem a dins?

    Jo era com tu, a l'institut. No era pilota, ni ho volia ser, però sempre parlava amb els professors d'altres coses. Sempre em van definir, de nena, com "una adulta en miniatura". I? Doncs que ara em dedico a jugar amb nens de 10-12 anys i... que vaja, que la més infantil sóc jo!!! I no hi trobo res de dolent, la veritat! Al contrari, ho trobo molt bo :-)

    ResponElimina
  4. Després d'uns dies sense perdre'm per les teves paraules llegeixo un moment genial que has viscut (no sé si et contradius o no), però sense aquests moments, no seríem persones, i és que a vegades són tant necessaris, tant alegres, que ens fan veure el món d'una altra manera!

    Brindo perquè hi hagi moments així al llarg de la nostra vida! També de grans podem ser nens!

    ResponElimina
  5. Per cert, felicitats pels 100! i que continuin així!

    ResponElimina
  6. Tots hem de descentrar-nos de tant en tant perquè sinó pararíem bojos !! Per cert, maduresa sovint no vol dir serietat eh?

    ResponElimina
  7. donaaaaa!! que hi ha un moment per cada cosa, no? hi ha moments per estar serioses i centrades i moments per ser una mica esbojarrada... si no quin avorriment! ;)

    ResponElimina
  8. Enhorabona pel post número 100. Que maco això que expliques. És bonic jugar així.

    Petons.

    ResponElimina
  9. gràcies a tots per haver participat en aquest post número 100 i haver-me felicitat per arribar a aquesta xifra... però ningú felicita al meu avet? Que té les seves primeres pinyes, les primeres de tota la seva vida! Ai, suposo que és un vincle emocional el que ho fa important per a mi... :P

    D'altra banda, la Laiona està eixelebrada avui... l'heu elogiat tant! I ja em diu que vol tornar a sortir... :P

    Moltes gràcies a tots altre cop! No us contesto individualment perquè vaig curta de temps, ho sento!

    ResponElimina